Sobreviure i posseir mes que viure i crear?

El món valora les obres per la seva acceptació popular, mediàtica, econòmica; el valor no mesurable amb diners o amb vots esdevé invisible, i a partir d'aquí, la creativitat perd la seva essència. Aquest argument és refutat sense cap problema pels sacerdots del consum amb qualsevol exabrupte pseudològic; i no els resulta complex refutar-ho, perquè la claca recolza el que està més de moda. La massa és una bèstia cega que només hi veu a l'engròs. Creu més que pensa. s'excita més que sent, memoritza més que no pas comprèn, i martiritza el diferent perquè  el percep com una amenaça. 

Els diners, (i la seva època de domini, que és la d'ara) contribueixen a fossilitzar la tirania de la massa. S'adora el que té un preu, com més gran, més diví. Les minories i els individus esdevenen una amenaça si desenvolupen trets identitaris, i si defugen l'autoritat legal, intel·lectual o social, que la majoria, d'una manera de vegades no escrita, encimbella.

A on es valora la creativitat de l'avi que s'inventa un conte pel seu nét, o de la senyora que broda un jersei amb un disseny propi, o la del monòleg de l'adolescent a la seva habitació? Potser un Kafka que mai no serà aplaudit. De seguida que el programin, aprendrà a imitar, en comptes de regirar dins d'ell, i morirà un missatge únic, que només ell podia desenvolupar. 

Milions ho redueixen tot a menjar, sobreviure, començar a amuntegar possessions, reproduir-se, envellir, i desaparèixer. Això havia de ser el graó, i ho han convertit en el tot. Això havia de ser la totxana, i ho han proclamat edifici. Després troben que, a la vida, li falta alguna cosa que no saben definir. 

El temps és breu.

• CC BY 2.0 
• File:Flickr - DVIDSHUB - PRT donates clothing, blankets to Khowst orphanage (Image 2 of 5).jpg (From wikipedia)

Volem viure! Ens movem per viure! Mirem per viure! Lluitem per viure!

Tant se val d’on venim, la llengua que ens regala el fat, les faccions del rostre que la sort ens ha dibuixat. Plorem de por i de frustració quan se’ns barren els somnis i quan no es reconeix la nostra llum. Som humans i necessitem respirar i somriure.

Volem viure! Ajuda’ns a viure!

No em vulguis perfecte, tu no ho ets ni ho seràs mai; i si un dia ho ets, quantes esperances hauràs enterrat per aconseguir-ho. No visquis per esculpir-me, el temps és breu i se t’acabarà abans no hagis assaborit el ritme dolç de la tolerància. S’acaben els anys i no podem arribar al final descobrint que no hem deixar de retreure-ho tot a tothom, especialment als qui tenim més a prop. Existim per agafar alè, per agrair la flaire de la mar i de l'herba. El temps és massa breu per a no estimar-nos; el temps és massa preciós per a no estimar-nos.

Pensa bé què o qui et preocupa; el teu cos farà pudor; una pudor insuportable. Per això el tancaran en una caixa de fusta hermètica i l’enterraran rere quatre parets desagraïdes; ben aviat, ningú no et recordarà; i una mica després, ningú no recordarà tampoc els únics que t’haurien pogut recordar. 

Ben poca cosa ets fora d’allò que vius ara; per tant, pensa bé què vius, què fas i què sents... perquè tot sembla indicar que això, ara per ara, és tot; i, per tant, allò que pots de debò tenir ara, és això que ara sents, això que ara vius, i, sobretot, això que ara estimes. Pensa bé què et preocupa... l'opinió dels qui com tu ben aviat seran oblidats? Estarruf de pols que el vent aixecarà qualsevol tardor... Pensa bé què t’angoixa... la neurosi dels qui adoren la perfecció o la imatge i que s’atorguen el dret a decidir per tu les teves prioritats vitals? Pensa bé si convé anguniar-se. 

Mira el bosc i el turó gemat, i el guspireig de la rosada a l’alba. I el Sol damunt del mar solitari al migdia. Mira tot això i digues als del protocol i els ítems, que res no substituirà els valors de les persones ni la bellesa de la unicitat del moment. La mecànica exacte del sistema no superarà el valor de les persones i la necessitat que tenim de la seva paraula i de la seva visió insubstituïble i inimitable. Si les persones no salven la Vida, res no la pot salvar; res no pot substituir el valor i la mirada de les persones.   

Només tenim l'amor que donem. 

Por

Què dius? Que tens por? De qui? Per què?

Del que dirà la gent per allò que no tens? Del que et farà la gent per allò que ha fet el teu fill o el nebot del teu cosí? Del que pensarà la societat si et pentines amb la clenxa al mig?

Por? Més aviat te n’has de riure.

No és veritat que siguem esclaus d’allò que diem i amos dels nostres silencis; en realitat, som esclaus de la importància que donem a allò que els altres pensin sobre el que diem, o sobre el que hem dit, o sobre les nostres opinions, o sobre els nostres escrits. No és cert que siguem esclaus del passat; som només esclaus del valor que donem a l’opinió dels altres sobre el que alguna vegada hem pensat o dit o escrit. La necessitat que tinguem d’aprovació social o d’encimbellament o d’afalac o d’aprovació determina una part important de la nostra llibertat o del nostre esclavatge. Perdre la por a la reacció social davant la nostra identitat és l’actitud necessària per assolir la nostra independència identitària, i representa un dels fonaments de la nostra pau interior.

