Baixen
les aigües de la glacera de l'Aneto, cap a la Vall d'Aran.
Desapareixen sota terra. Tornen a aparèixer quilòmetres enllà.
Alimenten un bosc que canvia amb l'alçada. Eixorden en trencar-se.
Amplis temples descoberts canten a la Terra i fan que tot sigui petit
i llunyà. Triomfa l'estètica del cosmos. Resta ridícula la línia
dels petits micos que escriuen dogmes sobre l'elegància. Un matalàs
gemat i il·limitat resulta més còmode que els de disseny
ergonòmic. Els colors de la tardor matisen els caps del bosc. La
llum travessa les fulles dels faigs i deslliga un besllum maragda.
Continuarà.
1 comment:
Aquest és un paratge fantàstic, el recordo molt bé. Ja tinc ganes que sigui l'estiu que ve per dur-hi el meu xavalet!
Siau!
Post a Comment