Vels que s'imposen, als països integristes, burques, ocultació misògina de la dona i del cos humà...
Mocadors que es prohibeixen a països democràtics.
Ofensíves pseudo-cíviques de l'ajuntament de Barcelona per prohibir les bermudes, el bust nu, la moda fresca de l'estiu i l'estil desimbolt, europeu i lliure, de l'Europa més genuïna; per cedir terreny a una estètica d'origen nord-americà, en la qual tot allò que és poderós i de prestigi s'ha de disfressar de protocol i de pompa artificiosa (s'ha de vestir).
Sempre la uniformització, en un sentit o en un altre: prohibir, imposar, decidir què és bell i què és indecent, què entra dins dels cànons del bon gust i què se'n surt. Tan difícil és la llibertat?
Aquest blog, respectant totes les visions, es manifesta a favor de la llibertat d'indumentària; amb l'únic límit de l'operativitat i el sentit pràctic. La imatge personal és un dret personal que forma part del dret a la llibertat d'expressió. Quan decidim com guarnim el nostre cos, estem expressant la nostra identitat, i ningú no té dret a impedir-nos-ho; sempre que aquesta decisió sigui realment nostra, i no de la nostra família o d'algú que ens domini. És així de senzill: a ningú no li ha d'importar què duc al cap, a la panxa o als peus... sempre que allò que duc no impedeixi el normal desenvolupament d'una classe, o de l'activitat quotidiana de qui m'envolta.
Intueixo que la polèmica de la indumentària alimenta audiències i que per aquesta raó és incentivada per determinats interessos.
Desitjo que tothom qui m'envolta es vesteixi com vulgui; no tinc dret a imposar-li la meva visió. Si no m'agrada com vesteix, sempre puc mirar cap una altra banda, o senzillament acceptar que els altres poden guarnir-se al seu propi gust en comptes de “al meu gust”.
Mocadors que es prohibeixen a països democràtics.
Ofensíves pseudo-cíviques de l'ajuntament de Barcelona per prohibir les bermudes, el bust nu, la moda fresca de l'estiu i l'estil desimbolt, europeu i lliure, de l'Europa més genuïna; per cedir terreny a una estètica d'origen nord-americà, en la qual tot allò que és poderós i de prestigi s'ha de disfressar de protocol i de pompa artificiosa (s'ha de vestir).
Sempre la uniformització, en un sentit o en un altre: prohibir, imposar, decidir què és bell i què és indecent, què entra dins dels cànons del bon gust i què se'n surt. Tan difícil és la llibertat?
Aquest blog, respectant totes les visions, es manifesta a favor de la llibertat d'indumentària; amb l'únic límit de l'operativitat i el sentit pràctic. La imatge personal és un dret personal que forma part del dret a la llibertat d'expressió. Quan decidim com guarnim el nostre cos, estem expressant la nostra identitat, i ningú no té dret a impedir-nos-ho; sempre que aquesta decisió sigui realment nostra, i no de la nostra família o d'algú que ens domini. És així de senzill: a ningú no li ha d'importar què duc al cap, a la panxa o als peus... sempre que allò que duc no impedeixi el normal desenvolupament d'una classe, o de l'activitat quotidiana de qui m'envolta.
Intueixo que la polèmica de la indumentària alimenta audiències i que per aquesta raó és incentivada per determinats interessos.
Desitjo que tothom qui m'envolta es vesteixi com vulgui; no tinc dret a imposar-li la meva visió. Si no m'agrada com vesteix, sempre puc mirar cap una altra banda, o senzillament acceptar que els altres poden guarnir-se al seu propi gust en comptes de “al meu gust”.
..
.
.
3 comments:
És un tema molt delicat, i crec que de moment es tracta amb una sensibilitat molt limitada, i contaminada pel pensament catòlic. Tot i que residual, el catolicisme segueix embrutant moltes opinions.
Aquesta llibertat que invoques seria desitjable, però els prejudicis no són atribuïbles a un caprici del poder; més aviat són fruit d’una mena d’exigència social que cada vegada és més excloent i tendent a fer discriminacions...Prova d’entrar segons a on amb bambes o amb túnica...
No m’agrada la imposició mitjançant una llei que vol fer el govern francès, i que anul•larà el dret de portar el cap cobert que ara tenen les dones musulmanes;no podran dur el xador als espais públics. Tot i pensar que és una tradició clarament discriminatòria vers les dones ho veig com un greu error polític, i socialment pot generar molts conflictes afegits als que ja pateixen. Suposo que seria més eficaç una política integradora i educativa per salvaguardar els drets dels homes i les dones a vestir i pensar com vulguin, perquè d’aquesta manera les dones musulmanes ho viuen, paradoxalment, com una imposició a un dret fonamental.
Això només és un exemple de que hi ha una clara tendència a traspassar la frontera del que es pot regular i legislar, que s’excedeixen en les seves funcions, vaja.
Post a Comment