Els amics perduts.

Les relacions humanes haurien de ser clares, 

senzilles, transparents, respectuoses...

.

.

.

Hi ha una gelor que fereix i que costa de pair; la dels amics que s'han allunyat no pas per l'atzar de la vida sinó per la llunyania de les idees. Avui hi pensava, repassant amb la ment l'absència de rostres que fa bastants anys formaven part de la meva vida; i semblava que sempre hi serien. No els retrec l'adéu, perquè la llibertat és el primer; però l'absència, quan n'analitzes les causes, entristeix

La brevetat de la vida fa que em costi d'entendre que algú, pel fet d'adonar-se que penso de manera molt diferent, desaparegui gairebé sense dir ni adéu. Aquest efecte l'experimentem només aquells que al llarg de la nostra vida hem canviat rotundament de manera de pensar i de viure. La societat acostuma a lloar les persones que es mantenen fidels a les idees de sempre. Jo m'he mogut sempre amb la dèria de no ser fidel a cap idea, sinó a la voluntat de canviar d'idea, fos quina fos aquesta idea, si en algun moment se'm feia evident que no era encertada o que no era bona. Potser per això la meva vida ha estat un viatge constant i gradual cap a l'esquerra; deriva que diuen que acostuma a passar a l'inrevés; normalment, la gent es torna més conservadora a mida que es va fent gran; jo dec tenir el timó girat.

Però, tornant al tema dels ex-amics, entenc que les circumstàncies de la vida, l'atzar dels esdeveniments, els cops, el dia a dia, els camins que se separen, les persones noves que van apareixent... tot això fa que alguns amics quedin enrere... ho puc pair, i em consola saber que els continuo estimant, ni que sigui des de la llunyania. El que em descol·loca és descobrir que alguns (de sort que els menys) t'han deixat perquè han descobert que pensaves així o aixà, que anaves amb aquests o amb aquells, que escrivies això o allò altre, que ja no pertanyies a la seva corda, que potser t'havies convertit per a ells en un freak, en un pecador, en un revolucionari, en una persona perillosa per a la seva estabilitat ideològica, en un idealista incompatible amb la “inevitable” marxa endavant de la vida (segons ells), que t'ha de dur, sí o sí, al poder econòmic i social, i a les bones i serioses formes ineluctables...

M'hauria agradat no allunyar-me de ningú. M'hauria agradat poder ser jo mateix, poder opinar lliurement, poder viure segons el meu estil, poder pensar diferent,  poder caminar pels propis camins sense que això hagués hagut de significar perdre ningú; de fet, no ho hauria d'haver significat. Em sento capaç de ser amic de qui sigui, ni que les nostres idees, en posar-se de costat, engeguin llampecs per tota la volta del cel; però perquè aquesta amistat sigui possible, calen dues voluntats; amb una no n'hi ha prou; i aquesta tolerància vers les idees dels altres, que per a mi és una actitud lògica i fàcil, per a moltes persones significa una traïció als costums o pensaments que toquen. 

Sap greu. Però l'adéu, de vegades, és el preu que cal pagar per a ser lliure.