Stephen Hawking i les seves opinions sobre el paradís.

Una vegada Gary Kasparov va demanar que no li preguntessin l'opinió política, ni les seves idees sobre com s'ha d'organitzar la societat, ni què opinava sobre la possible vida extraterrestre, ni la seva posició vers una hipotètica vida més enllà de la mort, perquè ell en sabia molt d'escacs, però només d'escacs; en la resta de temàtiques era una persona com qualsevol altre.

Malgrat la meva profunda admiració per Stephen Hawking, penso que aquí es podria aplicar el mateix criteri. El seus coneixements sobre cosmologia són dignes de ser tinguts en compte; però si parla de religió, o d'algun concepte concret de qualsevol religió, penso que es pot equivocar com qualsevol altre persona; excepte en aquelles idees que han estat provades o tractades per la ciència, que és el seu camp.

Pel que fa a la subsistència de la consciència més enllà de la vida humana, la meva modestíssima i subjectiva opinió és que no en sabem prou; ni per a negar-la, ni per a assegurar-la. No coneixem prou a fons el funcionament de la ment humana; cada dia en sabem més, però hi ha una zona fosca que se'ns escapa i a la qual potser algun dia arribarem. Alguns científics, com Penrose Hameroff i Popp, han arribat a especular sobre la possible natura quàntica de la nostra consciència. La quàntica no deixa de ser un model que fem quadrar amb una mica de malaptesa i que explica el comportament de molts fenòmens; si bé com a teoria potencial no deixa de ser, de moment, una mena de patata que no explica amb claredat alguns “per quès”; per això és un model i no una teoria.

Ens manquen, encara, més coneixements sobre la natura de la consciència per poder assegurar la seva mort amb la mort del cervell, o per a explicar la seva eternitat, cas que la tingués. Hom pot intuir la seva fi, al·legant que tot mor, que tot s'acaba... Però algú podria afirmar que allò que experimentem des que neixem és que som, que sempre som, i que no tenim constància de l'època en que no hem estat. Un i altre raonament tenen les seves foscors i no deixen de ser metàfores, analogies, especulacions, esperances...

Ha dit Hawking que el paradís és un conte que s'explica a les ments que temen la mort, i que el cervell és com un ordinador que, quan es mor, deixa de funcionar, i que, en conseqüència, amb la mort del cervell, mor la consciència.

La seva afirmació obeeix a la lògica immediata de sempre, però llançar-la com una afirmació és un exercici agosarat, i si es fa en qualitat de científic és un error; no podem assegurar sense proves el que no sabem. Si bé sabem que el cervell té molta similitud amb els ordinadors; sabem també que igualment té moltes diferències. Un ordinador no sap que és, no sap que pensa, no s'adona que existeix, no pot arribar a la sorpresa, li manca potser aquesta natura de ressonància quàntica de la que parla Penrose, i que no sabem si desapareix quan desapareix el seu origen orgànic. I hi ha altres diferències, potser menys importants: el cervell no treballa en base dos, no té dos estats de potencial elèctric; en té més de dos; parlant metafòricament, els seus “bits” podem dir que tindrien valors diferents a 0 i a 1, serien més sensibles als matisos. I hi ha moltes d'altres diferències; la majoria, molt probablement, encara per descobrir. Per tot això és agosarat dir que quan mor l'ordinador del nostre cervell, mor la identitat i la consciència. Per exemple, puc dir que el meu portàtil, que em van regalar fa quatre anys, s'està morint, però que jo m'he gravat tota la informació que conté en un DVD; si el meu portàtil tingués consciència, hauria gravat també la seva consciència en un DVD, i en traspassar-la a un altre ordinador, aquesta consciència continuaria existint. ¿És absolutament impossible que la natura desenvolupi, amb la meva ment, el mateix procés que jo duré a terme amb el meu portàtil ara quan se'm mori?

Malgrat les (al meu parer) agosarades afirmacions de Hawking, el continuo admirant; i aprenc d'ell, cada dia, una mica més sobre el funcionament de l'univers i sobre les causes de l'existència. Us recomano amb insistència “A brief history of time”, i encara que els filòsofs se m'enfadin, també recomano “El gran disseny”.

 .

.

"Només em resta l'esperança". Homenatge a Carl Sagan.

 Existeix, per part dels científics que ho són de cor, que ho són de debò, un amor per la veritat que els du a una exigència en la verificació de les asseveracions que s'anomena escepticisme. Aquesta exigència, que a ulls d'alguns és una actitud de pecat, esdevé no obstant la disposició més honesta en el nostre compromís amb el coneixement. L'escepticisme, però, s'ha d'aplicar també al negacionisme en qualsevol àmbit. L'absència de proves, no prova l'absència. Sovint, el científic, triga a arribar a la verificació de les proves. Mentre el científic no arriba a la certesa provada de la veracitat d'una afirmació, seria acientífica l'actitud d'afirmar-la, però seria acientífica també l'actitud de negar-la sense proves. Sovint, malgrat no hi hagi proves, hi ha indicis, sospites, models, simuladors, hipòtesis versemblants; en aquests casos, el consens és el més proper a la veritat de tot el que posseïm, malgrat que encara ens trobem al principi del camí del mètode científic.

Existeixen també els qui pretenen fer demagògia amb la ciència, i elaboren postulats sovint pseudològics, sofistes, per a negar les evidències científiques que es contraposen als seus interessos econòmics, religiosos o polítics. De vegades, fins i tot, han arribat a subornar científics; a negar subvencions als qui dirigeixen línies d'investigació contràries als seus lobbies; a subvencionar investigadors per tal que intentin demostrar allò que els aniria bé que fos demostrat, i que sovint és indemostrable. Així ens trobem amb els creacionistes, els negacionistes dels efectes perniciosos sobre el clima de l'abocament de CO2, els que pretenen demostrar el caràcter patològic de l'homosexualitat, els qui exploren el genoma per a pretendre demostrar que algunes races són inferiors, i un llarg etcètera d'alquimistes del segle XXI, que comencen per “com voldrien ells que fos la natura”, en lloc de començar per “com la natura és”.

No fou, aquest, el cas d'en Carl Sagan, un dels meus herois.

Humanista. Apassionat de la natura i de la ciència. Escèptic. Respectuós amb la persona humana. Ploma afuada contra la superstició i la ignorància, contra totes les cadenes que al llarg dels segles han lligat les persones a la foscor dels interessos dels poderosos o al terror de les amenaces medievals. Era ateu, però amic de molts creients; i poc temps abans de morir, quan la malaltia que el desgastava fins a més no poder l'havia aprimat i envellit amb escreix, fou capaç d'escriure aquests mots, dignes del seu caràcter.

"Cinc mil persones van resar per mi als oficis de Pasqua de la Catedral de San Joan de Déu el Diví, de la ciutat de Nova York, l'església més gran de la cistiandat. Un sacerdot hindú va portar a terme una gran vigília d'oració a la riba del Ganges. L'Iman de Nord Amèrica va resar per la meva curació. Molts cristians i jueus m'han escrit per a notificar-me les seves pregàries. Encara que no crec que Déu, cas d'existir, alteri, a causa de les pregàries, els seus plans, em sento agraït, més enllà de qualsevol ponderació a tots aquells (incloent-hi tots el que no he conegut) que varen pregar pel meu restabliment."

BILLIONS AND BILLIONS

CARL SAGAN

Us recomano amb anhel algunes de les seves obres de divulgació científica. Sens dubte, han esdevingut els millors llibres de ciència i de mètode que mai he llegit (sobretot a la meva adolescència); els més ben explicats i els més motivadors:

“Billions and billions”, la redacció del qual no va poder finalitzar perquè es va morir, i que fou acabat a manera d'epíleg per la seva parella “Ann Druyan” i publicat de manera pòstuma, on fa una repassada a les controvèrsies científiques més actuals, i on explica amb claredat l'essència científica del problema del canvi climàtic i de la resta d'efectes perniciosos de la tecnologia sobre el medi ambient. Són molt emotius els escrits del final del llibre on va narrant el procés de les últimes etapes de la seva malaltia.

