El gran misteri de l'existència només pot estimar-nos

Sento, ara, i en cada instant, la felicitat de tots els moments viscuts amb felicitat a la vida. Quan era petit, només em sentia feliç en determinats períodes de temps; un cop passaven els esdeveniments que em feien feliç, entrava en una mena d'estat d'espera un xic angoixada; m'omplia la incertesa, els dubtes, els interrogants sobre la vida i els seus misteris. Em faltava alguna realitat que desconeixia. Tenia, llavors, moments intensíssims de felicitat, que coincidien amb les estades a la natura, especialment a Sant Llorenç del Munt; però un cop passaven aquests moments, passava a enyorar-los i la meva vida era moderadament tensa; com la vida que veig als ulls de molts infants. Penso, potser, que l'evolució de la vida consisteix a adonar-se que l'existència és un privilegi, i que no hi ha moments bons, als quals hàgim de desitjar, ni moments dolents, que hàgim de témer o evitar, sinó que cada moment, sigui millor o pitjor, ofereix infinites possibilitats de benestar, sota les boires o sota el sol.

Ara que sóc gran, gaudeixo, a cada moment, inclòs l'actual, de cada moment de felicitat que he viscut a la vida, com si en viure-los, s'haguessin quedat en mi. 

Em preocupa ser feliç perquè no ho mereixo. El normal és que siguin feliços els sants, les persones d'aura blanca, els bons, els que fan les coses bé, no pas els que són com jo, que en fan una de bona i una altra d'esguerrada... No mereixo sentir-me tan bé. Fins i tot enmig de les desgràcies atzaroses de l'existència, em sento immensament feliç. Quan l'angoixa per un diagnòstic em domina, sóc feliç. Quan pateixo pel dolor d'algú que estimo, malgrat el patiment, sóc feliç. Quan m'adono dels meus errors, de les meves foscors, i les detesto, malgrat l'abatiment per l'evidència del mal provocat, sóc feliç.

A cops intento recordar quan, les coses, van començar a ser així per a mi, i em costa escriure una data. Recordo períodes de la vida en què no he estat feliç, però no aconsegueixo determinar quan va començar aquest estat de felicitat constant. Fins i tot lluny, en el temps i en l'espai, de les experiències que m'han fet feliç, les sento i em sento igual que quan les vaig viure. 

El naixement dels fills? Crec que sí. Crec que des del 2002, moment en què va néixer el meu primer fill, sóc feliç en tot moment; fins i tot en els moments de dolor profund. És com si el naixement d'una vida, i d'una vida que surt de mi, em revelés que tot plegat va rotundament cap al bé, diguin el que diguin els integristes de qualsevol color. És com si la vulnerabilitat humana i el seu infinit valor, evidenciat en el petit ésser que neix sense decidir-ho, em fessin conscient de la responsabilitat que té déu vers nosaltres, del compromís no abandonar-nos en el no res, ni en cap infern. No existeixen els diables humans, som fills de la informació genètica i de l'entorn i el gran misteri de l'existència només pot estimar-nos.

A part del naixement dels fills, destaco els dies viscuts a la Waikiki, en nuesa, amb l'aigua pels turmells, i el sol deslligant granellons; només el so del mar, la llum de Tarraco, la cala salvatge amb els pins, la gent que estimo més al meu costat... Aquesta felicitat la tinc sempre a dins, fins i tot a l'hivern, fins i tot quan tot plegat, al meu voltant, sembla conxorxar-se per destruir-me. La meva felicitat en aquests instants és tan gran com la dels millors instants de la meva existència.