Els colors de Sallagousse.

Els carotenoides els regalen el groc que encén l'horabaixa.

Les antocianines matisen de roig l'estesa fosca del bosc.

De fet, amb aquests colors, les fulles són menys sensibles a les temperatures baixes, i es fan més resistents a la davallada de la radiació solar; l'any es mor, la llum es fa horitzontal, el sol no puja tan amunt i el paisatge s'emplena d'una claror mandrosa que dura poc. Les fulles malden per poder realitzar la fotosíntesi tant de temps com els sigui possible abans no arribi la cruesa de l'hivern; freturen d'aportar als teixits el màxim de nitrogen. La lluita per la vida els atorga una bellesa nua, mancada de vestits, que reflecteix d'alguna manera la bellesa bigarrada de les nebuloses planetàries, d'on tota la matèria prové.

Les imatges són de Sallagousse, del 31 d'octubre de 2011. La bellesa dels Pirineus a la tardor és una mostra més de la bellesa de l'existència.

La pluja torna

Si sents que ets brut de fang,

la pluja se l'emporta,

la que emplena els torrents,

que baixen de la mola;

la boira amara el bosc,

que s'arrapa a la roca,

potser ha estat massa temps,

sense la pluja nostra.

El misteri sosté,

la lluïssor de l'estrofa,

del vent i el seu udol,

per les clivelles molles,

on neixen els avencs

i moren les cabòries,

dels esclaus del diner,

tan lluny d'aquesta glòria.

Si sents que ets brut de fang,

i que vius una història,

que l'han escrit per tu

els amos de l'escòria,

que et mulli el bes del tro,

ben nu ran de l'escorça,

de l'alzina al turó,

on vas fer xerinola,

quan sols eres un nen,

i tenies memòria,

del color del massis,

quan la nit ja s'acosta,

de la suor a la pell,

i la llum sobre el rostre.

Que se t'endugui el fang

la pluja que ja torna.

.

.

Lamento la mort de Gadaffi

Els de sempre tornaran a dir que això que escric és ofensiu, però ho torno a dir, com ja ho vaig dir quan van matar Osama Bin Laden: “mai, la mort d'un ésser humà, serà per a mi motiu de celebració”.

No han estat tampoc per a mi motiu de celebració, ans al contrari, ni la seva tirania, ni els seus crims, ni els abusos, ni els assassinats... Jo no he donat la mà a Gadaffi, ni l'he rebut a la Zarzuela, com els reis d'Espanya, ni li he donat les claus de la ciutat de Madrid, com l'alcalde Gallardon, ni he fet negocis amb ell, com una bonior d'empresaris de l'estat, però tot i així condemno la seva execució, que fa impossible que se li faci justícia; impedeix que ell visqui la seva derrota.

Matar una persona, sigui qui sigui aquesta persona, és un acte que produeix com a mínim tristesa; tot i que un mai no sap si es veurà algun dia en aquestes circumstàncies (les d'haver de matar); i que ningú no se sorprengui d'això que escric; no sabem del cert si, en un moment d'ira, per a defensar els nostres fills, o els nostres germans, front l'atac d'algú que els vulgui destruir, no haurem d'exercir la violència com a mitjà de defensa; però fins i tot en aquest imperatiu, i bo i haver-ho de fer, matar fóra monstruós.

Si no m'ha fet feliç la vida de Gadaffi, ni els seus crims, ni la seva corrupció, ni el seu menyspreu a la llibertat... ¿per què m'ha de fer feliç la seva mort, que també és un menyspreu a la vida?

El volcà del Hierro. Devem l'existència als volcans. EL volcán del Hierro. Debemos la existencia a los volcanes.

Erupció volcànica similar a la del Hierro en una fase més avançada.

Si el volcà submarí que hi ha al Hierro hagués emergit ja de primeres a terra ferma, escopiria, ara per ara, lava enlaire cap a totes direccions. Com que la lava surt sota de l'aigua,  i a una profunditat d'uns cent cinquanta metres, la lava fosa que surt disparada es refreda i se solidifica, i arriba a la superfície en forma de boles de baixa densitat que sembla que surin uns instants.

Prèviament a l'aparició de les boles de lava, tots vam veure al telenotícies la gran taca de color marró verdós; com una mena de boira submergida, formada pels gasos emesos en combinar-se amb l'aigua del mar, similar a la que podeu veure al principi del vídeo que us he enllaçat, i que no és del Hierro sinó d'un fenòmen molt semblant que va tenir lloc ja fa uns quants anys.

Què passarà ara al Hierro? Ara poden passar moltes coses. Si la pressió de sota l'escorça s'alleuja abans que la muntanya de lava que creix sota del mar arribi a la superfície, tot  s'acabarà aquí; fins d'aquí a molts anys, quan la pressió torni a créixer, en aquest mateix punt o en un de proper. Si per contra la pressió no minva, tindran lloc les quatre fases típiques.

La primera fase ja ha succeït, quan dissabte van ser vistes les restes de roques fumejants emergint a la superfície.

La segona fase, si arriba a donar-se, consistirà en una gran columna de vapor d'aigua que s'alçarà damunt la superfície de la mar i que es veurà des de terra. Aquesta fase podria ser que durés unes set o vuit hores.

La tercera fase serà l'explosiva, amb, com a mínim, cendres escampant-se arreu.

La quarta fase serà el naixement d'una nova illa, amb un sortidor de lava, més o menys gros, que escamparà el magma amb més o menys potència.

Es desconeix si es donaran totes les fases, algunes o cap; i es desconeix també la potència de cadascuna.

