"L'educació prohibida", de Juan Vautista.

Haig de dir que és un vídeo interessantíssim, del qual es poden treure molts aprenentatges i idees; però també vull aclarir que no estic d'acord amb tots els missatges que s'hi transmeten. 

Concretant, allò que no em convenç és que l'alumne hagi d'estudiar només els temaris o matèries que ell decideixi; al meu parer, és gairebé segur que l'alumne no té prou perspectiva com per a poder decidir amb eficiència quines matèries ha d'evitar i quines ha d'escollir, i en aquest sentit, l'experiència dels pares i dels professors han d'aportar allò que li falta a l'infant, i decidir per ell. 

Tampoc no estic d'acord amb la idea que el nen ho hagi de descobrir tot de nou. El progrés de l'espècie es fonamenta en el fet que una generació parteix d'allò que la generació anterior ha descobert o construït. Per tant, hi haurà algun moment en el qual l'estudiant s'haurà de creure alguns dels aprenentatges assolits pels seus antecessors per tal de poder ell fer un salt que el situï un pèl més amunt; si no, no tindrem temps ni capacitats en una vida per anar més enllà. Sí que serveix aquest mètode al llarg dels primers anys d'escolarització, potser fins a tercer o quart de primària; però més enllà d'aquest nivell, ja s'haurien d'haver assolit les capacitats per avançar des d'on altres s'han quedat, i arribar, potser, un pèl més enllà al llarg de l'exercici de la vida professional. 
Les idees que transmet la pel·lícula, com a tendències metodològiques, són vàlides i necessàries, com a absolut educatiu, al meu parer, no ho són. 

Tampoc no podrem prescindir mai dels títols o certificats, que proven davant de la societat que una persona sap prou medicina, o prou dret, com per a curar-nos o defensar-nos, per posar només dos exemples. Podem discutir i estudiar les metodologies més adequades, però sovint caldrà també garantir unes capacitats.

Fora d'aquests peròs, la pel·lícula és una delícia, un cant a la necessitat de treballar per la felicitat, fins i tot com a eina educativa, i un pou de saviesa imprescindible pel que fa a mètodes i sobretot a actituds.

Us transmeto algunes idees que m'han agradat molt de la pel·lícula, i a les quals dono suport:

El procés educatiu ha de cercar constantment maneres d'evitar el tedi.

No és només important adquirir coneixements; és més important adquirir la capacitat de trobar-los i l'actitud de voler comprendre'ls.

Els sistemes educatius no han canviat tan de pressa com la manera de viure i de ser de la societat.

Les idees que l'escola defensa es contradiuen amb el seu esperó a la competició i amb el reduccionisme de l'avaluació.

L'escola, els valors, els discuteix com a continguts; i haurien de ser transversals, presents i vius a totes les matèries.

El docent, a l'hora de plantejar-se les classes, ha de tenir en compte no només el que sap o el que pensa l'alumne, sinó el que sent i com ho sent.

Als estats, i a les escoles, no els preocupa tant l'ésser humà com a individu, sinó com a grup.

L'educació és el territori a on tot l'aprenentatge succeeix (no només l'escola).

Per educar, per ensenyar, cal conèixer l'infant, cada infant, no conceptes generals sinó com és l'individu.

El nen neix creatiu, creador, observador, curiós... l'escola no ho ha d'ofegar.

L'aprenentatge forma part de l'essència de l'ésser humà, brolla espontàniament.

El nen té la capacitat de pensar de manera diferent (pensament divergent, ment oberta), i això és una eina molt poderosa per a l'aprenentatge.

Cal estimular les relacions afectives a l'aula.

Cal estimular la imaginació.

Els nens ja són creatius, només se'ls ha d'oferir la possibilitat de desenvolupar la creativitat i donar-los eines i mitjans.

Quan s'exigeix a un nen més del que pot donar, se li provoca estrès.

La comprensió és una capacitat en constant creixement, amb característiques úniques que varien d'una persona a una altra. La informació en canvi es pot desar a qualsevol computadora.

Si no es gaudeix de l'aprenentatge, no hi ha autèntic aprenentatge. L'aprenentatge només pot néixer darrere l'interès.