“Cosmos” Un llibre resum de la seva sèrie televisiva sobre l'univers, la vida i el seu origen, i la història de la ciència.

“La connexió còsmica” On parla dels seus treballs en el procés d'investigació astronòmica, i sobre les tècniques de radioastronomia per a cercar senyals electromagnètics provinents de civilitzacions extraterrestres. Fa també una repassada a la ciència més elemental. Molt útil per a estudiants de batxillerat.

“El món i els seus dimonis” Un bany de seny i de lògica contra la superstició i la manipulació de les masses per part dels xerrotaires pseudoreligiosos i pseudocientífics.

Acabo amb els últims mots que va deixar publicats, els últims, de la seva mà, editats en un llibre:

“Només em resta l'esperança”

.

.

Sobre el canvi climàtic d'origen humà; els negacionistes, la comunitat científica i el nou blog "Observatori de Premsa"

 No fa pas gaire, ha aparegut un nou blog "Observatori de Premsa", que segons el seu autor té l'objectiu de desfer la manipulació que els mitjans de comunicació exerceixen a favor de les "esquerres" (insisteixo: segons explica el seu autor). Si un se'l mira una estona, descobrirà, per molts detalls, que defensa les idees del Partit Republicà dels Estats Units. Una de les seves obsessions (dit amb tots els respectes) és proclamar, provar, publicitar... que l'anomenat "canvi climàtic" és una falàcia.

Malgrat la diferència d'opinions que evidencio entre el seu blog i el meu, l'arribada d' algú nou a opinar (potser no tan nou) és sempre benvinguda, i possibilita el debat. És per això que incloc el seu blog entre els meus recomentats; jo ho acostumo a fer, això; recomano blogs amb els que sovint no estic d'acord, i els poso a la llista que es va actualitzant, perquè els trobo interessants; no hi ha res pitjor per a l'alimentació de l'intel·lecte que defugir temes o idees només perquè no són les nostres.

I aprofito aquest post per escriure-li una resposta al que anomeno senyor X, ja que segurament pel fet d'haver-la fet massa llarga, no me l'accepta com a comentari al seu post:

Motiu pel qual li poso la resposta aquí:

És d'agrair, que a banda de les crítiques a la idea del "canvi climàtic" d'origen humà, aportis enllaços que (al marge de la qualitat més o menys gran de la feina dels seus autors) són interessants i cal tenir en compte.

No obstant això els treballs de Robinson-Robinson-Soon (el segon enllaç que ens ofereixes) han rebut moltes crítiques de la comunitat científica a causa d'errors en l'aplicació del mètode.

 Tal com tu sovint escrius, si no volem ser manipuladors, no podem ometre aquestes correccions.

De fet, m'he fixat que les gràfiques que mostra només es refereixen a l'atmosfera de la Terra, on malgrat l'increment de CO2 de l'últim segle, el percentatge es mou encara dins d'uns valors similars al llarg dels últims mil·lennis. Al llarg dels últims 150.000 anys, la variació ha estat petita comparada amb la variació de l'activitat solar; és a dir, ha variat, però dins d'uns intervals relativament petits que no han impedit la vida i que poc o molt han afectat la temperatura, si bé no essent els únics factors. Resulta erroni jutjar possibles faltes de correlació entre ppm de CO2 i temperatura si no es tenen en compte tots els factors, també els astronòmics, els coneguts i els desconeguts. Està objectivament provat que si l'únic que s'incrementa en una atmosfera (essent constants tots els altres factors) són les ppm de CO2, la temperatura s'incrementa. Al ritme que anem, l'atmosfera deixarà de tenir els percentatges habituals de CO2 que es desprenen d'aquestes gràfiques. Perquè les conclusions d'aquest estudi fossin més generals s'haurien d'estudiar gràfiques d'atmosferes diferents, com les de Mart i Venus.
S'acostuma a dir que al càmbric, i a èpoques properes, hi va haver una gran explosió de formes vivents bo i haver-hi una proporció de 7000 ppm de CO2; però sovint s'oblida que aquesta vida tenia lloc principalment al mar, i que pràcticament no hi havia animals fora de l'aigua a causa precisament d'aquest elevat percentatge de CO2, que dificultava la respiració. No obstant això els que defensen la influència del CO2 en el canvi climàtic no diuen pas que ens arribarem a ofegar, sinó que existeix un risc que la temperatura pugi pel fet que els efectes astronòmics potser no compensaran els efectes del CO2, i que existeix el risc que l'increment de la temperatura alteri bruscament el clima i el paisatge de la terra sense que les comunitats humanes diverses (a banda de moltes espècies animals) tinguin temps d'adaptar-se.

El tercer enllaç m'ha provocat un somriure. És cert que el CO2 fa créixer les plantes. Recordo un experiment que vam fer en un dels instituts que vaig estar i que va sorprendre molt l'alumnat. De tota manera, els qui critiquen (critiquem) l'abocament de CO2 desmesurat a l'atmosfera no neguen pas que faci créixer les plantes. L'aigua tampoc no és tòxica, però hi ha qui de tant en tant mor ofegat als rius als mars i a les piscines. I de fet, estrictament, el CO2 és tòxic; si et poses en una cambra tancada hermèticament, amb una quantitat limitada d'aire, al cap d'un temps (més petit com més petit sigui l'espai on t'estàs) moriràs per manca d'O2, ja que el CO2 que omplirà la cambra et matarà. En aquest cas el CO2 que tu mateix hauries generat, seria molt i molt contaminant.

La meva modestíssima opinió personal és que ni que no s'hagués manifestat cap canvi prou contundent com per a provar que ens trobem dins d'un procés de canvi climàtic d'origen humà, sí que és provat el paper que juga el CO2 en l'efecte hivernacle (efecte necessari per la vida i gràcies al qual la temperatura de la Terra no és de -20ºC)Per tant el CO2 escalfa, i molt, i sort en tenim.

Conegut el seu paper, no és excessivament difícil acceptar com evident que un increment desmesurat d'aquest gas a l'atmosfera (un increment com el que estem experimentant) alterarà el seu efecte en un sentit difícil de preveure al 100%, però que sens dubte afectarà al clima i a la vida, perquè el clima depèn provadament de l'efecte hivernacle (si no fos així estariem a -20ºC) i la vida depèn del clima. Independentment que haguem o no entrat ja en el "canvi", si continuem abocant els nivells de CO2 actuals, aquest canvi es produirà, i ningú no pot assegurar que sigui reversible.

Et poso a continuació alguns dels organismes científics que han elaborat models les prediccions dels quals s'han acomplert aplicades a Mart, a Venus, dutes a terme abans de dur-hi les nostres naus i de verificar la realitat del seu clima. Tal com va explicar de manera genial Carl Sagan al seu treball "Billions and billions" la física feta servir per tots aquests grups d'investigació prediu correctament la temperatura present a la Terra, així com els efectes hivernacles de Venus i Mart, i aquests mateixos models prediuen increments d'entre 1 i 4ºC al llarg del segle XXI, al planeta Terra :

Laboratori Geofísic de Dinàmica de Fluïds de l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA) a Princeton Institut Goddart d'estudis Espacials de la NASA, a Nova York, El Centre Nacional d'Investigació Atmosfèrica a Boulder (Colorado), el Departament d'Energia del Laboratori Nacional Lawrence Livermore, a California, L'universitat d'Oregon, el Centre Hadley de preddicció i investigacions climàtiques, a Gran Bretanya, l'Institut Max Planck de Meteorologia a Hamburg.

Un plaer, senyor X.

Al vaivé del mar i a la llum hi ha escrit el nostre misteri.

¿Observeu l'aigua, i el sol, i el vent, i la terra, i els arbres?

Doncs aquí, en tot això, hi ha la resposta al misteri de l'ésser humà.

En el vaivé del mar, en el seu alenar, en la pujada i la baixada de les aigües, com una respiració, com un pulmó lluminós, hi ha, d'alguna manera, l'empremta digital de l'ésser humà, el seu segell, l'eco del seu nom, de la seva essència; perquè hem brollat d'aquí. Tots venim de tot això. El mar ens descriu, ens defineix, ens explica, proclama amb el seu moviment el nostre ésser. El mar, el sol, el vent i la terra, esdevenen els daus i l'escalfor que ens ha fet; en ells, d'alguna manera, hi som nosaltres.

