Divinitzeu la llei.
La poseu per damunt de la persona humana. “Si la llei no és bona
es pot decidir canviar-la, però cal obeir-la fins que la canviïn”,
dieu, amb trampa, ocultant que no voleu canviar-la, perquè gaudiu
amb el sofriment dels qui per ser dolenta se l’han saltada.
Sou hereus de Roma i
els seus valors incívics. Nomeneu Roma com la mare de la qual hem
heretat els valors de la nostra incivilització que vosaltres
anomeneu civilitzada: propietat privada per damunt de la dignitat
humana, posessió i persecució dels diners legals per damunt de la
vida humana, l’imperialisme justificat per l’aureola mítica dels
personatges sanguinaris del passat, la persona com a bèstia al
servei del poder… Condemneu qualsevol altre civilització anterior
a Roma, anterior al descobriment i genocidi d’Amèrica, sense ni
tan sols conèixer els seus valors, perquè van ser cremats pels
vostres. Anomeneu salvatges als indígenes precolombins i sou
indulgents amb els poders eclesiàstics que bullien vives les
persones només perquè no creien en el que la llei deia que s’havia
de creure. Quan convé critiqueu el mal que veieu en els altres, quan
el mal s’evidencia com l’essència i la normalitat dels vostres,
el negueu, el disculpeu, el menysteniu.
Adoreu “la gran
puta”, i en llegir això us esgarrifeu vosaltres sense saber que
“La gran Puta” és una expressió bíblica escrita per Sant Joan
quan es va referir a la vostra Roma adorada i els seus miserables
contravalors que us exciten com a bèsties (molt formals, tocades i
posades) narcisistes. I us vestiu per a fer-vos fotos que realcin la
vostra creguda grandesa, com els reis que admireu i als qui perdoneu
totes les crueltats. Feu apologia de “la Gran Puta” perquè
l’adoreu, i el vostre narcissisme us impedeix reconèixer la
profunditat de la vostra misèria; seria massa dolorós per vosaltres. Necessiteu ser admirats. Teniu sed
de poder. Manipuleu, mentiu, emmascareu, deformeu… per aconseguir
el caprici del vostre cor narcissista. Aplaudiu fins les orelles les
condemnes a les persones pacífiques, que a més són bones persones,
perquè el món pel qual ells treballen, i cap al qual caminen,
resulta insofrible per vosaltres, desafia el vostre poder, és
insubmís als vostres déus humans, irresponsables jurídics, plens
de misèries i absolutament programats (per a ser allò que són)
pels seus mentors. Els vostres déus no estan avesats a pujar al
metro, ni a ser contradits, ni a que els considerin iguals… són,
com vosaltres, malalts de la seva educació, trenada entre
cotofluixos i mentides històriques.
La que es desprèn del que jo sóc, de qui sóc jo, de com sóc jo.
La compro o la faig?
Em mira, algú que camina pel carrer i pensa: és que mira que ets lleig, caòtic, extravagant... Ara vas cap aquí, ara et mous cap allà. Oh! Quins colors més cridaners! Oh! Si en això que has dibuixat es veu un pit! Que no ho veus que això no va amb la moda? Avui no es porta! No es du! Ets una ombra del passat! Escolta, que a San Francisco ja no duen flors als seus cabells! Patètic! Matat! Per què ho fas això? Que et penses que t'ho agrairan? Que ho fas per tu? Et falla el cap! Et deus avorrir! No deus tenir gaire feina! Però a on vas amb aquesta samarreta? Que et penses que estàs a Tarifa? I d'on has tret aquestes sabates de marca "nothifixis"? Una mica d'elegància, home! Tot segueix una línia. Colors clarets, clarets, clarets... Un verd suau... Un rosa "pastelós" os... os... os... La línia, fill, la línia... Deixa't guiar, que el propi esperit és mal conseller.
Hi ha babaus que enyoren l'edat mitjana; la consideren una època noble, de gestes èpiques, de religiositat profunda. Són babaus; i si no ho són, són una cosa pitjor, són insensibles al sofriment humà, valoren les èpiques, els dogmes, la doctrina, l'ordre d'una civilització que sovint decapita els pobres, els deutors "abatut". Són pelleringues disfressats de senyors, i oculten a dins les febres malsanes de l'ego. Ells ho saben.
Algú es pensarà que faig ficció, que descric personatges d'una altra època i que exagero els seus trets. Però el cert és que existeixen, i per molt que els expliquis o els insinuïs una mica de llum, no canvien. Creuen en dimonis i inferns; i el pitjor de tot: no estimen, perquè els han ensenyat que estimar no és allò misteriós que ens fa humans, allò que ens fa viure pel bé de l'altre, allò que ens fa plorar pel dolor que té un altre encara que no ens afecti directament... Per ells, l'amor és una llosa de pedra amb manaments gravats, la fidelitat a la norma mítica d'un déu revelat, o la idea enquistada d'una pàtria feta com tantes a força de guerres i de sang. Defensen, quan poden, la inquisició, la descriuen suau com una mare, i expliquen, fins al ridícul, com els delinqüents medievals desitjaven ser jutjats per la inquisició, de tan mare com era. Es consideren superiors a la resta de mortals. Criden com micos "panteïsta!" amb els ulls i la boca oberta per l'escàndol de trobar algú que rere les fulles dels arbres i el blau del cel hi descobreix un déu que és amor i que ells dibuixen com a pantocrator amb una fe cega i irracional. Quan ningú els veu, prescindeixen de les normes exigents d'abstinència i sacrifici que prediquen per als altres. Malalts d'ego, absorbeixen la bellesa dels bells i els fan seus, potser per a compensar la foscor de la seva ideologia. Elitistes i classistes configuren el seu grup d'escollits, que camina per damunt dels altres. I, tot i que es mostren públicament com austers i casts, sadollen els capricis del cor amb la proximitat i l'admiració treballada a cops de tòpic i d'afalac, dels seus escollits desitjats. Manipulen i pasturen la bona gent, que sent per ells admiració i que resta inconscient d'estar sent dirigida cap a les valls de l'integrisme religiós, social i polític. La societat s'enfosqueix per ells igual com passa davant de les coves quan el sol declina i surten els rats penats. Són treballadors de la societat fosca dels privilegis i les castes. No es veuen com són, i per això poden anar fent. Sense aquesta ceguesa no podrien sobreviure. La vergonya seria excessiva. O potser sense aquesta ceguesa canviarien?
És hora de tombar mentides; aquelles mentides que t'ensenyen des de sempre com si fossin veritats; veritats dogmàtiques impossibles de posar en dubte perquè sovint són considerades fonaments de la vida i de la civilització. Mentides subtils a cops, dissimulades, que cap Sapiens (o molt pocs) posen en dubte, perquè no hi cauen, o perquè per pur adoctrinament no són conscients de la seva falsedat.
