La imperfecció és la identitat dels éssers, i, al capdavall, la seva bellesa.

Els colors naturals de la ciutat. La línia i la llum. Els detalls. La poesia bruta amarada fins a la seva essència d'humanitat. La pudor viva dels colors. Allò que està viu emet una pudor natural plena d'una bellesa que no es pot atrapar; imperceptible per a les ments asèptiques. La llum i l'ordre del caos. La bellesa de la imperfecció viva. De tot el que no té vida, només està viu allò que és bellament imperfecte. La imperfecció és la identitat dels éssers, i al capdavall, la seva bellesa. El caos és el principal agent de la bellesa cada vegada que esbotza la perfecció morta de l'obsessió utilitarista sapiens. El caos ens salva de la lletjor de l'establert i embelleix la mediocre perfecció de l'ordre que serveix per alguna cosa.

Necessitem ombres, esquerdes, humitats, brutícia, pobresa, entropia constantment creadora d'una llibertat inimitable. Necessitem ments que es badin com flors quan el sol les il·lumina, que siguin capaces de veure la bellesa de la imperfecció; la imperfecció com a motor de la creació i de la bellesa; misteri de l'instant; impuls natural sorprenent vers l'atzar; atzar que un dia ens va crear com una sorpresa, com un desequilibri del plàcid no res; i va aparèixer la bellesa i el caos.  

La gàbia; la nostra.

M'escandalitza que escandalitzi l'amor més que la guerra,

i que allò que s'escampa com la pesta

sigui el que faci fer més "clicks" a una pestanya.

I que si ens besem pels carrers

encara trontollin les cases.

I que encara calgui demanar permisos

per a fer allò que no fa mal.

I que el fet que tot això succeeixi,

encara, avui, sigui normal.

I que el crit d'enuig d'un vell d'ahir

i d'un vell d'avui,

sonin igual.

I que al qui neix, i no té la lliçó apresa,

no se li permeti aprendre mai,

que la llibertat ha estat, i és, una conquesta,

i que aconseguir-la no ha estat mai de franc.

I que quan els vius es moren,

els que ahir van néixer

han d'haver comprès tot el que val.

M'escandalitza que escandalitzi l'amor més que la gàbia

a on submisament anem entrant,

acceptant sense piular els mateixos dogmes

laics, asèptics i tribals.

S'avorreix a la majoria de ritus

Existeix un perquè diferent i misteriós que no està atrapat per cap religió. Hi ha una realitat inexplicable i àdhuc innombrable completament diferent a qualsevol divinitat de les inventades. Hi ha una espiritualitat que no té religió, ni doctrina, ni ritus preestablerts, ni encens, ni càstigs, ni premis, ni judicis, ni dret antropomòrfic i tediós, espill de misèries i rancúnies. Hi ha un poder que fa, esquivant els dogmes i les sotanes casposes, les barbes dels rabins i l'ocultació dels imams. Hi ha una acció silenciosa i dissimulada que esperona obres, versos, sons, somnis i ideals. L'amor no és patrimoni exclusiu de les religions. Les persones, i, en general, qualsevol ésser amb consciència tenim la capacitat d'estimar de l'única manera possible.

Tinc aquesta realitat, independent i no afiliada a cap fe; la que també tenia Màrius Torres; la realitat a la qual no m'agrada anomenar de cap manera, perquè qualsevol mot evocaria falses descripcions, com les de les doctrines oficials inventades. Tinc allò que tinc no pas per merèixer-ho o per guanyar-ho, sinó per una estranya sort del destí; allò que em permet estimar el fang i el riu, i el cos nu de les persones, i el sexe, i el vi, i l'esclat del tro, i la pluja, i el caos, i el desordre, i la diversitat, i la llibertat, i la independència de tot, i la heterodòxia. Aquesta sublim i fascinant realitat que rau allà a on alguns hi escriuen un mot, i que no hi té res a veure amb el mot, perquè és més gran... s'avorreix a la majoria de ritus de la majoria de religions; no suporta el poder ni els poderosos; se sent malament amb la guerra; odia la mort; i no és persona perquè és més que persona, i per això no es pot dir que no ho sigui; i no és enllà de la mort, perquè és aquí, amb la mateixa força com és allà. I apareix com un lleuger reflex, amb alguns sons, amb algunes harmonies. S'amaga discretament a l'art, perquè el busquem rere les melodies, a través dels colors, de la línia i de la llum. A cops sembla que li diverteixi confondre'ns i mostrar-se en allò que el món condemna per nu, o per poc seriós, o per excessivament ortodox. Apareix, com un esclat, en un poema irreverent, en un cos despullat, en una història sagnant, en un barri marginal, o al somriure d'un delinqüent o en un racó esfereïdor de la guerra més injusta. És anticlerical, laic, gens religiós, revolucionari, trencador, i amb un sentit de l'humor que frega el sarcasme, però que tot d'un plegat esdevé tendresa i et fa plorar de goig en mostrar-se. Es revela als més increïblement miserables, en comptes de plantar-se davant dels savis, els estudiosos o els poderosos. I vol continuar mig ocult, tot i que tan present i tan evident, com si li agradés continuar d'incògnit.