Venim del mar, d'una primera bactèria que pels cops de l'atzar, i de tots aquests elements que ara observeu, va tenir milions de descendents fins arribar a nosaltres.

Per això, som part d'aquest paisatge; el seu fruit; una gota de mel que es desprèn d'un rusc.

Si alguna vegada, una nau intergalàctica, amb els nostres descendents a dins, volgués comprendre d'on ve la seva espècie, hauria de tornar aquí; a cap altre lloc de l'univers no es comprendria.

Per això, entre aquest paisatge i nosaltres hi ha un nexe, un cordó umbilical, una similitud, un parentiu...

Formem part d'aquest paisatge; pertanyem a aquest paisatge, i, quan ho comprenem, quan ho acceptem, experimentem la plenitud de qui se sent a la llar, a la pàtria, enmig dels seus i de la seva família.

.

P.D. I mira si és bella la Terra, que la van deixar al seu aire fa 3500 milions d'anys, sense ni un bri de vida, i si fa no fa tal com és ara, i 3500 milions d'anys després, d'ella soleta, has sortit, tu!!!
Per això la teva bellesa està continguda en ella. La Terra és una llavor.

Necessitem morir.

S'ha parlat, sovint, de les possibilitats de la ciència per aconseguir la inmortalitat biològica de l'individu. Sovint, també, les afirmacions que han anat en aquesta direcció han caigut en un sensacionalisme amb poc fons i moltes ganes de vendre revistes i diaris.

Ara per ara, l'envelliment és un procés inevitable que té molt a veure amb el segon principi de la termodinàmica. La matèria i l'energia es transformen espontàniament, i amb el temps, en altres realitats que cada vegada són més inútils per a produir un treball en un sistema. Tot tendeix de manera natural a un major desordre. L'envelliment és una conseqüència del desgast; i el desgast, a l'univers, igual com la fricció o la interacció entre partícules, és inevitable. I encara ho és més en un organisme com el cos humà. Ni que anéssim substituint al llarg dels anys tots els òrgans del cos, hi continuaria havent desgast.

Però és que a més a més, la inmortalitat de l'individu implicaria l'extinció de l'espècie i l'aturada contundent de la seva evolució i, per tant, de la seva adaptació constant a l'entorn. Si en una espècie, els individus no moren, s'arriba al col·lapse per l'esgotament dels recursos i per manca d'espai. Si per evitar el col·lapse es prohibeix la reproducció, aleshores s'atura l'evolució i l'adaptació a l'entorn; perquè si no hi ha reproducció, no hi ha selecció, i si no hi ha selecció, no hi ha evolució. En no gaires mil·lenis, l'espècie acabaria habitant un entorn pel qual no està preparada, i s'extingiria. Necessitem que els individus morin perquè l'espècie continui vivint i evolucionant. La mort és una condició necessària pel futur de l'espècie i en conseqüència pel futur dels individus que algun dia formaran part de l'espècie. Negar-se a morir és voler privar de l'existència als individus del futur, i privar-los també de la necessitat d'assolir cotes d'intel·ligència, consciència i empatia, molt més grans que les actuals.

Passa una mica com amb les cèl·lules. Igual com les cèl·lules necessiten morir per poder ser renovades, els individus necessitem morir per a poder millorar l'espècie. Una cèl·lula que es nega a morir, i que es reprodueix sense obeir les ordres del programa genètic, es converteix en un càncer, i en poc temps l'individu sencer acaba morint; si no s'hi posa remei. El mateix passa a nivell de l'espècie i dels seus individus. Necessitem morir.

 

.

"El gran disseny" Stephen Hawking

A poc a poc, em vaig llegint "El gran disseny" d'Stephen Hawking. Un treball clar i valent.

Ja al primer capítol "El misteri del ser" llança preguntes molt directes: 

Per què hi ha alguna cosa en lloc del no-res?

Per què existim?

Per què hi ha aquest sistema particular de lleis en lloc d'un altre?

 

D'aquest punt en endavant, fa una repassada per la història del pensament científic; les pedres, les traves, l'antropocentrisme, l'orgull d'espècie que inventa mites per vèncer el vertigen de les lleis naturals, que tracten l'Homo sapiens amb la mateixa pietat que a un ratolí.

És un assaig valent perquè afronta la idea de Déu sense preconcepcions i des d'una vessant científica; ni nega ni prova. Valent perquè gosa opinar sobre les possibilitats de cada branca del coneixement a l'hora d'acostar-se a la resposta de les grans preguntes. Valent perquè opina amb llibertat, bo i saber que les seves opinions no seran ben rebudes per molta gent. Vivim en un món on les opinions poden ofendre; o tot el contrari, si són harmòniques amb el que hom pensa. I ben mirat, és força absurd, perquè aquell que un dia ens lloa, pel fet que tinguem determinades opinions, un altre dia, probablement, ens menysprearà per la mateixa raó. Tenir una opinió no és meritori ni menyspreable; és, i prou. I si a més les opinions es fonamenten en l'exercici de la lògica científica, com a mínim, i ni que no coincideixin amb les nostres, es fan mereixedores de respecte. 

La manca de temps fa que encara vagi pel principi del llibre, i això està força bé, perquè així em dura més; tot i que aquest és un d'aquells llibres susceptibles de ser rellegits una vegada i una altra.

Estic convençut que a mesura que vagi avançant trobaré motius per a escriure més posts.

Tinc pendent una reflexió sobre la lògica que encara està a mig fer: la qüestió sobre si la lògica que es desprèn del nostre univers s'ha de considerar l'única possible; és a dir, la pregunta que vindria a dir: "¿Com serien els universos que obeíssin lògiques diferents?" "Serien possibles?" "Tindrien sentit?" "¿Contindrien éssers?" "¿És la lògica del nostre univers l'única possible, la que determina el que pot "ser" i el que no pot "ser"?"

Són preguntes que demanen lentitud. La precipitació condueix a l'error.
En una ocasió vaig conèixer un capellà militar que predicava que "ni déu no és lliure", volent dir que fins i tot déu (el déu en qui ell creia) se sotmetia a les lleis de la lògica. ¿Si déu existís, podria saltar-se les lleis de la lògica? ¿o és que les lleis de la lògica, com algú ha dit alguna vegada, es desprenen de l'essència divina i per tant són absolutes per a qualssevol universos? ¿És la lògica dels fenòmens i dels éssers una condició per ser?

Un altre dia (potser d'aquí a uns quants anys) escriuré sobre això.

 

Canviant de tema: aprofito per saludar al meu visitant de Lloret de Mar, que al llarg dels últims dies no deixa d'entrar als meus escrits que duen l'etiqueta de "Cervell i Funcionament de la ment". M'alegro que te'ls llegeixis, i tant si hi estàs d'acord com si no, confio que gaudeixis llegint-los.

.
.

El paisatge està fet de morts. La vida és "una". Qui no cregui que venim dels micos, que es miri els peus. Els fenotips que es van perdent.

Els humans actuals som ja més de 6500 milions d'individus. Descendim d'uns quants milers de milions més d'éssers, que ja són morts. On són els seus cadàvers? Han tornat a ser terra, a ser aire, a ser fum, a ser minerals. Una bonior d'éssers que actualment són vius (tomàquets, ratolins, cucs, ocells, bacteris...) estan fets de la mateixa matèria que un dia va formar part dels milions de morts avantpassats nostres. La terra que ens envolta acull també la substància dels antics cadàvers. El paisatge està fet de morts. I així com els milions de barrils de petroli, que es consumeixen cada any, provenen dels milions de cadàvers d'animals microscòpics que fa milions d'anys van acabar reposant al fons dels mars... el paisatge del nostre entorn acull la substància dels cossos morts, que són terra, que són herba, que tornen a ser vida.

Som el florit de l'aigua a l'escorça seca del planeta; flors de l'univers; consciència de l'ordre inconscient.

