Càstig o amor.

Imatge de Milartino a la viquipèdia.

.

.

 Quan algú “sent”, sense necessitat de comprendre’n la causa (millor encara, sense comprendre’n gens la causa) que a la vida s’ha d’estar content; és molt difícil que aquest algú faci mal a algú altre; és molt difícil que acabi fent les coses malament.

¿Per què, llavors, per redreçar les actituds, apliquem totes les energies a la repressió i al càstig, en comptes de dedicar-les a ajudar a "sentir" a la gent que a la vida el lògic és estar content  ?

Recordant els Petits Cantors Catalans. Qualsevol temps passat fou millor? No. I tu ho saps, Juana. Et recordo Juana. A la teva salut, Juana.

La melodia, l'estil, el cant, el cor que podeu sentir... és a dir, els Petits Cantors Catalans, formen part d'un temps important dins la meva infantesa. D'ella, el millor foren les persones amb qui vaig riure i jugar; i la natura que el destí i les circumstàncies alguna vegada em van deixar gaudir i estimar.  

Les activitats intenses que hem desenvolupat durant la infantesa sovint ens deixen una barreja de sensacions difícils de definir; la majoria bones, d'altres no tant. Haig de dir que no sóc gaire nostàlgic; agraeixo el bo viscut, els amics, les bones estones, la música, les melodies, els viatges... Intento recordar tot això... Però haig de dir que sóc molt més feliç avui que no pas quan tenia onze o dotze anys; la diferència és contundent. No sé si aquesta sensació del fet que el present sigui per a mi un temps molt més feliç és comuna a molta gent, o si per contra la gent acostuma a considerar les èpoques passades com a més felices. Segur que hi han estudis que ho expliquen; jo parlo de les meves sensacions.

 No em resulta difícil trobar les raons d'aquesta evidència; no és per res que fes o deixés de fer, és en part i més aviat perquè amb quaranta-cinc anys, sento que tinc les capacitats mínimes per a desenvolupar una creativitat que de petit necessitava també desenvolupar i no podia; perquè no en sabia més, perquè no tenia mitjans, perquè em faltava créixer i aprendre. És perquè la manera de pensar, i el que sabem, defineix el grau de la nostra llibertat; i ara em sento absolutament lliure. És també per alguns mals mestres, el cognom dels quals no diré, que m'estripaven els treballs per qualsevol lletra mal dibuixada en comptes de valorar-ne la part positiva i animar-me a superar-me des de la positivitat. És per la antiga grisor de Terrassa, tan feta per a les fàbriques i tan poc per a les persones. És potser perquè encara no havia descobert que els bassals tenen més valor que les rajoles de marbre i que rere cada fulla hi ha poemes i cançons, i algú que ens mira i que ens estima des del misteri, sense jutjar-nos ni condicionar-nos. És potser perquè el ritme del creixement, l'entorn social, les activitats cada vegada més professionals, em van anar allunyant progressivament del bosc, de la muntanya, de la pluja, del dolç hàbit de perdre el temps, de la confiança en l'existència i en la natura... 

No ho sé... és un tema que donaria per a escriure molt i molt, i no vull que ningú pensi que vaig tenir una infantesa infeliç, ni de bon tros, però no canviaria cap dia de llavors per cap dia d'avui. Entre d'altres coses, perquè llavors no era pare, ni sabia què era ser pare, ni sabia què volia dir tenir fills. Tenir fills, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat, implica sentir, evidenciar i acceptar que l'existència és bona, passi el que passi, i hagi passat el que hagi passat. 

Per a mi el passat és un temps agredolç, en el qual com a infant em tocava suportar l'autoritarisme d'alguns adults, suportar les limitacions que m'impedien expressar el que duia a dins, les manies i obsessions dels mestres que projectaven damunt nostre els valors que ells creien que tothom havia de tenir i que no sempre eren constructius ni humans.

Recordo, com un exemple entre molts, una professora que ens va castigar, a mi i a uns quants més, pel crim d'aixecar-nos de la cadira per a escoltar i per a sentir la pluja com queia. Érem asseguts a la taula, a classe, i de cop el cel es va tornar carabassa i ens va arribar aquella flaire dolça tan fascinant de la pluja. I va començar a caure aigua del cel amb aquell so meravellós i inigualable que té la pluja. Uns quants ens vam aixecar, admirats per la sensació de l'aigua. La “Juana”, la de socials, com a càstig, ens va fer copiar un tema sencer (unes quatre hores de feina) per haver-nos aixecat davant d'ella. Va castigar la nostra admiració per la natura, per la terra, per l'existència. Ens va ensenyar que calia renunciar a la curiositat, a l'admiració, al gaudi de la bellesa del present. Després ens va dir que algun dia li ho agraïríem. 

A onsevulla que siguis, Juana, sàpigues que l'únic que t'agraeixo és tot el que em vas ensenyar sobre com no ha de ser un professor. 

A onsevulla que estiguis, Juana, vull que sàpigues que de vegades, quan plou a classe, et recordo molt. Llavors, només algunes vegades, convido a aixecar-se de la cadira els alumnes que ho desitgin, i els deixo mirar per la finestra i aplaudir la pluja, o la neu, o l'albada, i els animo a gaudir de la bellesa que ens envolta... 