Si no fos per les molèsties (i pel perill que representa per a les persones), podríem dir que aquest fenomen és sens dubte un espectacle apassionant, així com un llibre viu que ens ajuda a comprendre la formació de la superfície de la Terra.

Sigui com sigui, si no fos per les erupcions volcàniques, el CO2 de l'atmosfera s'hauria esgotat  del tot, ja que s'hauria combinat amb els minerals (com ha passat a Mart) i la temperatura mitjana de la Terra seria de -10ºC, amb variacions brusques entre el dia i la nit, i entre l'estiu i l'hivern. Els volcans ajuden a mantenir les parts per milió de CO2 necessàries per tal que l'efecte hivernacle natural garanteixi una estabilitat tèrmica. Aquesta estabilitat tèrmica ha permès l'evolució de la vida fins a les formes animals i vegetals que avui existeixen. Podríem dir doncs que devem l'existència als volcans.

..

.

..

Sortim per la finestra?

Hi ha qui viu a dins i a les fosques. Per principis, per fidelitat a la tradició, als mites, als bons costums, al que sempre s'ha fet, al que tothom fa. Per seguretat, per prudència, per eficiència, per eficàcia, perquè sí, perquè toca.

Hi ha qui diu que més val allò que és segur, ni que sigui mediocre, que caminar vers una llibertat que ens pot malmetre el que tenim tan nostre.

¿Què tenim, però, en realitat, que sigui nostre, si qualsevol dia ens prenen fins i tot el cos? Sempre estem de pas; sempre amb l'equipatge a punt; tot, sempre, és provisional.

Hi ha qui fa tractats sobre la foscor, ignorant la llum que esclata rere la finestra closa. La llum i els colors són un miratge dels il·luminats, i en realitat no existeixen, diuen alguns; ens ho imaginem, és una valoració subjectiva, continuen dient; només existeix la lluita de classes, diuen uns altres; o només existeix la persona de Crist, diuen els de més enllà; o només existeix la tensió sexual, diuen els de Freud; o només existeix el canvi, deia Heràclit. I podríem continuar parlant de les escoles enfrontades en tots els camps i en tots els temes. Han estat molts els qui obsessionant-se només amb un aspecte de la realitat han negat la diversitat i la complexitat de tot; han pretès simplificar la natura, i, paradoxalment, l'han descrita més complexa i menys real.

Els infants, però, acostumen a obrir la finestra, a treure el cap i respirar aire pur. Els colors els enlluernen una mica; però de seguida la vista se'ls hi acostuma. I la foscor desapareix davant la diversitat indescriptible dels colors, el tacte de la vida i els sons de la realitat.

Cal eliminar els clixés, els tòpics, les normes sense fonament ni raó de ser, fonamentades en el costum i prou. Cal caminar vers la llibertat vital, la creativitat, la contemplació de la natura i la tolerància.

Sortim per la finestra?

P.D. Si sortiu per la finestra, vigileu a quina alçada es troba. Sortiu-hi, però compta amb l'alçada.  

-

-

.

.

Ja arriben les fulles de tardor.

Ja ve... ja ve... la bufada fresca de l'octubre de sempre. El trepig damunt l'espessor de les fulles de color rovell. El cel ennuvolat, que no acaba d'esclatar. La pluja d'un dia. Un sol que gosa sortir per a marxar de seguida, perquè es fa de nit aviat. Arriba ja la flaire de les castanyes, el temps que camina de forma inevitable vers l'hivern cru, amb l'esperança de saber que l'any s'acaba, però que cal que s'acabi perquè pugui arribar una primavera nova. Si estimem el temps en què les fulles cauen, ni que sigui un temps fosc i sovint trist... arribarem a estimar cada instant de la vida, perquè la vida du l'acabament a la seva pròpia essència.

Però els cicles de la natura, com a llibre metafòric que són, ens ensenyen que cal morir per a renéixer, que la tristor no deixa de ser el primer acte d'una funció que sempre arriba a la primavera i a l'estiu. Que res no es destrueix, sinó que es transforma; i que en la transformació gairebé sempre hi sortim guanyant, encara que les formes noves ens espantin perquè encara no les coneixem. Que, en la caiguda de les fulles, hi batega inherent una bellesa única. Un bosc entapissat de fulles ocre dessota les branques recaragolades dels plàtans, dels faigs, dels pollancres... que es van quedant nus. Perdre's pel bosc i trobar una font de granit amb angelets, gàrgoles i nimfes. Els primers bolets als peus dels troncs. Els líquens al capdamunt de les branques humides. Una senyora gran entaforada en un vestit d'estamenya negra, que cull herbes enmig dels arbres. Els raigs, cada vegada més horitzontals. El silenci del bosc, abillat amb el vent i amb les remors eternes de la vida que s'hi amaga.

El paisatge afebleix la llum per adormir-se amb la dolçor de l'hivern, morir, i esclatar a la primavera. Contemplem-ho. 

.

. 

La meva expedició a les restes del Titànic.

No fa gaires mesos, us parlava del simulador de vol del Google Earth. El cert és que només en puc parlar bé en tots els aspectes. Aprendre a volar amb les tecles (no pas amb Joystick) estimula unes arees cerebrals que desperten la capacitat de controlar diversos elements alhora (tenint cadascun dels elements trajectòries i riscos que cal solucionar amb rapidesa). El programa d'escacs amb el qual mesuro la meva intel·ligència instantània em confirma que volar amb Google Earth controlant el vol amb les tecles de l'ordinador multiplica per deu la intel·ligència al llarg de les dues hores posteriors al vol. 

