Genèticament programats per a la insatisfacció.

Ho he escrit tantes vegades... però no me'n cansaré mai: al món aquest li manca repòs, ens perd l'embranzida endavant i l'inconformisme. 

La majoria de vegades la gent no està contenta per culpa de foteses, que quasi sempre tenen a veure amb l'aparença davant dels altres, o amb els costums arrelats dels altres que es prenen com a norma del que és correcte per a un mateix, o amb les ambicions dels altres amb les quals comparem les nostres i decidim, conscientment o no, sumar-nos a la cursa per a tenir més, o per estar millor situats, a la qual ens aboca el nostre instint, com a bèsties que som. 

Aquesta rauxa per a córrer més i tenir més ens està convertint en una plaga. En comptes de gaudir del lloc on som, ens mosseguem les ungles per a ser allà on encara no som, i que ens sembla que és millor, tot i que aquesta percepció sovint és un miratge. 

Ja sé que ho he escrit mil vegades, també sé que les coses no canviaran, que ho portem a la informació genètica; res no canviarà si no és que les condicions de l'entorn decideixen que aquesta qualitat o vici de ser com l'altre, de tenir més, i encara més... s'hagi de convertir en una garba que digui qui escampa els gens i qui no... qui escampa l'ideari i l'actitud, i qui s'extingeix. 

La violència no és altra cosa que la materialització d'aquest impuls: la solitud de l'època, la fredor de les relacions, la desconfiança, la por, la por fins i tot a les persones, el menyspreu, l'odi, la ràbia, la mania, les fugides, les addiccions, l'habitual critica moltes vegades balmada de fonament que s'engega vers aquell que triomfa o que ens fa ombra... Tota aquesta llista neix de la pulsió que ens impedeix d'estar satisfets allà on som, que ens cega respecte la bellesa immensa de l'instant i del punt de l'espai on ens trobem. A l'altre, el veiem com un competidor, encara que no ens n'adonem; jutgem la seva obra, sigui quina sigui, no pas per com és o perquè suggereix, sinó en funció de si ha publicat, de si ha venut, de si ha aconseguit la fama, de si és professional, de si és millor que... o pitjor que... de si ha guanyat tants diners... de les medalles que li han penjat... Sempre apareixen les comparacions, la competició, la projecció social dins la manada o la tribu. 

Les persones i la seva obra són valorades en funció d'aquesta projecció social; si la societat no els encimbella, no són considerats per a res; i això s'ho apliquen a ells mateixos, i acaben no estant contents; no s'adonen que l'alegria brolla del nostre cap en funció del valor que nosaltres mateixos atorguem al que fem, independentment de la seva projecció social. 

De vegades hi ha qui diu que només està content qui és bona persona; no ho negaré, però del que estic completament segur és del contrari, que qui està content, qui està satisfet, qui descobreix la bellesa en l'ara i  en l'aquí, ho té tot per a poder fer les coses bé; i això passa perquè veu tota la realitat; i si ho veu tot, és gairebé impossible que es converteixi en un individu destructiu; no en té motius; l'hipotètic mal que podria fer no li aportaria res, perquè res li podria millorar el seu estat present.

  

L'actitud malaltissa d'aquest simi cregut que es deixa arrossegar per les pulsions està posant en perill l'espècie, està fomentant la crueltat, la mentida i la violència, i està aniquilant l'alegria de les persones; una alegria que és tan fàcil, tan senzilla...

Els llocs que encara queden per omplir de la Via Catalana. Apunteu-vos a la gran cadena humana per la independència.

Ja queda poc per la gran cadena humana per la independència del país (també anomenada Via Catalana), que travessarà Catalunya des de Le Pertus fins a Alcanar. 

Hi participareu? 

És una oportunitat històrica per a aixecar la bandera de la nostra voluntat ben amunt i que el món ens miri; a banda d'una activitat força divertida i estimulant.

La cadena està prevista per a les 17 hores i 14 minuts del dia 11 de setembre de 2013. 

Dues hores abans es tallaran les carreteres d'accés a la cadena. 

Podeu aprofitar el matí per a fer una excursió per una zona bonica de Catalunya, propera a algun punt de la cadena, dinar per les rodalies, i cap allà a les tres començar a caminar fins al punt on us enllaçareu.

Si us voleu apuntar, podeu fer click al següent enllaç i emplenar el formulari:

http://via.assemblea.cat/inscripcions.html

De fet, els llocs que ara per ara encara queden lliures per a formar part de la cadena són molt adequats per a fer-hi excursions. 

