Es
percep, rere aquesta gran mirada, una ànima gran; necessitat d'afecte,
de contacte físic, de proximitat conscient. El cavall busca l'humà,
cerca una consciència capaç d'oferir afecte. Si t'allunyes, et
segueix, et mira, et parla. Apareix com un parent llunyà, tan
semblant a nosaltres que gairebé es podria dir que en essència
som iguals; com si totes les vides, i especialment les dels grans
mamífers, no fossin res més que diferents manifestacions d'una
única realitat que evoluciona vers l'amor. Els cavalls i nosaltres
cerquem l'amor, necessitem l'amor,vivim per l'amor; quan substituïm
l'imant de l'amor per qualsevol altre obsessió, ens apaguem.
Una opinió de tot, des de fora de tot, que no coincideix necessàriament amb el que ens han ensenyat des de sempre.
Tuesday, October 9, 2012
Els cavalls, la consciència i l'amor
Monday, October 8, 2012
Saut deth pish. Vall d'Aran (II)
Al
pas de les vaques, s'arriba a Saut deth Pish.
Més aigua espoltrida
enduta per la gravetat en la seva naixença pura.
Totes les naixences
són pures. Les aigües, com els humans, neixen netes i diàfanes.
Besllumen tots els colors del sol i del paisatge. Es desboquen amb
il·lusió vers un destí que sembla que escullin. Ho omplen tot de
vida. Expliquen la vida i el seu sentit. Últimament he llegit que
l'ésser humà viu a la recerca d'un sentit per a la seva vida. Mirar
aquestes aigües, i les muntanyes, i el gemat de l'herba, i els ulls
tranquils de les vaques... explica aquest sentit. No és cert que el sentit s'escapi. Tot és clar. Tan clar com el silenci de les
muntanyes. El misteri de l'existència crida tan fort en aquest
silenci que fóra impossible, per a mi si més no, no sentir-lo.
Eixorda el que sóc, aquest misteri, que aquí ja no ho és i que em fa
respirar. És com si, rere tot això, percebés l'explicació de tot,
i allò que veiés fos d'una naturalesa tal que em fes dir: "no us
amoïneu, no us atrafegueu gaire, que el que ens espera és
grandíssim". No cal fer trampes per arreplegar res, ni un bocí de
plaer, ni un cèntim, ni un euro, ni una casa, ni un milió d'euros,
ni el triomf més gran en qualsevol empresa. Allò que hi ha, rere el
vel del misteri, és tan bo, que no cal fer trampes per a res. Per
contra, qui sigui que ho ha establert mereix tot el meu agraïment i tota la meva fidelitat.
Sunday, October 7, 2012
Era Artiga de Lin. Arriu Joèu.
Baixen
les aigües de la glacera de l'Aneto, cap a la Vall d'Aran.
Desapareixen sota terra. Tornen a aparèixer quilòmetres enllà.
Alimenten un bosc que canvia amb l'alçada. Eixorden en trencar-se.
Amplis temples descoberts canten a la Terra i fan que tot sigui petit
i llunyà. Triomfa l'estètica del cosmos. Resta ridícula la línia
dels petits micos que escriuen dogmes sobre l'elegància. Un matalàs
gemat i il·limitat resulta més còmode que els de disseny
ergonòmic. Els colors de la tardor matisen els caps del bosc. La
llum travessa les fulles dels faigs i deslliga un besllum maragda.
Continuarà.
Thursday, October 4, 2012
Necessito un crit incívic des d'una finestra
I
ara a Roma diuen que volen prohibir menjar i beure pel carrer. No
m'imagino havent de renunciar a aquells gelats tan bons dels voltants
de Piazza Navona, ni als hot dogs, ni a les racions de pizza
mentre observo els carrers de Trastevere. Maleïda excel·lència que
ho torna tot asèptic; tot igual a tot arreu, sense olors ni batecs
d'humanitat imperfecte, sense matisos de poble ni identitat de carrer
i de sang. Els primmirats gestors de l'excel·lència somnien en
uniformes, en marbres, en formes i formes copiades d'algú que les ha
copiat d'un altre que era poderós, i que com que era poderós, tot
allò que feia esdevenia elegància.