És mentida que la vida sigui una vall de llàgrimes; la vida està feta per a la felicitat de tots els individus; i és aquesta falsa concepció la que provoca que algunes persones no siguin felices, i que altres persones impedeixin la felicitat dels altres sense gaire remordiment. És mentida que la felicitat no existeixi, i que només hi hagi petits moments de pau o de benestar. Hi ha prou per tothom per a ser feliços tots; tot depèn dels fonaments del pensament, de l'exercici de fugir de l'ego i del compromís indestructible per la llibertat.
És mentida que naixem amb unes qualitats específiques per a determinades tasques o pràctiques, i que no poguem sortir-nos del clixé que la genètica ens atorga; les capacitats i les qualitats sovint brollen de la pràctica duta a terme amb passió des dels primers moments de la infantesa. Són els educadors els qui, conscientment o inconscient, ofeguen qualitats, escapcen esperances, manipulen i orienten vides a criteri dels seus prejudicis, enganyen transmeten falses concepcions de l'existència sense adonar-se que enganyen, determinan el que podem fer i el que no, el que se'ns dóna bé i el que no, ens vesteixen al seu gust, ens donen forma com si fóssim fang, ens dibuixen i sovint ens limiten. Higueras, el tenista, va aconseguir arribar a ser el número set del món amb els peus plans despres d'haver escoltat d'un munt de gent assenyada que més valia dedicar-se a una activitat en la qual pogués triomfar, com si triomfar fos guanyar sempre, com si triomfar fos arribar a ser professional, com si triomfar fos guanyar diners. El món dels adults educadors està ple de goril·les amb càtedra i toga, i hàbit i perfum de santedat i saviesa; però goril·les ignorants i pedants, que no tenen res més que l'amor a la seva pròpia gloria, feta de fum i de fantasia. Ja som algú. No necessitem ser considerats ni arribar enlloc per a poder ser algú. Som algú des que naixem, i la nostra dignitat és infinita, fem el que fem, i arribem a on arribem.
És mentida que el sistema judicial defensi la justícia. És un poder més, dels molts que hi ha. Els febles, sovint, han de triar a quin poder s'acullen per a poder sobreviure. Cada poder té una energia executiva que no se suporta en la justícia natural sinó en els convencionalismes socials i polítics d'un moment i d'un lloc.
És mentida que un càstig faci justícia. És mentida que la presó ajudi a pagar els deutes amb la societat. És mentida que un càstig pugui convèncer o ensenyar un infant alguna cosa. Si ho entén pel càstig, no ho entén. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.
És mentida que per redimir un mal acte calgui dolor o sofriment. És mentida que la vida sigui retallar-se plaers per assolir objectius superiors; no hi ha plaer més gran que aplicar esforços per a perseguir les il·lusions més profundes del nostre cor.
És mentida que el treball hagi de ser dur, desagradable, tens, estressant, desagraït. És mentida que les relacions entre persones que treballen juntes hagin de ser de competició, de gelosia, de lluita d'interessos.
És mentida que el mal sigui volgut o permès per déu.
És mentida que déu sigui com qualsevol religió el descrigui.
És mentida que dur gorra sigui de més educació o elegància que no dur-ne, i també és mentida el contrari. I és mentida que sigui correcte treure-se-la o correcte conservar-la al cap.
És mentida que la resignació sigui una virtut.
És mentida que les persones no siguem animals; ho som; de fet, som monos, una espècie més de monos. És mentida que allò que pensem, ho pensem per decisió pròpia, perquè aquesta mateixa decisió pròpia no es tindria per decisió pròpia.
És mentida que l'univers sigui com el veiem, com l'escoltem, com el toquem, com el tastem, com l'olorem. Perquè les sensacions, tot allò que copsem, són sensacions generades pel nostre cervell per a comprendre una mica l'ordre dels éssers.
Hi ha tantes mentides... Un altre dia en dic més. I un altre dia us explicaré una tècnica per saber com trencar amb les mentides que ni tan sols sabem que ho són. Hi ha exercicis, però són difícils.
Correm tant que ens perdem l'últim sentit de la raó d'avançar. Volem produir tant, que menystenim la importància d'asseure'ns i somriure. Somriure i asseure'ns, i parlar sense neguit, i no jutjar, i no creure'ns superiors a ningú per raons d'edat, càrrec, aspecte...
Som esclaus inconscients de la utilitat, i aquesta adoració de la utilitat fa inútil el poder que tenim a les mans per a convertir en or l'acer o la llauna. No ens creiem que tenim a les mans el poder de convertir en or l'acer o la llauna. I acabem per renunciar a fer-ho.
Necessitem lentitud, un pas pausat i decidit, mirar més i xerrar potser menys, posar els mitjons als peus d'aquell que té fred, per ensenyar-lo a estimar, més que no pas perdre'ns en discursos racionals sobre l'intercanvi d'interessos a les relacions humanes. En tota relació humana, hi ha alguna realitat més profunda que l'interès. I l'interès potser ens situa a l'alçada dels rinoceronts.
Necessitem perdre el temps amb aquells a qui hem d'ensenyar a estimar. Necessitem oblidar la ruqueria dels nostres problemes per acostar-nos al terreny sagrat dels problemes dels infants.
Com aquell que fa dos dies que no beu, i que té molta set, qui no rep cap mena d'amor, té set d'amor, i resta fascinat quan troba una font perduda enmig d'un bosc d'on hi raja amor, que és incondicional o no és amor.
Com aquell que fa tres dies que no menja, qui no rep amor, té fam d'amor, i resta astorat i paralitzat quan algú li ofereix un amor incondicional, que no seria amor si no fos incondicional.
Però la incondicionalitat és una característica proscrita als temps que vivim; es confon amb submisió, amb lliurament, amb esclavatge, amb resignació... perquè no s'entén que es pot estimar i alhora exigir la llunyania i la independència respecte aquell a qui estimem. Encara diria més; no es pot estimar si no hi ha una cert espai per a la llibertat, i una absoluta independència individual. És aquesta llibertat i aquesta independència la que fan possible el caràcter incondicional de l'amor.
Hauríem d'aprendre a veure les presències invisibles a les bambolines del gran teatre de l'existència, i no dir a ningú que les veiem, per tal que les presències no marxin, i ens continuïn regalant la seva proximitat sensible. Tot té un sentit que encaixa. Les sorprenents coincidències. L'evidència que mai no explicarem. Els objectes que cauen i es mouen. El poder executiu d'aquell altre lloc que hem vist i experimentat i que mai no explicarem a ningú. Allò que sabem sense mèrit i que ens impedeix creure. Com creure quan se sap?