Si bé, és difícil arribar a aprendre'n; cal paciència, esforç, perseverança... Els primers intents poden ser desesperants si l'usuari té massa pressa i no gaudeix amb el paisatge. Us recomano volar pel Grand Canyon del Colorado, o pels contraforts del Canigó. També damunt la ciutat de San Sebastian.

Avui, però, us vinc a presentar una altra aplicació fascinant del Google Earth. 

Amb el Google Earth podeu convertir el vostre avió en un submarí. 

Si activeu la pestanya “Oceans” que teniu a la vostra esquerra, i hi feu dos clicks, i si després escolliu l'opció de poder veure naufragis, sens dubte, gaudireu com el Capità Nemo.

Situeu-vos damunt de la zona marina on us volgueu submergir (us recomano un lloc profund per començar, ja que als espais amb poca fondària és fàcil estavellar-se contra el terra). 

Tot seguit, escolliu l'avió:

feu “ctrl alt A” (totes tres tecles alhora) i escolliu l'avioneta (per començar, l'avioneta és més fàcil de pilotar que el F-16).

Comenceu el vol damunt de la zona de mar escollida, i, a poc a poc, aneu baixant en cercles fins a submergir-vos. A la dreta de tot, i a baix de tot, tindreu contínuament escrita la profunditat a la viatgeu en metres. 

A sota, i al mig, teniu les coordenades (latitud i longitud). 

La sensació, pels qui tingueu una mica d'imaginació, és indescriptible.

A banda del plaer friki de viatjar en submarí, la pràctica d'aquest esport virtual us permetrà conèixer les característiques del terreny de sota el mar a un munt de llocs interessants:

A l'illa del Hierro (al fons de la falla).

A les Illes Medes.

Els volcans submergits de Hawaii.

L'estret de Gibraltar.

La fosa de les Marianes.

També és interessant conèixer el fons del mar entre València i Mallorca, espai on un vaixell, no fa gaire, va anar desembolicant un cable elèctric que du energia de la península a l'illa, de vegades a gran profunditat.

Només us dic que per a mi el més espectacular ha estat trobar les restes del Titànic i navegar-hi a frec; la imatge de més amunt és de la meva expedició al Titànic (obviament, les restes són una simulació).

No conec ningú més que comparteixi la meva estranya afició de volar i submergir-me amb el Google Earth; si algú s'hi passa estones, digueu-m'ho que m'agradarà saber que no estic sol.

.

.

Enyorant Guanahani... (Pensaments d'un dotze d'octubre)

Autor i condicions de la imatge

Recordo, amiga Amèrica, quan eres nua,

l'udol del llop pintava les nits de sang,

el riu xiulava amb el vent sense la negra

escorça d'or llefiscós per damunt del fang.

El bosc obria el llençol de l'estepa verda

per sobre les llars dels prínceps color d'aram,

un nen petitó plorava a la riba clara,

la mare mirava el mar i anava cantant.

Recordo amiga Amèrica quan eres nua,

el foc escalfava dolç la pell dels infants,

els noms perfumats llançaven versos als astres,

i els llibres més vells guardaven secrets de sants.

Els savis, arran del cel, besaven els arbres,

i els reis es feien servents de la llum dels llamps,

la creu sols eren dos canyes que un dia l'aire

casualment, i en un buf, va encastar jugant.

.
.

Parc Güell. La bellesa a l'espai infinit de la ment.

Hi ha un espai a la ment on la consciència vola damunt colors encesos que s'agafen de les mans i trenen la dansa sublim de l'existència. Un espai que té escrit, a les constel·lacions dels seus estels, els misteris de la bellesa; d'una bellesa imprevisible, de possibilitats infinites, que no s'acaba mai.

Hi ha un espai del pensament que convida a planar damunt les aigües de la Mediterrània, a passar damunt les feixes de les oliveres, i contemplar els dragons ran de les làmpades dels masos, i les palmeres altes, que sostenen la volta d'un cel bigarrat d'aurores.

Hi ha una terra roja i nostra, feta de sang, suor i esperança; regada amb els dolors de moltes mares, i amb flaire de most de vi, de bodega antiga, i d'herba segada i humida. Una terra mullada amb les llàgrimes d'algun ancestre que plora feliç de veure la vida com creix malgrat les penes, les guerres i les morts.

Hi ha un espai que cap crític no pot ni tocar amb la punteta de les ungles, enllà del que es pot explicar o racionalitzar. Davant de l'art, el crític savi calla; perquè l'art no camina per rutes traçades; l'inesperat descobreix oceans mai vistos, matisat amb blaus indescriptibles.

De cop i volta, enmig de tot aquest espai immens, el jo autèntic es reconeix en la llum de fora, i aquesta llum ens explica per què som, per què no té importància que la bellesa serveixi o no serveixi, per què val la pena respirar, per què no s'ha de tenir por, per què tot és tan bell i tan intens.

Quan la obsessiva i accelerada informatització de tot ens enfonsa.

Recordo quan van sortir les cintes de vídeo VHS; hi havia gent que deia que eren millors, que si tenien més qualitat, que si naps, que si cols... el cas és que les antigues betamax eren més compactes, més denses, més petites, s'enganxaven menys, i oferien una millor qualitat de visió. Anys després m'ho va confirmar un expert i em va dir que el triomf del VHS havia estat una decisió purament econòmica. 

Recordo també l'arribada dels CD's. Quina eufòria! "No s'espatllen mai" deien... "La tecnologia del futur!" Però el cas és que tinc per casa un munt de CD's que quan els poses salten, s'acceleren, s'aturen... i que de cop hi volta et diuen que tenen un error i s'ha acabat el bròquil... El cas, també, és que des que les antigues cintes de video van ser substituides pels CD's no he pogut gravar mai més cap programa de televisió, ni cap pel·lícula, ni cap partit... 

