I
ara a Roma diuen que volen prohibir menjar i beure pel carrer. No
m'imagino havent de renunciar a aquells gelats tan bons dels voltants
de Piazza Navona, ni als hot dogs, ni a les racions de pizza
mentre observo els carrers de Trastevere. Maleïda excel·lència que
ho torna tot asèptic; tot igual a tot arreu, sense olors ni batecs
d'humanitat imperfecte, sense matisos de poble ni identitat de carrer
i de sang. Els primmirats gestors de l'excel·lència somnien en
uniformes, en marbres, en formes i formes copiades d'algú que les ha
copiat d'un altre que era poderós, i que com que era poderós, tot
allò que feia esdevenia elegància.
Necessito
un crit incívic des d'una finestra cridant “Àngela” “Àngela”
mentre una nena amb la cara bruta i la roba estripada salta dins d'un
bassal i s'enxopa les sabates, i mira amunt, cap a la finestra, i
respon a la seva mare, també cridant, que ja puja, que fa molt bon
dia, i que vol aprofitar l'aigua de la pluja que ahir va caure.
Necessito cadires velles, taules velles amb gravats de lustres de
classes i amors entre parets gastades. Necessito que quedi clar que
el valor de les infraestructures són les persones que les habiten,
les seves ganyotes, les asimetries naturals dels seus rostres gastats
per l'alegria. Lluny l'excel·lència que quan parla excessivament
d'ella mateixa és perquè és només imatge i perquè el que de debò
li importa és la imatge i només la imatge. L'excel·lència de debò
mai no pronuncia la paraula excel·lència; pronuncia la paraula
amic, amor, germà, infant, servei, passió... L'excel·lència de
debò té potser una llauna de coca cola damunt del pupitre; però a
dins del cap i del cor, l'anhel apassionat d'aprendre, de crear, de
triomfar, d'avançar... sense uniformes, ni escuts, ni prestigis
balmats, fets de fum de vanitat i lluor fàtua. Que torni, si us
plau, a les ciutats la llibertat, el dret a ser imperfectes i a
conservar la identitat; no hi ha res com el dolç regust de la
llibertat, de menjar, de vestir, de saltar, de cridar, de ser... Per
què fa tanta por la llibertat?
4 comments:
T'ajudo a cridar,
mira... que tens tota la raó...
Avui si em permets, et portaré una mica la contrària. No és que no estigui d'acord amb el que dius però crec que cal explicar l'altra cara de la moneda.
Fa uns anys vaig visitar un museu de la tortura. Entre diferents artilugis destinats a crear dolor (recordo especialment els que tenien punxes que es clavaven per tot arreu) hi havia una explicació de la gota malaia. A simple vista, no tenia sentit equiparar unes gotes d'aigua que queien sobre el cap amb unes punxes que es clavaven als ulls. Però la gota malaia és una tortura basada en la constància del greuge.
Amb l'incivisme passa el mateix. No sembla molt greu que algú mengi pipes i llenci les closques al terra. Però quan vius en un carrer ple d'incívics un dia et trobes un home pixant al teu portal, després per la nit no pots dormir perquè una colla de joves canta el waka waka a tot volum i quan surts a primera hora del matí per anar a la feina et trobes un retrovisor trencat. Són petites coses, és cert, coses insignificants. Un dia truques a la policia i se't queda cara de babau quan els dius que tres tios estan asseguts davant de casa teva i que parlen molt fort i no et deixen dormir. És obvi que parlar fort no és un delicte i la policia no hi pot fer res. Però tu has de suportar dia sí dia també que atemptin contra el teu descans i la teva tranquil·litat.
Llavors els veïns s'uneixen i demanen a l'Ajuntament que hi faci alguna cosa. I l'Ajuntament busca solucions imaginatives "si no es pot beure al carrer, es reduiran els pixums al carrer". Normes que arriben a extrems d'absurd molt greus.
Són normes absurdes per actituds absurdes que es podrien corregir si la gent pensés una mica en els altres i no només en un mateix.
Per posar-te un exemple al teu gust: imagina un senyor que va a una platja de les que t'agraden (solitària, nudista, perfectament integrada a la natura) i et posa reggeaton a tot volum. Imagina que vas a parlar amb ell i no et fa cas. O que et fa cas però de seguida ve algú altre que fa el mateix. Imagina que això et passa cada dia que vas a la platja, amb diferents persones que porten diferents músiques a tot volum, que llencen brutícia a la sorra, que miren obscenament els teus fills nus. Cap d'aquestes coses és un delicte seriós però al cap d'un temps, no estaries prou fart de tot plegat com per demanar als legisladors que restablissin d'alguna manera un clima de civisme i bona convivència?
Dius:" Per què fa tanta por la llibertat?"
Aquí tens una opinió: Perquè no es poden manipular les persones lliures, aquestes només són controlables amb imposició de la força.
Marisa
Sergi, evidentment que tot té els seus límits. Però es pot perfectament menjar al carrer sense molestar ningú. I més en una ciutat com Roma en la qual es podia millorar el civisme per qualsevol altre cantó diferent al de menjar al carrer. Es podria multar llençar closques, en comptes de multar menjar pipes. Les closques es poden llençar dins d'una bossa.
Malgrat que la majoria de plans de civisme de l'estat espanyol em semblen neuròtics, jo estaria en contra que la gent posés el dit a l'ull dels que caminen pel carrer, en contra que es caguessin a les voreres, en contra que engeguessin la música a tot estrop a les tres de la matinada...
El que vinc a dir en aquest post és que l'obsessió per l'anomenat civisme està portant les normes a l'extrem de l'ofec de l'espontaneïtat. Hem passat de llençar els orinals per la finestra a haver de dur samarreta per imperatiu municipal. Enmig d'aquests dos extrems, hi ha altres possibilitats molt més lliures.
Post a Comment