Tenim les rodalies de Tarragona, amb els seus boscos mediterranis i la proximitat del mar:

I no podem oblidar el Delta de l'Ebre:

Animeu-vos, que farem història! 

He vist . (En rigorós diferit des de l'auditori de la Musclera a Arenys de Mar)

He vist dormir aquesta aigua,

amb lluna de safrà, 

i els caps de les sirenes, 

damunt la pell del mar. 

I una torxa gemada 

al puny d'un déu sagrat, 

que estima les donzelles 

que es diuen Llibertat.

T'he vist lliures les mans, 

abraçant l'aire clar; 

i el verd dels pins, i el blau viu, 

encès i desbocat, 

que emplenen les estrelles 

amb llàgrimes de sal. 

I el nu contorn d'un cos; 

fimbrejant i colrat; 

fet tot de pols d'estels, 

vora el brum escumat.

He vist despert el dia, 

i un sol de foc de sang, 

fent córrer per les venes 

de la Terra aquell bat 

que ens va fer de la sorra 

una nit de Nadal; 

quan per primera joia 

el mar va ser mirat.

.

.

.

En rigorós diferit, des de l'auditori de la Musclera a Arenys de Mar.

Set penes que destrueixen la llum humana.

-La pena que fa que... els qui són diferents (diferents sovint pel fet de sobresortir en alguna qualitat minoritària que al món dels falsos apareix per contrast com a qualitat extravagant) siguin considerats anormals.

-La pena que fa que... la sensibilitat que no és compresa (en una obra d'art, en un so, en un sentiment...) sigui ridiculitzada pels qui no són capaços de sentir-la i que, en descobrir-se inferiors, per orgull, menyspreen els qui la copsen, la viuen o la creen.

-La pena que fa que... moltes persones mirin i intentin comprendre el món només a partir de les etiquetes i els calaixos que els han ensenyat que hi ha, en comptes de mirar i de comprendre directament la realitat sense intermediaris encartonats.

-La pena que fa que... el llenguatge sigui considerat font i origen de la veritat, quan en realitat el que fa el llenguatge és reflectir al màxim possible, corregint-se de continu, aquesta realitat, que sempre és externa al llenguatge, que el supera, i que no pot ser descrita mai del tot amb absoluta perfecció.

-La pena que fa que... molts mirin i intentin comprendre les persones des de la idea falsa que tots tenim els mateixos gustos, que tots experimentem el mateix concepte de bell i lleig, decent o indecent, moral o immoral, elegant o groller, agradable o desagradable...

-La pena que fa que... molts considerin que la manera com ells solucionen les coses, treballen, o fan... és la millor, i que de cap manera no se n'ha d'intentar cap d'altra.

-La pena que fan els qui... ni que ho facin amb les formes correctes, contínuament estan recriminant, corregint, avaluant, rondinant, examinant... els qui conviuen amb ells, sense adonar-se que conviure amb una persona que exigeix perfecció en totes les qüestions, especialment en les estètiques i formals, és una tasca insuportable; i sense pensar que és saludable i alliberador acceptar un llindar generós de caos i d'imperfecció que permeti les persones descansar de ser jutjades i sentir-se per una estona dignes i capaces.  

Cadena humana de blogs per la independència

.

.

Ei amics... els qui teniu blog!

Igual com es farà una cadena humana de persones per la independència (d'aquí a uns dies us en parlaré), es farà també una cadena de blogs per la independència. 

Com? Doncs els blogs que s'hi vulguin apuntar dedicaran una entrada concreta (entre els dies 9 i 12 de setembre) al dret a decidir, i a la independència, en forma de text, o de poema, o de música, o d'imatge... i des d'aquesta mateixa entrada concreta convidaran els lectors a fer click en un enllaç que els durà cap a una altra entrada en un altre blog, que parlarà del mateix; i així successivament.

Si us hi voleu afegir, heu d'anar al blog mare de la idea que és aquest:

http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com.es/

I heu de manifestar que us hi voleu apuntar com a comentari a la primera entrada que us trobareu; l'administradora us dirà quin blog us enllaça i a quin blog heu d'enllaçar vosaltres.

