Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, August 28, 2013

Estat de comptes després de 16425 postes.




A quaranta-cinc anys exactes de la meva naixença, mentre escolto els grills cantar, en aquesta nit càlida d'un agost que ja s'acaba, penso com de poc duren els instants; però com en són, d'intensos. Recordo cada capbussada d'aquest estiu, enfonsant-me fins a acariciar el fons sorrenc de la riba amb el rostre, el gust de sal al paladar, la fredor de l'aigua, el cop de l'onada... Tot passa, però resta en el record tan o més viu, que en el moment de ser viscut. L'estiu s'acaba per a poder encetar un curs que pot ser meravellós; s'acaba per a permetre l'entrada d'una tardor suggeridora, amb paisatges de color de terra i de vi. Tot s'acaba per a poder renovar-se. Morim perquè en puguin néixer d'altres, que encara que no ens ho sembli (perquè el procés és molt lent) estaran més adaptats que nosaltres a un medi sempre canviant.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, demano perdó pels errors comesos i em proposo no repetir-los. Si digués que no em penedeixo de res, seria un imbècil. Sempre tenim teca per a penedir-nos-en, i em temo que sempre la tindrem. Demano, a les forces de l'existència, que no es cansin de donar-me aquella saba misteriosa que ens permet continuar creient que el progrés humà personal i col·lectiu és possible. Agraeixo, també, els privilegis rebuts, que m'emplenen de responsabilitat, perquè els haig de posar al servei de la humanitat. Agraeixo infinitament la llibertat que se m'ha atorgat: la llum que em permet comprendre foscors antigues, i agraeixo també l'esperança natural i espontània que ha substituït a una fe inventada i imposada. Agraeixo la capacitat de pujar al Dragon Khan i de deixar-me endur, sense por a la mort, sabent que el vent que fa voleiar les fulles a la tardor les estima profundament i governa el seu destí vers una putrefacció física, que es convertirà en vida nova.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, agraeixo el fenotip o l'ensenyament rebut de no odiar el que m'és estranger, estrany, aliè o diferent; la capacitat gens meritòria de passar-ho bé aprenent llengües noves i desconegudes; la gosadia de gaudir amb la bellesa de les persones sense la necessitat de posseir-les ni de controlar-les, el xiuxiueig suau i agradable de no sé qui quan m'assenyala la grandesa d'aquella persona, i d'aquella altra, i d'aquella altra d'allà... El regal de no necessitar ser estimat, i de necessitar, i molt, estimar; potser perquè en tot moment rebo un amor immens no merescut de no sé qui, que sempre hi és i que em regala tempestes amb trons i llampecs dins d'un Museu de la Ciència i Tècnica a on estic jo sol i prou; jo sol i les màquines antigues, el sostre modernista, la lluor dels llamps, l'estridor dels trons, el martelleig de la pluja, el nosequí i jo, bo i ser tan dolent com sóc. No hi pot haver amor més gran que aquell és ofert fins i tot a algú dolent com jo, perquè aquesta mena d'amor no és merescut, i per això té un valor per si mateix i és incondicional.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, em declaro deslligat de l'esclavatge a qualsevol idea, i esclau fidel i voluntari de la capacitat de canviar de pensament o d'opinió quan la veritat em sembli allunyada d'aquest pensament o opinió. Em declaro nu d'idees fixes i deslligat del compromís de mantenir cap fe per la fe mateixa; el meu compromís és amb qualsevol asseveració que mostri la seva veracitat i conveniència. Em declaro deslligat de qualsevol possessió, que si hi és, és només un miratge, perquè en una setmana, en un dia, en un segon... si la natura ho decideix, puc ser mort,i desposseït d'aquest miratge que ens fa creure que tenim alguna cosa, que posseïm alguna cosa. 

Llegia, avui, els últims mots d'en King quan deia que abandonar la lluita per la llibertat o per la idea que fa fimbrar l'arpa del nostre esperit per por a la mort o a la marginació no serveix per evitar aquesta mort ni per a evitar aquesta marginació, perquè la renuncia a la lluita és ja la mort, la protecció de la supervivència física renunciant a la lluita és ja la terrible marginació de la nostra identitat i de la nostra essència que ens imposem a nosaltres mateixos per por a morir-nos. Només aquell que s'abandona a la mort, si cal, per abraçar-se a la seva lluita, a la seva passió, està viu de debò.

A quaranta-cinc anys de la meva naixença, estimo el color verd dels arbres de França, el sol que llu pels camins del bosc, el color canyella de les cales, l'eco dels passadissos de l'institut, l'olor de les classes, els somriures de les persones joves, la seva llibertat i el seu futur, el mar immens de la Terra, les seves profunditats i la seva vida, el so de les onades, el feble tremolor dels estels cadascuna de les nits de la meva vida, les postes de sol que a cada instant de cadascun dels nostres dies llueixen en algun meridià del planeta; fa goig pensar que a cada instant hi ha un meridià sencer ple de postes de sol, la majoria de les quals ningú no veu, i, de les que són vistes, molt poques són mirades.

Enceto el quaranta-cinquè any de la meva vida, miserable com sempre, però amb la secreta il·lusió de ser-ho cada dia una mica menys, i de no molestar gaire a ningú. 


3 comments:

Sergi said...

Moltes felicitats i que els 45 anys següents siguin tan rics en experiències i sensacions com els primers!

Anonymous said...


He intentat felicitar-te l'aniversari però no hi ha hagut manera. No s'han enviat els missatges anteriors.
Tinc poca cobertura d'internet aquí on sóc.
Per molts anys! Si no ho reps, mira el cel, doncs també ho he tramés per missatges de fum.

;)

mariona

Jeremias Soler said...

Gràcies Sergi!
Gràcies Mariona!