Adoro la petita paraula escrita amb plor i angoixa en un racó de bosc que ningú no veu, ni publica, i amb la qual ningú no especula, perquè la petita paraula, quan neix, és ella el punt d'arribada i tot l'objectiu cercat, sense especulacions comercials ni promocions editorials, ni presentacions egofíliques, ni targetons, ni glòries.
La paraula, avui, que evoca l'exiliat, l'empresonat, el perseguit, el fill orfe de pare viu, l'esposa vídua de marit segrestat en vida.
I aquí, pels carrers i les places, dins les escoles i a les universitats, autòmates amb ulleres de marca i tern i corbata, i un estrany somriure delicat, que oculta l'intens desig que els exiliats continuïn exiliats, que els empresonats no surtin de la foscor de les seves cel·les, que els seus fills els plorin i que a les seves esposes els sagni el cor. Erúdits que aplaudeixen la tortura freda als empresonats i les seves famílies, i ho fan amb pas prudent, amb formes exquisides, com els grans panteons del cementiri de Terrassa que per fora són peces barroques de perfecció contundent i per dins amaguen els budells podrint-se d'un cos que ja no és res.
Veig les teves galtes inflades, menjant porres i cafè amb llet, i els teus ulls riallers i murris, mentre l'efecte de la teva incompetència plora dins d'una presó, al pati d'una escola, al pupitre d'una aula, o en un pis de Barcelona o de Terrassa. El teu patriotisme esdevé la ruina i el fracàs de la teva professió, que havia de ser gran, però que has convertit en instrument de dolor i d'odi. La por dels altres ha encimbellat el teu poder, però la por cansa, i cada vegada a la por se li escapen més i més presoners. I cada persona que deixi de tenir-te por afebleix el poder de la teva injustícia.
Quanta gent plora sense que el seu plor sigui sentit. Vull escriure d'ells i no dels monstres refinats que ensenyen formes i empesten l'ambient amb sentors d'hipocresia i de buidor existencial. Vull caminar al costat dels qui travessen de nit els Pirineus tractant de no ser descoberts per aquells que juguen a caçar rojos, pels soldats del gran déu inventat per reis i cardenals de cor gèlid.
Els poders inhumans que esclafen persones escampen el seu poder des del Iemen al règim monàrquic autoritari espanyol actual, hereu del franquisme, experiment de la tecnocràcia neofeixista, que es disfressa de democràcia per a controlar les eines de la manipulació i de la injustícia. Ens arrosseguem entre els vigilants del sistema, entre els guardians de morals i formes; majordoms, escolanets, bisbetons... tan preparats amb l'esquelet intelectual del coneixement, però sense carn, sense sang, sense pell, sense sexe, sense amor per la llibertat, sense llum als ulls... Enric, tens els ulls tristos, per què? El poble sempre té rao, i quan la llei diu que no la té, potser qui no la té és la llei, perquè al capdavall, la llei ha de néixer del poble. La llei de cada poble ha de néixer de cada poble.
No tenim por. El pitjor que ens pot passar és la mort, i no és tan greu si hem viscut lliures... i no és tan greu si hem viscut plenament lliures. Per què els ulls tristos?
Les formigues tenen formigues esclaves. Les abelles tenen reina, i obreres, i mainaderes, i exploradores. La violència entre els insectes és freda i cruel com les paradoxes de la mateixa natura. Però les persones no som això; ens revoltem interiorment davant l'evidència d'aquesta violència; sobretot quan l'observem reproduïda a les societats humanes; a les lleis, al sistema judicial, als càstigs, a les tortures, a les desigualtats injustes i fonamentades en privilegis mancats de fonament ètic. Obrers, reis, esclaus, mainaderes, persones encadenades a una posició rebuda per atzar. I sense anar tan a l'extrem, observem aquesta violència dissimulada, amarada a les estructures de la societat, de les institucions. Insectes que somnien ser humans; o humans que enyoren el mecanicisme cruel de les bèsties invertebrades. Els humans sotmesos inconscientment al sistema adoren els engranatges de la disciplina, dels formularis, targetes, visats, permisos, protocols, registres, controls, estadístiques, les normes de les formigues i de les abelles; la violència freda dels engranatges; la màquina metàl·lica que grinyola quan gira sense pensar, sense sentir, funcionant, de funcionar, de funció.
La profunditat de l'ànima humana vola invisible per damunt de la fúria racional de les bèsties. La racionalitat, tota sola, sense carn, sense sentiments, sense pell... és patrimoni de les bèsties evolucionades a la civilització. Sense somriure, no n'hi ha prou amb funcionar. No n'hi ha prou amb la utilitat. Quina és la utilitat de la vida? No en té. És una finalitat. És tot. La vida de les persones ho és tot.
Hi ha com un motllo de plàstic, de neó i de falsedat, amb moltes llums, amb molta superficialitat, i que per a més emfarfegament, està guionat. És conduït per sapiens de poca volada; titelles de moda al servei de l'audiència. Éssers dels quals mai no sabràs si el que diuen és el que pensen o allò que han de dir per a ser ben pagats, o allò que algú altre ha escrit al servei del personatge que interpreten i que afirmen ser; sense ser. La seva feina de pantocràtors de qualsevol forma de l'espectacle és atorgar veredictes de talent. No deixa de ser irònic que regalin títols de talent personatges que no són de debò, que funcionen a cop de talonari, i que són valorats en funció de les pulsions morboses que esperonen i que són les que aconsegueixen que milions de persones no es desenganxin d'un canal de televisió determinat. Dylan no passaria la seva garba. I qui diu Dylan podria dir una bonior de creadors que no obeeixen el criteri bipolar, incomprensible sovint, d'uns estandars comercials i consumistes profundament arrelats a la societat capitalista i als seus dogmes.
Els dogmes del capitalisme passen per atorgar a cada expressió artística o creativa un valor en funció de la capacitat que tingui de generar diners, que ve a ser la capacitat de generar seguidors, clients, fans, consumidors... El valor de l'expressió ja no s'arrela al moment present, al temps passat vora un foc, en una platja, en solitud o amb la família, amb una guitarra a les mans... ni a la història que un avi explica al seu nét... ni al dibuix o a la pintura que una senyora madura treballa al taller de casa seva amb la intenció de regalar a un fill o a una filla... Dins del capitalisme, només és artista qui pot guanyar diners amb l'art, i qui pot competir, guanyant o perdent, com si expressar-se fos una guerra o un esport de competició. I dins d'aquest mateix món capitalista sovint es titlla d'intrús aquell o aquella que fa art sense intenció de cobrar o de fer-ne una forma de vida. L'art o l'expressió dins d'aquest sistema de benefici material tan similar a la brutalitat del món purament animal ja no és llavors una potencialitat de qualsevol persona, ni una forma expressiva, font de goig, mitjà de relació amb les divinitats o amb el més íntim d'un mateix, independentment del nexe que s'estableixi o no amb un possible espectador. Dins del capitalisme salvatge, no hi ha art sense espectadors; ni poesia sense lectors, ni bellesa sense un sistema comercial que la vengui o la llogui.