A la teva memòria, Juana. Et dedico aquest escrit; i no fumis que és dolent; i somriu una mica, que és bo per la salut. 

Per què els castigues a tots? O el fet que l'autoritat és per natura contrària a la consciència.

.
.

Per què els parles així, animal? Són més que animals. Per què els castigues a tots? Tots ho han fet malament? No? Llavors per què els castigues a tots? Per què crides contra tots? Cridaries així si fossin adults, si tinguessin poder? No ets demòcrata? No ets republicà? No ets una persona amant de la justícia i de la llibertat? Per què els castigues a tots? Ho trobaries correcte si ells fossin el poble i tu un cap d'Estat? Llavors per què ho trobes correcte essent un professor i ells els alumnes? Per què els castigues a tots? Tots ho han fet malament? ¿Amb quina autoritat moral els demanaràs, als que fan les coses bé, que col·laborin a millorar el grup si tu no et portes bé amb ells, castigant-los només pel fet de pertànyer al grup al qual has decidit castigar sense matisos, sense distingir entre els que són responsables i els que no ho són?

¿Per què els dius que s'assabentaran del que és bo, que no saben el que els espera, que vagin preparant la vaselina?

Energumen! Són nens! Vigila el teu llenguatge! Són sagrats! Són el futur del món! Són persones! Són infinitament respectables!

Cal parlar els nens i les nenes amb la convicció que ens dirigim a una mena de déus encarnats, que per un temps deixen de ser déus per a poder conèixer la vulnerabilitat, i que necessiten tornar-ho a aprendre tot, tornar a aprendre el valor absolut de l'amor, la necessitat del respecte, el privilegi d'existir, la joia d'aprendre, de jugar, de viure.

L’autoritat és per natura contrària a la consciència, és per això que cal una aportació d’esforços especial per tal de regular les normes que necessitin d’una autoritat; si aquestes normes no tenen en compte, en la seva forma, el fet que de manera natural la consciència tendeix a la igualtat entre les persones i a la col·laboració, més que no pas a la submissió o al poder, les normes no seran ni acceptades ni assoliran el seu objectiu de millora. Cal fonamentar les relacions i el funcionament tenint cura de la necessitat de igualtat entre les consciències.

Sílvia Pérez Cruz (II). Moments en què la llibertat es disfressa de melodia.

Moments en què la llibertat de fora de la presó entra a dins de la presó, i el que és a dins esdevé lliure, i el que és a fora voldria entrar un instant per a contemplar aquesta llibertat, abraçant persones tancades, sense jutjar fets, ni culpes, ni responsabilitats... només acollint persones, perquè són persones.

Moments en què la llibertat es disfressa de melodia, de veu, d'ànima, i els universos infinitament distants es fonen en un, i tots som iguals, i el mal no té el poder de separar ningú.

Repeteixo, avui, tema; ahir també vaig parlar de la Sílvia Pérez Cruz; últimament els posts els faig per parells, però la cosa va com va. Avui el fat ha volgut que torni a parlar d'ella. 

Escoltar-la m'estalvia píndoles antidepressives, i treu de mi el millor. Avui, els meus alumnes em sentien més proper; no sabien que era perquè m'havia amarat de la cançó de la Sílvia. S'haurien de muntar cursets de professors que consistissin només en escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la, i plorar, plorar i plorar; ens acostaríem als nens amb una sensibilitat humana molt superior; només pel fet d'escoltar-la. Parlo per pròpia experiència.

Sílvia Pérez Cruz. Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable.

.
.

La Terra gira com una gran roca coberta d'aigua atzurada. Es mou per la buidor de l'univers i a la seva atmosfera s'hi escolten veus que ensenyen l'ànima.

Hi ha veus que actuen vestides, previsibles, mudades, d'etiqueta; n'hi ha d'altres, en canvi, que interpreten nues, només amb el que són, i mostrant-ho tot, tot l'interior, reproduint amb detall les ondulacions de l'esperit, el plor, el clam, l'amor, la por, la dolçor, la força, i tot allò que no pot ser atrapat pel llenguatge, tot. 

Les veus nues són veus que ballen amb la cadència d'una mar imprevisible i inimitable. La mar és com és i cap ment humana no pot programar-la ni reproduir-la. Són veus com un arc iris, com el so de la pluja, com la forma del raig d'una cascada, com l'olor del bosc, com l'olor de la sal vora de la mediterrània... Són humanes, perquè qui les deslliga és intensament humana.

De totes aquestes veus que parlo, al llarg del meu temps de vida, de moment, només n'he sentida una, que és la de la Sílvia Pérez Cruz; i de fet, no és just parlar de veus; no són només veus; les veus no són gaire sense una realitat misteriosa que les modula, com modula un violinista les cordes del seu instrument; una realitat que viu més enllà del cos, més enllà del que s'aprèn o del que s'estudia; una realitat que no pensa com dibuixarà la melodia amb la veu amb la qual es manifesta, sinó que senzillament es manifesta perquè la veu i la realitat misteriosa, al llarg de la cançó, són una mateixa essència.