Passa sovint també amb un munt d'aplicacions informàtiques, de webs que funcionaven a la perfecció i que tot d'un plegat van decidir renovar-se, afegir-hi efectes especials... “Hem de cuidar la imatge!” Van dir... i van instal·lar uns aplicatius, uns efectes, unes presentacions, que deuen ser molt bones, però que triguen a carregar-se, que són més difícils de fer servir per part de l'usuari que aprovar unes oposicions, i que, segons la versió del navegador que es faci servir, senzillament no funcionen. I passa que allò que anava tan bé, es mor d'èxit, es mor de ganes de créixer fins a no se sap a on.

Tristament passa el mateix amb la creixent digitalització de les televisions; l'analògic està demonitzat, “el millor és el digital!”, diuen... Ai... si no els dones la raó! Però el digital mostra els seus quadrets meravellosos que es queden glaçats quan el senyal no arriba bé. El digital fa que posis la ràdio i escoltis el futur; i així sents "goooool!" quan el Messi encara és al costat del seu porter. El digital, ara per ara, sembla, una mica, un nyap...

I el pitjor de tot és quan parlem d'aplicacions professionals. Grans instal·lacions informàtiques, immensos automatismes perfectes, que prometen la millor de les eficàcies, fallen tantes vegades, i tan estrepitosament, que hom enyora l'antic rostre que t'ho feia tot a mà i que et deia bon dia,   enyora la tècnica senzilla i eficient que ara diuen que està endarrerida però que no fallava quasi mai.

I compte! No estic parlant d'abandonar el progrés, ni la tecnificacio. Però el progrés cal desenvolupar-lo amb un guix a la butxaca, per si de cas. Alguns avions s'han estavellat perquè l'automatisme que havia d'obrir el tren d'aterratge no ha funcionat i no hi havia una maneta per fer-lo baixar només amb la força dels braços. El progrés ha d'anar endavant, però al costat de la mà de la persona, la qual ha d'arribar amb facilitat allà on la tècnica fallarà impersonalment un munt de vegades, sobretot a les primeres dècades d'una nova tecnologia. Si ho fem dependre tot de la tecnologia més nova, quan caigui la tecnologia, caurem tots. 

Les noves tecnologies han de ser un instrument, una eina, no pas la finalitat, ni, molt menys, una qüestió d'imatge; han d'estar al servei de les persones i no les persones al servei de les noves tecnologies, com si recórrer a les antigues tècniques puntualment fos una vergonya o un pecat. 

I, sobretot, les noves tecnologies no han de ser una porta vers l'enriquiment dels de sempre; la seva raó de ser ha de ser el servei real a les persones; si no serveixen, cal deixar-les o posar-les en la corresponent fase experimental, fins que ens en puguem refiar.

.

.

Aparicions o al·lucinacions. Més pistes. La síndrome de Charles Bonnet, explicada a TED pel neuròleg Oliver Sacks.

Video apassionant facilitat per TED talks, que reprodueix la conferència de divuit minuts del neuròleg Oliver Sacks, el qual ens explica la síndrome de Charles Bonnet. Aquesta síndrome posa de manifest la immensa complexitat de la nostra ment, i alhora la seva simplicitat natural. Quan els inputs visuals no arriben (total o parcialment) a les àrees del cervell que les han de rebre, i que les han de convertir en percepcions conscients, aquestes àrees, en no rebre informació, comencen aleatòriament a agafar la informació visual emmagatzemada i codificada a les cèlul·les del cervell, de manera que els malalts veuen imatges que no obeeixen a la realitat exterior; és a dir al·lucinacions; sense que això vulgui dir que els falli el seny.

Hi ha moltes menes d'al·lucinacions, depenent de la causa i del mecanisme que les provoqui. Aquesta conferència només exposa, de manera molt amena, les de Charles Bonnet.

Heus aquí, doncs, una altra possible explicació per a la gent que veu coses estranyes, i que les atribueix a realitats sobrenaturals o fantasmagòriques.  

.

.

No cridis.

¿On vas, que crides,
i que el cor desboques
fins que els ulls et salten
com si tot fos clar?
Només el roig,
damunt de la pedra,
cap a l'horabaixa ,
té dret a cridar.
Ni aquest verí,
que m'escups quan mires,
amb el foc que crema,
l'aire de l'instant,
no pot escriure
la puresa lliure 
de la vermellosa
roca del captard.
Pensa que els xiscles
no fan que el que expliques
sigui més real.
De fet, la força,
si la tens, et brolla
del grau de noblesa
que neix del teu cap.
.
.

Tots som iguals.

.
Ens mirem des de lluny, malgrat que els nostres cossos coincideixin sovint en l'espai i en el temps. Construïm una imatge pública; allò que ens agradaria de semblar. Els qui ens envolten, mentre no els coneixem, són perillosos i els hem de fer invisibles; la prudència, com a fenotip psicològic, ens protegeix de daltabaixos diversos. Després, passats els mesos, ens adonem que aquells individus que un dia vam témer formen part de les nostres vides, i els perdem la por; hi ha qui en aquesta fase també perd el respecte.