«Tothom s’ha enfadat amb tu pel que has dit!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom? Coneixes tothom?»

«Tothom ho fa; no passa res!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom? Coneixes tothom? Em coneixes a mi? Has de fer-ho perquè ho fa tothom? Ho fa bo el fet que ho faci tothom?

«Si escrius això, ningú ho entendrà, no agradarà a ningú» Ningú? Ningú, qui? Has parlat amb tothom? Saps com sent tothom? Tothom té els mateixos gustos? Tothom té el teu funcionament mental? Cal que agradi, per a ser escrit?

«Ho fas tot malament!» Tot? Tot, què? Saps tot el que faig? Coneixes totes les meves accions? Tota la meva feina?

Els dragons del món i l'absolut

Quan els dragons del món posin, una vegada i una altra, l’absolut en els judicis i les normes; alça la mirada vers la muntanya i repassa el verd, i el blau, i la puresa del vent, i el poder infinit d’un somriure. Quan el poder reclami la seva entronització com un fet evident, i quan a més tothom ho accepti, recorda els temps del vi i dels sons, de la llar de foc i de Cole Porter; i els teus, la mar i la sorra; i els Esquirols i els òbits; els ulls de cel i l’absència de lleis perquè l’amor les fa inútils; i l’absoluta evidència de la buidor de l’autoritat com a concepte absolut o inqüestionable. Recorda-ho bé, perquè maldaran per desdir-te’n; els altres i fins i tot el fat, i l’atzar estrany del món competidor. Recorda que l’absolut és l’humor del pallasso, i no el renec del vigilant; el ball del dansaire i no el pas de l’oca del poder militar; l’abraçada de l’amic que perdona, i no el gest sec i enèrgic del botxí que executa; l’absolut és allò que saps que et diu de bo de bo el que és amor i el que no ho és, allò que fa que viure pagui la pena ni que tot s’acabi amb la mort. Al qui posseeix l’autoritat, ves-li fent que sí amb el cap, potser ho necessita; però no mana el poder, perquè és buit, mana el somriure sense el qual ni el qui ostenta el poder no hauria arribat a existir; mana la llibertat, raó per la qual tenim la fugida assegurada ni que sigui amb la mort i l’adéu; mana l’acudit i la cançó, el poema que fa néixer de nou cada dia, com si ahir mai no hagués estat i fóssim nadons i tot fos possible. No oblidis a on és l’absolut, perquè no reposaran fins que te’n desdiguis; saben que si no te’n desdius, han perdut el poder sobre tu.

Il·lumina la foscor dels temps amb la teva convicció, i camina per la vall de les ombres sabent que les ombres no tenen poder i que no són l’absolut. Quan t’arrosseguis pel túnel fosc que t’impedeix el sol; tingues clar que mana el Sol, que tu l’has vist i has cregut en ell, i que el tens a dins. El túnel passarà, però el Sol continuarà allà a fora, i també a dins teu, milers i milers d’anys.

Regala als petits que tens a prop l’esperança en la vida, la confiança en les persones, i el secret de l’esforç que s’aplica per passió i no pas per por; parla’ls convençut que parles amb algú més proper a la veritat que no pas tu, perquè encara es recorden d’on és l’absolut, perquè encara no els han desdit del tot. Sigues la roca que els confirmi la fortalesa indestructible del bé. No els posseeixis ni un bri, que marxin aviat i t’oblidin; que els quedi allò que han après sense adonar-se’n, la fe en l’existència, l’absurditat dels càstigs com a eina educativa, i l’absoluta omnipotència i incondicionalitat de l’amor.   

Si algun dia em costa moure'm...

Si algun dia estic malalt, i em costa moure'm; i sens dubte un dia serà així, crec que m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets per a estimar la mar i les roques, en una nuesa integral, ni que quan m'hi arrossegui em faci mal tot el cos. Mentre pugui arribar-hi, i tastar el fred intens del mar als ossos, i el bes indescriptible del sol i del vent a la pell, no temeré la mort, ni la malaltia, ni la incomprensió dels que em voldrien més segur i salvat en un llit.

Si algun dia em moro, si esdevinc lleig i malalt, inflat i ferit, potser nu i amb una bossa penjant d'un budell, m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets i em deixaré veure per la Terra que m'ha fet. I em capbussaré (amb compte, això sí) dins d'una mar en calma, entre les roques, i em sentiré intensament viu malgrat la probable mort que s'apropa.

Si puc fer això fins al final, ni que em costi... Si no arribo mai a tenir por del que diran, de l'acabament de la vida, del déu dictador que em van descriure, del risc del paisatge, del perill de ser lliure... Si per viure un segon més no em venc la llibertat ni la bellesa... no em farà por la malaltia, ni la mort, ni la vida. 

Vèncer la por

Vèncer la por no consisteix en creure's la ficció que mai no ens passarà res de dolent, sinó en adonar-nos que ni que ens passi alguna cosa dolenta, a l'últim, no ens passa res; i que si ens passa alguna cosa, tampoc no passa res.

Al final, ens morirem tots, i ja està. Els colors del mar que hem vist i amb els quals ens hem abraçat, l'olor de la pluja, i la capacitat de no evocar res fora del que veiem en el moment, i de no tenir cap futur al cap, fora del que veiem en el moment, són suficients perquè haver existit hagi valgut la pena. El que vingui de més serà un regal; com tot, de fet.