Eduquem amb el que fem, no pas amb el que diem

Un dia, quan jo estava a la mili, un soldat va robar un fusell i se'l va endur a casa; els caps no sabien qui ho va fer i van empresonar tota la companyia per evitar la impunitat; mai no he tingut cap dubte que l'eficàcia militar va contra els drets de les persones i fins i tot contra l'esperit d'adhesió al sistema per part de la tropa.

I en el món a l'inrevés, un dia, un professor, no se sap qui, va fer una cosa lletja; i per evitar la impunitat, el sistema, va sancionar exemplarment tots els professors d'aquella escola, ja que la impunitat no havia de prevaldre ( és obvi que això no ha passat mai, perquè va passar al món a l'inrevés. Els sindicats, amb tota lògica, no ho haurien permès). Un altre dia, d'un lloc molt llunyà i de fa molts anys, un professor ensenyava com els dictadors de vegades castiguen la població sencera per culpa de les suposades malifetes d'una única persona; després, aquest mateix professor, feia el mateix amb els seus alumnes per tal que la impunitat no imperés. 

  La impunitat no se soluciona amb la injustícia. No castigar un culpable és probablement una injustícia; però castigar trenta innocents perquè no se sap qui és el culpable són trenta injustícies. Ensenyem justícia amb el que fem, no pas amb el que diem. Eduquem amb el que fem, no amb el que expliquem, ni amb el que diem, ni amb el que sermonegem. La paraula, el diàleg, la proximitat, l'escolta, el respecte, la incondicionalitat del respecte, aconsegueix més que no pas la disciplina i la mecànica freda del dictador. Les societats justes les construeixen els educadors justos. No hauríem de preguntar-nos per què és injust el món si ens dediquem a fer servir la injustícia com a eina educativa o com a mitjà. Els professors, els pares, els educadors... tenim la obligació de prioritzar la paraula, la justícia i el diàleg, per damunt dels mètodes policials i autoritaris. No hi ha res més ridícul ni perjudicial que un pare o un educador que exigeix justícia i que alhora practica la injustícia amb els seus subordinats en nom de no se sap quin objectiu.

Aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que encenguis una llar de foc i contemplis les brases, i respiris l'aire lleugerament emmelat amb l'olor de la llenya pels carrers de pedra d'un poble qualsevol.

Procura estar ben segur que els qui estan amb tu podran sobreviure i fer el seu camí quan hagis marxat. Fuig de la maligna imprescindibilitat del teu actuar. Tan independent com has aparegut, procura ser al marxar. I lluita perquè aquesta llei que sembla inexorable, i que diu que el final sempre ha de ser trist, no es compleixi en tu.

Crema les estratègies i les especulacions i publica el teu poema cada dia; encara que, en fer-ho, deixi de ser inèdit i no el puguis explotar; que sigui l'alè de cada dia; perd-lo perquè sigui viu i perquè sigui lliure.

Procura, al llarg dels teus dies, que no passi gaire temps sense que trepitgis el bosc; fes-ho tan sovint com puguis; i si no tens temps, no el tinguis tampoc per gruar, ni per rumiar aquells mots mentiders que t'han dirigit els qui et volen fer mal, i que, per la seva pròpia natura i origen, amb cap raonament no podràs canviar. Trepitja el bosc, la terra, el fang, la roca, el prat... i amarat d'aquest cel tan blau, o de la boira humida de Sant Llorenç, o de la pluja viva quan cau als contraforts del Montcau. Tingues temps per tot això i no el tinguis per a triomfar o per a conquerir.