La vida de la Terra és una sola realitat. Les diferents espècies són l'adaptació, a diferents medis, d'una mateixa vida. Tots els éssers vius de la Terra estem emparentats i formem part d'una realitat comuna, que agafa formes diverses en funció de l'entorn. La vida de la Terra és un intercanvi constant de matèria: “fusions i adquisicions”, i en aquest procés, cruel i bell alhora, les consciències moren i neixen, i evolucionen (en alguna de les direccions de l'evolució) vers límits més elevats de consciència. D'altres direccions, però, condueixen a nivells més baixos de consciència. L'evolució no és unidireccional, no és correcte dir que una persona està més evolucionada que un cargol; cada espècie esdevé la millor adaptació possible a un entorn concret (per a un atzar determinat en la sort de les mutacions).

Tots els fenotips que no resulten un avantatge per assolir els objectius de reproduir-se, de sobreviure i de controlar l'entorn, acaben per atrofiar-se i desaparèixer.

Quan la dentadura era essencial per a sobreviure, la veritat és que feia goig; només cal mirar la boca d'un goril·la; quines dents! Quin poder! Quan els nostres avantpassats van començar a fer servir estris per a caçar i matar, i per a triturar l'aliment, les dents van deixar de ser essencials per a sobreviure i (per sort pels dentistes) van començar el seu llarg camí de deteriorament. Avui dia la dentadura d'un Homo sapiens fa llàstima si la comparem amb la que tenien els seus avantpassats.

Quan pujar als arbres amb rapidesa implicava una major capacitat de supervivència, o un millor control de l'entorn, el fet de tenir els dits dels peus prou llargs com per a fer-los servir de mans i agafar-se a les branques, representava un avantatge important de cara a deixar descendència o a viure més anys i per tant deixar més descendència. En el moment en què per canvi d'hàbits, o per algun altre factor, l'espècie no va necessitar pujar als arbres, el fet de tenir els peus com mans, amb els dits llargs, no implicava cap avantatge afegit, en conseqüència, a partir d'aquest moment, els dits dels peus van començar a atrofiar-se, escurçar-se, fins als ridículs límits d'avui dia. ¡Com riuen els Ximpanzés quan miren els nostres peus! En alguna ocasió, quan algú m'ha parlat dels seus dubtes pel que fa a la teoria de l'evolució de les espècies, i al fet que descendim dels micos, li he suggerit que es mirés els peus i que intentés pensar per què tenen dits. Tot això abans de dir-li que de fet no és només que vinguem dels micos, sinó que en realitat som una espècie més de micos, encara que no ens n'adonem per una distorsió de la visió de nosaltres mateixos.

Mirant el que ha passat amb les dents i amb els dits dels peus, ¿què passaria si la intel·ligència i l'empatia deixessin de ser fenotips essencials alhora d'assolir els tres grans objectius: reproduir-se, sobreviure i controlar l'entorn?

No és impossible que una espècie perdi fenotips que semblaven el súmmum de l'evolució, i que no ho eren, perquè no hi ha un súmmum de l'evolució. Cada conjunt de fenotips representa la millor adaptació possible a l'entorn on l'espècie ha aparegut (partint de l'atzar de les mutacions experimentades).

En conseqüència, si valorem, ni que sigui antropocèntricament, la intel·ligència i l'empatia, hem de construir societats on l'empatia i la intel·ligència representin un avantatge per a la consecució dels tres objectius esmentats; és a dir, societats que posin els valors de l'amor i de la raó al cim de tots els objectius de l'espècie.

El paper de l'atzar en l'evolució de les espècies. Les consciències com a conillets d'índies de l'univers. Brutalitat i bellesa de l'existència.

L'atzar!

Quin paper, l'atzar!

Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.

Mutació bona... tenim fills i, amb unes quantes generacions, regalem la nostra sort a l'espècie sencera.

Mutació fallida... la massa que ens envolta ens margina, ens persegueix, ens atonyina... i no arribem a escampar la nostra llavor. La nova informació genètica "inventada" per la mutació no s'escampa.

Conillets d'índies de l'atzar dels salts quàntics, que governa les mutacions com aquell qui barreja les cartes abans del seu joc.

La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per a configurar la bellesa de la natura.

I enmig de tot plegat, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.

Davant d'això, paga la pena preocupar-se gaire per res? Ocupar-se... sí; però... preocupar-se?
Ni preocupar-se, ni odiar, ni dramatitzar la mort, el dolor, o la mala sort.
Som fulles batudes pel vent... podem triar la nostra direcció? Fins a quin punt? Quan triem... podríem haver escollit una tria diferent? Sï? Segur? I qui governa aquesta tria? El “jo”? ¿Qui fa el “jo”?

L'atzar!

Quin paper l'atzar!

Com conillets d'índies, les consciències patim les proves assaig/error de les mutacions.

I la vida adquireix formes de bellesa indescriptible, enmig de molt de dolor i de molt de goig.

¡Que vingui algú dels que dirigeixen les coses de l'univers a dir-me que sóc imperfecte!

Li diré que més imperfecte és fer-me ser un conillet d'índies! Li ho diré, però, amb molt de respecte; i per si de cas intentaré fer-ho tot bé, però no pas per por als qui sigui que puguin dirigir els universos, sinó perquè és la millor manera de fer feliços els qui m'envolten.

La força brutal de l'existència treballa amb l'atzar per configurar la bellesa de la natura.

I enmig de tot això, l'amor, com a fruit de milers d'anys d'aquesta selecció governada per l'atzar com qui mou una garba i deixa passar la sorra i reté les pedres d'or.
.
.

TESERAC i la hipòtesi dels infinits universos.

Ens proposava el relataire “ambre” al nou web de relatsencatala.cat un Repte Poètic Visual que s'inspirés en el TESERAC, o cub de quatre dimensions. Vaig tenir la sort, gens esperada, d'escriure el poema més votat dels que es van presentar ( tot i que a mi personalment no m'acaba de fer el pes). El que sí que puc dir és que el meu poema va ser un intent honest de traduir en vers, i amb una certa sonoritat, la idea que tinc de les múltiples dimensions de la realitat, que de fet no és altra que l'acceptació del que la ciència de moment sembla que diu. Tres dimensions de l'espai, en principi lliures, una quarta dimensió temporal forçada (tots els éssers som empesos vers el futur vulguem o no), i fins a set dimensions més replegades, que només es manifesten a distàncies subatòmiques, i que són probablement les responsables que algunes d'aquestes partícules manifestin comportaments aparentment il·lògics, o que com a mínim sembla que se saltin les limitacions físiques dels límits de la velocitat de la llum; però és clar, si hi ha més dimensions ( fins a 11 ) i a sobre estan plegades (corbades) l'aparent distància entre dos punts pot ser en realitat molt menor. Al meu parer, les dimensions que afecten un univers depenen de les característiques del seu big bang i de l'atzar. Al meu parer, també, hi ha infinits universos, cadascun d'ells amb diferents arquitectures dimensionals; aquestes arquitectures determinen el futur de l'univers i la possibilitat o no que en cadascun d'ells s'hi desenvolupi la vida. La majoria dels universos són bords; és a dir, adquireixen una arquitectura dimensional que els condueix d'immediat al col·lapse. En una mostra d'infinits universos és un succés segur el fet que n'existeixin alguns que derivin vers la vida, i, un grup més reduït, vers la vida intel·igent. Tot això està més desenvolupat al meu assaig "Principi Antròpic Fort". 

Amb tota aquesta explicació vull dir que els versos següents no són mots a l'atzar, buits de significació, sinó que encara que no ho sembli cadascun dels versos té un contingut científic/artístic.

Us poso el poema que em va sortir. Tot just el vaig haver acabat, el vaig penjar a la proposta del repte, i se'm va oblidar que l'havia escrit. De sort que un dia després del veredicte remenant pel fòrum de relatsencatala.cat em vaig adonar que jo havia guanyat i que en conseqüència em tocava organitzar el RPV152 al qual us convido a tots.

Oda a totes les dimensions d'un cos.

 

Enllà del punt,

ni amunt, ni avall,

enllà.

A cada punt,

on cada punt

s'està.