L'absència de por està a cada instant i a cada punt de l'espai; un cop recobrada l'estabilitat vital, és a l'abast de tothom. El vent ens ha portat, el vent ens mou, i el vent, un dia, se'ns endú, i el neguit, per molt que maldi, no ho pot ni ho podrà evitar; és més útil veure's un vas de vi tranquil·lament i sense pressa, i mirar tot allò de bell que ens envolta a on sigui que estiguem quan sigui que hi siguem.
.
.

Tornaran a ser nens

Al jardí de l'entrada, set o vuit avis callats i amb la mirada trista. El sol brilla amb força. El cel és esbandit; d'un blau intens i sense una boira. Al davant, les muntanyes de Guipúscoa, amb els prats d'herba gemada. Més enllà, França, els Pirineus i la mar. Arreu, olor de flors. Un hort amb pebrots, castanyers, cedres, roures, i un bosc que s'ensorra com una flassada flonja sota el turó damunt del qual s'alça la residència.

Un senyor, tan seriós com els avis i les àvies asseguts davant la porta, camina lent amb un bastó de fusta barrnissada. Ens examina. Som, potser, la novetat del dia. El silenci és estrany, perquè hi ha molta gent, i tothom callat, i el dia és molt bell.

L'edifici de la residència resta fidel a la línia arquitectònica d'Euskadi; les façanes amb els travessers de fusta vermella, les parets blanques.

M'agradaria dir-los que ben aviat tornaran a ser nens, però callo.

Tornaran a ser nens quan la nit s'acabi, i ho hauran d'aprendre tot de nou. I veuran per primera vegada un altre cop, el riu que ara coneixen tant, i la muntanya que senten tan a dins.

Assaboriran, com si no el coneguessin, el primer bes. I tornaran a plorar, a cantar i a riure. I els enredaran com a bens submisos; igual com els han enganyat en aquesta vida.

Tornarà, de nou, tot; el costós i el bo. I els deslliurarà la natura, com quan surt el sol, de qui són ara ells, del pes que arrosseguen. Tant de bo poguessin endur-se tot el que han crescut.

Tant se val... la infantesa tornarà a ser seva. I aquest tresor no es compra ni amb tot l'or del món. Arribarà tot sol, com l'alba i l'estiu, com l'adolescència, com la nit i el vent.

I en aquest espai ampli de solitud i pena, també hi ha Sol, i colors, i arbres, i herba, i la misteriosa i dolça presència invisible de milers d'infants d'altres mons ignots. Hi ha la veu d'Exupery, i les últimes cartes d'Alexander Jacob, i un Pernod en una taula al costat d'un riu al centre de França. I la inexplicable alegria de l'ara, que no té passat ni futur.

A l'ara, hi ha l'ambaixada de la infantesa; territori protegit enmig de la brutal nació d'éssers esclaus. A l'ara, hi ha llibertat, i llum, i melodia, i silenci. Un silenci tan diferent al dels avis i àvies de l'entrada de la residència! Un silenci ple de goig que fa néixer aigua d'alta muntanya dins de la boca.

A l'ara, hi ha el vent, i les fulles que cauen dels arbres, i el gustós oblit dels agressors i dels agressius, que ja no recordem.

A l'ara, hi ha els jardins saturnals, i les deus, i els boscos de fades, i els llacs d'aigües de vidre, perduts als racons més secrets del bosc, envoltats d'esquitxos i d'arcs de colors.

I tenim tots l'ara al jardí d'on vivim, als vitralls de la finestra quan mirem la vida del carrer, a l'olor de les galetes de l'armari de la cuina, al so esmorteït i llunyà d'una tele antiga, al repic de la pluja damunt d'una uralita oblidada. L'ara és el país dels privilegiats que l'han descobert i conquerit.

Tenim l'ara a la respatllera d'un roure que emergeix de l'herba descuidada; al so de les campanes del poble, lentes i càlides; a l'olor del fang; al so d'una rialla; al silenci dels mots i l'abundor de les sensacions.

Tenim l'ara, com el tot, a on només podem ser; i quan no hi som, ens posseeixen. Tenim l'ara com a únic llenç possible per a l'existència.

Qui té l'ara, no té passat ni futur.

Respectar el que no es comprèn, o la vida és una gresca (no sé quin dels dos títols posar)

Respectar el que no es compren.

Li dic al meu fill: "...quan els vells, o els joves, t'esperonin a prohibir una manera de dur el cabell, un tatuatge, una arracada, un vestit determinat, una manera de viure o d'estar que podria haver estat una altra, però que és la teva; la que et fa feliç sense fer infeliç ningú... digues que el teu pare un dia et va ensenyar una frase curta i clara, potser de les més importants i alhora més senzilles:

Respecta el que no comprenguis.

No cal que ho comprenguis. No és necessari que t'agradi ni que ho comparteixis. No ho has de fer teu. Només ho has de respectar en qui ho vulgui viure.

Respecta el que no comprenguis."

Alguns malden, i maldaran, per prohibir allò que és diferent al que els agrada, diferent al que ells anomenen normal. S'esforçaran sempre, i obsessivament, a ofegar allò que és diferent, i a imposar allò que les pressions els han fet creure que els agrada. Imposen, alliçonen, reprimeixen i es reprimeixen, esborren, tapen, s'enfaden i s'escandalitzen, es posen molt nerviosos quan no troben arguments lògics per a contradir-te quan senzillament vius com has triat, i sobretot quan fas el que ells no fan, és a dir quan respectes el que no comprens, i especialment quan demanes respecte a tothom també per allò que no comprenen.