Procurar no escoltar gaire estona el discurs del qui nega a les persones el do de tornar a néixer cada dia, i recorda que mai no som un producte acabat. La seva mentida la faràs veritat si te'l creus. Neix cada dia de nou, com si a cada albada fossis un infant diferent, més conscient cada vegada del poc que saps, i cada dia més lliure de tu mateix i del que has manegat en temps passats.

No et pensis que l'olla de grills de rere el televisor, amb el seu equipatge de prejudicis, tòpics, dogmatisme, manipulació... tingui pas la veritat. La veritat és aquest cel blau, el bosc que trepitges, la guitarra que dus a l'esquena, el camí, l'amor i el somriure, el plor si escau, l'albada i la posta, el vent i el fang, la roca i el viatge. La veritat és el privilegi de ser cada dia algú nou, que torna a estimar de nou els qui l'envolten, i que gaudeix de cada dia, com si cada dia fos nou.  

No esbronquis el teu fill quan juga a futbol

No puc deixar de quedar-me estupefacte quan vaig a veure un partit de futbol base (és a dir un partit de futbol jugat per menors d'edat) i contemplo l'enuig verbalitzat en bronques i falta de respecte d'alguns pares damunt dels seus fills perquè segons ells aquests no ho fan prou bé, no corren prou, no tenen actitud... De vegades, en aquestes situacions, miro el cel, que gairebé sempre és un cel d'un color blau intens, típic de diumenge al matí o de dissabte al matí, i veient-lo tan blau i tan net, i sentint el vent picar contra el meu rostre, i gaudint amb el Sol que m'escalfa amb tendresa la cara... no m'explico com poden cridar enfadats alguns pares en un dia així. Si els seus fills no ho fan més bé, què passa? S'ensorra el món? Tenen menys valor? Està justificada la ràbia, el crit i l'enuig amb què s'hi adrecen? Tindran solucionada la vida, els seus fills, si fan un gol en un partit de segona, o de primera, o de la categoria que sigui... en una activitat que hauria de servir només per a gaudir? He arribat a veure pares amargats, literalment amargats, frustrats, molt enfadats... i tot això en dies radiants... dies que conviden a fer, després del partit, una costellada, o una paella, i riure, i gaudir del dia de festa. No ho entenc. 

La situació encara empitjora quan aquests mateixos pares insulten l'àrbitre, o el seu propi entrenador, que també passa sovint. I arriba a ser dramàtic quan algun d'aquests pares esbronca un fill que no és el seu, i el pare del fill esbroncat s'hi torna verbalment, i acaben tots dos pares barallant-se, de vegades físicament. I tot això davant de vint-i-dos menors d'edat que se suposa que van a fer esport.

Molts crítics fan servir les misèries que he explicat al paràgraf anterior per atacar l'esport competitiu; també s'equivoquen. El problema no és l'esport competitiu; la tragèdia rau en la imbecilitat d'alguns pares quan esbronquen i insulten. I podria dir més coses. No fan servir la intel·ligència. Substitueixen la raó i el seny pel crit i l'exabrupte més animal. Fan el ridícul. Fan mal els seus fills. Fan mal l'esport. "Des-eduquen". Embruten el que és un art i que és el futbol. Escupen damunt del que sempre hauria de ser una gesta, es guanyi o es perdi, surti bé o surti malament. Un partit de futbol sempre hauria de ser una raó per a felicitar els qui han jugat; hagin perdut o hagin guanyat; perquè al capdavall, són ells els qui corren camp amunt i camp avall mentre els energumens que criden i es barallen estan assegudets a les grades amb una cervesa a l'estómac i la panxa ben grossa. Els hauria de fer vergonya creure's amb el dret d'esbroncar els seus propis fills, els quals estan suant i corrent al camp, mentre ells juguen a inflar-se l'ego, i practiquen l'esport ridícul de la idiotesa, en el qual són autèntics experts, sobretot quan insulten i embruten els sons del camp.

