Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, August 29, 2012

El normal és viure extasiats pel fet de ser.


Sovint passa que un s'adona del tot del privilegi de “ser”. Existir es manifesta d'una manera tan excepcional i tan miraculosa (front l'aparent infinita probabilitat de no haver estat), que qualsevol incomoditat, qualsevol imperfecció, fins les pròpies limitacions, resten esborrades i tot és com una loteria constant, com adonar-se que constantment estem de vacances i que constantment vivim una festa, només pel fet de ser.

Això em passa molt, gairebé sempre. I no dec ser l'únic que ho viu.

Però llavors apareix algú i sembla com si maldés per a demostrar que no tinc raó. Com més estimem aquest algú, més poder té damunt nostre, i més capacitat d'esborrar-nos, ni que sigui fugaçment i per poc temps, aquest miratge en què vivim i que em fa l'efecte que és l'únic estat d'objectivitat real. Però malgrat tot, no podem fugir de la gent; i l'hem d'estimar, i molt. Allunyar-nos de la gent per evitar que esbotzin el nostre estat de perpètua felicitat seria condemnar a mort la mateixa felicitat. La felicitat que és de debò no desapareix per la relació amb les persones; pot ennuvolar-se una estona; pot haver-hi fins i tot alguna tempesta elèctrica, però si allò que vivim és real, torna a sortir el sol. Sortirà tan de pressa com impermeables siguem a les balmades exigències de perfecció que el nostre entorn ens pugui imposar; la única perfecció amb sentit és servir i estimar.

La majoria de la gent, de les gotes d'aigua en fa mars i oceans; dels brins de palla a l'ull, en fa bigues; de les petites incomoditats, en fa tragèdies. La majoria de la gent, si escolta l'expressió “el privilegi de ser”, resta com si sentís la frase “l'art barroc”, i continuen plorant per la vorera plena de fulles seques, o el marc de la finestra que sembla que tingui una mica de rovell, o el veí que tus sempre a les deu del vespre i ens desconcentra de la lectura, o aquest marit que tinc que només fa que escoltar el futbol a RAC1. La loteria de veure les estrelles cada nit, el cel blau als matins dels dilluns i dels dimarts, el sol lluminós de l'hivern, els bassals de la pluja, l'olor dels carrers mullats, la nena que camina per la vorera i que juga a fer barques amb les fulles, el guspireig del sol en travessar un vas ple d'aigua... la loteria de mirar tot això i plorar de goig, aquesta loteria, aquest luxe, aquest privilegi es converteix per a molts en invisible, i es perden llavors la intensitat brutal de felicitat que la contemplació de tot això produeix.

No deixeu que ningú us robi el convenciment que només pel fet de ser vivim en un miracle continuat. Però no intenteu convèncer ningú, perquè és un descobriment personal i intransferible; no es pot ensenyar, només es pot aprendre. Resteu a prop quan algú rondini per les cagarades que de vegades fan els ocells, però conserveu encès, ni que sigui ben endins i en silenci, el foc de la vostra felicitat impertorbable.

2 comments:

Sergi said...

Magnífic post, pràcticament una injecció d'optimisme en vena, ara que s'acaba l'ociós estiu i comença el temut setembre.

Potser podria objectar que en alguns casos l'existència té problemes difícils de positivitzar: algú que viu amb dolor físic crònic, amb un familiar amb demència senil que no el reconeix, amb un fet traumàtic que és incapaç de superar,... Però sí que crec que per a la majoria de casos tens raó i són molts els que fan muntanyes dels seus grans de sorra a l'ull.

Jeremias Soler said...

Gràcies pel comentari, Sergi.
Jo he tingut la mala sort d'haver de viure en algun moment de la vida situacions dures similars a les que esmentes i et puc dir que, amb aquesta filosofia del post en ment, apareix, en aquells moments, una força estranya, una llum que et fa veure bella la donació que estàs oferint al familiar que pateix i que d'alguna manera et té lligat a ell, o la duresa de la prova, o... Aquestes situacions han generat en mi, en aquells moments, la sensació que una llum o una força m'emplena d'una pau estranya, molt semblant, si no coincident, a la felicitat. La meva mare en diria ajut de déu, jo l'anomeno resiliència. Però estic convençut que fins en les situacions més dures, hi ha algun aspecte que ens pot revelar la bellesa de ser i omplir-nos.
Llavors em sento culpable perquè moralment no mereixo tanta sort.