A fora la nit,
i els estels,
damunt d'una terra fosca;
amb fosforescències intermitents al lluny,
i electrons sallant a ritme de l'ambició humana.
Més enllà la nit,
i les farigoles de Sant Llorenç.
Una lluna gran,
un massís que alça el reflex argentat damunt d'un bosc silenciós
com un temple antic.
I rere els plecs de l'espai,
més lluny, a la fondària de l'univers,
el tot o el no res;
una nit constant amb llevat de focs
petits i infinits.
Un riure a algun lloc,
un plor i un sospir.
Sense el plor, i el riure, i el sospir
mor l'infinit.
.
.
No comments:
Post a Comment