Darrere aquesta imatge pública que aixequem s'hi amaga un infant que fa veure que ha crescut; de vegades fins i tot ell mateix es pensa que ha crescut i viu un miratge fonamentat en l'orgull més balmat. Però patim tots, si fa no fa, de mancances similars. Tenim les mateixes pors, els mateixos anhels, idèntiques febleses; igual com els nostres cossos nus són, o han estat, o seran, en algun moment, similars. El físic és una metàfora de l'invisible. La natura és un llibre que ens explica el conte de la realitat; la fugacitat de tot; el continu renaixement del que primer ha mort; la bellesa de les últimes llums del dia; la por als ulls de qui es mor, sigui qui sigui qui es mor; la por als ulls de qui neix, sigui qui sigui qui neix; la mirada que cerca la llum enllà dels núvols i que es deleix en l'extensió de la mar, que s'endureix quan li fan mal, que dubta quan ha de decidir de perdre vida per a poder estimar. Tots som iguals, encara que construïm una façana identitària que només és nostra i que desitgem que es converteixi en el nostre vestit social. Som el que seria qualsevol si hagués rebut el nostre cos, les nostres circumstàncies i el nostre atzar. Els altres són el que seria cadascú de nosaltres, si haguéssim rebut el cos de cadascun dels altres, les seves circumstàncies i el seu atzar. La velocitat no ens du enlloc més que a la frustració. La fatxenderia amuntega recances damunt del nostre ésser igual com el goril·la de muntanya desperta temor damunt dels seus congèneres quan es copeja el pit per dir ben fort que ell és qui mana.

.

.

Nu.

Versió corregida de l'únic poema presentat al Concurs de poesia del Club Català de Naturisme de l'any 2011


Quan sóc nu, sóc al bosc, la primavera
dins la freda nit salvatge de l'hivern;
tast de roure, fruit madur, arrel enterca,
pedra humida, sina bruna, buf de vent;
sóc l'onada que s'aboca vers la riba
el guspir de sol infant al mar content,
el besllum de la claror que esclata viva
dins del llenç miraculós de l'univers.
Sóc la força anyil del cosmos que improvisa
el dibuix de l'amor pur i el pensament
d'aquell ordre sorprenent de la matèria
a les ribes del captard que mor rogent.


Quan sóc nu, sóc l'escuma que es desferra,
l'alenada per la sorra i el batec
del meu cor aviciat d'aquesta terra
al bressol de les onades i del vent.
Nu sostinc l'enterca dèria de la vida,
caminant ignot pels vells camins incerts;
sota els peus, el bes antic de la catifa
del jardí oblidat al dolç edèn secret;
ben arran, els grans tresors de quan somriure
esbossava l'expressió del primer gest;
l'equipatge n'era el cos, i el gust el viure
lluny del jou feixuc i fals del pas temps.


Quan sóc nu sóc el bat del ball dels astres
fet de molt d'amor prohibit i pols d'estels,
el reflex fidel de l'esplendor del dia
a l'estranya buidor crua del no res.
Sóc tan sols això que veus, res més que un home,
navegant a l'atzar boig del fat rabent,
despullat d'indumentàries mentideres
obsedides per fer bell el que ja ho és.
.
.
.

Necessitem governants bojos.

¿Deixarem que el mercat campi segons les seves forces naturals?

Compte que els volcans esclaten! Cal protegir-se'n!

L'onada s'ho endú tot si no li posem límits.

Compte que les coses que pesen cauen pel seu propi pes! És una llei natural!

Compte que sense esforç, sense una lluita ferotge, intel·ligent i conscient, per l'ordre, l'entropia (el desordre) creix de manera espontània! Cal un esforç per aconseguir l'ordre.

Compte que els qui negocien prioritzen el benefici per damunt del benestar del poble, si no és que hi ha una voluntat molt forta per part de les lleis de domesticar els qui negocien!

Compte que la presidenta d'Alemanya no és la veu del poble alemany, és la veu del Banc d'Alemanya! El dia que a Alemanya mani un altre polític, continuarà sent la veu del Banc d'Alemanya, perquè els discursos econòmics dels governants els escriuen els bancs. Passa el mateix França. Passa el mateix a tota Europa.

La democràcia real necessita d'una aportació, molt i molt generosa, d'esforç, d'intel·ligència i d'energia; necessita retallades a les llibertats dels financers, per tal que qui governi sigui el poble. Necessita que les idees de llibertat i d'igualtat sedueixin més que no pas els diners, per tal que el poder el tingui el poble i no els bancs.

Necessitem uns quants governants que a contra corrent, en contra de les forces naturals del mercat, menyspreïn el seu benefici personal i legislin en contra del poder de les finances. Necessitem que aquests governants bojos siguin capaços de rebutjar suborns, comissions, retribucions... que amb tota seguretat intentaran seduir-los a canvi de la seva traïció als ideals de llibertat i d'igualtat... Necessitem que els governants tinguin allò que tradicionalment s'han anomenat “valors”.

.

.

Quan les imatges demanen ser fotografiades.

Potser hi ha imatges de Ronda més tradicionals: el pont damunt del precipici, places de braus, edificis blancs que evoquen èpoques de valors arcaics... Però enmig de la petita ciutat (o del gran poble), de sobte, i sense esperar-ho, va aparèixer davant meu aquesta imatge que d'alguna manera em demanava que l'enregistrés. 

És una imatge que té una força estranya: la façana rònega, gairebé ruïnosa, que roman dempeus malgrat el seu estat malmès, que fa intuir una bellesa antiga i clàssica. El cotxe, als seus peus, atapeït d'enganxines consumistes d'avui dia, contrastant amb l'antiguitat decadent de l'edifici; la taula del cafè; el restaurant “Goyesco”; la baixada empedrada; el cel blau; el sol radiant; les boires de cotó; la farola; els cables; la jardinera; els graons... l'aire del moment. 