El nen, al camp, ha de sortir a gaudir, a gaudir sense matisos. Si gaudeix, potser podrà guanyar o potser no. Però l'experiència haurà estat victoriosa. Porto vuit anys gaudint amb els partits de futbol del meu fill. Després de cada partit, sempre l'he felicitat, sempre li he dit que ho ha fet bé, que ha corregut, que ha lluitat. Li he dit fins i tot quan interiorment potser tenia tota una sèrie de crítiques i correccions a fer-li; però me les he guardades, i li he regalat la meva admiració i la meva felicitat pel fet de veure'l jugar rere cadascun dels partits que ha jugat. I les possibles correccions les he deixat per a molts dies després, i les he convertides en possibilitats de millorar encara més allò que ja fa bé, i no pas com a critiques en sí. Estic molt content de com li han anat i de com li van les coses; però he estat igual de content la temporada que li ha tocat anar a equips més humils; igual de satisfet, igual de feliç; i he intentat que s'adonés que em sentia feliç pel fet de veure'l gaudir, independentment del resultat que obtingués. Aquest mètode, incrementa l'autoestima del nen, la fe en les seves pròpies possibilitats, destensa, obre horitzons, permet somniar i relativitzar alhora, perquè al capdavall, encara que perdi, ens queda el diumenge asolellat, la companyia amb la família, el vent, el cel, la costellada i la paella; la resta segurament són punyetes.  

.

.

.

Busca un barri lleig

• Image of Marianna in the wikipedia  CC BY 2.5

Quan arribis a una ciutat que no coneixes, busca un barri lleig; normalment els barris considerats lleigs són als afores, i a la gent no se li acut d'acostar-s'hi. Per tant, busca un barri lleig i descurat, principalment perquè aquest barri serà de debò; tot el que hi trobaràs serà autèntic. Si fos bell, seria altament probable que hagués estat falsejat. Els barris bonics, arreglats, abillats... ho són perquè no són de debò, són artificials; per això són bonics, i per això no són de debò.

Camina pels carrers d'aquest barri lleig sense anar enlloc, sense buscar res, sense un pla ni un horari. Mira i "procastina". Escolta i bada. Olora i passeja. No vagis enlloc. Només visita el barri i els seus carrers, i no ho facis per a cap motiu, ni tan sols per a escriure després sobre el tema, ni per a fer fotos; fes-ho per a res. 

Si segueixes aquestes instruccions, t'amararàs d'autenticitat; probablement et toparàs amb situacions reals; escoltaràs els millors guions, els més realistes, que són els qui ningú no escriu, i descobriràs que al racó més oblidat de la terra, al més gris, al que no destaca per cap motiu... hi ha persones amb unes vides plenes de força, d'intensitat; i dins de cada vida, tot l'univers, i molt d'amor, de vegades ocult o disfressat.

Normalment, quan facis això, les idees et vindran totes soles, i acabaràs sentint i entenent allò que no cercaves. Però si no et passa, no t'amoïnis, perquè el que has fet, no ho has fet perquè et vingués la inspiració, sinó per a res. Perquè, de fet, caminar per un barri lleig, per un barri de debò, és ja inspiració, no necessites buscar-la, perquè ja la tens i la vius del tot.

És impossible crear sense "procastinar". És impossible crear sense perdre el temps. És impossible crear de debò sense caminar cap enlloc i sense badar. Necessitem espais per a perdre el temps si volem avançar.  
.
.
.
.

La religió dogmàtica dels néts del franquisme

CC BY-SA 3.0 imatge from 4028mdk09 in wikipedia

 

A l'últim han estat els néts els qui han heretat la intolerància del franquisme. Els fills la van patir de massa a prop, i han crescut reprimits i espantats, però al capdavall immunitzats contra la dèria de prohibir, tapar, controlar, censurar... tot allò que per naturalesa és lliure; perquè ells van sofrir aquesta lacra. Els fills, però, com a mal educats que van estar, no van aconseguir, majoritàriament, formar néts conscients dels perills de la intolerància. És per això que la societat anomenada democràtica no ho és de fet; l'organització considerada lliure, no ho és en absolut.

L'oca que s'ha passat la vida lligada a una cadena, i que, al llarg de tota la seva vida, s'ha hagut d'ajupir i estirar el coll per arribar al plat amb l'aigua, el dia que la deslliguen, continua ajupint-se i estirant el coll per arribar a l'aigua, tot i que ja no tingui la cadena. I al llarg de tota la seva vida, bo i que passin anys d'ençà del moment en què la van deslliurar de la cadena, la pobra oca continuarà estirant el coll i ajupint-se; no sabrà beure d'una altra manera. I els fills de l'oca, i potser àdhuc els seus néts, hauran après a ajupir-se i a estirar el coll per a beure aigua, sense saber perquè, sense ni tan sols sorprendre's d'haver de fer un gest tant estrany per a beure, ben bé com si estiguessin lligades a una cadena, tot i que la cadena, per a ells, mai no hi haurà estat. Els seus pares ni tan sols els hauran explicat que un dia hi va haver una cadena, i que el gest d'ajupir-se i d'estirar el coll era en aquell moment l'únic possible si volien poder beure aigua.