Al món real, al món humà, a diferència del fake capitalista, l'art és una expressió natural humana, present arreu; a fora i dins de l'ésser humà. Si brolla de l'ésser humà, és perquè ja era present a l'univers abans que cap ésser vivent aparegués. L'humà té la capacitat de trobar dins d'ell mateix un nexe que l'uneix a aquesta poesia present a qualsevol ordre natural. Al món de debò, és art el conte de la iaia, la cançó de l'infant, el seu gargot que vol ser ordre; el poema de l'adolescent que potser mai no serà mostrat; allò que algú crea en un racó de costa i que ningú no sent, però que vibra amb el dibuix de les onades, amb el camí de llum de la lluna sobre les aigües. És art el vers de Hawaii que una àvia pronuncia quan llança les cendres del seu estimat a l'oceà; i és art el verd de la selva, i el silenci eixordidor de la neu al capdamunt d'un cim que ningú no trepitja; i és art qualsevol expressió humana que vulgui brindar a la vida, malgrat que els putxinel·lis milionaris dels canons consumistes del segle XXI, en aquest món fals d'ovelles pasturades i alienades, s'atorguin el dret de sentenciar i decidir una qualitat que sembla que ells mai no arribaran a comprendre.
És aquest instant el meu preferit; el que ara visc; i la frase que acabo d'escriure la dic i la crec sempre.
És per a mi que escric, que parlo, que expresso; si no ho fes primer per a mi, no podria arribar a ningú altre. És per a mi, que faig poesia; i serà poesia encara que ningú l'arribi a llegir, i encara que els segles converteixin el paper a on està escrita, l'únic paper que la sostè, en pols i en res.
És el teu ull, que escruta inquisidor el fer de l'altre, el far defensiu d'un jo que tem pel seu poder al formiguer; el teu ull que estima profundament algú mentre aquest algú no tingui més sort que tu, mentre no sigui més que tu. Diràs i faràs i justificaràs amb arguments plens de lògica la teva espasa defensora del territori feudal que creus governar; però el teu gest és tan digne com les banyes de l'isard lluitant pel dret a muntar una femella.
És quan somnio que hi veig clar; quan sóc infant, quan estic begut, quan ploro boig d'alegria per la tempesta que em mulla quan ballo. És quan em ric del ric i quan ploro per ell; quan m'entristeixo pel crític i me'n ric d'ell; quan em despullo i m'empastifo de fang en un pantà perdut en una vall llóbrega i solitària. És quan sóc boig a ulls de la normalitat vençuda que hi veig clar; quan les teves paraules trepants, amb vocació de nobles, es van esmorteïnt amb el so ampulós de les onades o amb el vent fent ballar els caps de les espigues.
És quan estic sol que puc sentir-me més a prop d'aquells per qui visc; si no tingués aquesta dolça solitud que em fa sentir tant acompanyat dels qui estimo, com ho faria per estimar-los millor?
És quan no sóc d'enlloc, quan no tinc nom ni cognom, quan m'arrenco les etiquetes que m'han enganxat els monos que no saben que ho són, quan accepto que sóc i seré sempre un exiliat, un viatger, un novingut, algú que està de pas, algú profundament desconegut; només llavors estic vivint la vida que sento que haig de viure.
No tinc res a les mans, ni a la motxilla; ni passat, ni records, ni especulacions, ni interessos, ni diners, ni futur.
És aquest instant el meu preferit; el que ara visc.
Estàs acostumada al fet que tot allò que lloes, el poble ho lloa; i tot allò que menysprees, el poble ho odia.
Estàs acostumada al fet que tot allò que aconsegueixes que sigui molt vist, sigui també considerat gloriós, indiscutible, bo, ben fet, i, el que és pitjor: "normal".
Sàpigues, "tele" que, de normal, a mi, em fas fàstic; no és res personal, és la veritat, i com que això que dic no ho dic contra cap professional, sinó contra allò que tu ets, i que és decidit per una audiència patètica, doncs no t'ho prenguis malament, tele. Al capdavall, tu ets el que el gruix de la gent vol mirar; encara que no del tot; perquè pateixes una ridícula, humiliant i castradora censura. La censura que la massa té rere la cosnciència; anys de culpabilització de tot un seguit de llibertats humanes que continuen rere la presó del costum i el tabú de les pobres ovelles miserables que som.
La majoria de programes que tens, tele, són una realitat que no escriure perquè acabo de dinar. Supuren el pitjor de la ment Sàpiens; i sovint, sense que es noti. A un historiador del futur, de quan ja no siguem l'espècie que som, li serviràs per a comprendre els complexos freudians, les inseguretats individuals i socials, la submissió a la moda, la submissió de l'ètica als corrents que el poder estimula, l'esclavatge del "como tiene que ser..." "como es de recibo hacerlo".
Fabricants de fems que mengen, defequen, dormen, badallen, i miren la tele; aquests són els individus que somnies tenir com a espectadors. Virtuosos del sofà i l'aplaudiment o la crítica fàcil. Esnobs. Absolutament antònims al mot "creatius", però capaços de jutjar implacablement els participants del programa més vist d'aspirants a cantants rics i famosos.
De sort que les noves tecnologies em permeten viatjar als millor documentals en anglès de les corporacions audiovisuals més prestigioses de tots els temps. De sort que estan penjats els discursos originals de milers de personatges històrics. De sort que hi ha xarxes a internet que, de moment, la teva avidesa d'espectadors, i per tant de diners, no té a l'abast, tele. Ets penosa, fas llàstima; i fa ràbia que milions de persones beguin el teu opi sedant, que els converteix en disminuïts pel que fa a l'exercici de la creativitat, del pensament crític, de la reflexió lliure.
Tot el que he escrit a dalt no té res a veure amb "El Foraster"; es refereix a gran part de la resta de televisió.
Imatge de David Monniaux a la Wikipedia. CC-BY-SA-3.0
Per descansar al final del món, cada vegada hem d'anar més lluny del món.
La velocitat que els ordinadors atorguen a la nostra vida cada vegada és menor, i cada vegada anem més lents, perquè hem d'esperar que s'actualitzin.
Els ordinadors ens donen molta llibertat; tanta que tot allò que fem amb ells queda registrat i pot ser públic i ho pot fer servir qualsevol per enfonsar-nos la vida.
No tenim temps de mirar les fotos que hem fet fa dies, ni d'arxivar-les, perquè necessitem temps per a fer fotos del que ara estem vivim no fos cas que en un futur no les poguéssim mirar, ens perdríem per sempre aquests records.