Endins, potser,

però no ben bé.

Serà

la inflor emergent

per un espai

lligat

a un tot ignot,

potser infinit,

o no.

Fins a onze diu,

el savi, i riu.

I el boig

brandar de brins

enllà dels plecs

més fins;

on el petit

forat s'envà

del punt;

no pas amunt,

ni avall, ni enlloc;

ni lluny.

Que gran que és el

tot el que hi ha

al forat

immens de ca-

da mos de buit

i temps.

Ja veia jo

el buf dels vents

del cap,

vers més enllà

dels gels del pol

surant.

I els meus ulls cecs

a l'ombra del

real.

Som el besllum

del sol que llu

rotund;

enorme esfe-

ra de contorns

de fum.

Enllà d'aquí,

però aquí també

hi és fos.

No entenem res

i anem negant-

ho tot.

No entenem res

car tot és fosc

i ocult

De l'univers

xuclem sols el

perfum

Et penses que ets molt gran, però encara has d'aprendre moltes coses.

El col·lissionador del CERN va donant els seus fruits. Al llarg dels propers anys tindrem sorpreses, i potser grosses. De moment, una de les últimes informacions és l'èxit d'haver aconseguit crear, al llarg d'una dècima de segon, 38 àtoms d'anti-hidrògen; la primera antimatèria que l'Homo sapiens és capaç de generar i de veure. La comprensió de la natura de l'antimatèria ens pot informar de moltes coses.

Igual com una persona del Renaixement restaria impressionada davant la tecnologia elèctrica o nuclear, o enfront dels avenços en telecomunicacions, nosaltres restaríem impressionats si poguéssim veure allò que mourà les màquines de la humanitat d'aquí a uns quants segles si finalment aconseguim sobreviure com a espècie. Els descobriments del CERN representen, de ben segur, una esperança de progrés en la direcció de la comprensió de la matèria i de l'origen de l'univers, i, de passada, una porta oberta a possibles noves fonts d'energia, a nous mitjans per aprofitar la força de la natura en benefici de la nostra espècie.

A banda de l'obtenció de l'antimatèria, també cal dir que des de fa molt pocs dies (i tal com va explicar el professor Bramon ahir al programa Millenium del Canal 33) el CERN està fent servir ions de plom per a reproduir mini-big-bangs. Si fins ara les partícules que col·lissionaven reproduien micro-mini-big-bangs (per dir-ho d'alguna manera), ara està reproduint mini-big-bangs, i en conseqüència està generant moltes més partícules a estudiar per a comprendre millor la causa de tot.

Aprofito per parlar de la gran qualitat del programa Millenium d'ahir, si bé em quedo prioritàriament amb els mots del professor Bramon. En un altre post, i amb una mica més de calma, parlaré d'actituds científiques i d'actituds que se surten de la ciència a causa de la poca pràctica del “no ho sé”. En ciència la única seguretat absoluta és el “no ho sé”; els altres coneixements poden ser molt segurs, però sempre que ens moguem dins de l'àmbit de les probabilitats; de probabilitats molt elevades potser, però al capdavall, de probabilitats. D'aquesta manera les paraules del professor Bramon em van semblar força científiques. No és cert que les hipòtesis s'acceptin o no s'acceptin; les hipòtesis s'escolten i s'estudien, i algun dia arriben a ser teories, o es rebutgen perquè s'arriba a demostrar que són falses, o continuen essent hipòtesis en estudi; però no són credos, com passa amb la política o amb la religió.

De tota manera, m'agrada recordar les paraules que la mare de la Wendy va dirigir a la seva filla, la Jane, a la pel·lícula Peter Pan, quan aquesta li va dir que no creia en la màgia:

“Et penses que ets molt gran,

però encara has d'aprendre moltes coses”
.

Les persones que estimen, que estimem, el mètode científic hauríem de repetir cada dia aquesta frase. Estic convençut que el CERN ens permetrà d'aprendre moltes coses.

Estranya tendència de tot a la vida

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida, de tot el que es mou prop de l'aigua, a prop de la llum d'una estrella, a la distància oportuna. Tot va cap a la vida, i la vida es presenta com una estranya combinació química que creix i que es reprodueix al pas d'un impuls que de vegades sembla premeditat, buscat, programat... Es reprodueix amb anhel, amb ànsia, amb delir. La molècula que creix cerca relacions amb d'altres molècules. No hi ha vida sense associació, sense pacte, sense diàleg, sense intercanvi d'interessos: simbiosi, hàbitat, cadena tròfica... ens associem per a viure, ens devorem per a viure, morim per a cedir al futur la informació genètica de la supervivència. Donem la vida per la vida del futur.

Estranya i curiosa tendència de tot a la vida quan les condicions magistrals s'acompleixen. I de la vida a la consciència... I de la consciència a l'empatia... I de l'empatia a l'amor.

.

.

102 anys de Tunguska

.

Avui s'acompleixen 102 anys d'allò que va passar a Tunguska.
El 30 de juny de 1908, a les 7 i 17 minuts del matí, una explosió de causes encara desconegudes, que es va produir a l'aire, prop del riu Podkamennaya, va devastar una vall boscosa d'uns 2150 quilòmetres quadrats (un quadrat de 50 km de costat), deixant els arbres calcinats, amb els troncs apuntant vers el centre de l'explosió. Els qui la van veure parlen d'un objecte que brillava com el Sol. No es va recuperar cap fragment, per la qual cosa algunes de les hipòtesis suggereixen que fou un cometa de gel, que es va desintegrar abans d'impactar contra el terra. Convenen que en el moment de l'explosió el sòlid tenia uns 80 metres de diàmetre. L'explosió fou detectada per diferents estacions sísmiques, i diuen que hi va haver gent que va caure a terra a quilòmetres de distància. Al llarg de setmanes, després del dia de l'explosió, les nits varen mantenir una lluminositat estranya que permetia llegir sense necessitat d'il·luminació.
Entre els anys 1950 i 1960 diverses expedicions varen trobar microlits d'iridi i níquel, i petites partícules de magnetita; troballes que reforcen les hipòtesis del meteorit.
Podria ser un cometa, una bomba d'hidrogen natural (fusió natural del deuteri d'un cometa), una desintegració d'antimatèria...
Fa vuit anys, hi va haver un succés similar a Vitim, Sibèria, però d'aquest ja en parlaré un altre dia.

. 

Pot, la informació de l'entorn que transmetem amb els gens als nostres fills, ser la prova del fet que tots veiem el mateix?

.

.Fa algun temps, al web de relatsencatalà, i en un apassionant blog, avui en desús, anomenat "El laberint de les idees", vam tractar el tema de la percepció de la consciència, i ens vam plantejar si era objectiva, o si per contra cadascú de nosaltres viu en un món virtual particular, que no ha de ser necessàriament el mateix per tots.

En aquell moment, la informació que tenia no em movia a opinar en un sentit o en un altre més enllà d'una simple intuició; em vaig proposar continuar buscant. Fa pocs dies, va caure a les meves mans l'article "L'evolució de les emocions" de David Matsumoto, i tinc algunes pistes que m'acosten un centímetre més a la resposta.

Com que a gairebé ningú li interessen aquests temes, els publico aquí per si en el futur algú amb més ciència i prestigi que jo els pot aprofitar eliminant els errors abundosos que hi deu haver i corregint les imperfeccions dels meus raonaments i conclusions.