En tinc alguna altra de semblant, i no vull gastar més mots; perquè tampoc no sóc capaç d'expressar-ho tot. Només volia dir que la imatge em va demanar ser fotografiada; i haig de reconèixer que això m'ha passat molt poques vegades.

.

.

Van els neutrins més de pressa que la llum? ¿Van los neutrinos más rápido que la luz? Are, neutrinos, faster than light?

Cal ser prudents; però a Gran Sasso han mesurat una cosa estranya, un impossible (si més no, un fins ara impossible) partícules subatòmiques desplaçant-se a una velocitat superior a la de la llum.

Fins avui “c”, la velocitat de la llum, era un límit natural, la frontera infranquejable entre els decorats del gran teatre de l'univers i la representació de l'obra de la realitat que s'hi representa. Res matèrial, res que contingui una informació, es pot desplaçar més de pressa que la llum. Ho demostra l'experiència, i a partir d'aquesta realitat, presa com a dogma, s'ha desenvolupat la teoria de la relativitat, que fins ara ha explicat amb precisió eficient un bon feix de fenòmens; la majoria dins de l'àmbit astronòmic.

Però els científics que treballen amb el detector subterrani OPERA, al Laboratori de Gran Sasso, han mesurat neutrins que sembla que superen la velocitat de la llum.

Els neutrins són partícules amb una massa menyspreable i que no interaccionen pràcticament amb la matèria.

De primeres, ningú s'ho creu. Caldrà contrastar-ho. De fet, aquest escepticisme és necessari; sense l'exercici de dubtar, la ciència no avançaria. El dubte i el qüestionament de tot són el camí del rigor i del progrés científic.

Ahir, al CERN, es van presentar aquests resultats.

Què passarà si es confirmen?

Hi ha qui diu que si fos cert que els neutrins van més de pressa que la llum, això voldria dir que vénen del futur. Jo no ho tinc tan clar. Si fos així, de quin futur vindrien? Perquè sembla que a partir de cada situació, i a causa de la indeterminació quàntica, s'obren milions de futurs possibles.

El temps ho dirà.

.

.

Avís per navegants a la recerca d'informació per fer treballs. Cal tenir en compte respecte el texte anterior que:

.

D'aquest color s'escriu: el que s'ha mesurat però necessita ser contrastat.

D'aquest color s'escriu: el que és especulació, i que encara no és ciència.

D'aquest color s'escriuen: les informacions objectives.

.

.

Però què fas amb els teus diners?

Et fa por el que passa a Grècia? ¿Et desesperes quan veus que anem camí que eliminin o rebaixin dràsticament les pensions? ¿Doncs què fas amb els teus diners invertits en bancs tradicionals que no tenen escrúpols a invertir en fons d'inversió lliures, ni vergonya d'especular amb les necessitats de les persones? ¿Què fas domiciliant la teva nòmina a caixes o bancs que negocien amb fum, fent negoci a on no hi ha una riquesa real per a les persones? Ets tu que els alimentes. ¿Tan difícil és escollir la Banca Ètica? Potser els interessos que et donaran seran més petits, però... i el futur? ¿I el panorama que es presenta davant la vida dels teus fills? ¿Te'l vendràs per un 2% més amunt o més avall sobre el valor de la misèria?

Et queixes que tot el que es ven ve de l'Àsia; que aquí les fàbriques han tancat i que tot ho comprem a mercats estrangers... I ets el primer que et compres camises de la Xina, o cotxes de Corea, construïts per persones explotades, amb jornades laborals de més de quinze hores i sense unes condicions de treball dignes... Ets tu qui empobreixes l'economia del nostre país... Per què et queixes?

Et manifestes contra les retallades... Però tu... tu què fas?

.

.

Els mestres de la república.

Us vull recomanar un llibre excepcional: “Els mestres de la república” de Raimon Portell i Salomó Marquès, editat per “Ara Llibres”.

Si estimeu l'educació i la llibertat, no us el perdeu.

L'escola catalana de la república fou activa, oberta, dialogant, pionera en el laïcisme, la coeducació i la renovació pedagògica. Esdevingué una eina al servei de la llibertat de l'individu, per damunt de les tradicions ancestrals acientífiques i obscurantistes; una oportunitat per l'alliberament humà, que va quedar truncada amb el tancament de ment del feixisme i del dogmatisme religiós enquistat en una moral feixuga, poruga i arcaica.

Vull des d'aquí retre un homenatge a les persones que Raimon Portell i Salomó Marquès anomenen en el seu llibre, i que són només una petita mostra del elevat nombre de docents que van ser perseguits, inhabilitats i fins i tot morts, per ensenyar als infants a estimar la llibertat i la bellesa de la natura i de la vida.

Per exemple, amb l'entrada del règim franquista, Dolors Purcallas, fou acusada d'haver estat negligent amb les coses de la religió (és a dir, de no anar a missa), i de tenir un taller per a fer peces de vestir per als milicians. Se la condemnà a nou anys d'inhabilitació. Un mestre company seu, va ser acusat de ser fidel a la república i ateu; fou inhabilitat per a l'ensenyament. Una companya de la Dolors va ser acusada de conducta immoral. Una mestra de Sant Sadurni d'Anoia, fou inhabilitada per catalanista. Un altre mestre d'aiguafreda, catòlic, vidu i pare de família, va ser acusat d'explicar als seus alumnes una lliçó sobre la reproducció dels animals; el van condemnar a mort. En total, a Catalunya, van expedientar un de cada quatre mestres.