Apa, ecologista, de què et queixes. Hi ha molts parcs!
Apa! Amb tants ordinadors, de què et queixes! Ha tardat vint-i-tres minuts a engegar-se per què no has volgut dedicar 30 minuts a actualitzar el software; un software que, per cert, no és tan ràpid com hauria de ser perquè fas servir el programari lliure en comptes del bo, que és de pagament.
Apa, victimista! de què et queixes? Només has de pensar el que el Tribunal Suprem diu que has de pensar i ja no aniràs a la presó!
Apa! Victimista! De què et queixes? Que mai estàs content! Només has de vestir-te com la majoria diu i ja no et posaran multes ni et denunciaran per banyar-te en boles en aquest riu!
Apa! Victimista! De què et queixes? Només has de renunciar a fer el que vols fer, i a partir d'aquí ja ets lliure per a fer tot el que vulguis!
Apa! Inconformista! Cul de mal seient! De què et queixes? Renuncia a ser llop, sigues vaca! Fes cas del pastor que et porta el pinso i l'herba fresca! I no tindràs necessitat d'anar demanant llibertat.
Guillaume Le Rouillé, IUSTICIE ATQUE INIUSTICIE (Paris, 1520)
CC BY 2.0
El
so del metall quan es tanca de cop. La clau que gira al pany i les
passes que s’allunyen. La riallada esquerpa del discapacitat
empàtic. L’escopinada a la raó i a les paraules. La repressió
dels mots. L’artesania de la por. L’orfebreria de la crueltat. La
mentida al poble. La puntada de peu repetitiva i cíclica a la
bancada de fusta. La cornamenta que escomet el vers. La ceguesa
emocional de l’abduït pel poder. El bram del violent. L’infant
sol al pis i orfe de pare. Les esposes tancades a la presó de la
incertesa. La disfressa de l’hipòcrita. El somriure de cera de
l’escombriaire de persones. La llengua esmolada de la manipuladora.
La nit rere les reixes quan el fred forada. El silenci del temps als
pobles esborrats. Els diners que silencien l’Europa de les tavernes
i dels cafès. Els diners glaçats als discs durs dels ordinadors
dels bancs. Les cases buides. Les portes esventrades. El negre del
pou de rere els ulls quan l’absolut és la norma. El plor de la
nena quan viu a la vorera en complir-se la legalitat vigent. El
càstig general. El «no vas al lavabo» perquè ho dic jo. La
disciplina que es recupera del magatzem de les eines rovellades. El
«Qué dice tu DNI?». La boca mig oberta, i els ulls a mig camí
entre l’odi i la burla. La irresponsabilitat jurídica per dret de
naixença. La imputació del creador de idees. La impunitat del
saquejador de famílies. La barba i la boca de la hiena quan respira
la ruïna moral de la seva existència fallida. Les branques i els
nius que no acaben de caure. Un nen que plora. El poeta mort en un
banc de Cotlliure. El Liceu de Lleida esfondrat per les bombes. La
mirada de la Krystyna Trzesniewska. El camp d’Argelers. Les dones
rapades de la revenja franquista. La cabra, la cabra, la puta de la
cabra. El pobre que vota al ric explotador i que estossina al més
pobre per fer content al ric. Les files de dos en dos. Les bates de
ratlles. La resignació de la dona espantada. La renuncia a la vida
per a la supervivència. La por. L’olor de perfum pujat de
Pedralbes amunt. La renuncia a l’esperança. La mar bruta. El cos
demonitzat. La nuesa prohibida. El groc proscrit. Les cassoles
denunciades. La crítica perseguida. El pensament retallat. La
voluntat menyspreada. La llibertat il·legalitzada. L’escola
dirigida. La televisió intervinguda. El ramat esporuguit. Les
cunetes i els cossos colgats. El porpra que abraça el monstre. La
ignorància. El gris. L’uniforme. Les finestres tancades i l’olor
de resclosit. El camí de bosc asfaltat. El passeig marítim a la
platja verge. L’embaf de joguines en un Nadal orfe. La cadira
buida. El vertigen del no ser. La ràbia del tirà. La nit de la
pàtria. «La mare una desferra, la casa i la neteja». I més.
. . .
El món és ple
d’alteses, perquè tot ésser humà és un tresor, i la seva
dignitat, la de cadascú, no s’acaba mai. Si no fos perquè no és
operatiu, i perquè seria farragós, el lògic seria reverenciar-nos
els uns als altres, perquè tenim ment i la capacitat
d’estimar, d’imaginar i de sentir.
Som tots iguals en dignitat,
en valor, en essència, en humanitat... Les diferències establertes
fictíciament per les pobres societats arcaiques, que arrosseguen els
llasts culturals de tanta bestialitat i de tanta ignorància, són
inhumanes, contràries a la dignitat de totes les persones, i
representen un fre per a la construcció d’una societat millor.
Doneu-me gent que no
sigui maltractada de petita, persones amb la creativitat estimulada,
i amb una educació que esperoni la llibertat i la confiança.
Doneu-me gent que creixi sense por, sense violència a casa i a la
societat, sense la contraeducació de tants en àmbits tan diferents.
Doneu-me éssers humans que a la infantesa hagin rigut molt. I
aconseguiré, força fàcilment, una societat més justa, més
pacífica, més feliç, sense que unes o altres estratègies
polítiques necessitin arreglar res irreparable.
I ara algú dels que
llegeix està pensant:
«Oh... però jo vaig conèixer un que va patir molt
de petit i que va ser un sant... I un altre, que ho va tenir tot i va ser un cabró»
Tu? Tu no el vas conèixer. No
ens coneixem els uns als altres. Ens perdem la vida interior de
l’amic, i fins i tot del fill, o del pare. Igual com a l’univers hi
ha una matèria fosca, que no veien ni percebem, però que exerceix el
seu poder gravitatori, a la vida hi ha milions de vivències interior
que no podem ni podrem mai conèixer, perquè són intransferibles.
La unicitat de cadascú fa que ningú pugui fer de jutge; ni tu, que
vas fent que no amb el cap; no saps res de ningú. T’inventes,
sense saber-ho, els altres; perquè la teva ment, per a poder
desenvolupar-se amb seguretat, necessita afegir, a les persones, allò
que no sap ni pot saber d'elles, allò que pertany al misteri profund de la ment.
L’amor engendra amor i l’odi engendra odi; i ni Déu no és ni
serà mai jutge.