Voldria també dirigir-me a tots aquells que no voleu la independència, alguns dels quals us escandalitzeu davant tota la moguda que s'està organitzant al país. Amics, les societats han de ser lliures, han de poder decidir la manera d'organitzar-se, i han de poder fer-ho amb mitjans democràtics que reflecteixin allò que vol la majoria de persones que viuen en un territori; un territori que comparteix una llengua, una cultura, un estil, una manera de caminar per la història; un territori i una comunitat els quals algú ha intentat esborrar del mapa diverses vegades a través de guerres acarnissades, mitjançant la prohibició del català i de les institucions del poble, mitjançant l'empresonament i repressió de persones que exhibien signes identitaris, mitjançant la prohibició de l'ensenyament de la llengua a l'escola... En resum, hi ha hagut molta gent que ha posat tots els esforços en esberlar el país i la seva ànima. 

Amb això vull dir que és tan lícita l'opció de lluitar per la independència, com la vostra d'optar per la unió amb Espanya, sempre que els nostres mitjans i els vostres siguin democràtics i pacífics, i que les persones que defensem qualsevol de les dues visions ens posem al servei del respecte a les persones i als drets humans per damunt de tot.

Per tant fora escàndols, fora retrets, fora insults, fora menyspreus, i posem els mitjans per tal que les decisions es prenguin seguint les normes de les societats pacífiques i democràtiques sense deixar-nos manipular pels qui consideren tolerable només una via.

Neix l'atzar.

Els amics perduts.

Les relacions humanes haurien de ser clares, 

senzilles, transparents, respectuoses...

.

.

.

Hi ha una gelor que fereix i que costa de pair; la dels amics que s'han allunyat no pas per l'atzar de la vida sinó per la llunyania de les idees. Avui hi pensava, repassant amb la ment l'absència de rostres que fa bastants anys formaven part de la meva vida; i semblava que sempre hi serien. No els retrec l'adéu, perquè la llibertat és el primer; però l'absència, quan n'analitzes les causes, entristeix

La brevetat de la vida fa que em costi d'entendre que algú, pel fet d'adonar-se que penso de manera molt diferent, desaparegui gairebé sense dir ni adéu. Aquest efecte l'experimentem només aquells que al llarg de la nostra vida hem canviat rotundament de manera de pensar i de viure. La societat acostuma a lloar les persones que es mantenen fidels a les idees de sempre. Jo m'he mogut sempre amb la dèria de no ser fidel a cap idea, sinó a la voluntat de canviar d'idea, fos quina fos aquesta idea, si en algun moment se'm feia evident que no era encertada o que no era bona. Potser per això la meva vida ha estat un viatge constant i gradual cap a l'esquerra; deriva que diuen que acostuma a passar a l'inrevés; normalment, la gent es torna més conservadora a mida que es va fent gran; jo dec tenir el timó girat.

Però, tornant al tema dels ex-amics, entenc que les circumstàncies de la vida, l'atzar dels esdeveniments, els cops, el dia a dia, els camins que se separen, les persones noves que van apareixent... tot això fa que alguns amics quedin enrere... ho puc pair, i em consola saber que els continuo estimant, ni que sigui des de la llunyania. El que em descol·loca és descobrir que alguns (de sort que els menys) t'han deixat perquè han descobert que pensaves així o aixà, que anaves amb aquests o amb aquells, que escrivies això o allò altre, que ja no pertanyies a la seva corda, que potser t'havies convertit per a ells en un freak, en un pecador, en un revolucionari, en una persona perillosa per a la seva estabilitat ideològica, en un idealista incompatible amb la “inevitable” marxa endavant de la vida (segons ells), que t'ha de dur, sí o sí, al poder econòmic i social, i a les bones i serioses formes ineluctables...

M'hauria agradat no allunyar-me de ningú. M'hauria agradat poder ser jo mateix, poder opinar lliurement, poder viure segons el meu estil, poder pensar diferent,  poder caminar pels propis camins sense que això hagués hagut de significar perdre ningú; de fet, no ho hauria d'haver significat. Em sento capaç de ser amic de qui sigui, ni que les nostres idees, en posar-se de costat, engeguin llampecs per tota la volta del cel; però perquè aquesta amistat sigui possible, calen dues voluntats; amb una no n'hi ha prou; i aquesta tolerància vers les idees dels altres, que per a mi és una actitud lògica i fàcil, per a moltes persones significa una traïció als costums o pensaments que toquen. 

Sap greu. Però l'adéu, de vegades, és el preu que cal pagar per a ser lliure.