Ens sedueix aquella melodia, aquella veu, aquella interpretació... que la nostra ment no espera, i que, quan escoltem, ens adonem que ja era dins nostre i no ho sabíem; i que entre ella i nosaltres hi ha una nexe, un lligam, una comunió que ens sorprèn i que ens revela detalls de la nostra autèntica identitat. Les veus nues ens mostren espais interiors de nosaltres mateixos que havíem oblidat que teníem, o que potser mai no havíem sabut que teníem. Són l'energia inexplicable que ens mou a estimar l'univers, les persones, la vida i la seva bellesa única.

Avui us presento una altra amant.

Ahir parlava de la meva amant intempestuosa anomenada “dèria per escriure” “vici d'escriure” “onanisme espiritual d'escriure” “borratxera d'escriure”... i fixeu-vos que dic d'escriure i no pas de publicar, perquè el que passi després de fer-li l'amor a la meva amant no és un fenomen que em tregui la son, sobretot en el moment en què l'estimo. Us asseguro que ahir no vaig fer poesia, ni vaig deslligar metàfores, ni vaig exagerar un pèl; la meva descripció fou literal i estrictament objectiva.

Avui us parlaré d'una amant més humil, menys histèrica, potser fins i tot més íntima, que és el gust de cantar, de fer cançons, de tocar el piano, la guitarra, la flauta, i algun altre instrument, segons èpoques i moments. És una amant que perd sempre davant la necessitat de fer servir molt i molt la veu a la meva feina, de vegades estrafent un paper teatral d'algú que fa veure que fa por i que mana molt, de sort que aquest paper l'haig de fer molt poques vegades; però el que és xerrar, xerro com un conferenciant, unes quantes hores al dia, i arribo a casa amb mal de coll; però m'agrada tant cantar que li faig concerts a la meva filla mentre sopa; de fet, gràcies a ella, a com sopa de bé ella mentre li canto, m'he acostumat de nou a cantar i a tocar la guitarra, i a ella li agrada molt, i amb això ja faig. A l'estiu, tinc millor la veu (tampoc no gaire millor), però com a mínim la laringe no em fa mal i arriba un pèl més amunt i potser un pèl més avall; també és veritat que a l'estiu no tinc horaris, i tinc més temps per les meves amants, el priorat (em refereixo al vi), Masriudoms, el terrat a la nit o al migdia, la llibreta, els gargots, els poemes, els relats, el mar, la platja, les torrades de pa amb oli de Masriudoms, el Sol, la pell, la sal... tot això fa cantar més de gust, i treure cançons de tot; melodies que es queden al terrat, i al cor i a les orelles de la meva filla, i que no són res més que camins de muntanya per assolir a cims petits des d'on s'hi veuen les vinyes, la platja i el Sol.

Avui he recuperat un tros d'una de les gravacions del Terrat de Masriudoms, que en Serrat em perdoni. 

El que passi després de fer-li l'amor m'és ben igual.

Aquest vici d'escriure no és una esposa, és una amant intempestiva; ve quan vol, fa el que vol, i exigeix ser adorada com una deessa; no serveix de res planificar res, ni organitzar res, ni projectar res; ella mana; i em té alhora el cor robat i el cervell atordit de nits sense dormir, de passió, de pell de gallina, de ratafia i de cançons que esquincen la nit. La nit es torna dia quan ella hi és, i llavors sóc viu; cansat, gastat i amb ressaca, això sí, però intensament viu; el que passi després de fer-li l'amor, més ben igual.

Quan s'acaba el dia, només queda l'amor de la infantesa.

Quan cau el dia, i s’acosta l’adéu; només queda l’essencial; i l’essencial ens apropa i ens retorna l’amor real de la infantesa, l’únic que de debò roman per sempre.

L’únic que és de debò és aquest amor de la infantesa, que sempre hi és, ni que com l’herba, a l’hivern i sota de la neu, creixi ocult i avergonyit.

Al capvespre, en afeblir-se la vida, es descobreix de nou l’amor real, i revela la seva eternitat, el seu poder absolut damunt de tot i de tothom. 

Per a conèixer el traç dels somriures dels fills i de les filles dels altres i adonar-nos que és idèntic al traç del somriure del nostres fills i filles.

Que bé que estem les persones quan ens estimem!

Ens estimem si ens estimem encara que no pensem igual.

Resulta vertiginós adonar-nos que, a la majoria de conflictes, tots dos bàndols volen la pau, la llibertat, la positivitat... A la majoria de combats, els qui lluiten volen el mateix. A la majoria de guerres, ningú vol fer la guerra.

Si estem tan bé quan ens estimem, i si tots volem el mateix, per què ens fem mal els uns als altres?

Suposo que caldria intensificar les actituds positives:

-L'autocrítica: per part dels dos bàndols; profunda, nua i acarnissada. Condemna del propi mal, i voluntat de refer-lo en el que sigui possible i de rectificar l'error. Per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-El respecte a la llibertat de l'altre: del tot, sense matisos, respectar les idees, els sentiments, els fets que no ens agredeixin, la indumentària, l'expressió, els mots, l'aspecte, la vida, la creativitat, la llengua, l'autogestió, la independència, els moviments. Per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-L'eliminació de les dependències: acceptar que l'altre no hagi de dependre de nosaltres en res; negar-nos a dependre de ningú. Estar amb algú no pas perquè se'ns obliga a estar-hi sinó perquè ho desitgem. Allunyar-nos d'algú, si aquest algú se sent malament amb la nostra presència; i no pas perquè ens facin fora, sinó perquè ens ve de gust allunyar-nos-en. I això per part de cadascun dels dos bàndols, unilateralment i anticipant-nos a que ens ho demanin.

