Les gàbies del cap

No vull ser elitista. Intento no creure que el noranta-cinc per cent de la població defuig la recerca de la bellesa. No vull viure convençut que la mandra frena les persones a anar més enllà del que està escrit, a cercar alguna imatge més de les que ja han estat preses, a viure experiències no tradicionals, a conèixer terres que no anuncia cap agència de viatges, que cap veí no enveja, indrets i vivències que no necessitarem explicar a ningú a la nostra tornada perquè siguin complertes, que són vàlides perquè les hem viscut nosaltres ni que ningú no sàpiga que les hem viscut. M'enfarfega l'actitud de viure experiències només per explicar-les; m'enfarfega fins i tot l'actitud d'explicar-les, perquè l'essència de les experiències és intransferible. M'avorreix no poder parlar de l'origen de les espècies, de la selecció natural, de Scott Fitgerald, de Hemingway, de Key West, de Cole Porter, de la recerca de maneres diferents d'organitzar-nos els humans, dels colors dels diferents parcs naturals, de la distància a la qual es troba l'horitzó, del bossom de Higgs, de la innocència dels infants, de Mart, D'Armstrong, de Mozart, de... Em buida el cor no poder compartir una goteta de poesia amb el gruix de la gent que m'envolta. A cops, i disculpeu-me, em sento com si copsés alguna realitat que ningú més no veu, o en tot cas que ningú més no veu igual, i quan intento explicar-la no trobo un ressò, ans una mena d'indiferència silenciosa que acompanya la meva pell de gallina solitària i incompresa. Potser només al blog he conegut persones que s'han emocionat amb mi. Potser no queda bé això que escric, però de tant en tant va bé confessar el que un sent, que en certa manera és una forma de solitud. Confesso que la majoria de vegades m'avorreixo amb la gent, tot i que estimo la gent i necessito la gent; no sé si hauria de dir-ho, però és la veritat. No em queixo. El que sento em resulta suficient. Amb el que visc i el que veig en tinc prou per a sentir-me sadollat, ni que a cops em trobi sol. Però és avorrit que gairebé tothom sigui igual, que gairebé tothom sigui esclau dels costums, de les tradicions, dels tòpics. Fa llàstima que gairebé tothom consideri incomodíssim i estranyíssim que les dones girafa duguin el coll tan estirat i amb tants collarets, i que gairebé tothom trobi normal que les dones del món occidental caminin damunt d'uns talons d'agulla que les obliguen a anar gairebé de puntetes, a torçar la planta del peu i a fer equilibris. Avorreix que el gruix de la població consideri bo allò que només és tradicional i habitual, i que arrufin el nas davant el que desconeixen. El gruix de la humanitat té una dignitat infinita, no ho poso en dubte i ho defenso; però també considero que aquest gruix és majoritàriament avorrit i que majoritàriament viu amb la creativitat adormida i amb la sensibilitat reprimida per l'opinió aliena.

Recordo un personatge estrany, un sectari, que a la meva joventut deia que només es podien fer fotografies on hi sortís algú, i que no s'havien de fer fotografies que només fossin de paisatges, perquè pels paisatges ja hi havia les postals, i cap fotografia no podia ser millor que les postals, que era un signe de supèrbia fotografiar paisatges sense gent. Quina manca de creativitat! Els sectaris confonen la llibertat creativa, i en general qualsevol llibertat de pensament, amb la supèrbia.

Comparteixo amb vosaltres aquesta fotografia de Salamanca, que diu el que amb malaptesa he intentat escriure en aquest post tan intimista. Nàmaste.