La intolerància va de la mà amb l'altre vici dels sants: criticar, parlar malament de les persones que no són presents, especialment parlar malament d'aquelles persones a qui secretament envegen, o temen, per gelosia o per por. Parlar malament de qui sigui, riure-se'n, és l'altra màscara que fa servir la mediocritat per no haver de reconèixer el propi fracàs. I no voldria que ningú m'acusés d'odiar la meva espècie, l'espècie humana, o de considerar-me superior a ella; estimo la meva espècie malgrat els seus defectes, i jo, com a bon humà, estic carregat de tots ells, però haig de dir que el percentatge de persones que parlen malament d'altres persones és estratosfèricament elevat. Per favor, que ningú m'acusi de considerar-me superior a ningú pel fet de manifestar que no suporto que ningú em parli malament de ningú altre; només estic expressant el que de debò sento; no ho suporto, i tinc dret a no suportar-ho, i a dir-ho. M'aclaparen les persones que busquen i publiciten els defectes de qui sigui quan no el tenen al davant; són la llavor del mobbing i del bullying, tenen vocació de fracassats, perquè per estar bé necessiten que els demés no ho estiguin. I són així segurament per una causa que ni ells mateixos coneixen; i ni tan sols s'adonen que essent així es fan infinitament miserables; l'ego, que se'ls menja, els enfonsa en la misèria.

Haver-nos de morir ens hauria de fer mes respectuosos. Fet i fet... si hem de convertir-nos en pols, si vivim sense saber si serem tan sols no res o si per contra el misteri ens acollirà... i si la vida és tan ràpida i tan curta, per què cremar-la essent intolerants? Per què convertir-la en merda dedicant-nos a enfonsar amb els nostres mots o els nostres fets la infinita dignitat de qualsevol persona humana? 
D'altra banda, viure tan poc temps ens hauria de fer veure la poca importància de viatjar al Carib, o de ser populars, o de buscar la fama, o d'enfonsar-nos en la pedanteria pujada de voler ser aplaudits o admirats. Viure tan breument ens hauria de fer viure abocats als plaers petits que només veuran les persones de més a prop nostre, i que són font d'una immensa felicitat encara que ningú els vegi ni els aplaudeixi: una llar de foc, un vas de vi, una cançó amb la guitarra, un passeig amb algú, un bany en un llac d'alta muntanya, una estona de rialles, dormir a l'aire lliure sota la lluna en una nit d'estiu, fer l'amor sense demanar permisos, esvair la culpabilitat pel fet de ser lliures, dormir fins que la son ens digui prou, gaudir de no tenir diners ni voler-los tenir, abraçar els nostres, respectar tothom, arrencar somriures, defensar els febles, tolerar tot el que no faci infeliç ningú honest, caminar sense destí, córrer sense competir, vestir-nos com ens vingui de gust, estimar qui ens vingui de gust, respectar sempre, deixar lliures, deixar ser, respectar el que no comprenem...

Haver-nos de morir fa que sigui convenient convertir la vida en el regal que ja fa temps que ens van convèncer que no era. Ens van dir, en créixer, que la vida era molt seriosa: una guerra, una competició per a sobreviure, una obligació, una responsabilitat, una cursa cap a l'excel·lència, i altres versets mastegats i falsos... Ens van matar la infantesa, emmetzinant-nos el sentit de la vida, que en realitat és una vigília en un foc de camp, moltes rialles i la visió dels estels al capdamunt, i potser la persona que més ens agrada ben a prop... i cap prohibició sense fonament... i cap repressió. Cadascú ha d'evitar, perquè és persona, allò que pot fer infeliç qualsevol innocent, sense que l'absurd de les prohibicions hagi de pretendre assolir el que l'ésser humà ha de voler sense normes si el que vol és continuar essent un ésser humà. Que hi ha d'haver normes? No ho negaré, però els humans hem de viure com a humans sense elles ni que hi siguin. 
Haver-nos de morir permet que no tinguem por de la mort, perquè hi anem de cap i és el que hi ha, i ja està. El que fa por no és la mort, sinó evitar viure per la tremenda confusió de creure'ns que la vida no és una gresca. La vida és una gresca; aquest és el secret. I si treballem i ens esforcem és precisament perquè la vida pugui continuar sent una gresca per tothom. Haver-nos de morir ens fa veure que l'única actitud assenyada i responsable és prendre's la vida com una gresca; una gresca a on tothom pugui fer gresca, sense que ningú en sigui exclòs, això marca espontàniament els matisos de la gresca.  
.
.

L'esclavatge dels pensaments heretats.

La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.

La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.

I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.

Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.

Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.    

El més gran dels plaers

He vist la por a la mort als mots i als ulls de les persones que l'esperen aviat, que la intueixen, que la veuen arribar... Sigui com sigui, tots tenim la mort venint a galopades, però vivim amb el miratge de no veure-ho. M'he adonat també com la religiositat sovint, i a molta gent, en comptes de tranquil·litzar, incrementa l'angoixa. Sé també que hi ha altra gent a qui la fe en la religió catòlica l'ajuda a morir en pau, però les experiències que he vist jo no van en aquesta direcció.

La religió tradicional, presa a la manera tradicional, converteix la vida en un camp de proves a on aconseguir mèrits o amuntegar culpes i responsabilitats; la mort és vista com el gran judici, i Déu com l'ésser que sentencia i executa. Aquesta visió, tan semblant al funcionament de les tribus, és el que ha moderat el comportament de les masses ignorants durant segles; però no és, ni representa una actitud d'amor i d'humanitat plena. 

