El més gran dels plaers

He vist la por a la mort als mots i als ulls de les persones que l'esperen aviat, que la intueixen, que la veuen arribar... Sigui com sigui, tots tenim la mort venint a galopades, però vivim amb el miratge de no veure-ho. M'he adonat també com la religiositat sovint, i a molta gent, en comptes de tranquil·litzar, incrementa l'angoixa. Sé també que hi ha altra gent a qui la fe en la religió catòlica l'ajuda a morir en pau, però les experiències que he vist jo no van en aquesta direcció.

La religió tradicional, presa a la manera tradicional, converteix la vida en un camp de proves a on aconseguir mèrits o amuntegar culpes i responsabilitats; la mort és vista com el gran judici, i Déu com l'ésser que sentencia i executa. Aquesta visió, tan semblant al funcionament de les tribus, és el que ha moderat el comportament de les masses ignorants durant segles; però no és, ni representa una actitud d'amor i d'humanitat plena. 

La vida és estimar sense fer-ho per aconseguir un premi; i evitar fer el mal sense evitar-ho pel fet que hi hagi l'Espasa de Damocles d'un càstig; i viure intensament sense creure que viure intensament sigui pecat o alguna cosa que pugui perjudicar la felicitat del més enllà. La vida és per a viure-la, no pas per a patir-la; i la mort, com que és necessària, no ha de fe por. Si alguna cosa inevitable i segura fes por, això voldria dir que la mateixa existència hauria de fer por, i no és, ni pot ser així, perquè l'existència és un regal. 

La mort forma part de l'estat de les coses, no l'hem triada ni inventada nosaltres, com tampoc no hem triat tenir instints de tota mena, i com no hem triat existir immersos en una natura que ens ha mogut a competir entre espècies i entre pobles per a sobreviure. La violència no és un invent humà, ni la feblesa moral, ni les nafres, ni els desequilibris. L'instint de la violència i del mal no és responsabilitat humana.

Davant d'això només queda gaudir de cada instant de vida com un regal, abraçant el més gran dels plaers, que és fer feliços els altres, i esperar el final amb la il·lusió secreta del desconegut, que vist com és de bella aquesta vida que coneixem, es fa, com a mínim, interessant.

.

.