Explica David Matsumoto que existeix una base de dades, al cervell, on estan emmagatzemades informacions que es transmeten genèticament de pares a fills i que fan referència a les emocions que hem de sentir davant de certs estímuls externs. Per exemple, la visió d'un objecte cilíndric i embolicat que xiula, és convertida pel cervell en un esquema. Aquest esquema és comparat als esquemes arxivats a la base de dades, heretats amb els gens. Cas que aquest esquema elaborat a partir de la percepció coincideixi amb algun dels esquemes arxivats (per exemple en aquest cas coincidiria amb l'esquema “Serp de cascabell”), algunes arees del cervell responsables de l'emoció “por” serien activades, i, a la consciència, sentiríem de manera automàtica “por”; i de manera involuntària el nostre rostre mouria els músculs estrafent una expressió de por instintiva.
Matsumoto explica les proves que demostren amb claredat i contundència com les emocions, i l'expressivitat que desenvolupen al rostre (els gests), són innats, és a dir heretats genèticament.
Tot això demostra que naixem amb informació del nostre entorn (informació no apresa) als gens. Als gens, hi ha informació de les imatges que ens envolten, sobretot d'aquelles que per a sobreviure, reproduir-nos i controlar l'entorn, ens convé conèixer. I qui diu imatges pot dir sons, flaires, tactes, gusts...
La pregunta que em brolla ara mateix, i que tractaré en el futur és: ¿“L'esquema que elabora el cervell a partir de la percepció rebuda de l'exterior, l'elabora en funció de l'efecte que la percepció exterior produeix a la ment (sensacions de les imatges virtuals corresponents a la serp), o en funció de les ones electromagnètiques que combinades corresponen a la imatge serp abans que aquesta produeixi cap sensació a la ment?
Si el cervell elabora l'esquema en funció de les sensacions produïdes per la llum, s'hauria demostrat que tots veiem el mateix, és a dir que experimentem les mateixes sensacions davant d'un grup de freqüències d'ona determinades, perquè si no fos així, els nostres fills, i els fills dels nostres fills, que hereten l'arxiu d'esquemes d'imatges exteriors, no els podrien interpretar. Els esquemes elaborats a partir de les sensacions experimentades a causa dels estímuls externs serien diferents als emmagatzemats als gens si les sensacions davant d'idèntics estímuls externs fossin diferents de pares a fills, i per tant, no hi hauria emocions innates. I sabem que hi són.
Si, per contra, el cervell elabora respostes (emocions) abans que l'estímul exterior elabori les sensacions (és a dir si elabora respostes emotives a partir de l'estimul extern directament sense que depenguin aquestes respostes de la sensació produïda), a les hores la incògnita de si tots veiem el mateix persisteix. La sensació conscient produïda, en aquest segon cas, seria una conseqüència secundària, que no tindria cap funció (aparentment)

  I continuarem investigant.

.

.

P.D. Una idea que m'ha vingut després de penjar aquest post és que si l'elaboració de l'esquema fos posterior a la sensació a la consciència, això podria explicar la "funció" de la consciència dins de l'evolució. La consciència podria ser un mitjà per a transmetre amb rapidesa i amb claredat la informació de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell.

Entenc que tot allò que té un ésser viu ho té perquè al llarg de l'evolució de les espècies ha aportat un benefici de cara a la supervivència, a la reproducció i al control de l'entorn. La consciència, si ha arribat a aparèixer, és perquè realitza alguna funció; i aquesta funció (la de comunicar amb rapidesa i claredat informacions de l'entorn exterior a les diferents arees del cervell) podria ser una de les diverses funcions que pot (o ha de) tenir. No obstant això, no seria l'única funció; car la consciència en té una de clara: augmentar la força de la capacitat reflexiva de l'Homo sapiens, que li permet millorar la qualitat dels raonaments, que bo i que estan influits pel poder inconscient, sens dubte, hi són, i juguen un paper clau en la supervivència, la reproducció i el control de l'entorn.

.

.

Estimeu els vostres fills.

.

Llegeixo que sotmetre un ratolí a la manca de llum durant els seus primers mesos de vida, fa que d'adult no hi vegi prou bé, perquè els circuits neuronals que s'han de connectar al llarg dels primers temps de vida responsables de la gestió de la informació lumínica no s'han desenvolupat prou.
Llegeixo que els infants que no han estat estimats durant els seus primers anys de vida, que no han rebut afecte, que han estat menyspreats o ferits, manifesten, al llarg de la seva vida adulta, i en un percentatge molt elevat, comportaments psicopàtics i manca d'empatia. És provat que tenen atrofiada la zona frontal i límbica del cervell.

Hauríem de tenir en compte això alhora de no oblidar-nos cada dia d'estimar molt els nostres fills; d'estimar-los manifestament i efusivament; d'estimar-los sincerament; de no ignorar-los; de considerar els seus problemes tan importants com els nostres.

Hauríem de tenir en compte això a l'hora d'opinar sobre determinats personatges que malgrat que han d'anar a la presó (mai no ho poso en dubte) potser no poden actuar de manera diferent a com ho fan.

Necessitem amor; i no parlo de desig, ni d'intercanvi d'interessos, ni d'enamorament, ni d'estats d'eufòria provocats per les drogues que genera el nostre cervell quan ens enamorem, parlo d'amor.

.

Tenim avantpassats neanderthals.

.

Els estudis del projecte Genoma Neandertal sembla que indiquen que en el moment en què un primer grup d'Homo sapiens va abandonar Àfrica, fa entre cinquanta i vuitanta mil anys, en entrar en contacte amb les primeres poblacions de Neanderthals, es va aparellar amb elles d'una manera generalitzada. De manera que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels africans, poseeixen entre un 1% i un 4% d'informació genètica que prové d'avantpassats neandertals; això passa a causa del fet que tots els individus de la humanitat actual, a excepció dels que viuen a Àfrica, descendim del primer grup d'Homo sapiens que va emigrar d'Àfrica fa entre cinquanta i vuitanta-mil anys.
Aquest descobriment, fonamentat en l'estudi de l'ADN, canvia la idea que fins ara es tenia del fet que els neandertals eren una espècie força diferent a la nostra. Fins i tot no seria impossible (això ho dic jo, no aquest estudi) que no hagués estat una espècie diferenciada, sinó una raça que no quedaria fora de la barrera genètica que impedeix els creuaments entre espècies diferents, o que si els permet no permet l'engendrament de fills fèrtils.
Tot i això, sembla que l'estudi, publicat per la prestigiosa revista Science el passat 7 de maig, no arriba a provar que els creuaments i aparellaments entre sapiens i neandertals continuessin al llarg de les migracions dels Homo sapiens per Europa fins a l'extinció dels últims neanderthals ara fa uns trenta mil anys (que se sàpiga).
Cal recordar que els últims descobriments arqueològics han demostrat que els neanderthals tenien una organització social complexa, que enterraven els seus morts, que tenien una religió. Se sap també que posseïen el gen del llenguatge.
No deixa de ser una notícia impactant tenint en compte que un petit percentatge genètic pot fer que l'aspecte d'un individu sigui força diferent. ¿Quin percentatge genètic representa respecte el total de la informació genètica el gen que produeix l'albinisme, o que tinguem els ulls blaus, o que tinguem pèls a les cames? No és impossible que l'extinció dels neanderthals hagi estat una fussió amb bona part de la nostra espècie.
Queda demostrat que la ciència de vegades descobreix informacions que mai no hauríem dit; tot i que hi havia alguns científics que defensaven la idea de l'aparellament entre sapiens i neanderthals, molts d'altres la descartaven.
A partir d'ara començaré a palpar-me el cos a la recerca d'algun arcaisme, d'algun senyal, souvenir o record dels meus avantpassats neanderthals, amb els quals (ara ho sé) m'uneixen llaços familiars. No em resultarà gaire difícil de trobar ( jo sé on pot estar aquest senyal) bo i que l'arrogància d'alguns científics els mogui a dir que un 4% d'informació genètica no hauria de tenir efectes (com he llegit en algun lloc aquests dies). ¿Que no hauria de tenir efectes? ¿Com pot algú dir això si només la presència d'un cromosoma de més provoca la síndrome de Down? 47 cromosomes en lloc de 46. Un 2,13 % d'informació genètica adicional que provoca un munt de problemes pel que fa a la manera com el cos d'un individu amb síndrome de Down es desenvolupa. És evident que el 4% màxim d'informació genètica heretada del neandertals no pot ser negativa, perquè si no, no l'hauríem heretat, s'hauria perdut pel camí; però tot i així hem d'acceptar que provoca alguns efectes (per petits que siguin) que no hi serien (n'hi hauria uns altres) si la informació genètica fos entre un 1 i un 4% diferent.

.

Determinats per la genètica o pels agents externs?

.