La vida és estimar sense fer-ho per aconseguir un premi; i evitar fer el mal sense evitar-ho pel fet que hi hagi l'Espasa de Damocles d'un càstig; i viure intensament sense creure que viure intensament sigui pecat o alguna cosa que pugui perjudicar la felicitat del més enllà. La vida és per a viure-la, no pas per a patir-la; i la mort, com que és necessària, no ha de fe por. Si alguna cosa inevitable i segura fes por, això voldria dir que la mateixa existència hauria de fer por, i no és, ni pot ser així, perquè l'existència és un regal. 

La mort forma part de l'estat de les coses, no l'hem triada ni inventada nosaltres, com tampoc no hem triat tenir instints de tota mena, i com no hem triat existir immersos en una natura que ens ha mogut a competir entre espècies i entre pobles per a sobreviure. La violència no és un invent humà, ni la feblesa moral, ni les nafres, ni els desequilibris. L'instint de la violència i del mal no és responsabilitat humana.

Davant d'això només queda gaudir de cada instant de vida com un regal, abraçant el més gran dels plaers, que és fer feliços els altres, i esperar el final amb la il·lusió secreta del desconegut, que vist com és de bella aquesta vida que coneixem, es fa, com a mínim, interessant.

.

.

Aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que encenguis una llar de foc i contemplis les brases, i respiris l'aire lleugerament emmelat amb l'olor de la llenya pels carrers de pedra d'un poble qualsevol.

Procura estar ben segur que els qui estan amb tu podran sobreviure i fer el seu camí quan hagis marxat. Fuig de la maligna imprescindibilitat del teu actuar. Tan independent com has aparegut, procura ser al marxar. I lluita perquè aquesta llei que sembla inexorable, i que diu que el final sempre ha de ser trist, no es compleixi en tu.

Crema les estratègies i les especulacions i publica el teu poema cada dia; encara que, en fer-ho, deixi de ser inèdit i no el puguis explotar; que sigui l'alè de cada dia; perd-lo perquè sigui viu i perquè sigui lliure.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que trepitgis el bosc; fes-ho tan sovint com puguis; i si no tens temps, no el tinguis tampoc per gruar, ni per rumiar aquells mots mentiders que t'han dirigit els qui et volen fer mal, i que, per la seva pròpia natura i origen, amb cap raonament no podràs canviar. Trepitja el bosc, la terra, el fang, la roca, el prat... i amarat d'aquest cel tan blau, o de la boira humida de Sant Llorenç, o de la pluja viva quan cau als contraforts del Montcau. Tingues temps per tot això i no el tinguis per a triomfar o per a conquerir.

Procurar no escoltar gaire estona el discurs del qui nega a les persones el do de tornar a néixer cada dia, i recorda que mai no som un producte acabat. La seva mentida la faràs veritat si te'l creus. Neix cada dia de nou, com si a cada albada fossis un infant diferent, més conscient cada vegada del poc que saps, i cada dia més lliure de tu mateix i del que has manegat en temps passats.

No et pensis que l'olla de grills de rere el televisor, amb el seu equipatge de prejudicis, tòpics, dogmatisme, manipulació... tingui pas la veritat. La veritat és aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau, l'albada i la posta, el vent i el fang, la roca i el viatge. La veritat és el privilegi de ser cada dia algú nou, que torna a estimar de nou els qui l'envolten, i que gaudeix de cada dia, com si cada dia fos nou.  

L'aigua transparent del llac del cor

No em faràs por, destí fatxenda, que vols ser més poderós que el meu alè i que el meu amor. La meva ment construirà l'esperança que afirmes que no tinc. Sóc de la llum damunt del mar i no em fa por la mort; temo més no poder viure com jo sóc, o no donar vida, o no assenyalar aquell blau tan intens de les cales, o no afirmar que aquell cos tan nu, i tan bru, és la màxima expressió de la bellesa, i que el pensament que el cos té a dins i que és tendresa i amor i consciència és encara infinitament més bell.

No em fas por, destí orgullós i cregut, que et penses més fort que jo; jo et construeixo i decideixo com ets; i si t'entestes a ser odiós, jo et faré bell; i si maldes per ser mesquí, jo et faré bo. Sóc jo qui mana, i qui faig i desfaig; per això no et tinc por, perquè tu seràs l'obra de la meva ment humana i lliure.

Mentre hi hagi Lluna, i minvi, i torni, i creixi, cap nit no serà eterna.

Mentre el vent de Sant Llorenç dugui flaires de romaní i de pins, tindré una llar i una pàtria.

Mentre pugui gargotejar mots com si en ells hi reposés la meva vida, sense cap més interès que convertir-los en l'aigua transparent  del llac del meu cor, seré lliure, i tindré forces per a dir-te que t'estimo, sense voler res de tu, sense necessitar res de tu.

Mentre sàpiga qui sóc, i ho vulgui ser, tant em farà allò que et pensis que sóc jo i allò que et creguis que jo vull ser.

Mentre hi hagi un sol damunt del mar, ni que jo no hi sigui, estaré viu; i algun bocí de mi serà escuma blanca, o sal, o sorra de color canyella, o pell bella d'algú, o nineta d'un ull, o somriure d'infant, o cançó, o vers, o amor.

Mentre sàpiga què vull, i ho vulgui, tant se val si ho tinc o no, perquè allò que tinc és allò que vull.