Aquestes injustícies, i moltes d'altres, sòn explicades al llibre de Raimon Portell i Salomó Marquès; però cal dir que aquests autors també escriuen sobre una il·lusió, sobre una gran esperança: la de la renovació educativa en una república on es treballava per una societat més lliure, més igualitària i més fraternal. L'educació per a la llibertat, a la república, no fou una utopia, ni un ideal, ni un mite, sinó una realitat que els amargats de sempre van frustrar. Però la llibertat s'obre pas, i la sang vessada serà saba fèrtil al cor de les generacions que vindran, i que amb tota seguretat prendran exemple d'unes persones que, fa més de setanta-cinc anys, es van atrevir a convertir els seus somnis en realitats. Alguns dels ideals educatius de llavors encara estan per venir; però arribaran, de ben segur que arribaran.

Jugar contra el Barça

El premi de jugar contra el Barça (tingueu en compte que parlem del segon partit de la temporada, en un equip de nens de vuit i nou anys que no es coneixien i que tot just estan començant a coordinar-se) no és pas la victòria, sinó purament el joc i l'experiència. El premi és creuar la porta de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, i trobar-se de cara amb l'Andrés Iniesta, que em mira, i al qual, de la sorpresa, gairebé saludo, ja que el meu inconscient m'informava que es tractava d'una persona molt coneguda abans que el meu conscient m'advertís que l'Andrès, en qüestió, no té ni faves de qui sóc jo... Li hauria pogut dir que sóc aquell que fa un parell d'anys li va dedicar un poema en un diari barceloní, o que sóc un dels únics que comenten de tant en tant la versió catalana del seu bloc (som tres o quatre els que li comentem, front els centenars que li escriuen a la versió castellana), o que sóc un dels més de deu mil que al seu facebook acostumen a felicitar-lo. Però mentre pensava tot això, l'Andrés s'ha amagat als vestidors del camp d'entrenament enmig d'una boira de mans, veus i ulls que l'admiraven i que pronunciaven el seu cognom. Ha de ser molt pesat, perillós i desagradable, que vagis on vagis tothom pronunciï el teu nom i vulgui tocar-te.

Després ha aparegut l'Abidal, i aquí sí que tenia la càmera a punt i li he enregistrat la imatge. Certifico que l'Abi és un sant, un màrtir... Amb quina paciència s'ha fet fotos amb els nens, dones, noies, iaies... i demés mitòmanes que feien cua per abraçar-lo i xiuxiuejar-li “Abiiiiii...!”, allargant, així, molt la “i”. Jo no hauria aguantat tant com ell, ho confesso. Admirable!

Després d'aquests minuts de concessió a la mitomania, me n'he anat a fer un mos, perquè ja quedava poc pel partit dels petits, que era el més important de tot aquest sarau. Haig de confessar que des que al 1982 o 83 el “Migueli” em va enviar “a prendre pel cul” quan un bon dia li vaig demanar un autògraf, tota aquesta festa dels mites se'm fa una mica embafosa. En Migueli em va ensenyar molt, aquell dia de la meva adolescència; vaig descobrir que els jugadors estelars són persones de carn, com jo, plenes de defectes i de misèries, capaçes de dir paraulotes gruixudes si tenen un mal dia; paraulotes, la totalitat de les quals no escric aquí, per respecte; i perquè de tot això ja fa molts anys. Aquell mateix dia, en Carrasco me'n va deixar anar també alguna de fresca... I jo no vaig fer res, us ho prometo. Va ser al camp del Terrassa, en un amistós; a mitja part ens van deixar saltar al camp a demanar-los autògrafs (érem uns xavals), i els jugadors es van enfadar.

Sigui com sigui, aquella experiència em va servir per no admirar mai més ningú. Que em demanin autògrafs a mi, si volen; que com qualsevol persona de la humanitat, tinc el mateix valor que els mites; als quals sóc capaç d'estimar, però com al veí, o com a un alumne o com a qualsevol conegut o desconegut... sense més històries.

I els nens han jugat el partit. I s'han enfortit més. I s'han coordinat. I han après a lluitar malgrat el resultat advers. I han anat descobrint aquells punts febles que encara poden millorar. I s'ho han passat molt bé. I s'han dutxat als vestidors del Barça.

L'esport és el camí que ens mena a una continua millora, a una autoexigència constant, a un exercici continu de fe en les pròpies possibilitats contra qualsevol adversitat. L'esport és un entrenament constant de l'esperança i de l'optimisme; i si s'enfoca des del punt de vista de la millora constant i sobretot de la diversió, en l'esport sempre, sempre, sempre... es guanya, encara que de vegades es perdi algun partit, com avui. 

Us convido a llegir un article que vaig escriure fa alguns anys:

Reflexions d'un pare prebenjamí al final de temporada.

.

.

Quadre.

Un quadre nou, pinta quan vol, l'atzar del vent; de suau plasticitat i llum de mel. Amb plecs daurats a la catifa de vellut; dibuix precís del cop enterc, salat i etern.

Se'n va i retorna l'alenada com si res; la quantificació de tot embat.

De neu que bull, l'escuma traça estels al blau.

Llenques de pedra, de canyella i foc vençut; moren d'amor desassenyat al mar perdut.

.

.

T'ho havia de dir

Em fa mal tot.

De mica en mica em recupero del sotrac.

L'accident fou terrible; i terribles les conseqüències que se n'han derivat. Com el trobo a faltar! No puc continuar així. No puc... no puc.

Truquen. Despenjo.

-Nena, sóc jo! -em diu, i la sang se'm glaça. Si el cor em pogués sortir del pit, ja fóra morta.

-Qui és? -bramo; bo i que sé qui és; però sé que no pot ser.