Necessito
un crit incívic des d'una finestra cridant “Àngela” “Àngela”
mentre una nena amb la cara bruta i la roba estripada salta dins d'un
bassal i s'enxopa les sabates, i mira amunt, cap a la finestra, i
respon a la seva mare, també cridant, que ja puja, que fa molt bon
dia, i que vol aprofitar l'aigua de la pluja que ahir va caure.
Necessito cadires velles, taules velles amb gravats de lustres de
classes i amors entre parets gastades. Necessito que quedi clar que
el valor de les infraestructures són les persones que les habiten,
les seves ganyotes, les asimetries naturals dels seus rostres gastats
per l'alegria. Lluny l'excel·lència que quan parla excessivament
d'ella mateixa és perquè és només imatge i perquè el que de debò
li importa és la imatge i només la imatge. L'excel·lència de debò
mai no pronuncia la paraula excel·lència; pronuncia la paraula
amic, amor, germà, infant, servei, passió... L'excel·lència de
debò té potser una llauna de coca cola damunt del pupitre; però a
dins del cap i del cor, l'anhel apassionat d'aprendre, de crear, de
triomfar, d'avançar... sense uniformes, ni escuts, ni prestigis
balmats, fets de fum de vanitat i lluor fàtua. Que torni, si us
plau, a les ciutats la llibertat, el dret a ser imperfectes i a
conservar la identitat; no hi ha res com el dolç regust de la
llibertat, de menjar, de vestir, de saltar, de cridar, de ser... Per
què fa tanta por la llibertat?
Tuesday, October 2, 2012
Mana de debò el que és obeït perquè és estimat
Necessitem un altre ritme.
.
.
Fora
de petits tastets d'estiu, he passat un període llarg allunyat de
l'escriptura de ficció, una mica per desintoxicar-me, per recuperar
les ganes de tornar a imaginar vides i mons, i també perquè
necessitava allunyar del meu cap la incertesa d'un diagnòstic que
posava en perill la meva supervivència. Aquest diagnòstic s'ha
resolt a favor de la vida física, i, malgrat que mai no tenim
assegurat que demà continuarem vius, no hi ha cap ombra a l'horitzó,
tan sols el goig d'un dia a dia apassionant fet de conflictes que se
superen i de vides que s'empenyen endavant.
Potser
algú se sorprendrà que no hagi dit res d'aquesta espera del
diagnòstic, però... ¿quina necessitat hi ha d'espantar els
familiars i els amics sense motiu? Al capdavall, tot ha sortit bé i no ha calgut
generar angoixes en ningú. Hi ha qui, quan li passa alguna cosa
seriosa, o quan tem que li pot estar passant, corre a explicar-ho a
familiars i amics, es recolza damunt d'ells, els espanta, i així li
fa l'efecte que la seva por és menor; no ho jutjo, cadascú és com
és i no sempre s'hi pot fer més. Però... quin goig que fa no haver
de molestar ningú amb les meves pors, que al capdavall em serveixen
per a demostrar-me a mi mateix que sóc feliç ni que la meva vida
estigui en "jaque", i que la felicitat persisteix quan tot sembla que
arriba a la fi.
També
he passat un període de vents professionals huracanats, a on feia l'efecte
que les exigències professionals m'ensulsiaven la creativitat. Les
exigències continuen, no han canviat, però jo he canviat. L'espera
del diagnòstic m'ha ajudat a assignar a cada problema la importància
que mereix. Ni la crisi, ni la pobresa, ni l'austeritat forçada, ni
els errors inevitables en una feina excessiva, ni el futur incert
d'un país amenaçat pels colpistes de torn que tornen i que
tornaran, ni la duresa de la vida... podran més que la passió per
la vida i el goig d'assaborir-la en tota la seva essència.
Els
mestres d'aquesta actitud són els més joves, els preadolescents,
sovint tan incompresos. La majoria d'ells posseeixen una visió clara
i objectiva de la realitat; una visió que aviat perdran enduts per
les ambicions i les pors. Els preadolescents, que per qüestions
professionals em toca tractar, saben que dur gorra no és pecat,
supliquen ser tractats amb amabilitat perquè no són inferiors.