Jo sóc dels dilluns de Calella

No és el dilluns el que és lleig; som les persones que el fem lleig, i dur, i fred, i cruel. Perquè els dilluns, el Sol daura les cales de Calella, allà a on els pins escampen aromes de llibertat, i a on la canyella tenyeix els llits de les platges, i a on les onades piquen els racons ignots d'un paradís solitari. 

És en dilluns que els granellons de llum i l'estridor de la mar canten la vida. I en dilluns penso tot això i em sento viu. 

Si el dilluns es percep esquerp i anguniós, és per la programació que els servents de la gran màquina monstruosa del sistema trena dins del Hardware del nostre cap; els homes amb màscara blanca i sense rostre que condemnen els qui canten sense samarreta asseguts en un platja com si viure fos una benedicció i com si les persones fóssim lliures. Els homes amb màscara malden per dirigir, controlar i orientar l'educació vers els dilluns freds, gèlids, preocupants i preocupats, foscos, desesperants, anguniosos...

Ens programen per a ser ciutadans del dilluns, i per a creure'ns que el que no és del dilluns és una broma buida i gens important perquè no produeix. Però jo sóc dels dilluns de Calella, dels boscos perduts de la Cala Estreta, de la llum infinita d'un Sol que sempre hi és. I em declaro conqueridor de l'alegria per als dilluns, de la tendresa per als dilluns, de la llibertat per als dilluns; sense pressa, ni por, ni foscor.

No és el dilluns el que és lleig; som les persones, si ens pensem que ho és, les qui el fem lleig.

 

Els humans, normalment, som profundament avorrits.

     Imatge de Jojo a la wikipedia  CC BY-SA 3.0

La gent, en general, som profundament avorrits. Ens avorrim i sovint avorrim. Tenim a l'abast una porta fascinant cap a la imaginació i el somni a través de l'art i la cultura, però mai no ens decidim a creuar-la, segurament per una mala educació que ens ha fet creure que l'existència es divideix entre obligacions i oci, i que a l'oci de cap manera no hi poden haver ni llenços per pintar, ni instruments per a tocar, ni poemes per a llegir, ni llibretes per a escriure, ni laboratoris per a descobrir i conèixer. La mala educació de generacions senceres ha esmonyonat la majoria de la gent, rebutgem la creativitat perquè ens han fet creure des de ben petits que nosaltres pertanyem al món de les obligacions. per això ens avorrim i som tan avorrits.

Sovint, la nit, és l'oasi en què els hedonistes de la creativitat ens alliberem de l'avorriment dels que netegen i compren, des que són petits fins que es moren. Netejar i comprar són les dues posicions extremes del pèndul que no s'atura d'aquells que no tenen res més perquè no volen. Com el pèndol que va del passat al futur i que mai no viu al present. Llavors, en qualsevol moment, pot arribar la depressió, i moltes vegades no se'n sap la causa.

És com si a un lleó se'l condemnés a viure dins d'una gàbia en un zoològic. Potser hauria nascut a la gàbia i tal vegada no coneixeria res més; cap altra vida; però el lleó sempre viuria amb la sensació de mancança d'alguna cosa que no podria definir.

És estrany que després d'una evolució tan salvatge hagi aparegut, com si d'una flor es tractés, aquest pou de plaer que tots tenim a dins, alguns segellat, i que es diu creativitat i cultura. Potser és perquè l'art, el teatre, l'expressió del més íntim... ha estat sempre present a la història de la nostra espècie. No em costen d'imaginar els milers de vetllades artístiques nocturnes al costat de les fogueres que s'encenien davant de cadascuna de les coves de les poblacions sàpiens al llarg de desenes de milers d'anys. Som una espècie de creadors insaciables. Però quan el legalisme, el dogmatisme, la repressió... dominen les societats, restem anul·lats com el lleó del zoològic. La por és un llast que ens impedeix de volar. La por ens mena a lligar-nos a pesos que ens acaben condemnant a ofegar el tresor de la creativitat. Ens han ensenyat a tenir por de la vida.  

Pertanyem als carrers del París etern.

Pertanyem als carrers de París, a les nits il·luminades amb la llum acarabassada d'uns fanals. Som sagraris dels somnis i no sabem ni volem ser res més. Ens han dissenyat per a esperar, per a crear i per assaborir la infinita felicitat de cada instant. Estem eternament lligats a la bellesa, a una bellesa íntima que continuarà sent bellesa encara que li canviem el nom.

Abandonem les activitats de la vida que no ens condueixen a ser qui som i dediquem-nos a aquelles activitats creatives que ens construeixen. Si aconseguim que la nostra feina formi part de les activitats que ens fan ser nosaltres, assolirem la vida eterna, la que es viu als carrers eterns del París etern. En el fons, la mort no existeix, quan arriba, no hi som; tot el que som és aquest París que fem amb cada gest. Si esperéssim cada classe amb la il·lusió i el neguit amb que un actor de "La Comédie" espera la seva actuació ben bé com si fos única, com si cada representació fos la seva vida eterna, ens hauríem salvat. Si esperéssim cada acte del nostre fer diari com qui espera la gran nit, la nit única d'una estrena que es repeteix cada dia; la vida sencera seria el tot; perquè no hi ha temps abans, ni temps després, ni límits. I si tot això que escric fos una fantasia, no canviaria res respecte la realitat. La realitat i això serien el mateix si el que dic no fos cert. I si ens arribéssim a sentir malament pel fet d'exercir una activitat per la qual ens paguen, tot i que per a nosaltres és el nostre cel, seria una preocupació innecessària, perquè l'art de viure és això, i perquè la raó per la qual ens aboquem a la nostra feina no serien els diners, sinó el fet essencial de crear, que ens construeix i que ens fa ser qui som, i sobretot sobretot... que construeix als qui reben el servei de la nostra dedicació, que necessiten persones que tinguin com a finalitat no pas els diners que guanyen amb allò que fan, sinó la vida, l'essència i la força del geni en allò que fan.  

