Ja ve... ja ve... la bufada fresca de l'octubre de sempre. El trepig damunt l'espessor de les fulles de color rovell. El cel ennuvolat, que no acaba d'esclatar. La pluja d'un dia. Un sol que gosa sortir per a marxar de seguida, perquè es fa de nit aviat. Arriba ja la flaire de les castanyes, el temps que camina de forma inevitable vers l'hivern cru, amb l'esperança de saber que l'any s'acaba, però que cal que s'acabi perquè pugui arribar una primavera nova. Si estimem el temps en què les fulles cauen, ni que sigui un temps fosc i sovint trist... arribarem a estimar cada instant de la vida, perquè la vida du l'acabament a la seva pròpia essència.
Però els cicles de la natura, com a llibre metafòric que són, ens ensenyen que cal morir per a renéixer, que la tristor no deixa de ser el primer acte d'una funció que sempre arriba a la primavera i a l'estiu. Que res no es destrueix, sinó que es transforma; i que en la transformació gairebé sempre hi sortim guanyant, encara que les formes noves ens espantin perquè encara no les coneixem. Que, en la caiguda de les fulles, hi batega inherent una bellesa única. Un bosc entapissat de fulles ocre dessota les branques recaragolades dels plàtans, dels faigs, dels pollancres... que es van quedant nus. Perdre's pel bosc i trobar una font de granit amb angelets, gàrgoles i nimfes. Els primers bolets als peus dels troncs. Els líquens al capdamunt de les branques humides. Una senyora gran entaforada en un vestit d'estamenya negra, que cull herbes enmig dels arbres. Els raigs, cada vegada més horitzontals. El silenci del bosc, abillat amb el vent i amb les remors eternes de la vida que s'hi amaga.
El paisatge afebleix la llum per adormir-se amb la dolçor de l'hivern, morir, i esclatar a la primavera. Contemplem-ho.
.
.
1 comment:
És vera que la tardor té el seu encant,amb els seus colors i els seus aires... Una abraçada de tardor!
Post a Comment