-L'eliminació de la por: deixar de témer l'altre. Deixem de témer l'altre quan el coneixem. El descobriment del fet que l'altre és si fa no fa com nosaltres ens l'apropa i ens el fa estimar més. La por és un impuls involuntari que si volem ser pacífics i lliures hem d'aprendre a controlar. De vegades, la por ens mou a allunyar-nos del diferent; però el diferent no sempre és un perill; gairebé mai no ho és. Els nostres avantpassats es van salvar perquè la por els va salvar dels tigres, dels caníbals, dels enemics... i en salvar-se, ens van cedir la por com a herència genètica; però la por sovint també ens allunya d'algunes persones adorables que ens envolten, i ens les perdem perquè tenim por en veure-les diferents. De vegades no sabem que tenim por, perquè la nostra ment, a cops, pren decisions sense consultar-nos-ho. La saviesa és en part el do de conèixer les intencions que la nostra ment ens oculta i de poder si convé protegir-nos-en.

-L'ajut a l'altre: per a substituir la competició per la col·laboració, i arribar més amunt que amb la guerra. Per a gaudir de la vida, i no tan sols del poder o de la supervivència. Per a conèixer el traç dels somriures dels fills i de les filles dels altres, i adonar-nos que és idèntic al traç del somriure del nostres fills i filles. Perquè la vida, la nostra, la de cadascú, tingui un sentit i una raó de ser, mes enllà de qualsevol interès egocèntric, material, intel·lectual o religiós. Per a passar-ho bé, i adonar-nos que el goig, quan s'estima, dura més, i que és més gran i més dolç que quan es destrueix.

El poble escollirà la llibertat

Si intenteu emmudir el poble, el poble cantarà.

Si lligueu els peus al poble, el poble dansarà.

Si prediqueu la submissió i la resignació del poble, el poble escollirà la llibertat.

El sacerdot que troba lògic que algú prefereixi els gossos a les persones. La "España Cañí" violenta, analfabeta emocionalment i violenta, encara existeix.

El presentador Armando Robles, d'Alerta Digital, manifesta a un sacerdot amb el qual parla en directe que no li causa cap trauma, ni cap disgust, que el concejal Pedro Zerolo, tingui un càncer, ja que el concejal és abanderat del moviment gai i contrari a l'església. I li diu al capellà que no canviaria la vida del seu gos per la vida de Pedro Zerolo. El capellà, Don Jesús Calvo, li diu que la seva afirmació és lògica, i que la divina providència castiga els qui s'oposen a la llei de Déu.

Aquesta mentalitat és la que va perseguir els exiliats de la guerra civil a França a l'any 40, la mentalitat que va apallissar Companys a les presons de Madrid només perquè era dels altres, la mentalitat que nega els pobles el dret a votar, la mentalitat que vol convertir les lleis morals de la Iglesia Católica en lleis civils, la mentalitat que defensa la pena de mort, la mentalitat dels que per imposar la pròpia ideologia són capaços dels pitjors genocidis. Davant d'aquesta mentalitat, que escopeix misèria, necessitem estimar, estimar i estimar... les persones per damunt de tot, i treballar sense descans per la llibertat, mitjançant l'educació, i els valors.

Hem d'evitar que els individus que defensen la mort, i que prefereixen els gossos als éssers humans, tinguin cap mena d'oportunitat de decidir res de la vida de les persones lliures.

Ciència i esperit. (I)

Als racons del facebook, hi trobo de vegades escrits meus, comentaris que he deixat en algun grup de discussió, que no vull que es perdin a la nit dels temps. Per això els aniré penjant, adaptats i corregits, al blog. La primera sèrie tracta la relació entre la ciència i la espiritualitat, o entre la ciència i l'humanisme, o entre la matèria i l'esperit, que molts consideren que són móns incompatibles i enfrontats. Al meu parer, no és pas així. Com que és llarg, ho aniré publicant per parts.

La ciència no és una persona, i no pot creure ni deixar de creure res. La ciència és un mètode, una passió, un amor immens a la veritat i a la natura.

L'espiritualitat de la ciència brolla, entre d'altres llocs, de l'actitud humil d'afirmar només allò que sap; brolla de la seva actitud de modèstia, quan afirma no saber res més que allò que sap, i sempre de manera provisional. No nega allò que no pot provar, únicament no ho inclou dins les seves lleis; i aquesta actitud, aquest escepticisme, lluny de ser un defecte és precisament la seva virtut, perquè li permet créixer.

Einstein va afirmar que, contemplant l'univers i l'ordre de les seves lleis, sentia una emoció molt similar a la mística. En l'espiritualitat, no s'hi creu ni s'hi deixa de creure; l'espiritualitat es viu, s'experimenta, es traspua; i sempre, o quasi sempre, de manera discreta i silenciosa.