De vegades hi ha qui pregunta: ¿això és genètic o esdevé a causa d'un agent extern o de l'aprenentatge?
He escoltat aquesta pregunta referida a característiques humanes tan diverses com "els gusts gastronòmics" “l'orientació sexual” “la bondat” “la intel·ligència” “les pors” “el caràcter” "la imaginació"...
No donaré, òbviament, cap resposta; però proposaré un pensament: ¿La pell bruna, d'un individu mitjà mediterrani, és bruna a causa de la genètica o per culpa d'un agent extern?
No ens precipitem a respondre. Pensem, una mica, abans.
Els individus mitjans mediterranis que conec (els de la meva família), a l'hivern, són blancs; si fa no fa com la llet amb un bri de canyella. I a l'estiu, són del color de la xocolata. Si haguessin viscut tota la vida a l'illa de les “Terres del Nord”, que està per damunt de Sibèria, mai no haurien estat bruns, sempre haurien estat blancs, i molt blancs. Fet que prova que una de les causes de la morenor és la potència dels raigs solars (la seva inclinació); per tant, hi ha un agent extern que esdevé una causa de la morenor. Però el cas és que si la meva família enlloc de ser mediterrània fos irlandesa, ni vivint de continu a Fuerteventura, no arribarien a ser mai bruns. La qual cosa demostra que la pigmentació és un efecte que es produeix només quan hi ha determinada informació genètica al nucli de cadascuna de les cèl·lules.
Com a conclusió podríem dir que poden existir algunes informacions genètiques al nucli de cadascuna de les cèl·lules que només desenvolupin efectes visibles quan determinats agents externs hi siguin presents; i que passin desapercebudes quan aquests agents no hi siguin.
Aquest raonament estic convençut que es podria aplicar a les preguntes inicials. Hi pot haver informacions genètiques que sense determinats estímuls externs mai no arribin a manifestar-se en un efecte visible (que mai no arribin a desenvolupar-se). Hi pot haver, també, individus que no tinguin aquestes informacions genètiques, i que ni davant dels agents externs que els estimulen no desenvolupin els seus efectes.
Penso que gairebé tot el que som depèn d'aquests dos factors: la genètica i els agents externs (entenent l'educació, i també l'amor que rebem, com alguns d'aquests agents externs).

.

.

Stephen Hawking defensa la racionalitat de pensar que és quasi segur que hi ha alienígenes.

.

Segons publica avui “El Periódico”, el científic Stephen Hawking ha fet unes afirmacions que em fan força feliç, ja que repeteixen fil per randa algunes idees que he manifestat diverses vegades en aquest blog: “Els nombres indiquen que és perfectament racional pensar que hi ha alienígenes”

Aquesta afirmació la sento molt meva. I em fa encara més feliç pensar en la proximitat del meu últim relat publicat en paper: “Informe sobre l'Homo sapiens”, dins del llibre “L'eixida i altres narracions”; perquè en aquest relat la idea de l'evidència de vida intel·ligent extraterrestre n'és una de les columnes. Idèntiques lleis naturals, físiques, químiques i biològiques a tot l'univers. Idèntics elements químics. Una bonior inimaginable d'estels, i d'estels amb planetes, que, al costat de l'estudi de les lleis de la probabilitat, em presenten com una evidència el fet que hi hagi consciències per allà fora.
Ara bé, el científic, i no pas sense raó, adverteix que pot ser que sigui millor no topar-s'hi. Per què? Doncs només hem de mirar com tractem els Homo sàpiens els pollastres, les vaques, les ovelles... Sense sortir de la nostra pròpia espècie, només hem de recordar què vam fer els occidentals dels segles XV, XVI, XVII, XVIII, XIX... amb els pobles indígenes d'Amèrica quan (fent servir el llenguatge imperialista i xovinista) els vam “descobrir”. Existeix, probablement, una lluita entre les civilitzacions tècniques a l'univers similar a la lluita de les espècies, i anàloga a la lluita entre les civilitzacions de la Terra, a on les més tecnificades, les que han posseït un poder militar superior, han absorbit les més febles, i no sempre de bones maneres.
De vegades somnio en l'existència, com el camí vers la connexió còsmica que insinuava Carl Sagan, en què les civilitzacions supervivents al seu sistema estel·lar cercaven un contacte harmònic entre elles, fonamentat en una empatia superior; la mateixa empatia que suposadament els ha permès sobreviure la seva estrella. Hawking parla de la possibilitat que els alienígenes hagin esdevingut nòmades de l'univers, per a poder independitzar-se del seu sistema estel·lar, i explica que el seu interès pels planetes posseïdors d'aigua i de matèria orgànica podria ser purament material. Nosaltres seríem els seus pollastres; el mar, potser, la seva reserva d'aigua. Això tenint en compte que la vida es fonamenti únicament en el carboni, l'oxigen, i l'hidrogen. Hi ha científics que han pensat en formes de vida que parteixin d'altres elements; no obstant això el “principi antròpic”, i el menor pes atòmic del carboni (respecte el silici i altres elements amb 4 electrons als últims nivells energètics), em fan pensar en aquest element com una base més probable per a qualsevol forma de vida.
Sortiran els qui diran que les distàncies entre els estels i les galàxies són excessives per arribar a qualsevol mena de comunicació. Però hem de tenir en compte que si una civilització sobreviu la seva estrella, no té pressa; i que no hem de donar per fet que altres formes de vida visquin el mateix temps que nosaltres. També convé recordar que en qüestions de física quàntica i d'astrofísica no ho sabem tot; ens falta la gran teoria; treballem una mica per intuïció, fent quadrar equacions sense una gran teoria que unifiqui tot el que sabem. Ens falta aprofundir més en les curvatures de l'espai, en les dimensions, en les energies, en la matèria fosca, en l'antimatèria...
També hi ha qui es pregunta quin interès pot tenir una civilització extraterrestre a trobar-nos. A banda d'alimentar-se, tinc l'esperança que puguin haver arribat a desenvolupar un mínim interès científic per saber com som. Jo arriscaria la meva vida per viatjar a un altre planeta i estudiar uns suposats insectes que hi visquessin.
Una altra qüestió interessant és la següent: quan una esponja de mar ens percep, a tot estirar ens podrà copsar com si fóssim esponges de mar, no comprendrà una complexitat superior a ella mateixa, no sospitarà que som d'una complexitat superior a ella mateixa, no veurà complexitats superiors a ella mateixa. Passa el mateix quan ens percep una vaca; ens veurà, a tot estirar, com si fóssim vaques; no comprendrà tota la complexitat de les cavil·lacions que ens emplenen; no les veurà, ni se li passarà per la imaginació que existeixen aquestes cavil·lacions, aquesta realitat més complexe. Qualsevol ésser es construeix una imatge dels altres éssers que mai no podrà ser superior a ell mateix; qualsevol ésser no comprendrà tota la complexitat d'un ésser superior a ell en complexitat; no el veurà com és; a tot estirar, veurà allò que de comú té amb aquell ésser, la resta li serà velada. Amb tot aquest raonament vull dir que no és irracional pensar que podria ser que ja estiguessin jugant amb nosaltres.

.

Immensa bola de llum commociona la nit de Milwaukee

15 d'abril. Negra nit. I de sobte la volta del cel s'il·lumina, la terra tremola, els arbres s'agiten com enduts per una ventada. Una gran bola indefinida se sosté i travessa el cel de Milwakee.

Diuen que és un meteorit. Jo, només sentir-ho, he pensat en el vent solar i les aurores boreals, sobretot en un dia com avui en què estem rebent les alteracions electromagnètiques de la ejecció solar de dilluns. Potser aviat sabrem què ha passat.

.

Demà, dia 15, podríem experimentar els efectes d'una tempesta solar.

.

Segons ens informa l'interessant blog "Últimas noticias del cosmos", ahir, tretze d'abril, el Sol va produir una enorme eiecció de massa coronal, que va sortir disparada vers nosaltres (el nostre planeta) i que arribarà demà dia 15.

Quan l'anomenat "vent solar" ens embolcalla passen coses.

