La Santa Espina

.

Entro al soterrani rònec de llum desmaiada. La pintura de les parets es bufa per la humitat. Contemplo les cinc o sis taules petites de fusta noble, el moble ple de llibres, el quadre d’en Ruyra prop de la reixa que dóna al carrer als peus de la gent. Un feix de farigola perfuma el forat. En un racó, una guitarra vella i atrotinada i una tenora.
-Ja hi som tots –pronuncia a poc a poc el senyor Sanahuja amb les ulleres a la punta del nas.
Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. La xardor d’agost ens fa suar.
A l’hora del descans l’Arnau s’acosta a la finestra a ullar les calces de les senyores.
-Marrà!
-Si no es veu res...
Hi tornem. Vigilància maragalliana d’un esperit que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port. Aribau ens ho recorda parlant-nos d’aquella estranya i punyetera sort que li permeté de veure de més a prop les torres de Castella. Adéu trobador!, t’enyora la meva orella.

Surto al carrer convençuda que algun dia eixirem. València, Mallorca, m’allunyo del Gòtic Passeig de Gràcia amunt.
-Documentación!
-Me l’he oblidat.
-¡En español, cojones! ¿Que edad tienes?
-Catorze.
-¿De donde vienes?

M’empenten vociferant fins una comissaria gris que fa olor de carn crua. M’asseuen davant d’un buró negre, sota la foto d’un dictador i d’un feixista; al mig, un assassinat en una creu.
M’acosten un vas ple d’oli. Me l’haig de veure. No puc. Caic, a terra d’un cop. Sagno pel nas. M’aixequen. Començo a empassar-me’n glops. Em ve un tragit.
-Roja catalana! Te vamos a enseñar modales!
M’acabo l’oli. Em marejo. Em porten a casa i adverteixen els pares que em vigilin o acabaré malament.
L’endemà torno al Gòtic. Baixo les escales estretes que fan olor de resclosit. El senyor Sanahuja m’abraça. Em posa la tenora a les mans.
-Algun dia la tocaràs a la Plaça de Catalunya sota d’un sol de primavera.
-La Santa Espina –li dic fent que sí amb el cap.
-La Santa Espina –assevera.
Hi tornem. Reguitzell de mots de colors clandestins. Sintaxi de classe. Orgull de pàtria. Vigilància maragalliana d’un país que no ha de perdre el nord, que mai no s’ha de deixar arrossegar a les aigües manses de cap port...

.

.

.