Les causes evolutives del freqüent rebuig instintiu de les societats als canvis. Som micos amb metralladores a les mans.

Durant milers d'anys, les societats d'Homo sapiens, i les societats de la majoria d'espècies humanes, han romàs estables pel que fa al desenvolupament tecnològic. Han hagut de transcorrer segles per experimentar una petita millora tècnica que signifiqués un canvi en la manera de viure, i, en conseqúència, en els costums, els valors, la moral... I la prehistòria ha estat el període més llarg de l'evolució humana. La selecció natural ens ha diferenciat les espècies humanes bàsicament en aquest període i en aquestes circumstàncies d'immobilisme tecnològic i social. No és que no es progressés, sinó que el progrés era lentíssim; tan lent, que havien de transcórrer milenis perquè es manifestés: els avis vivien exactament igual que els néts, i els néts igual com els seus néts.

Així, hem esdevingut una espècie que no està “programada” per a gestionar amb serenor el canvi generacional radical; ja que ens hem fet en un entorn estable durant mil·lenis. Per això tendim a respondre amb crisis i de vegades amb violència davant del canvi de valors generacionals. El nostre inconscient exigeix societats que conservin els valors, les tradicions, els costums, les idees, la manera de viure (fins i tot quan el nostre conscient mogut per les pulsions de rebel·lió adolescent demana el canvi).

Quan el nostre conscient, davant del progrés tecnològic i científic, decideix de canviar els valors, els costums, les idees... rep els atacs inconscients de l'entorn i del propi ésser que per programació genètica combat el canvi, que és vist com una amenaça pel control de l'entorn.

La tendència de les religions a “conservar” es recolza en aquest impuls inconscient. No estem programats pel canvi.

Existeix, alhora, una certa programació genètica per un canvi molt concret i determinat que es dóna en el període de l'adolescència, en el qual l'individu jove s'enfronta al vell per aconseguir el seu lloc dins del grup, el reconeixement com a adult, el seu dret (incosncient) a sobreviure, a reproduir-se, a controlar l'entorn... Però això succeeix en un període molt breu del creixement del individu humà, i contrasta amb la tendència general de la societat a combatre el canvi; sempre que la societat funcioni. És a dir, si dins del grup hi ha fam, pobresa, perill de mort... aleshores el canvi es converteix en mitjà per a recuperar el control de l'entorn; la meva opinió és que en períodes llargs d'estabilitat, però, el canvi de costums és contrari a la nostra programació genètica.

Vivim, a l'actualitat, unes condicions completament diferents a les prehistòriques. El progrés de la ciència ha impulsat un desenvolupament tecnològic que alhora ha impulsat una evolució social, dels costums i dels valors, vertiginósa. Aquest fenòmen provoca una constant crisi generacional que té puntals de violència, sobretot quan els que sempre han tingut el poder absolut el comencen a perdre (violència de gènere).

Dels 200.000 anys aproximats d'existència de l'espècie Homo sapiens, 190.000 anys han estat un període de canvis lentíssims o inexistents. Un mil·leni ha viscut si fa no fa igual que el següent; amb canvis molt concrets provocats per la variabilitat de la climatologia.

Fa deu mil anys, o una mica menys, va aparèixer l'agricultura i la ramaderia; en fa quatre mil o cinc mil, l'escriptura (més o menys); amb els grecs va arribar l'esperit de la ciència; fins al renaixement hi van haver uns segles de foscor. I al llarg dels últims dos-cents anys, l'evolució ha estat desbocada, des de l'aparició de l'energia del vapor, passant per l'energia dels combustibles fòssils, la tecnologia elèctrica; i al segle XX l'electrònica, la informàtica i la tecnologia nuclear.

Aquests contrastos en les diferències de velocitats del progrés encara es fan més intensos si ens fixem no ja en el període d'existència de l'Homo sapiens, sinó el el període d'existencia del genere humà (del gènere Homo) que és de quatre milions d'anys. En aquests quatre milions d'anys s'han desenvolupat les diferents espècies humanes, de les quals a l'actualitat només se'n reconeix una: l'Homo sapiens.

Tots els beneficis que el progrés ens regala es veuen obligats a coexistir amb la inestabilitat social i psicològica a la qual el canvi generacional accelerat ens sotmet. No estem adaptats a canvis tan accelerats. La nostra tecnologia, al llarg dels últims dos-cents anys, ha evolucionat moltíssim més de pressa que la nostra evolució biològica. Hem construït un món al qual la nostra natura biològica no està adaptada, i probablement la nostra ment es veu superada per les circumstàncies. Aquest desequilibri entre el que hem fet i el que som, entre com canvia de de pressa el que fem i com evoluciona de lentament la nostra espècie, juntament amb l'abús sobre el medi ambient, portarà a una crisi similar a les dels virus quan han maltractat ja suficientment el cos que ocupen.

Bo i tot, però, probablement; si aconseguim l'harmonia amb la Terra i els seus recursos, i si defugim l'atzucac que ens aboca a la catarsi ecològica, malgrat la inestabilitat del canvi constant, el progrés haurà valgut la pena, perquè implicarà la possibilitat que l'Homo sapiens progressi fins a sobreviure la vida de la seva pròpia estrella i arribi a la connexió còsmica amb la resta de consciències d'aquest univers.

.

.

 

P.D. La imatge és d'un humà assegut damunt una construcció ancestral. L'humà no té cap perquè podria pertànyer a qualsevol espècie de les moltes espècies humanes que hi han hagut.