Ningú no és inferior, i ells ho saben; els adults ho oblidem. Hi ha
adults que, per raons de càrrec, per inseguretat, o per la
necessitat de ser obeïts... es tornen autoritaris, i a voltes tirans,
quan es relacionen amb els més joves; magnifiquen els instants de
retard, prejutgen, practiquen la presumpció de culpabilitat, fan
servir l'agror i el despotisme per a posar distància entre ells i els
nens i nenes que els han d'obeir i als qui no saben manar sense
ofendre. Els preadolescents ens ensenyen als professors que és
important riure, que és essencial viure, que és fonamental
tractar-nos amb dolçor els uns als altres; amb tolerància i amb
comprensió. Segurament, a causa de l'edat, estan plens de defectes, han de créixer,
han de madurar, han de mitigar la crueltat de grup que més que
crueltat és inconsciència. Però posseeixen una frescor a la
mirada que malauradament perdran per culpa del cervell Homo sapiens
al qual l'evolució fa ser, quan creix, violent, conservador,
malfiat, ambiciós...
En general, el problema de la humanitat és un
problema d'excessiva exigència; des que som petits, el sistema malda
per esborrar-nos la creativitat; ens volen fer a mida; dogmatitzen
sobre el que és lògic o no en qüestions purament estètiques on la
lògica no juga cap paper; odien les coca coles damunt de la taula, les gorres
al cap, les taules velles, les cadires gastades, les riallades dels
infants, la llibertat als rostres... En realitat, mana de debò aquell que per
manar no necessita gairebé mai enfadar-se, i encara menys ofendre. Quan eduquem,
no estem només preparant les persones per a una societat que és una
selva i que obliga a dur uniformes de moltes menes; estem, sobretot,
educant persones per a millorar aquesta societat gris i freda, tan
sovint inhumana. Si uniformem per la dèria d'adorar el pragmatisme,
estarem forjant una societat uniforme i pragmàtica on s'anomenarà
lògic allò que no és més que tradició irracional i costum
imposat. Mana de debò el que és obeït només perquè és estimat.
Res...
que des d'avui, torno a l'escriptura i als premis literaris.
Sunday, September 30, 2012
La felicitat no és un viatge al Carib o a la Polinèsia, sinó un passeig per la rambla del nostre poble
Cel de Terrassa el 14 d'abril del 2012.
Les
vacances i els dies de festa no han de ser els fars que ens ajudin a
suportar el dia a dia; cada dia ha de ser, per si mateix, un far; cada dia ha de ser
una raó per a sentir-nos motivats, il·lusionats, plens de projectes
i d'idees. Si vivim només per les vacances,
les vacances se'ns convertiran en un període tens, el temps del qual
correrà com el vehicle més ràpid. No podem gaudir d'allò que té un
temps escadusser, limitat i pactat, i que, a més, s'acaba tan de pressa; un temps que sovint malgastem amb miratges consumistes que algú ens fa creure que són paradisos. La llavor de la felicitat rau a cada jornada de la nostra vida. Els
dilluns i els dimarts poden ser dies gloriosos. Cada matí ens pot proposar un repte; el que cadascú trii, el que cadascú senti al seu
interior: fer feliços els qui ens trobem; aturar-nos, amb una mica
més de pausa, a contemplar l'expressió dels ulls de les persones, endevinar
allò que els cal, convertir-nos en allò que necessiten;
solucionar les qüestions pendents que fa dies que arrosseguem;
dedicar més estona a aquells que normalment no tenim temps
d'atendre; mirar el Sol com s'amaga; perdre una mica el temps; gaudir del goig
de no fer ni cas a aquell que s'enutja amb nosaltres sense raó i
sentir-nos intensament plens en adonar-nos que no aconsegueix
destorbar la nostra pau; pensar que potser demà ens morirem i viure de
manera que, si així fos, tot estigués bé, tot fos correcte, i ens enduguéssim un bon feix d'experiències viscudes i d'agraïment; confiar en l'existència a cada embat del destí.