Molta gent cau a l'esclavatge a les etiquetes: la matèria per un cantó, l'esperit per un altre; l'ànima per un costat, la ciència per un altre. És un error. Les etiquetes són una simplificació de la realitat, una reducció que fa servir sovint l'Homo sapiens per a facilitar els arguments, perquè la ment humana busca la solució menys costosa de comprendre. No obstant això, la simplificació dels arguments ens condueix a un món fals i subjectiu, creat a la nostra conveniència. Totes les realitats de l'univers estan lligades per la mateixa causa, encara per descobrir; hi ha molt més del que no sabem que no pas del que sabem. La separació entre matèria i esperit, o entre matèria i consciència, la fem nosaltres perquè no en sabem més, perquè no ho veiem tot; de vegades, per interessos de grup, per a diferenciar-nos dels qui considerem que són contraris. La nostra consciència, el nostre pensament, el nostre esperit, les nostres capacitats mentals, ens agradi o no, brollen de l'activitat elèctrica del nostre cervell. Tot és u, encara que ens xoqui. Que ens xoqui no és raó suficient per a no acceptar-ho. I això no nega que la consciència pugui perviure més enllà que la causa que la genera, però no està provat i per tant aquesta idea no entra dins del contingut de la ciència. Davant d'això, hi ha qui aixeca la veu per afirmar que la ciència prova la inexistència de la vida de més enllà de la mort, i no és així; el que realment passa és que la ciència fins ara no ha provat que la consciència pervisqui més enllà de la vida. Són dues afirmacions diferents.

No podem inventar-nos la realitat. No podem sotmetre la realitat a les velles etiquetes dels savis ancestrals, que, per les limitacions de l'època, no sabien gaire, i que van construir els seus tabús i els seus mites a partir de la seva ignorància involuntària. Hem de saber destriar l'essencial del que van aprendre i deixar estar allò que fou inventat per a explicar el que no hi havia manera de conèixer en aquell moment. Demonitzar la ciència és demonitzar un instrument que ens revela a poc a poc i amb mètode els misteris de la natura. La natura té molts misteris per revelar. La bellesa que desprèn és un poema, un lligam amb el nostre cor, la prova del fet que entre ella i nosaltres hi ha una connexió, una coincidència, un origen, un cordó umbilical que ens demostra que som u, que venim d'ella, que hi hem conviscut com a espècie sempre. Rere aquesta natura, a la qual ens apropem amb la humilitat de la ciència, que no es permet l'arrogància dogmàtica dels coneixements inventats, hi descobrim l'eco de la veritat, la reverberació d'un misteri que ens fascina i ens atrau, la sorpresa de comprendre que som i per què som. (continuarà)  

"L'educació prohibida", de Juan Vautista.

Haig de dir que és un vídeo interessantíssim, del qual es poden treure molts aprenentatges i idees; però també vull aclarir que no estic d'acord amb tots els missatges que s'hi transmeten. 

Concretant, allò que no em convenç és que l'alumne hagi d'estudiar només els temaris o matèries que ell decideixi; al meu parer, és gairebé segur que l'alumne no té prou perspectiva com per a poder decidir amb eficiència quines matèries ha d'evitar i quines ha d'escollir, i en aquest sentit, l'experiència dels pares i dels professors han d'aportar allò que li falta a l'infant, i decidir per ell. 

Tampoc no estic d'acord amb la idea que el nen ho hagi de descobrir tot de nou. El progrés de l'espècie es fonamenta en el fet que una generació parteix d'allò que la generació anterior ha descobert o construït. Per tant, hi haurà algun moment en el qual l'estudiant s'haurà de creure alguns dels aprenentatges assolits pels seus antecessors per tal de poder ell fer un salt que el situï un pèl més amunt; si no, no tindrem temps ni capacitats en una vida per anar més enllà. Sí que serveix aquest mètode al llarg dels primers anys d'escolarització, potser fins a tercer o quart de primària; però més enllà d'aquest nivell, ja s'haurien d'haver assolit les capacitats per avançar des d'on altres s'han quedat, i arribar, potser, un pèl més enllà al llarg de l'exercici de la vida professional. 
Les idees que transmet la pel·lícula, com a tendències metodològiques, són vàlides i necessàries, com a absolut educatiu, al meu parer, no ho són. 

Tampoc no podrem prescindir mai dels títols o certificats, que proven davant de la societat que una persona sap prou medicina, o prou dret, com per a curar-nos o defensar-nos, per posar només dos exemples. Podem discutir i estudiar les metodologies més adequades, però sovint caldrà també garantir unes capacitats.

Fora d'aquests peròs, la pel·lícula és una delícia, un cant a la necessitat de treballar per la felicitat, fins i tot com a eina educativa, i un pou de saviesa imprescindible pel que fa a mètodes i sobretot a actituds.

Us transmeto algunes idees que m'han agradat molt de la pel·lícula, i a les quals dono suport:

El procés educatiu ha de cercar constantment maneres d'evitar el tedi.

No és només important adquirir coneixements; és més important adquirir la capacitat de trobar-los i l'actitud de voler comprendre'ls.

