"El gran disseny" Stephen Hawking

A poc a poc, em vaig llegint "El gran disseny" d'Stephen Hawking. Un treball clar i valent.

Ja al primer capítol "El misteri del ser" llança preguntes molt directes: 

Per què hi ha alguna cosa en lloc del no-res?

Per què existim?

Per què hi ha aquest sistema particular de lleis en lloc d'un altre?

 

D'aquest punt en endavant, fa una repassada per la història del pensament científic; les pedres, les traves, l'antropocentrisme, l'orgull d'espècie que inventa mites per vèncer el vertigen de les lleis naturals, que tracten l'Homo sapiens amb la mateixa pietat que a un ratolí.

És un assaig valent perquè afronta la idea de Déu sense preconcepcions i des d'una vessant científica; ni nega ni prova. Valent perquè gosa opinar sobre les possibilitats de cada branca del coneixement a l'hora d'acostar-se a la resposta de les grans preguntes. Valent perquè opina amb llibertat, bo i saber que les seves opinions no seran ben rebudes per molta gent. Vivim en un món on les opinions poden ofendre; o tot el contrari, si són harmòniques amb el que hom pensa. I ben mirat, és força absurd, perquè aquell que un dia ens lloa, pel fet que tinguem determinades opinions, un altre dia, probablement, ens menysprearà per la mateixa raó. Tenir una opinió no és meritori ni menyspreable; és, i prou. I si a més les opinions es fonamenten en l'exercici de la lògica científica, com a mínim, i ni que no coincideixin amb les nostres, es fan mereixedores de respecte. 

La manca de temps fa que encara vagi pel principi del llibre, i això està força bé, perquè així em dura més; tot i que aquest és un d'aquells llibres susceptibles de ser rellegits una vegada i una altra.

Estic convençut que a mesura que vagi avançant trobaré motius per a escriure més posts.

Tinc pendent una reflexió sobre la lògica que encara està a mig fer: la qüestió sobre si la lògica que es desprèn del nostre univers s'ha de considerar l'única possible; és a dir, la pregunta que vindria a dir: "¿Com serien els universos que obeíssin lògiques diferents?" "Serien possibles?" "Tindrien sentit?" "¿Contindrien éssers?" "¿És la lògica del nostre univers l'única possible, la que determina el que pot "ser" i el que no pot "ser"?"

Són preguntes que demanen lentitud. La precipitació condueix a l'error.
En una ocasió vaig conèixer un capellà militar que predicava que "ni déu no és lliure", volent dir que fins i tot déu (el déu en qui ell creia) se sotmetia a les lleis de la lògica. ¿Si déu existís, podria saltar-se les lleis de la lògica? ¿o és que les lleis de la lògica, com algú ha dit alguna vegada, es desprenen de l'essència divina i per tant són absolutes per a qualssevol universos? ¿És la lògica dels fenòmens i dels éssers una condició per ser?

Un altre dia (potser d'aquí a uns quants anys) escriuré sobre això.

 

Canviant de tema: aprofito per saludar al meu visitant de Lloret de Mar, que al llarg dels últims dies no deixa d'entrar als meus escrits que duen l'etiqueta de "Cervell i Funcionament de la ment". M'alegro que te'ls llegeixis, i tant si hi estàs d'acord com si no, confio que gaudeixis llegint-los.

.
.