Necessitem un altre ritme.
.
.
Fora
de petits tastets d'estiu, he passat un període llarg allunyat de
l'escriptura de ficció, una mica per desintoxicar-me, per recuperar
les ganes de tornar a imaginar vides i mons, i també perquè
necessitava allunyar del meu cap la incertesa d'un diagnòstic que
posava en perill la meva supervivència. Aquest diagnòstic s'ha
resolt a favor de la vida física, i, malgrat que mai no tenim
assegurat que demà continuarem vius, no hi ha cap ombra a l'horitzó,
tan sols el goig d'un dia a dia apassionant fet de conflictes que se
superen i de vides que s'empenyen endavant.
Potser
algú se sorprendrà que no hagi dit res d'aquesta espera del
diagnòstic, però... ¿quina necessitat hi ha d'espantar els
familiars i els amics sense motiu? Al capdavall, tot ha sortit bé i no ha calgut
generar angoixes en ningú. Hi ha qui, quan li passa alguna cosa
seriosa, o quan tem que li pot estar passant, corre a explicar-ho a
familiars i amics, es recolza damunt d'ells, els espanta, i així li
fa l'efecte que la seva por és menor; no ho jutjo, cadascú és com
és i no sempre s'hi pot fer més. Però... quin goig que fa no haver
de molestar ningú amb les meves pors, que al capdavall em serveixen
per a demostrar-me a mi mateix que sóc feliç ni que la meva vida
estigui en "jaque", i que la felicitat persisteix quan tot sembla que
arriba a la fi.
També
he passat un període de vents professionals huracanats, a on feia l'efecte
que les exigències professionals m'ensulsiaven la creativitat. Les
exigències continuen, no han canviat, però jo he canviat. L'espera
del diagnòstic m'ha ajudat a assignar a cada problema la importància
que mereix. Ni la crisi, ni la pobresa, ni l'austeritat forçada, ni
els errors inevitables en una feina excessiva, ni el futur incert
d'un país amenaçat pels colpistes de torn que tornen i que
tornaran, ni la duresa de la vida... podran més que la passió per
la vida i el goig d'assaborir-la en tota la seva essència.
Els
mestres d'aquesta actitud són els més joves, els preadolescents,
sovint tan incompresos. La majoria d'ells posseeixen una visió clara
i objectiva de la realitat; una visió que aviat perdran enduts per
les ambicions i les pors. Els preadolescents, que per qüestions
professionals em toca tractar, saben que dur gorra no és pecat,
supliquen ser tractats amb amabilitat perquè no són inferiors.
Ningú no és inferior, i ells ho saben; els adults ho oblidem. Hi ha
adults que, per raons de càrrec, per inseguretat, o per la
necessitat de ser obeïts... es tornen autoritaris, i a voltes tirans,
quan es relacionen amb els més joves; magnifiquen els instants de
retard, prejutgen, practiquen la presumpció de culpabilitat, fan
servir l'agror i el despotisme per a posar distància entre ells i els
nens i nenes que els han d'obeir i als qui no saben manar sense
ofendre. Els preadolescents ens ensenyen als professors que és
important riure, que és essencial viure, que és fonamental
tractar-nos amb dolçor els uns als altres; amb tolerància i amb
comprensió. Segurament, a causa de l'edat, estan plens de defectes, han de créixer,
han de madurar, han de mitigar la crueltat de grup que més que
crueltat és inconsciència. Però posseeixen una frescor a la
mirada que malauradament perdran per culpa del cervell Homo sapiens
al qual l'evolució fa ser, quan creix, violent, conservador,
malfiat, ambiciós...
En general, el problema de la humanitat és un
problema d'excessiva exigència; des que som petits, el sistema malda
per esborrar-nos la creativitat; ens volen fer a mida; dogmatitzen
sobre el que és lògic o no en qüestions purament estètiques on la
lògica no juga cap paper; odien les coca coles damunt de la taula, les gorres
al cap, les taules velles, les cadires gastades, les riallades dels
infants, la llibertat als rostres... En realitat, mana de debò aquell que per
manar no necessita gairebé mai enfadar-se, i encara menys ofendre. Quan eduquem,
no estem només preparant les persones per a una societat que és una
selva i que obliga a dur uniformes de moltes menes; estem, sobretot,
educant persones per a millorar aquesta societat gris i freda, tan
sovint inhumana. Si uniformem per la dèria d'adorar el pragmatisme,
estarem forjant una societat uniforme i pragmàtica on s'anomenarà
lògic allò que no és més que tradició irracional i costum
imposat. Mana de debò el que és obeït només perquè és estimat.
Res...
que des d'avui, torno a l'escriptura i als premis literaris.
No comments:
Post a Comment