El que més li agrada al cervell humà és conèixer, però conèixer amb goig, amb alegria, amb plaer.

L'aprenentatge és descobriment, no és repetició ni absorció de veritats.

Aristòtil: 

“Sempre, l'ésser humà, aprèn a partir del que fa”

No hem de considerar pejoratiu allò que és motriu.

Quan naixem i anem creixent, la societat ens torna més ignorants perquè ens dóna respostes prefabricades gairebé per a tot; per a la ciència, per a la política, per a la religió... Mata les preguntes i la capacitat d'aprendre.

L'escola està orientada a la resposta, quan el procés natural d'aprenentatge hauria de moure a la pregunta.

L'educació hauria de preocupar-se del que arriben a ser i com arriben a ser els alumnes; no del que arriben a saber; els resultats, a la llarga, seran millors.

Molts pares o mestres s'obsessionen amb la idea que el nen o nena han d'arribar a ser algú a la vida “I ja són algú a la vida”.

És un error humà pensar que el bosc, si no en tens cura, s'espatlla, quan en realitat el que cal fer és deixar el bosc en pau. Precisament, allò que ens queda de pur, pel que fa a boscos, ens queda perquè l'ésser humà no hi ha intervingut. Però, tot i aquesta evidència, i increïblement, l'ésser humà creu que intervenint millora les coses.

L'escola hauria de ser l'entorn a on la cèl·lula creix, tenint en compte, però, que en ella mateixa ja té tot el que necessita per a créixer.

Créixer és innat, ningú no ha d'estirar ningú.

Per a créixer, la cèl·lula necessita aliment, seguretat i sobretot, AMOR.

Si l'amor és tan important, per què intentem educar amb amenaces, càstigs, tensions?

Hem d'aconseguir que s'engegui el procés d'aprenentatge sense el sistema de premis i de càstigs.

Quan encetem el procés premi/càstig, passem a viure condicionats; ja no fem les coses perquè ens apassionen, perquè ens atrauen, sinó perquè tenim por. Apareix la por.

La societat, avui dia, està ordenada per la POR.

Estem construint una societat a on la gent treballa en coses que no li agraden per aconseguir una posició social determinada.

El "tenir" és el que ens separa de la nostra identitat.

Els nens ens mostren les ganes de viure que com a adults hem perdut.

La primera pregunta hauria de ser: estic tenint cura de les ganes de viure d'aquest nen, sí o no?

Hem d'evitar que l'escola homogeinitzi.

De vegades, a les converses dels professors, sembla que, faci el que faci, el nen mai no fa bé les coses, no és el nen "standard".

Els nens són diferents els uns respecte dels altres.

Cal que cada infant descobreixi que les diferències que té respecte els altres són les que fan que la vida sigui més rica.

Hem de vigilar de no confondre la diversitat dels infants amb suposades malalties, que no ho són. Hem d'evitar de donar-los drogues que els matin l'energia que ens molesta per mantenir un ordre que potser s'ha de replantejar.

Cal un equilibri entre "Cap" "Cor" i "Mans".

L'Art és un dret.

Només serà equilibrat un ésser humà quan hagi rebut molt d'amor, molta comprensió, molta acceptació.

L'educació sense llibertat, dóna com a resultat una vida que no pot ser viscuda plenament. (Alexander S Neill)

Un no pot aprendre llibertat de manera teòrica i després viure-la de maner pràctica quan surt de l'escola.

Els nens dependents mai no sabran fer allò que ells volen, sempre es limitaran a fer els que els altres els diuen.

Cal sembrar a l'alumne la idea que ell ha de ser l'autoritat a la seva pròpia vida.

Davant de cada treball realitzat per l'infant, és el nen o la nena qui ha d'avaluar si se sent satisfet amb allò que ha fet.

Aprendre que allò que ens mou a millorar l'actitud, els procediments o l'adquisició de conceptes no ha de ser una xifra o un cabreig dels pares, sinó la pròpia satisfacció de ser persones que aporten positivitat, persones que adquireixen saviesa o capacitats per a ser més lliures.

El més important és veure als ulls dels pares, quan miren als seus fills, amor incondicional, i que els pares descobreixin no només el nen sinó el món i la vida a través dels ulls del nen.