Després, podem, igualment, anar de vacances; podem gaudir amb delir del cap de setmana;
però aquests espai no seran petits permisos carceraris enmig d'una condemna perpètua, sinó
la continuació d'una vida lliurada al goig i a la passió. La felicitat no és un
viatge al carib o a la Polinèsia, sinó un passeig per la rambla
del nostre poble. Tenim l'oportunitat d'existir, i això és inèdit
i sorprenent; aprofitem-ho mentre duri, i quan arribi el final, malgrat les marrades inoportunes i els errors, podrem dir que tot ha estat molt i molt bé.
Friday, September 28, 2012
El gran misteri de l'existència només pot estimar-nos
Sento,
ara, i en cada instant, la felicitat de tots els moments viscuts amb
felicitat a la vida. Quan era petit, només em sentia feliç en
determinats períodes de temps; un cop passaven els esdeveniments que
em feien feliç, entrava en una mena d'estat d'espera un xic
angoixada; m'omplia la incertesa, els dubtes, els interrogants sobre
la vida i els seus misteris. Em faltava alguna realitat que
desconeixia. Tenia, llavors, moments intensíssims de felicitat, que
coincidien amb les estades a la natura, especialment a Sant Llorenç
del Munt; però un cop passaven aquests moments, passava a
enyorar-los i la meva vida era moderadament tensa; com la vida que
veig als ulls de molts infants. Penso, potser, que l'evolució de la
vida consisteix a adonar-se que l'existència és un privilegi, i que
no hi ha moments bons, als quals hàgim de desitjar, ni moments
dolents, que hàgim de témer o evitar, sinó que cada moment, sigui
millor o pitjor, ofereix infinites possibilitats de benestar, sota
les boires o sota el sol.
Ara
que sóc gran, gaudeixo, a cada moment, inclòs l'actual, de cada
moment de felicitat que he viscut a la vida, com si en viure-los,
s'haguessin quedat en mi.
Em preocupa ser feliç perquè no ho
mereixo. El normal és que siguin feliços els sants, les persones
d'aura blanca, els bons, els que fan les coses bé, no pas els que
són com jo, que en fan una de bona i una altra d'esguerrada... No
mereixo sentir-me tan bé. Fins i tot enmig de les desgràcies
atzaroses de l'existència, em sento immensament feliç. Quan
l'angoixa per un diagnòstic em domina, sóc feliç. Quan pateixo pel
dolor d'algú que estimo, malgrat el patiment, sóc feliç. Quan
m'adono dels meus errors, de les meves foscors, i les detesto, malgrat
l'abatiment per l'evidència del mal provocat, sóc feliç.
A
cops intento recordar quan, les coses, van començar a ser així per
a mi, i em costa escriure una data. Recordo períodes de la vida en
què no he estat feliç, però no aconsegueixo determinar quan va
començar aquest estat de felicitat constant. Fins i tot lluny, en el temps i en l'espai,
de les experiències que m'han fet feliç, les sento i em sento igual
que quan les vaig viure.
El naixement dels fills? Crec que sí. Crec
que des del 2002, moment en què va néixer el meu primer fill, sóc
feliç en tot moment; fins i tot en els moments de dolor profund. És
com si el naixement d'una vida, i d'una vida que surt de mi, em
revelés que tot plegat va rotundament cap al bé, diguin el que
diguin els integristes de qualsevol color. És com si la vulnerabilitat humana i el seu infinit valor, evidenciat en el petit ésser que neix sense decidir-ho, em fessin conscient de la responsabilitat que té déu vers nosaltres, del compromís no abandonar-nos en el no res, ni en cap infern. No existeixen els diables humans, som fills de la informació genètica i de l'entorn i el gran misteri de l'existència només pot estimar-nos.
A
part del naixement dels fills, destaco els dies viscuts a la Waikiki,
en nuesa, amb l'aigua pels turmells, i el sol deslligant granellons;
només el so del mar, la llum de Tarraco, la cala salvatge amb els
pins, la gent que estimo més al meu costat... Aquesta felicitat la
tinc sempre a dins, fins i tot a l'hivern, fins i tot quan tot plegat, al meu voltant, sembla conxorxar-se per destruir-me. La meva felicitat en
aquests instants és tan gran com la dels millors instants de
la meva existència.
Subscribe to:
Posts (Atom)