Els sistemes educatius no han canviat tan de pressa com la manera de viure i de ser de la societat.

Les idees que l'escola defensa es contradiuen amb el seu esperó a la competició i amb el reduccionisme de l'avaluació.

L'escola, els valors, els discuteix com a continguts; i haurien de ser transversals, presents i vius a totes les matèries.

El docent, a l'hora de plantejar-se les classes, ha de tenir en compte no només el que sap o el que pensa l'alumne, sinó el que sent i com ho sent.

Als estats, i a les escoles, no els preocupa tant l'ésser humà com a individu, sinó com a grup.

L'educació és el territori a on tot l'aprenentatge succeeix (no només l'escola).

Per educar, per ensenyar, cal conèixer l'infant, cada infant, no conceptes generals sinó com és l'individu.

El nen neix creatiu, creador, observador, curiós... l'escola no ho ha d'ofegar.

L'aprenentatge forma part de l'essència de l'ésser humà, brolla espontàniament.

El nen té la capacitat de pensar de manera diferent (pensament divergent, ment oberta), i això és una eina molt poderosa per a l'aprenentatge.

Cal estimular les relacions afectives a l'aula.

Cal estimular la imaginació.

Els nens ja són creatius, només se'ls ha d'oferir la possibilitat de desenvolupar la creativitat i donar-los eines i mitjans.

Quan s'exigeix a un nen més del que pot donar, se li provoca estrès.

La comprensió és una capacitat en constant creixement, amb característiques úniques que varien d'una persona a una altra. La informació en canvi es pot desar a qualsevol computadora.

Si no es gaudeix de l'aprenentatge, no hi ha autèntic aprenentatge. L'aprenentatge només pot néixer darrere l'interès.

El que més li agrada al cervell humà és conèixer, però conèixer amb goig, amb alegria, amb plaer.

L'aprenentatge és descobriment, no és repetició ni absorció de veritats.

Aristòtil: 

“Sempre, l'ésser humà, aprèn a partir del que fa”

No hem de considerar pejoratiu allò que és motriu.

Quan naixem i anem creixent, la societat ens torna més ignorants perquè ens dóna respostes prefabricades gairebé per a tot; per a la ciència, per a la política, per a la religió... Mata les preguntes i la capacitat d'aprendre.

L'escola està orientada a la resposta, quan el procés natural d'aprenentatge hauria de moure a la pregunta.

L'educació hauria de preocupar-se del que arriben a ser i com arriben a ser els alumnes; no del que arriben a saber; els resultats, a la llarga, seran millors.

Molts pares o mestres s'obsessionen amb la idea que el nen o nena han d'arribar a ser algú a la vida “I ja són algú a la vida”.

És un error humà pensar que el bosc, si no en tens cura, s'espatlla, quan en realitat el que cal fer és deixar el bosc en pau. Precisament, allò que ens queda de pur, pel que fa a boscos, ens queda perquè l'ésser humà no hi ha intervingut. Però, tot i aquesta evidència, i increïblement, l'ésser humà creu que intervenint millora les coses.

L'escola hauria de ser l'entorn a on la cèl·lula creix, tenint en compte, però, que en ella mateixa ja té tot el que necessita per a créixer.

Créixer és innat, ningú no ha d'estirar ningú.

Per a créixer, la cèl·lula necessita aliment, seguretat i sobretot, AMOR.

Si l'amor és tan important, per què intentem educar amb amenaces, càstigs, tensions?

Hem d'aconseguir que s'engegui el procés d'aprenentatge sense el sistema de premis i de càstigs.

Quan encetem el procés premi/càstig, passem a viure condicionats; ja no fem les coses perquè ens apassionen, perquè ens atrauen, sinó perquè tenim por. Apareix la por.

La societat, avui dia, està ordenada per la POR.

Estem construint una societat a on la gent treballa en coses que no li agraden per aconseguir una posició social determinada.

El "tenir" és el que ens separa de la nostra identitat.

Els nens ens mostren les ganes de viure que com a adults hem perdut.

La primera pregunta hauria de ser: estic tenint cura de les ganes de viure d'aquest nen, sí o no?

Hem d'evitar que l'escola homogeinitzi.

De vegades, a les converses dels professors, sembla que, faci el que faci, el nen mai no fa bé les coses, no és el nen "standard".

Els nens són diferents els uns respecte dels altres.

Cal que cada infant descobreixi que les diferències que té respecte els altres són les que fan que la vida sigui més rica.

Hem de vigilar de no confondre la diversitat dels infants amb suposades malalties, que no ho són. Hem d'evitar de donar-los drogues que els matin l'energia que ens molesta per mantenir un ordre que potser s'ha de replantejar.

Cal un equilibri entre "Cap" "Cor" i "Mans".

L'Art és un dret.

Només serà equilibrat un ésser humà quan hagi rebut molt d'amor, molta comprensió, molta acceptació.

L'educació sense llibertat, dóna com a resultat una vida que no pot ser viscuda plenament. (Alexander S Neill)

Un no pot aprendre llibertat de manera teòrica i després viure-la de maner pràctica quan surt de l'escola.

Els nens dependents mai no sabran fer allò que ells volen, sempre es limitaran a fer els que els altres els diuen.

