De vegades un té la temptació de dir:
“Voldria que els dies tinguessin quaranta-vuit hores per no haver de córrer, per poder tenir temps per a mi, per a poder dedicar estones a crear, a contemplar...”
Però no és gaire difícil arribar a concloure que si els dies tinguessin quaranta-vuit hores, tindríem el doble de feina i el doble d'exigències. La humanitat omple el temps de viure amb la rauxa de créixer econòmicament, de construir, de tenir, de fer, d'arribar... No hi ha temps per a la “no utilitat”. Allò que no és útil s'escombra. Les formigues també funcionen així; i tenen classes, i esclaves, i colònies. I a més, els experiments amb micos demostren que quan s'introdueixen milers i milers d'individus en espais limitats, es desenvolupen comportaments violents, nerviosisme, angoixa, pressa...
Si volem viure, hem de trobar aquest temps de creació enmig de les vint-i-quatre hores que el dia ens regala; el nostre jardí secret, el nostre Chill-out, un temps per a viure intensament, un oasi enmig del brogit de les autopistes fredes d'aquesta extranya època en què estem immergits; un espai en el qual no hi hagi res més que allò que hi ha en aquest espai. I és que tenim sovint la temptació de pendolar, d'apartar-nos del present; molta gent puja a la muntanya per a desconectar i el que fan quan hi arriben és posar-se a xerrar sobre la feina, sobre la ciutat, sobre els tràfecs de la vida. Recomano amb vivesa pujar a la muntanya i no permetre's més pensaments que la contemplació del que copsen els sentits; les percepcions: colors, flaires, sons, carícies... Caminar sobre la terra, defugir l'enllosat o l'asfalt, oblidar-se de tot fora del que en aquell moment percebem. I cada dia, sense que sigui necessari sortir de casa, cal trobar el Chill-out, el temps en què no hi ha res, ni pensaments, ni records, ni idees, que estiguin més enllà d'aquest temps de creació i de contemplació.
.
.
No comments:
Post a Comment