Es predica a totes les religions el caràcter de déu
com a jutge universal, sentenciador implacable; algunes cultures fins
i tot li atorguen el caràcter de botxí. Però déu, que prefereix
escriure el seu nom amb minúscula, no és jutge, ni ho serà mai;
perquè si ho fos, hauria de començar per condemnar-se ell mateix
pel fet d’haver situat unes pobres criatures humanes, plenes de
pulsions violentes, enmig d'una competència ferotge per a sobreviure, mitjançant la
lluita entre espècies, i mitjançant la lluita dels diferents grups dins la
mateixa espècie; o hauria de condemnar-se a si mateix per abandonar
a aquella nena que va ser violada per quatre alhora, o aquella
altra que... o per permetre que els sembradors de l'odi fanatitzin algú més feble fins al punt de convertir-lo en un assassí múltiple.
L’exercici de
jutjar no és altra cosa que un instrument humà legal i violent que
les societats de totes les èpoques han fet servir perquè no han
trobat una manera millor de viure en comunitat i de protegir-se del
crim. L’exercici de jutjar és un mitjà, un pedaç, un mal menor,
una pulsió social, la qual, si atribuïm a déu, caurem en un
antropomorfisme similar al que cometria una abella si afirmés que
déu té agulló.
Jutgen els qui necessiten sadollar el desig de
venjança, o els qui vetllen, com millor poden i saben, per la pau social; però són
animals humans com qualssevol altres, i, en això que fan, no hi ha cap
verb que defineixi en ells essències ontològiques.
Tornant a la misèria
humana de l’elitisme, la maleïda selecció dels «millors», dels
«bons», dels «nobles» (en contraposició als que són
considerats menys dignes perquè l’atzar els ha fet néixer en
entorns menys afortunats), esdevé inhumana. Objetivament, no hi ha
millors, ni pitjors, ni petits, ni grans, ni amos, ni esclaus, ni
estrelles, ni estrellats... Són els micos, vestits amb tern i
corbata, carregats de tradicions medievals no superades, els qui
continuen imaginant, i construint, un món que ho regali tot als
privilegiats, i que toleri, amb bonhomia hipòcrita, els qui
descendeixen dels menys afortunats, o els qui s’eduquin amb hàbits
menys encertats. Als privilegis històrics els anomenen drets
històrics, com si tenir o ser més per naixença fos alguna mena de llei
divina que, de fet, ells necessiten per a justificar la desigualtat i
la injustícia. La injustícia sempre necessita justificar-se per a
disfressar-se de justícia; com més injusta és una tradició o una
llei, més sofismes embarbussats necessiten trenar-se per a simular
una mena de lògica amb columnes fetes d’un fang que sembla roca, i
pintades i decorades amb un metall balmat que, sense ser-ho, sembla
or.
Totes les persones
són nobles, fins les que realitzen actes innobles. La persona no és
l’acte que realitza, la seva dignitat és infinita; i quan s’aboca
a la monstruositat de fer mal algú, es fereix a si mateixa; ella
mateixa es configura el seu propi càstig.
El pitjor càstig de qui
fa mal algú altre és el fet de convertir-se en algú que fa mal a
algú altre; aquesta llosa, de manera natural, fa més mal, ni que de
vegades no ho sembli, que qualsevol violència legal que el sistema
determini pels culpables.
Qui fa mal algú altre és digne de
llàstima més que no pas d’odi. I és coherent amb la dignitat
humana de qui estima, estimar també aquell qui fa mal; no pas
estimar el que fa, sinó estimar-lo a ell o a ella, i sentir
espontàniament una profunda pena pel perjudici insuportable que
exerceix contra ella o ell mateix quan fa mal.
Les societats
tribals violentes, que són encara les actuals, no exerceixen la
reinserció dels pobres miserables que fan mal; les penes acostumen a
ser desproporcionades, i busquen més escampar la por, convèncer per
por, que no pas apartar algú perillós de la via pública i ajudar-lo a deixar de ser-ho. A cops és la venjança, la que
esperona la pena. I sempre hi ha una pena social; la dels jutges de
les xarxes socials, la dels «jo li tallaria els collons i el
penjaria cap per avall», o «jo li tallaria una cama, o una mà».
Les feres que a l’edat mitjana aixecaven torxes per anar a
buscar, enmig de la nit, un suposat culpable del que fos, campen avui
per la societat, exclamant-se com goril·les esverats, sense advertir
tots aquells errors que ells també que cometen; errors que si fossin
coneguts, aixecarien en altres goril·les les mateixes ires.
La bèstia humana que som ens fa cridar dins d’un cotxe contra la
persona d’un altre cotxe, amb qui, en un altre àmbit, potser ens
podrien abraçar o riure junts una estona. Ens surt, sovint, per la
pulsió de la defensa violenta i la venjança irreflexiva, l’odi
emocional contra aquell que la nostra ment considera enemic. La raó
s’anula, si és que en algun moment ha arribat a actuar, i el
miserable aixeca la torxa, engega el prejudici, dogmatitza la
impossibilitat que algú errat rectifiqui, condemna socialment de per
vida el reclús, maleeix l’oponent ideològic, renuncia a
l’autocrítica, jutja, condemna, i, si pot, sentencia... i abandona així l’amor i l’esperança en la persona humana, que mai, mai, mai...
passi el que passi, no s’ha d’abandonar; si el que es vol és que
la vida valgui la pena.
Et preguntes on és el feixisme? On és la intolerància? On
rau allò que sosté els règims totalitaris? Et responc que miris la
teva sang, els teus impulsos, gran part de les asseveracions que
repeteixes perquè un dia te les van repetir a tu, la mateixa ràbia
que sents quan et dic això... Observa-ho tot, perquè en això, i en
coses que no saps que tens en tu, se sosté el totalitarisme
universal.
La intolerància brolla de cada resposta que dónes a un nen quan et
pregunta per què, i li dius «perquè sí!» «perquè ho dic jo!».
El feixisme, o sucedanis del feixisme, surten del teu ADN quan ple, o plena, de bona voluntat, decideixes uniformes per a les criatures, o quan trepitges iniciatives
personals que consideres contràries a les formes. Supures intolerància sense ni tan sols sospitar-ho quan consideres normal això i anormal allò,
sense plantejar-te ni tan sols què vol dir normal o anormal. La
intolerància del món s’amaga dins les teves venes, les
meves, i les de tothom. Som, evolutivament, repressors i
intolerants; i només podrem deixar de ser-ho si ens ho proposem a consciència; una mica
com passa quan decidim saltar al mar des d’una alçada considerable
i sentim com el cos se’ns rebel·la i com el cervell, amb l’arma
de la por, ens empeny a no fer-ho. L'impuls a reprimir és als instints de
totes les ideologies polítiques, fins i tot als instints d’aquelles
que es consideren antifeixistes. El verí ranci del «no», «no
pots!» «Perquè no!» «perquè a tot arreu les coses es fan així!»
