Ens proposava el relataire “ambre” al nou web de relatsencatala.cat un Repte Poètic Visual que s'inspirés en el TESERAC, o cub de quatre dimensions. Vaig tenir la sort, gens esperada, d'escriure el poema més votat dels que es van presentar ( tot i que a mi personalment no m'acaba de fer el pes). El que sí que puc dir és que el meu poema va ser un intent honest de traduir en vers, i amb una certa sonoritat, la idea que tinc de les múltiples dimensions de la realitat, que de fet no és altra que l'acceptació del que la ciència de moment sembla que diu. Tres dimensions de l'espai, en principi lliures, una quarta dimensió temporal forçada (tots els éssers som empesos vers el futur vulguem o no), i fins a set dimensions més replegades, que només es manifesten a distàncies subatòmiques, i que són probablement les responsables que algunes d'aquestes partícules manifestin comportaments aparentment il·lògics, o que com a mínim sembla que se saltin les limitacions físiques dels límits de la velocitat de la llum; però és clar, si hi ha més dimensions ( fins a 11 ) i a sobre estan plegades (corbades) l'aparent distància entre dos punts pot ser en realitat molt menor. Al meu parer, les dimensions que afecten un univers depenen de les característiques del seu big bang i de l'atzar. Al meu parer, també, hi ha infinits universos, cadascun d'ells amb diferents arquitectures dimensionals; aquestes arquitectures determinen el futur de l'univers i la possibilitat o no que en cadascun d'ells s'hi desenvolupi la vida. La majoria dels universos són bords; és a dir, adquireixen una arquitectura dimensional que els condueix d'immediat al col·lapse. En una mostra d'infinits universos és un succés segur el fet que n'existeixin alguns que derivin vers la vida, i, un grup més reduït, vers la vida intel·igent. Tot això està més desenvolupat al meu assaig "Principi Antròpic Fort".
Amb tota aquesta explicació vull dir que els versos següents no són mots a l'atzar, buits de significació, sinó que encara que no ho sembli cadascun dels versos té un contingut científic/artístic.
Us poso el poema que em va sortir. Tot just el vaig haver acabat, el vaig penjar a la proposta del repte, i se'm va oblidar que l'havia escrit. De sort que un dia després del veredicte remenant pel fòrum de relatsencatala.cat em vaig adonar que jo havia guanyat i que en conseqüència em tocava organitzar el RPV152 al qual us convido a tots.
Oda a totes les dimensions d'un cos.
Enllà del punt,
ni amunt, ni avall,
enllà.
A cada punt,
on cada punt
s'està.
Endins, potser,
però no ben bé.
Serà
la inflor emergent
per un espai
lligat
a un tot ignot,
potser infinit,
o no.
Fins a onze diu,
el savi, i riu.
I el boig
brandar de brins
enllà dels plecs
més fins;
on el petit
forat s'envà
del punt;
no pas amunt,
ni avall, ni enlloc;
ni lluny.
Que gran que és el
tot el que hi ha
al forat
immens de ca-
da mos de buit
i temps.
Ja veia jo
el buf dels vents
del cap,
vers més enllà
dels gels del pol
surant.
I els meus ulls cecs
a l'ombra del
real.
Som el besllum
del sol que llu
rotund;
enorme esfe-
ra de contorns
de fum.
Enllà d'aquí,
però aquí també
hi és fos.
No entenem res
i anem negant-
ho tot.
No entenem res
car tot és fosc
i ocult
De l'univers
xuclem sols el
perfum
No comments:
Post a Comment