Cal sembrar a l'alumne la idea que ell ha de ser l'autoritat a la seva pròpia vida.

Davant de cada treball realitzat per l'infant, és el nen o la nena qui ha d'avaluar si se sent satisfet amb allò que ha fet.

Aprendre que allò que ens mou a millorar l'actitud, els procediments o l'adquisició de conceptes no ha de ser una xifra o un cabreig dels pares, sinó la pròpia satisfacció de ser persones que aporten positivitat, persones que adquireixen saviesa o capacitats per a ser més lliures.

El més important és veure als ulls dels pares, quan miren als seus fills, amor incondicional, i que els pares descobreixin no només el nen sinó el món i la vida a través dels ulls del nen.

Mans, cor i ment, per a esquivar la mediocritat dels adults que intenten convertir els infants en bestiar.

Se'ns obre al davant un temps per a construir amb les mans, i encara més amb la ment que mou les mans, i amb el cor que mou les mans... allò que només nosaltres podem construir; cadascun de nosaltres.

La creixença ha d'orientar-se vers la capacitat d'arribar a construir allò únic i genuí que només cadascú pot construir, lluitant per esquivar les frustracions, el desànim, l'utilitarisme, l'especulació, amb les quals els adults faran tot el possible per desdir el nen del seu destí natural i convertir-lo en bestiar; el bestiar que no crea, el bestiar que considera el treball com un càstig, el bestiar que menja, excreta i dorm, el bestiar que s'orienta en totes les seves accions i sobretot omissions per la por a no ser ningú, a no poder sobreviure i a morir.  

Els nens i les nenes ja són algú.

Els adults no són culpables d'això; intenten aconseguir amb els infants allò que algú va aconseguir amb ells, convertir-los en individus perfectes del ramat.

El nens i les nenes han de ser persones creadores, destinades a la felicitat de crear i d'estimar en llibertat. Necessiten, per damunt de tot, llibertat, sorra, un bassal, escorça de pi, les seves mans i la seva ment, paper, colors, llapis, la unió més gran possible amb els elements naturals, i algú que admiri i que estimi allò que fan i sobretot a ells. Si creixen així, els agradarà esforçar-se fins a on calgui per a perseguir els seus somnis.

A veure si tenen aquelles arracades... tan mones! tan mones!

Mentre uns quants espècimens dels primats Homo sapiens es discuteixen per decidir si van al Media Mark o si compren el regal sublim i de colors bigarrats al Carrefour, o si passen primer pel Corte Inglés per bescanviar el pelador de pipes que la Pepi ja tenia i adquirir un mòbil que contesta quan li parles, pel mateix preu, i aprofitant que van al Corte Inglés, si passar o no passar per la joieria a veure si tenen aquelles arracades tan mones, tan mones, tan cuquis, tan cuquis... 

Oh! Que mones! Oh! Que Cuquis! 

Doncs deia que mentre les mones i monos es discuteixen per a veure què fan, i mentre van entrant i sortint dels asserenadors espais de bellesa sublim que aquests dies apedacen l'economia oferint colors i colors i colors... doncs al bell mig del bosc, els colors no són contemplats per gairebé ningú; uns color que no costen diners, uns colors pels quals ningú no es baralla; colors que desprenen aromes i el grau precís d'humitat per a beneir els cossos i les ànimes; uns colors que s'encenen amb una llum que no crema fuel ni gas ni carbó... 

Són els colors dels fongs a la fusta o a la pedra, que molts substituirien per baranes de plàstic, de metall pintat, o d'obra vista amb fungicida, naturicida, llibertocida...

I són els colors de l'aigua que cau del cel sense que ningú pagui a cap caixa, els colors amb què l'aigua s'emplena gràcies a aquesta llum gratuïta; els colors amb els que l'aigua guspira amb més bellesa que qualsevol joia de qualsevol asserenador centre comercial sense el qual no sabríem organitzar l'economia. 

L'Homo sapiens sense l'economia tal com està muntada no sap sobreviure; plora i es deprimeix. Pobra bèstia!

Anem al bosc? Ai no que plou, se'm mullarà el tenyit! I avui tinc “cotillon”. Anem a fer una cerveseta i aprofitaré per posar-me bé la goma del tanga al lavabo del bar, arreglar-me el coloret dels ulls... Oh! Que mono aquest coloret! I quina merda de temps que fa, que només plou!

I al bosc s'encén una simfonia de colors, de sons, de flaires, de vida... I no hi ha ningú. 

El millor 2014...

WALKABOUT (1971) de Nicolas Roeg

.

.

No puc fer menys que recomanar-vos de nou (crec que en alguna altra ocasió ja ho fet), a tots els qui estimeu la natura salvatge, i la persona lliure a la natura verge, la pel·lícula “Walkabout”, filmada al 1970, a Austràlia, i estrenada al 1971. 

La pel·lícula es basa en una novel·la de James Vance Marshall, i fou dirigida per Nicolas Roeg. 

Els seus protagonistes principals varen ser la noia de setze anys Jenny Agutter, el nen Lucien John, i el jove aborigen Australià David Gumpilil.

