Aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que encenguis una llar de foc i contemplis les brases, i respiris l'aire lleugerament emmelat amb l'olor de la llenya pels carrers de pedra d'un poble qualsevol.

Procura estar ben segur que els qui estan amb tu podran sobreviure i fer el seu camí quan hagis marxat. Fuig de la maligna imprescindibilitat del teu actuar. Tan independent com has aparegut, procura ser al marxar. I lluita perquè aquesta llei que sembla inexorable, i que diu que el final sempre ha de ser trist, no es compleixi en tu.

Crema les estratègies i les especulacions i publica el teu poema cada dia; encara que, en fer-ho, deixi de ser inèdit i no el puguis explotar; que sigui l'alè de cada dia; perd-lo perquè sigui viu i perquè sigui lliure.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que trepitgis el bosc; fes-ho tan sovint com puguis; i si no tens temps, no el tinguis tampoc per gruar, ni per rumiar aquells mots mentiders que t'han dirigit els qui et volen fer mal, i que, per la seva pròpia natura i origen, amb cap raonament no podràs canviar. Trepitja el bosc, la terra, el fang, la roca, el prat... i amarat d'aquest cel tan blau, o de la boira humida de Sant Llorenç, o de la pluja viva quan cau als contraforts del Montcau. Tingues temps per tot això i no el tinguis per a triomfar o per a conquerir.

Procurar no escoltar gaire estona el discurs del qui nega a les persones el do de tornar a néixer cada dia, i recorda que mai no som un producte acabat. La seva mentida la faràs veritat si te'l creus. Neix cada dia de nou, com si a cada albada fossis un infant diferent, més conscient cada vegada del poc que saps, i cada dia més lliure de tu mateix i del que has manegat en temps passats.

No et pensis que l'olla de grills de rere el televisor, amb el seu equipatge de prejudicis, tòpics, dogmatisme, manipulació... tingui pas la veritat. La veritat és aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau, l'albada i la posta, el vent i el fang, la roca i el viatge. La veritat és el privilegi de ser cada dia algú nou, que torna a estimar de nou els qui l'envolten, i que gaudeix de cada dia, com si cada dia fos nou.