Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, January 19, 2011

Solucions al fracàs escolar (VI) .Records del Raval (I). Estimar l'alumne (I).

Tenia un nom semblant a Mustafà (li canvio el nom perquè ni que hagin passat divuit anys no vull que ningú l'identifiqui). Tenia catorze anys, i era coix. Anava sempre amb una crossa, movent-se a saltirons, i el poc castellà que parlava feia servir l'expressió “hijo de puta” força sovint. Li agradava el dinar que es donava al Casal i afirmava que les monitores estaven bones; i que aquests dos elements no el feien dubtar ni un segon a l'hora d'acostar-se a l'esplai. Tot això passava a l'estiu, a la Fundació Escó del Raval, cap allà a l'any 1993 .
L'escola Mila i Fontanals, del carrer Pintor Fortuny, es convertia en el seu casal, en el seu món, en la seva societat.
Li agradava copejar tothom perquè sí; cops de puny als muscles, empentes sense raó. Gaudia banyant-se a les basses dels parcs del Raval, de les oficines del Paral·lel, del Parc de la Ciutadella o de la Plaça de Catalunya. Jo, com a monitor, “novell i modèlic”, el renyava, i li demanava que sortís; no em feia ni punyetero cas.
Acabava venint la policia municipal i em tocava defensar-lo i evitar que li clavessin una multa, perquè el pobre, el que és córrer, no podia.
Un dia el vaig trobar plorant assegut en un racó del patí, i em va explicar que li havien dit “hijo de puta” i que li havia fet molt de mal perquè la seva mare era morta.
Un altre dia em va mirar fix als ulls i em va escopir al rostre. Ho va fer-ho sense cap raó, com aquell que no sap què dir i pronuncia un “bon dia!” La saliva em va quedar penjant en algun punt entre el nas i el llavi superior. No sé per què, però en lloc de molestar-me, li vaig dir sense pensar-ho: “Tu no tens poder per obligar-me a odiar-te; no t'odio.” I des d'aquell moment, i fins al final de la quinzena, el Mustafà no em va copejar més i es va convertir en un còmplice tothora. Era de Tanger i encara conservo una cinta de vídeo on surt parlant del menjar del casal i de les monitores que estaven bones.
En Mustafà va ser la persona que més em va ensenyar sobre la tasca de l'aprenentatge, sobre la missió d'organitzar un grup d'adolescents amb dificultats o amb comportaments marginals. Amb ell, vaig aprendre bona part del que sé sobre com arribar al infants, com parlar-los, com estimar-los: l'austeritat adequada, la sinceritat en l'expressió, ni que aquesta sinceritat pugui significar en algun moment manca de comprensió racional (es preferible aquesta incomprensió que una màscara patètica d'apropament fals a un dialecte que només poden parlar sense mentir aquells a qui els surt sol). Als educadors ens està vetat mentir. Els educadors hem d'estimar els alumnes en el just i correcte significat del mot estimar, que només mira cap enfora. Els educadors necessitem l'empatia, que ens ajuda a veure els adolescents com allò que un dia vam ser nosaltres; però dins de les circumstàncies en què es mouen ells, i dins de la seva realitat biològica i genètica. En realitat, totes les persones de la humanitat som la mateixa consciència que se situa en circumstàncies diferents, en cervells diferents, en genètiques diferents, en cultures diferents... Probablememt a la humanitat només existeix una persona. Tots som la mateixa. Estem sols.
Si entenem que totes les persones en som una de sola, ens serà molt fàcil comprendre l'altre, comprendre l'alumne, i en conseqüència arribar a ell.
Quan arribem a una persona, aquesta persona automàticament arriba a nosaltres.
Quan ens interessem per una persona, aquesta persona automàticament s'interessa per nosaltres.
Quan respectem profundament una persona, aquesta persona, ni que no ho sembli, automàticament ens respecta a nosaltres.
Quan una persona arriba a nosaltres, tot allò que li diem li entra millor.
Un altre dia continuo, que per avui ja en tinc prou.
.
.

1 comment:

Dolça Parvati said...

Que res no passe per casualitat o que tot siga pur atzar ho desconec. El cas és que he obert la teua entrada al bloc just quan reflexionava sobre un comentari d'un ex alumne meu, que afirmava, en una xarxa social, estar fastiguejat per la biblioteca del poble. No concretava ben bé si feia al·lusió al soroll, a l'atenció rebuda, als fons... A mi m'han vingut al cap alguns xiquets i xiquetes magrebins que solen passar la vesprada a la biblioteca perquè estan calentets i hi ha ordinadors. De vegades parlen massa fort (no són els únics, la veritat siga dita), la qual cosa m'ha dut a pensar que potser caldria una mena de casal jove (hi ha un al poble però em sembla que no els fa servei). En llegir-te, també he connectat amb una qüestió que em fastigueja: alguns educadors i educadores que semblen esperar que els i les joves es comporten com si tinguessen quaranta anys i no disset o divuit, com si no tinguessen circumstàncies pròpies, com si haguessen de ser tan sols un reflex del que s'espera d'ells i elles. Per a mi un educador ha de saber encoratjar i també frustrar quan ho creu adequat i generatiu. Ser a tothora un jutjador i un frustrador és una cosa que no comprenc ni compartisc.