Si el vent no m'empeny i no em vol fer caure, no sabré caminar a les ventades.

Si tot fos fàcil el vi no valdria res, i la vida humana seria com la vida d'una pedra arrossegada per l'aigua, no hi hauria quadres impressionistes, ni vides esgotades de lluitar per la llibertat, ni poemes que acusen els destructors de la vida. Si no hi hagués tirans, ens costaria molt més estimar el valor profund de la llibertat. Si mai no hi hagués hagut inquisidors miserables, ens costaria més valorar el tresor de la ciència, de la metodologia lògica, de la prudència, de la humilitat intel·lectual, de la objectivitat mental. Si mai no hi hagués hagut inquisidors miserables, hauria costat més arrencar-nos del cor versos sagnants d'amor a la llibertat de pensament, a la vida i a la felicitat. Si no existís el dolor, el sofriment moral, l'angoixa... la felicitat personal no seria una conquesta, no arribaríem a ser experts en l'art de l'alegria; ens vindria donada com a una flor se li dóna el color, o a una espècie el sabor. I si tu no ploressis, no tindria el goig d'aconsolar-te. I si no et sentissis sol o sola, no fóra tan fàcil que jo et pogués fer companyia. I si tu no ploressis, no seria tan senzill adonar-se del goig dels moments en què estem contents, ni tan simple compadir-nos de tots els que ploren. Si mai no veiéssim perillar la nostra existència, l'existència dels que estimem, el nostre futur... seria molt més difícil restar al costat i ajudar a tots aquells que veuen perillar la seva existència i l'existència dels que estimen, i el seu futur.

Agraeixo tot el sofriment que m'arriba, perquè em fa més fort, i m'obliga a ser el constructor del meu propi destí; a decidir qui sóc, què té valor per a mi, i com ha de ser la meva vida. La foscor em mou a situar-me del costat de la llum, l'odi que m'arrenca trossos de carn, m'ajuda més que cap altra cosa a situar-me al costat de l'amor incondicional, com a signe identitari de la meva existència, com a full de ruta, com a font de felicitat.

I no necessito ni em cal creure o professar cap religió per afirmar tot això, ni seguir a cap messies, ni ser cap altra cosa que un ésser humà imperfecte, petit i ple de nafres. De tot el que m'envolta, intueixo i estimo una presència que m'envolta i que no surt de cap doctrina, de cap arrogància espiritual, de cap mitologia... una presència que té les seves arrels a l'existència i que no es pot descriure ni afirmar.

Si el vent no m'empeny i no em vol fer caure, no sabré caminar a les ventades. Si el cor no se'm trenca de dolor, no aprendre a caminar i a fer feliços els que m'envolten amb el cor trencat de dolor. Si tot fos fàcil, si no em calgués trencar-me les banyes per aplanar el camí que mena cap a un futur lluminós, aquest futur lluminós seria menys meu, i jo no seria tan jo, i tot seria pitjor.

Auld Lang Syne. O el que s'amaga darrere d'una cançó.

Should auld acquaintance be forgot,

And never brought to mind?

Should auld acquaintance be forgot,

And auld lang syne!

Chorus.-For auld lang syne, my dear,

For auld lang syne.

We'll tak a cup o' kindness yet,

For auld lang syne.

And surely ye'll be your pint stowp!

And surely I'll be mine!

And we'll tak a cup o'kindness yet,

For auld lang syne.

We twa hae run about the braes,

And pou'd the gowans fine;

But we've wander'd mony a weary fit,

Sin' auld lang syne.

We twa hae paidl'd in the burn,

Frae morning sun till dine;

But seas between us braid hae roar'd

Sin' auld lang syne.

And there's a hand, my trusty fere!

And gie's a hand o' thine!

And we'll tak a right gude-willie waught,

For auld lang syne.  

Apunts sobre la felicitat i Dirty Old Town

Cap a la priorització de la pau i la felicitat de tots els infants.

Vaig escriure, i ho torno a fer, que el meu metge i el meu déu i la meva filosofia em prohibeixen la preocupació. La preocupació és un programa mental que activa l'alarma quan la situació vital perilla per les causes que sigui. Un cop activada l'alarma, convé desactivar-la ràpid, entre d'altres coses perquè les situacions se solucionen actuant, no pas preactuant, se solucionen ocupant-se de les coses, no pas preocupant-se. 

Encara és més urgent defugir la preocupació quan el seu origen no està en nosaltres, ni en les nostres accions; quan cau damunt nostre, com una febre, una situació no buscada, una guerra, una malaltia, una traïció... el que sigui.

