RELACIONS (en vers)
Gelor de glaç al niu del pensament,
el solc dels ulls d'un gris tensat de pors.
Trepig incert a la bonior dels cors
perduts en ombres de color de plor.
Vitralls, a les pupil•les, entelats
d'alès d'angoixa i d'ambicions de nit.
Els llavis closos, ben obert l'horror;
estridors de silenci esfereïdor.
Acer al front clavetejat de dol;
animals disfressats de vencedors.
De cua d'ull, dibuixem relacions
de mots porucs disfressats de colors.
RELACIONS (en prosa)
L'Homo sapiens és un animal estrany, amb un comportament digne de ser estudiat per l'etologia, que és la ciència que es dedica a l'estudi de la psicologia animal.
L'Homo sapiens, sense adonar-se'n, quan es relaciona amb la resta d'individus, els contempla com a competidors o com a possibles parelles reproductives. El poder i la sexualitat influeixen amb molta força, i de manera invisible, en les relacions, de manera que l'individu humà quan s'expressa du gairebé sempre màscara.
Per fora, ens trobem un rostre carregat de tota la bonesa, simpatia, seguretat i bones maneres que la societat considera correctes i dignes dels éssers més magnànims.
Per dins, però, bull la inseguretat, la malfiança, l'odi irracional, la por, el menyspreu, el càlcul especulador sobre el domini i l'interès. De vegades aquestes pulsions ancestrals actuen al marge de la consciència, de manera que l'odi és inconscient i en conseqüència incontrolable. Sovint, els mots humans esdevenen el guió d'una gran mentida destinada a proporcionar la imatge adequada del propi jo; imatge que oculta tota una estratègia purament animal per a controlar l'entorn, sobreviure i reproduir-se. Adorem el protocol de les expressions pactades pel fet social i esborrem l'expressió genuïna de l'individu sincer. Perquè l'individu sincer que som, ens avergonyeix; i ens avergonyeix perquè l'hem descuidat fins al punt de mantenir-lo allunyat del veritable amor, que és auster i que només mira cap enfora, fins al punt de mantenir-lo allunyat d'un estoïcisme que ens fa lliures per a decidir sense deixar-nos influir pels interessos personals. Les relacions humanes, per ser humanes, haurien de ser desinteressades com les dels que no necessiten res, sinceres com les dels infants, lliures com les dels que no tenen vergonya, i afectuoses com les dels que viuen l'autèntic significat del mot amor.
Molt pocs éssers humans es comuniquen sense màscara, perquè anar sense màscara implica mostrar la sinceritat dels pensaments i dels sentiments.
Si volem que la nostra vida social sobrevisqui, tenim dues opcions: posar-nos la màscara i despreocupar-nos dels pensaments (podem arribar a pensar que no importen excessivament si no ens els veuen); o bé atrevir-nos a anar amb el rostre nu, sense falsedat expressiva, amb la qual cosa ens veiem obligats a treballar els nostres pensaments per a fer-los harmònics amb la convivència.
Aquesta segona opció és defensada pel blog que esteu llegint, Nuesa Literària.
Nuesa en el tracte. Nuesa de sentiments i de pensaments. Fora les màscares que ens desfiguren l'essència. Potser serem menys simpàtics, però serem més sincers. Potser xerrarem menys, però allò que direm serà el que de debò opinem. Potser esdevindrem vulnerables, però defensarem la tendresa i l'amabilitat. Potser no donarem tant, però allò que donarem, ho donarem amb absoluta convicció. Potser, a estones, serem esquerps, i això punxarà; però no farem servir mai la simpatia per punxar, ni les paraules dolces per ferir, ni el somriure per menysprear. Potser farem pocs petons, però seran d'estimació. Potser donarem comptades vegades la mà; però quan la donem, premerem fort els dits, i serà perquè la donem de debò, i no pas perquè toca, perquè tothom ho fa, o perquè ens tinguin en compte.
De cua d'ull, mira sovint el nostre pensament, encara que el nostre rostre vulgui fer veure que mira de fit a fit. Un solc profund dessota les pupil·les mostra de vegades el nostre jo intern, malgrat que el nostre rostre extern estrafaci una rialla d'autosuficiència. I a cops, esculpim rostres de marbre de fatxenderia i seguretat quan tenim por, quan no sabem com enfrontar-nos a unes relacions que no som capaços de convertir en sinceres. Quan això passa, que alliberadora que resulta la solitud i la llunyania!
2 comments:
Hola Jere. No sée com ets capaç d'escriure amb tanta propietat alló que et proposes. M'agrada l'assaig de manera diferent al poema. El poema calla coses, en l'assaig s'obren més vies de grans preguntes pautades. Jo opino que som producte de la vida que té com a objectiu únic la pervivéncia. Som socials i aixó implica les regles de conducta. Pots escollir ser amable i sensitiu o pots escollir ser dominant i agressor, amb infinites variacions. El teu entorn vol sobreviure com tu, i farà alló que calgui. Només pots treure't del tot la máscara quan no tens res a perdre, quan ets a punt de la mort o t'ho han pres tot, com a la gent pobre d'Haití. Em costa expressar-me, només volia deixar constància que sempre em fas pensar, o quelcom.M'ha encantat que prticipessis al repte.
Moltes gràcies, Silvia, per proposar reptes tan interessants i que m'ajuden a trobar temes de reflexió.
Jo alguna vegada m'adono que porto màscara, però moltes d'altres vegades m'adono que no en porto. El fet de no dur-ne no facilita gaire les coses però resulta tan alliberador! Potser sí que en el fons quan no la duc és perquè sé que no puc perdre res, perquè tenir el que és tenir... ben poc.
Canviant de tema, no tinc clar que poguem escollir com som; almenys no del tot, sempre ens queda la tendència; i d'altra banda, ¿podem decidir lluitar contra allò que de noslatres no ens agrada? I... ¿podem decidir decidir-ho? I... ¿podem decidir decidir decidir-ho? El primer impuls d'aquesta cadena de decisions, ¿és fruit de la llibertat?
Objectius de la vida... serà tema per un futur post.
Gràcies novament pel comentari!!!!!!!!!
Post a Comment