-El teu pare, nena; prou que em coneixes la veu. Sóc el teu pare -insisteix, i vull plorar. No sé si de por o de pena; o potser de les dues coses.

-No ets tu, pare, perquè ets mort! Et vam enterrar ahir! -i el plor se'm deslliga. I llenço l'auricular lluny, ben lluny, i surto al balcó. Necessito aire. Necessito que algú vingui a casa i em faci companyia.

Torno a entrar al menjador.

Em col·loco l'auricular a l'orella.

-Nena... -em torna a dir. És una veu ronca, enrogallada. Xisclo i penjo. Gairebé a l'instant torna a sonar el telèfon. M'hi poso.

-Parla'm. Nena. No tinguis por.

-Deixa'm! Per què em fas això? Qui ets? Per què m'espantes?

-Sóc el teu pare.

-El meu pare és mort!

-...

Crema el silenci més enllà de la línia. Sento una respiració. Els morts no respiren. Però ahir el vam enterrar

-Em vas veure? -em pregunta la veu del meu pare.

-Què vols dir?

-Si em vas veure? Vas veure el teu pare ahir dins la caixa?

-És clar que el vaig veure! Era ell! I era ben mort! Qui és vostè?

-Saps qui sóc. Em coneixes la veu.

-El meu pare és mort!

-I és clar que sóc mort. Però sóc jo. M'has d'escoltar. T'haig de dir una cosa.

-Deixi'm estar! Qui sigui que em parla. Vagi-se'n a la merda! Ara trucaré a la policia!

Penjo.

Despenjo nerviosa. Intento teclejar el nombre de la policia. Són tres xifres i no l'encerto. Marco, però quan toca prémer l'última xifra, el dit se'm desvia sempre. Torno a començar. Em torno a equivocar.

Truquen a la porta. Corro esperançada; deu ser la mare. Miro per l'espiell. Xisclo de goig, és la mare. Plora. Poso la mà al pom. No puc obrir. Torno a mirar per l'espiell. La mare fa que no amb el cap i continua plorant; no em respon.

-Espera mare, que no puc obrir! -exclamo, i tibo el pom cap a mi. Però no s'obre. No puc... no puc...

Torno a mirar per l'espiell i ja no hi és.

-Mare! No te'n vagis! Que és que no puc obrir!

Però la mare ja no hi és.

Torna a sonar el telèfon.

-Digui'm -pronuncio amb terror, confiant que sigui algú altre.

-Nena, que sóc jo, el teu pare -insisteix ell -. M'has d'escoltar...

-Està bé... -xisclo, allargant la “e” del mot “bé”, que s'acaba convertint en un udol -. Digues i acabem d'una vegada!

-És clar que sí, petita! Aquesta és la meva noia!

-Què vols? -i vinga a plorar.

-Que què vull? No trobes estrany el fet d'estar tancada aquí, al pis, sense poder sortir?

-Sí.

-Des de quan ets al pis, filla?

-No ho sé. Jo... És com si se m'hagués esborrat la memòria. Recordo el meu pare, a l'enterrament, dins la...

-Sí. Dins la caixa. No et faci cosa. I... digues... després... després, què més recordes?

-Res. Em recordo aquí. I les trucades. I aquesta calor.

-És clar. I saps per què?

-No. -gemego.

-Perquè tu també ets morta, filla. Això és el que et volia dir. Tu et vas morir amb mi a l'accident. Era això el que t'havia de dir saps?

.

. 

Deixem de pintar façanes!

Si un sempre ha pogut pagar, no és impossible, però és més difícil, comprendre objectivament la tragèdia dels que no poden pagar.

L'avantatge d'haver vist, alguna vegada a la vida, perillar el propi habitatge, el futur, el destí... és que qualsevol persona que se'ns planta al davant amb una hipoteca monstruosa, fruit de la mala llet dels qui els han concedit amb mitges veritats crèdits innecessaris, és per a nosaltres un déu encarnat; els cristians de debò dirien que és un “altre Crist”. 

Algú que té criatures i alhora deutes als quals no es pot enfrontar, esdevé per una persona que sap el que és caminar per la corda fluixa, l'encarnació del déu sofrent; un déu vivent que amb el seu sofriment posa en evidència els immensos forats del nostre sistema. 

Per algú que, amb o sense fe, també ha caminat pel país de les ombres, pel llindar de la pobresa i de la marginació, el fet de topar-se amb algú amb fills que no té diners per a l'electricitat, per al carro de la compra, per als llibres de l'escola... ve a ser com topar-se amb un germà petit que ha estat maltractat per les mentides de l'especulació, per la hipocresia dels que porten tern al parlament, pinten façanes amb les subvencions, i s'omplen la boca de creixement i eficiència. 

La primer lliçó de l'educació és el respecte per l'ésser humà, l'amor a la persona humana, i la militància en la fe en una educació gratuïta, una sanitat gratuïta, un habitatge gratuït, el pagament dels quals no surti d'enlloc més que dels impostos que paguem tots, els més i els menys afortunats. 

La primera norma de la qualitat ha de ser la qualitat humana. I per assolir la qualitat humana cal tirar a terra els privilegis, les prioritats errades, l'adoració a l'aparença, i la llunyania dels qui mai no han passat gana. 

Cada persona val més que totes les estrelles del univers juntes i el seu ordre. El pensament d'un infant és més valuós que tots els diners del món junts. El somriure d'un adolescent és més sagrat que les façanes pintades de qualssevol edificis, oficials o no. El pa de cada dia de totes les famílies és més important que els sous vitalicis dels polítics i els poderosos. ¡Quin terror que tenen els rics a compartir!