La història explica les peripècies d'una adolescent i el seu germà petit en veure's abandonats per una tragèdia enmig del desert australià. Educats en una societat elitista i plena de formalismes, a través del sofriment i de les mancances, acaben descobrint una austeritat vital que identifiquen, al final de tot de la seva aventura, amb l'essència de la vida.

Inicialment, la pel·lícula va ser estrenada a Austràlia amb totes les seves escenes, plenes de bellesa natural i amb continguts de nuesa natural progressiva, a mesura que els protagonistes anaven perdent les cotilles de la civilització. Quan la pel·lícula va ser exhibida als USA, la maquinària puritana va retallar l'ànima de la història, i amb aquesta ànima va esborrar les breus i precioses escenes de nus al llac del desert que simbolitzen completament l'argument i el seu missatge. Anys després la factoria Disney va cometre l'error d'intentar explicar la mateixa història dins el seu prisma malaltís i esmonyonador de la realitat humana. Disney és un falsificador de l'essència humana; les persones no ens alimentem només de dolços ni ens vestim tan sols de color de rosa.

Aquest Nadal ha caigut a les meves mans el “Walkabout” original, en anglès i amb els silencis sagrats del desert. Té també la càndida tècnica típica dels anys setanta, els zooms excessivament ràpids, les melodies xocants i instantànies. Però desenvolupa la història amb un realisme que s'agraeix; i, sincerament, he gaudit com un camell.

Si aconseguiu, l'original, crec que us pot agradar. Perquè et deixa al cos una mena d'enyorança i de dolçor dels espais salvatges i de la bellesa natural. Aquella bellesa que cap ésser humà no pot millorar; quan ho intenta l'erra.
La pel·lícula deslliga a l'argument el contingut de la metàfora del desert que hi apareix constant; la duresa de l'existència, que no regala res, que esdevé escenari de situacions macabres i absurdes com la que deslliga la tragèdia que els aboca al desert (i que té origen a les ambicions balmades de la civilització); una natura, però, que al costat de l'austeritat, hi amaga una bellesa essencial a la qual només s'hi arriba després d'abandonar-ho tot, després de perdre les seguretats i els artificis (el Walkabout dels australians). Rere de tot això, arriba la humanitat pura, la nuesa, les fonts de la vida amagades rere la situació inicialment esquerpa i hostil. 

A l'últim, però, ens veiem abocats a tornar a abandonar la vida autèntica,  però un cop aquesta vida ha estat ja a dins nostre, d'alguna manera, hi roman per sempre, i apareixerà quan ens faci falta, quan enyorem la pàtria, quan ens toqui defensar-la davant els enemics de la Terra amb orgull i amb esperança.

 

Marla. Jaizkibel. Euskadi.

Marla. Un indret a on els Pirineus decideixen deixar l'atmosfera i submergir-se dins del Cantàbric. Un prat que descendeix bruscament entre boscos atlàntics, amb un rierol que forma un llac d'aigua dolça a uns deu metres de distància de l'oceà i a uns cinc metres d'alçada sobre el nivell del mar. Un dels molts espais relativament solitaris que ens ofereix el massís de Jaizkibel, que de moment sobreviu a la manca d'intel·ligència i de valors de l'espècie que en aquests temps domina la Terra com una plaga. 

Neix "INÈDITS", la revista de creació literària.

.
.

Neix "Inèdits", la revista de creació literària; amb la idea de treballar a favor de l'escriptura de contes escrits originàriament en català.

Tenen la intenció de treure el primer número al gener del 2014, però per a fer-ho necessiten les vostres creacions. Tots aquells que us dediqueu a construir i immergir-vos als somnis de les històries que reclamen ser escrites... no dubteu a enviar-los els vostres originals.

.

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica.

Fa una estona, als penya-segats de Marla (Jaizkibel)

.

.

Si la constitució no permet la consulta, la constitució no és democràtica i per tant m'hi oposo; és la meva obligació com a persona que vol ser honesta i cívica.
Si acceptés una constitució que considera il·legal preguntar qualsevol cosa a qualsevol comunitat, estaria legalitzant la tirania. 
La meva llibertat, la llibertat del meu poble, la llibertat de qualsevol persona, estan per damunt de la constitució, per damunt del Rei i per damunt de qualsevol tanc que m'obligui al que sigui que em vulgui obligar. 

A l'únic que la força bestial i les lleis incíviques em poden obligar és a morir o a anar a la presó, però no tenen, ni tindran mai, el poder de convertir-me en violent; ni tenen, ni tindran mai, el poder de fer-me acceptar cap llei injusta, cap tirania, cap injustícia. Per això els que creiem en la llibertat som invencibles i la nostra llibertat és la nostra pàtria invencible. 

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica. Els fills de la llibertat no podem ser derrotats. 

Només els dictadors consideren il·legal consultar a un poble. La idea que la diferència d'opinions provoca fractura social no és nova, la va inventar Franco, per això va prohibir les votacions i els partits polítics. 
Els qui tenen por de la veu del poble evidencien la seva por a la llibertat i el seu menyspreu a la democràcia. El joc democràtic que no permet la consulta a un poble, a qualsevol poble i sobre qualsevol tema, no és un joc democràtic, és una trampa al servei de la imposició.