Encara és més urgent defugir la preocupació quan tenim fills que ens necessiten segurs. És molt important que els nostres fills ens vegin segurs, contents, optimistes... No hi ha res més erosionant per un infant que sentir la por o la inseguretat en els seus pares. Hi ha qui diu que els petits han de començar a fer-se forts a la vida coneixent fil per randa els deutes, els perills, les malalties... tot allò que rosega els pares. Quin error més cruel! Els nens potser no necessiten creure que existeixen els reis, però us ben asseguro que necessiten veure els seus pares segurs. Necessiten la sensació que els seus pares cerquen el camí més segur, més constructiu, més assenyat, més asserenat... Els han de veure optimistes i alegres. Els han de veure generosos i despresos, i han de sentir que ells, els fills, són una prioritat, per damunt de realitzacions personals, d'egocentrismes i protagonismes estèrils i onanistes. Els fills han de ser la prioritat dels seus pares, i alhora han de ser lliures i progressivament independents, sense que els pares absorbeixin la vida dels seus fills, que només és dels fills, amb el seu dret a la intimitat,  a la discreció, a la naturalitat.

Hi ha pares que de seguida que tenen una preocupació, corren a descarregar-se transmetent-la als seus fills, i els enfonsen. No a totes les edats una persona és capaç d'assumir una llosa, que d'altra banda ell, o ella, pel fet de tenir obligacions escolars, i necessitats d'infant, no té manera de solucionar. És una crueltat alleugerir el sofriment moral dels adults recolzant-se damunt dels fills i carregant a les seves espatlles el coneixement d'una preocupació que l'únic que pot aconseguir és enfonsar-los en la por, l'angoixa i la inseguretat. No ho han de saber tot.

Els pares han de ser un mur per als seus fills, parant els cops i els vents que el mal malda d'enviar damunt de les seves ments joves en formació, que tenen necessitat de seguretat i d'esperança. Els pares s'han de vèncer a si mateixos, empassar-se els verins que calguin, suportar els embats que arribin, sense perdre l'alegria i la pau. No parlo de fingir que no es pateix, parlo el coratge de realment no patir, de realment no preocupar-se, de realment confiar en el futur i en l'existència, per amor als nostres fills, ni que ens fotin hòsties per totes bandes. 
I la força descomunal que cal la traurem de la decisió constant, ni que sigui rere rectificacions, d'orientar la nostra vida cap a la honestedat, el treball, la voluntat de construir, el respecte a les persones properes i llunyanes, la fe en un poder misteriós que ens estima i ens guia enmig de les tempestes i també en els dies de la llum, i la convicció que el fet de decidir viure en pau i amb el cor encès d'esperança, ni que les circumstàncies ho facin dificilíssim, no és només una porta a la llibertat, és una obligació vers les persones que estimem, i seria un egoisme per la nostra part no participar en aquesta lluita, que els nostres fills mereixen. A la natura, s'hi amaga la força que necessitem, només hem de decidir d'agafar-la. 
Els infants necessiten seguretats, no ho han de saber tot, no han de conèixer tots els riscos i els perills de la vida dels adults. Les infanteses viscudes en ambients d'amor, de seguretat, d'esforç optimista i auster, evitant el consumisme, i evitant sobretot l'error de pensar que els regals i les compres són obligatòries, i que qui no compra és un fracassat... aquestes infanteses lliures de l'obsessió d'adquirir aconsegueixen adults enamorats de l'existència, que generalment no tindran dificultats a dedicar la seva vida a ser honestos amb els qui els envolten.        

Acabo amb unes paraules que vaig escriure en aquest mateix blog gràcies a algú. 
Això va ser ja fa uns quants anys, però continuen sent igual de vàlides. Potser més vàlides que mai:

"No espereu que us abandoni el perill per abandonar la por, perquè si ho feu així, sempre tindreu por.

No espereu a fer-ho tot bé per a deixar de preocupar-vos, perquè si ho feu així, estareu sempre preocupats.

No mateu la vida ara per a viure-la més endavant; perquè si ho feu així, sempre la tindreu més endavant."

No esperaré a ser un sant, per a esforçar-me en orientar la meva vida rotundament cap a la honestedat, rotundament cap a la pau, rotundament cap a l'optimisme, cap l'esperança i la felicitat, passi el que passi. Ningú em convencerà per deixar d'oferir als meus fills una actitud tranquil·la i feliç no fingida, asserenada, confiada, alegre i segura. 

El foc amagat de la brasa coberta de cendra

És en els moments de sofriment quan tot allò que has escrit sobre la felicitat passa la seva prova de foc, i quan tot allò que escrius sobre la felicitat, esdevé autèntic i essencial. 
En els moments de sofriment sord, desagraït i insuportable, la felicitat s'anomena pau, i existeix, i té les seves arrels en una profunda i inalterable fe en la bellesa de l'existència, l'esperança en l'amor i la llibertat, i la convicció íntima del fet que un vol ser servidor del bé; d'aquest bé que molts es neguen a considerar que existeix de manera absoluta. 
El bé existeix, i s'evidencia precisament per l'agror de la vida quan el bé no s'albira, o quan es pateix la seva absència. La queixa per la no existència de bé no fa altra cosa que proclamar la seva existència i el seu poder absolut. 
La felicitat no és un castell de focs efímer i balmat, és la massa oculta del iceberg, el foc amagat de la brasa coberta de cendra, els fonaments enterrats d'un edifici que no s'entén com se sosté. 
La felicitat es diu amor, entenent l'amor no pas com una explosió d'expressions i rituals, sinó com el silenci de la casa pairal quan la família dorm i a fora neva, com la fidelitat del qui no traeix fins i tot quan ho podria fer sense que ningú ho sabés, com la voluntat ferma de bé vers els altres, com l'acceptació que tots som fills i per tant mereixedors de ser estimats només pel fet de ser. 

És en el sofriment roent quan qui creu en la felicitat, si la proclama, l'evidencia com a omnipotent i invencible, i com a futur de tota consciència existent.
.
.