«No, perquè és burgès!» «No perquè és hippy!» «No perquè és
decadent!» "No, perquè és de dretes!" "No, perquè és d'esquerres"... el tens a dins per molt progre que et consideris, per
molt que t’estarrufis cantant "La Puerta de Alcalà" de l’Ana
Belén, o "L’Estaca" d’en Llach, per molt de la CUP que siguis, o del PdCat, o del PSC... O per molt okupa que et consideris. Tens la intolerància als gens i,
quan et despistis, la repressió sortirà de tu i pronunciarà un
«no», o construirà una «txeca», o una presó política, o una llei mordassa, o una llei de partits, o una constitució reductora de
drets i d'aspiracions nacionals legítimes. O prohibirà a un adolescent fer-se un piercing, o imposarà
un uniforme, o entronitzarà una manera de fer social impossible de
desobeir, o obligarà a jurar una bandera sense preguntar a qui s'obliga si és la seva, o escriurà l’horari
vital d’algú sense ni tan sols preguntar-li si li sembla bé, o
se’n riurà d’un nudista i li prohibirà la seva opció, o menysprearà un travesti, o
ridiculitzarà una dona que fa d’àrbitre, o humiliarà algú pel
fet de parlar amb accent «pijo», o per ser del PP, o per dir-se Borbón o Ibarruri... I tot això sense arribar a ser
un governant o un militant d’algun grup extremista. I tot això
passant per... (i segurament sent) ...bona persona. Ets, som, carn de
feixisme perquè som Homo sapiens, i tenim l’obligació de
lluitar contra nosaltres mateixos, i contra la nostra tendència a no tolerar
(tendència sovint impercebtible) per a poder convertir-nos en éssers humans, que és una manera de ser a la qual, un dia, aquesta
pobre humanitat violenta, dogmàtica, carca, intolerant i estúpida...
algun dia... arribarà a ser del tot. . . .
Una platja tèxtil molt bonica, relaxant i plena de bellesa natural... Si us plau, aneu-hi tots!
L'autor adverteix que el següent article pot ferir sensibilitats; és només la seva opinió. L'autor demana que aquell o aquella que pateixi del cor, i que en altres ocasions s'hagi enrabiat per culpa de l'article, s'abstingui de llegir-lo. Diu que qui avisa no és traïdor, i que tothom pot fer-se un blog i dir la seva, que no tenim perquè estar d'acord. O sigui que no continueu llegint; hi ha altres coses per llegir molt interessants d'en Chesterton i altres autors molt "macos". Diu l'autor que després ha d'aguantar queixes i anònims i aturades pel carrer de persones que perden els estreps al llegir-lo.
Pobre
generació educada pel franquisme! Quina merda de mala sort! És clar
que, el periquito que ha nascut i viscut tota la seva "Vall de
llàgrimes" a la gàbia és capaç fins i tot de lloar les lluors dels
barrots. Pobre periquito quico quico...! Ell es veu mono i modern, i
fins i tot lliure, però és una desferra. Els barrots més difícils
de trencar són els invisibles; em refereixo als funcionaments
mentals i a l’escala de valors de tota una vida sencera. Quan un només
coneix la presó, i no veu les reixes, ni les claus, ni els murs, ni la
mediocritat... al capdavall no veu la presó.
Però
a on són les ments lliures? ¿A on és l’empenta llibertària que
ens ha de moure a avançar molt més enllà dels límits encarcarats
d’una societat que sense advertir-ho adora el clericalisme i
l’integrisme? Doncs tots no hi són! Alguns sí, però tots no. Molts, potser la majoria, no han nascut, perquè els seus
pares i mares van ser afusellats i enterrats a les cunetes o a les
foses dels cementiris per un senyor que es va entestar a convertir
l’Estat Espanyol en un convent per collons. Els qui miraven més
enllà del dogma, o els qui eren sospitosos de fer-ho, o els qui
havien ensenyat als seus alumnes la manera com es reproduïen els
burros, o els qui predicaven en contra de pegar els infants a
l’escola, o els qui feien propaganda de prendre el sol sense roba a
les platges de Barcelona... van ser perseguits, empresonats i
afusellats. La majoria d’ells no van poder deixar descendència;
per això aquesta descendència, ara, no hi és. Ni tan sols es va poder
continuar la didàctica de la seva riquesa cultural; per això hi continua havent tancament i ignorància, i no ens n'acabem de sortir. Per
això, també, milions de persones (avantpassats nostres propers) n’han hagut de tenir prou amb ésser explotats a les fàbriques de dilluns a divendres, i amb els diumenges a missa i a passar la
tarda escoltant el futbol, els toros, o les converses carrinclones
dels supervivents dels afusellaments, sovint espantats i
traumatitzats; silenciant sempre els mateixos temes, i prohibint o silenciant dins el mateix si de la família també sempre els mateixos temes. L’Espanya lliure va ser aniquilada; i l’Espanya
viva va ser feixista o sotmesa servilment al feixisme.
L’Espanya
d’avui és filla dels traumes, de la repressió educativa, sexual,
sentimental, moral, política. És filla de la picaresca i de la
corrupció, i ha après molt bé els tics dels seus pares. La terra
arrossega dues o tres generacions perdudes, pervertides per la gran
secta dels carques del poder. La llibertat els ha fet sempre por als
supervivents de la repressió, i ha estat escopida i
demonitzada.
I
avui, els fills dels fills maleducats pel franquisme, al llarg del seu anhelat temps de vacances, omplen les platges hereves de la moral
judeocristiana, tapant-se el que ells anomenen "vergonyes", i gaudint
no se sap ben bé de què; perquè la platja per ells és una
acumulació d’objectes, andròmines, comoditats incomodíssimes i
irrenunciables, aliments greixosos, begudes gasoses, ensucrades, amb
un punt d’alcohol que ofega les penes, sons estridents, el cos que s'insinua sota la roba, que a
alguns els fa trempar sense veure res de res, i imaginant molt més
del que hi ha... Tot plegat supleix la profunda buidor cultural, i la
tediosa manca de passió per tot allò que la llibertat de la ment
ofereix, en un temps que, per l’abundor d’informació i la
rapidesa amb què es transmet, fa que alguns dels hereus de la mala
educació visquin convençuts d’un nivell cultural que no tenen i
d’un prestigi que la seva ment s’inventa, a cops fonamentant-se
purament en els diners. Les platges fumegen, atapeïdes per masses atordides que, com més corrupció llegeixen als diaris,
més voten al PP, més a favor de la repressió del cos i de la vida
estan, i més curses de braus tenen ganes de veure; és la involució
de l’espècie en estat pur; el masclisme convertit en doctrina
sagrada, prolongació dels costums de sempre; invisible pel que fa a
injustícia real com l’aire que no es veu. Com cantava Joan Isaac:
«la mare un escarràs, la casa i la neteja, i els meus germans
petits, escoles de mals mestres». Avui es podria adaptar, però no
variaria gaire: «La mare un escarràs, la feina i la neteja; i els
meus germans petits, a casa sols amb la play4».