Segons si entra pel nord o pel sud, els efectes seran més o menys molestos: variació del camp magnètic de la terra, problemes als transformadors elèctrics, als circuits elèctrics, a les comunicacions electromagnètiques, potser als ordinadors...?

El millor de tot seran les aurores boreals que de ben segur es podran contemplar en algun moment de la nit.

Sigui com sigui, si noteu alguna cosa estranya, sapigueu que és un regal del nostre Sol.

. 

.

Sobre la llibertat humana a decidir el bé o el mal. Determinisme o quàntica en el funcionament de la ment.

.

En el fons, decidir si l'ésser humà és lliure per a fer o pensar determinades coses, és el mateix que preguntar-se si el funcionament de la ment és governat per fenòmens deterministes o quàntics. M'hi aproximaré en set etapes i un epíleg.

1.-Un grup de persones nascudes i educades en famílies d'un barri marginal donarien uns índex de criminalitat, d'actes egoistes, violents, asocials... superiors als que donarien aquestes mateixes persones nascudes i educades en famílies de barris rics, amb una educació adequada, i amb la dosi d'atenció i d'afecte necessàries.

2.-Un grup de persones amb l'activitat elèctrica de l'àrea frontal del cervell disminuïda per raons genètiques (sense arribar a la patologia), donen uns índex de criminalitat, d'actes egoistes, violents, asocials... superiors als que donarien aquestes mateixes persones si els circuits neuronals de la part frontal del cervell poguessin tenir una activitat elèctrica mitjana.

3.- No totes les persones hereten la mateixa informació genètica relacionada amb la capacitat d'empatia, amb la capacitat d'autocontrol, amb la capacitat d'inhibir i superar l'egoisme, amb la capacitat d'escollir l'opció menys agradable o més feixuga per raons solidàries. Aquestes capacitats depenen del substrat neuronal, i en conseqüència de la genètica heretada. Tot això sense necessitat d'arribar a la malaltia, és a dir dins d'uns valors ordinaris d'actituds mentals.

4.- Davant d'una decisió d'elecció entre cometre un acte “dolent” o “inhibir-lo”, en condicions de salut mental i de plena consciència, podem optar per un o altre acte segons el nostre criteri; però la probabilitat d'orientar aquesta decisió en un o altre sentit depèn dels tres factor esmentats als punts 1, 2 i 3 (entre d'altres).

5.- Convé tenir en compte la reflexió d'Einstein: “És evident que podem escollir què fer, però... ¿podem escollir pensar una cosa o pensar-ne un altre?” Hem de tenir en compte que abans de l'acte hi ha el pensament que l'ordena. Podem triar què pensem? Un cop prenem una decisió aparentment lliure, ¿podríem haver-ne pres una altra? La probabilitat sembla que fa intuir que sí. Si podíem haver-ne pres una altra... per què no l'hem presa? Per què pensem com pensem? La resposta a aquesta pregunta implica tornar a recordar els diferents resultats que donen les poblacions (o els diferents grups humans) en funció de la seva genètica i del seu entorn familiar i social. La resposta lliure de l'individu no està determinada, però està influenciada, i de vegades molt (amb molta intensitat) per la genètica i per l'entorn, entenent que dins l'entorn hi considerem l'educació rebuda i les experiències infantils.

6.- L'aparició del model quàntic, que posa en qüestió el determinisme, permet justificar científicament l'existència de fenòmens acausals, és a dir l'existència de conseqüències físiques que no estan determinades per unes causes, sinó que s'originaran en molts casos en l'atzar. Que hi pugui haver fenòmens acausals permet que no sigui una aberració el fet de pensar que hi pugui haver decisions acausals, és a dir decisions no determinades per unes causes físiques (genètica, disseny dels circuits neuronals, experiències prèvies...) Però el fet que puguin no estar determinades no vol dir que no estiguin molt influenciades, molt coaccionades, fins al punt que prescindir de les causes a l'hora de prendre una decisió esdevingui una tasca poc probable o el que és el mateix molt difícil. Bo i la quàntica, ningú no posa en dubte la validesa de la ciència determinista alhora de predir fenòmens macroscòpics. No està demostrat que les decisions de la ment humana no estiguin regits per un sistema que obeeixi les lleis deterministes amb la mateixa intensitat amb què ho fan els fenòmens macroscòpics determinats com la rotació dels planetes, el moviment dels vehicles, les reaccions químiques... Si bé, intuïtivament, hom sospita que les decisions, bo i que molt influenciades, són en última instància indeterminades i per tant lliures.

7.- S'ha de tenir present la programació de la selecció natural a l'hora d'escollir el bé. La ment, mitjançant la selecció natural, ha desenvolupat mecanismes que exerceixen una influència intensíssima a l'hora de dominar les decisions preses per l'individu en funció de com aquestes decisions afectaran a tres realitats: la capacitat de reproduir-se, la supervivència i el control de l'entorn. Tots els mecanismes mentals que afavoreixen decisions relacionades amb l'assoliment d'aquestes tres fites han estat seleccionats per la natura al llarg dels mil·lennis per a actuar amb contundència. ¿Com actua la ment per a influir en les decisions de la consciència? Elabora, a l'inconscient, un reguitzell de pensaments que passaran tot seguit a la part conscient de l'individu i apareixeran com si haguessin sorgit del raonament, però que en realitat han estat elaborats a l'inconscient (a la part del raonament que treballa sense que l'individu ho sàpiga). L'inconscient elabora aquests pensaments per a satisfer les pulsions (els instints) que actuen segons la programació genètica. No tots els pensaments estan elaborats per l'inconscient, la part conscient del raonament també en genera. La consciència rep els pensaments de l'inconscient (pensaments força convincents ja que han estat elaborats per uns mecanismes seleccionats durant centenars de milers d'anys d'evolució) i en veure aquests pensaments la consciència tria, escull, decideix donar-los compliment o rebutjar-los (rebutjar-los en alguns casos pot ser força difícil pel que he comentat del fet que són o poden ser pensaments molt convincents). La consciència sempre pren la decisió que comporta un caire més proper al “bé”; entenen per “bé” un model en part programat per la genètica i en part influït per l'educació i l'entorn. La consciència és incapaç de rebutjar aquest “bé relatiu” perquè en última instància la consciència també és conseqüència de la selecció natural, i és com és, a causa de la selecció natural. Si en algun moment ha aparegut a la natura alguna consciència que a causa d'una mutació ha desenvolupat la tendència d'escollir el “mal relatiu”, aquesta consciència no ha sobreviscut prou temps per a deixar descendència, i en conseqüència la seva informació genètica no s'ha escampat per l'espècie. La consciència pot escollir decisions perverses (tal com la història ens ha demostrat) però ni que les escolleixi, ho fa amb el convenciment que tals decisions tenen un contingut de bé que paga la pena d'obtenir malgrat que impliqui la perversió o la maldat produïda; aquest error pot esdevenir a causa dels pensaments generats per l'inconscient, als quals la consciència considera pensaments d'origen racional. La convicció d'aquests pensaments pot ser molt poderosa, fins al punt que la consciència consideri que són encertats i que és convenient escollir el mal per aconseguir el bé que prometen.

Epíleg.- Amb tot això no estic defensant l'amnistia dels culpables (com algú m'ha dit alguna vegada) sinó que estic intentant explicar perquè la llibertat a cops escull el mal. Els culpables davant dels sistemes jurídics humans, i en benefici de la bona convivència, que ho paguin, siguin quines siguin les causes per les quals han pres la decisió.
Sembla que les consciències han aparegut per evolució, dirigides per la selecció natural, i que són com són no pas pel desig d'algú de crear-les bones, nobles i angelicals, sinó perquè essent així aconsegueixen satisfer les tendències que mouen els fils de la selecció natural: sobreviure, reproduir-se i controlar l'entorn. Sigui com sigui, aquesta mateixa tendència ha generat consciències capaces de l'empatia, de l'amor, de la recerca de la bellesa i del coneixement.
I insisteixo que no estic parlant de responsabilitat, ni de càstig, ni de justícia, que serien altres temes, sinó purament dels mecanismes que controlen la capacitat de decidir què pensar i què fer.

.