La
platja tradicional, urbanitzada i massificada, amb la seva empremta
natural arrencada, és la materialització de totes les cadenes i gàbies mentals humanes, l'encarnació de la por a la pròpia imatge i a la nuesa pròpia i
aliena; és la perversió del que hauria pogut ser el millor del
millor; esdevé un escenari digne d’estudi, ideal per a
observar obsessions freudianes, obscurantisme medieval, masoquisme
social, avorriment monòton, aigua convertida en pis, calor xardosa,
amuntegament de cossos entaforats en nylons i elastòmers incòmodes
i horrorosos; el ball patètic d’un paio contornejant-se per a
canviar-se el banyador enmig d’una tovallola de roses de color pujat; un «vull i
no vull», un «desitjo i no», mascles madurs dissimulant mirades
allà a on tot és tapat amb vergonya i pudor malaltís, ignorants de la puta mala sort
que han tingut de néixer en un país integrista, que no sap que es
integrista, i que va de demòcrata i de modern.
Anem enrere, és evident; tornen els ritus de pas de les comunions
fastuoses de la gent que ni hi creu ni té diners per a pagar la
festa social; s’enforteix l’imperi hipòcrita de la imatge. Però
hem de tenir en compte que l’onada va i ve; i tornarà, sens
dubte, aquell temps de les flors i de la llibertat, que un dia un
miserable va arruïnar amb un cop d’estat i una guerra; i tornarà
el poder de les flors i de l’amor lliure en una illa salvatge, en
un país despert i espavilat. Un dia es quedarà per a sempre la
llibertat i la cultura, deixant enrere tanta misèria burgesa i
estúpida. Torna a casa ja llibertat! Darling be home soon!
Sí. Em falta un ollal, però aviat me’l posaré. He trigat, perquè
els temps estan canviant, i més val la matrícula de la universitat
d’un fill, que una merda de dent d’un cos que està destinat a
podrir-se o incinerar-se. Però em posaré l’ollal perquè he estat
estalviant. I potser no és just que jo continuï sense una dent quan
n’hi ha que estan carregats de fills i demanen crèdits per
anar-se’n de creuer.
Els temps estan canviant, va dir Bob Dylan; però avui no canvien pas de la mateixa manera com abans. Cada cop hi ha més empreses que guanyen molts diners i que no
tenen ni un sol treballador. I la gent que pensa es refugien cada vegada més en
nínxols ideològics que agombolen els qui opinen com ells i prou.
Amagadets als seus caus i grups secrets de la xarxa de xarxes,
s’inventen l’univers que justifica la seva ideologia; i ploren
pels qui no pensen com ells.
Els temps estan canviant, i la diversitat d’idees, de vegades,
sembla que molesti més, que no pas enriqueixi. El beat religiós
insulta el descregut; el beat esotèric, insulta el descregut. Tots
dos el consideren un enemic perquè gosa explicar un argument que tomba
l’essència del que creuen ells. Els temps estan canviant, i el Sol
no és estimat si il·lumina també el dissident, que mai no atén a
raons. Per a molts, només atén a raons aquell qui acaba estan
d’acord amb l’opinió del grup.
Sí. Diuen que em falta alegria. La veïna del segon ho creu així,
perquè només li dic «hola». El fet és que no sé què dir-li
més, perquè no la conec; ni tan sols no sabia que era la veïna del
segon. Ella té pensat de denunciar-me a la inquisició perquè només
li dic «hola», i perquè no li pregunto per la vida, pels pares,
pels fills, o pel temps... però juro que no sabia que ella era la
veïna del segon i només m’ha sortit dir-li hola.
He arribat a un punt que surto al carrer espantat per les veïnes del segon. Em pregunto que
què faré de malament aquesta vegada. Busco veïnes desconegudes en
una ciutat que m’estimo i que m’ofereix la infinita alegria de
trobar-me alumnes i ex-alumnes cada vegada que surto a passejar. Cada
any en tinc cent-trenta més de coneguts, i la ciutat es va emplenant
de gent estimada i coneguda. Però els temps estan canviant, perquè
cada vegada hi ha més clients i menys alumnes. Un alumne és una
mena de fill o filla, i això no ho entén gaire ningú. Moriries per
ell, o ella, encara que ell, o ella, ni s’ho imagina; i millor
així. Els temps estan canviant, perquè les relacions humanes cada
vegada estan més definides per normes i lleis, i menys per les
paraules i la confiança.
Canvien els temps, perquè mai no canvia res i sempre han canviant
els temps. Llavors, com sempre ha passat, els temps canvien. Canvien
els temps, perquè no canvien els temps, i sempre han canviat els
temps; llavors com que no canvien els temps, continua passant el
mateix, que és que els temps estan canviant.
Aquest últim paràgraf, si no l’enteneu, us el podeu saltar.
Faré una flor, com fa la Terra, i tu saltaràs amb les teves barres
i lleis i DOGS, i em diràs que no puc fer una flor, perquè segons
la barra tres de no sé què i de més enllà, les flors les fa la
natura, i jo haig de fer claus i cargols i estaques. Però saps què?
Malgrat les teves barres i la teva barra, jo continuaré fent flors.
Faré un núvol tenyit de roig cap al crepuscle, i tu bramaràs com
un be gelós i diràs que no, que la llei barra no sé «quantus»
diu que no puc fer núvols, perquè els núvols els fa el cel i el
vent... però saps què? Jo sóc vent, i cel i carn; i faré núvols,
malgrat les teves barres i la teva barra.
Quin món més bell! Gràcies pel Torn! Per la nuesa, per Jaizkibel,
per la llibertat, per poder-la gaudir, pels somnis acomplerts, per
l’educació lliure i ètica dels meus fills, per les cadenes
trencades del passat, pel mar, per la sorra, per l’escriptura, per
la música, per Vera Lynn, per les veus que m’encenen el cor, per
Masriudoms, per la casa de Cal Jaume Xeco, perquè em fa fastic la
fama i els diners i l’ego de tants, perquè estic enamorat de
l’anonimat, pel Sermó de la Muntanya, per Casaldàliga, per la por vençuda, perquè
se me’n refot l’opinió aliena, per Víctor Frankl, per Camús,
per Saint Exupery, per Tournus i el Saone i un vaset de Pernaud, per
França, per Montalivet, pel naturisme, per la humanitat, per Charles
Trenet, per Saint Jean Pied de Port, per Hemingway, pel Priorat, per
tots els vins, per la guitarra, per la vida, pel Rotllo del Roig, pel
cinema, pel Templo del Sol, pels milers de realitats que em deixo d’escriure, i per
totes les que vindran. Gràcies, també, per la meva mort, que em mena a un univers desconegut!