Les nostres generacions no han parlat prou de les cadenes que hi va haver, ni dels colls que es van haver d'estirar dia rere dia per a beure aigua, ni dels tics dictatorials que s'han tramès per educació inconscient, per mimetisme, per educació transversal; milers de tics que no són vistos com a tics ni com a herència de la dictadura, sinó com a correcció social, com a formes, normes, protocols, tradicions, bon gust...

Estem reproduint la merda dels avis, la sagrada tradició que s'assumeix sense crítica, perquè es considera que tot el que transmeten les generacions precedents és perquè sí sagrat. Avui fan les lleis els qui assaboreixen amb delir la presó per als que són diferents, per als que es rebel·len contra el poder polític, contra l'estat. Allò que és anomenat democràcia està ple de colls d'oca estirats i ajupits; ho està fins i tot allò que s'autoanomena progressisme. Les cases no tenen gent; la gent no té cases; i a tot això li'n diuen llei i estat de dret. La gent va a la presó per una cançó, per una representació de titelles, per dir ase o per dir bèstia; i a tot això, li'n diuen democràcia. Els qui s'enorgulleixen de ser d'esquerres, i que accepten tota aquesta misèria legal del present, i que a més afirmen que són laics i agnòstics, del tot alliberats de les doctrines caduques, en realitat practiquen la religió del pensament únic, l'adoració del sistema i de les seves estètiques i ètiques, la indecència de la decència buida dels esnobs que no saben que ho són. Beneeixen desnonaments, fent veure que els avorreixen. Signen pactes amb el liberalisme econòmic, fent veure que estan fent fora la dreta del govern. Adoren les seves carreres polítiques personals, fent veure que se sacrifiquen pel poble. Fan la vista grossa davant la repressió i la censura, fent veure que estan absolutament a favor de la llibertat d'expressió. S'omplen la boca amb la paraula democràcia, escagarrinant-se cada vegada que algú planteja la possibilitat d'un referèndum perquè la gent de Catalunya o d'Euskadi decideixin si volen pertànyer a l'estat espanyol. I darrere l'escagarrinament arriba l'amenaça; darrere la por i la ignorància, arriba la violència i el feixisme. Uns i altres practiquen la religió dogmàtica dels diners, divinitats capaces de canviar la constitució en dos dies sense referèndum, o de decidir qui va a la presó i qui no hi va de moment.

Davant de tot això, el ciutadà petit i humil com jo només té un vot i una veu que cada dia que passa li intenten apagar més i més. La veu del poble, tan cridanera avui dia amb l'agulló a cops descontrolat de les noves tecnologies, té un poder capaç de destruir el mateix poble; si fa no fa com quan un ramat de vaques perd el control i es desboca. El ciutadà espectador conscient d'aquesta involució duta a terme pels néts del franquisme, si té la sort de ser-ne conscient, té l'obligació de resistir. Resistir amb el mot, amb el vers, amb la cançó, amb el vot, amb el gest de decidir què compra i què no; què consumeix i què no, amb la llibertat. Resistir amb l'actitud de no tenir por de les amenaces, de no bescanviar la llibertat d'expressió o qualsevol altra llibertat per una seguretat que no existeix. Qui renuncii a conquerir la llibertat per por a perdre la seguretat, convertirà el seu món, tan segur, en una presó a on no estaran permesos els tresors essencials de la humanitat, allò que fa que la vida valgui la pena: la creativitat, l'expressió, l'opinió, el progrés, l'esperança, l'art, la respiració, l'amor lliure...

.

.

.

. 

Els ritus dels mamífers són cadenes que no estic disposat a arrossegar

Cap a on camines? A mi no m'enredes.

Estàs dient que m'arrossego perquè no vaig a hotels de quatre estrelles o perquè cerco destins sense més allotjament que la sorra d'una platja?

O perquè m'agrada menjar sardines de llauna en un bosc en comptes de ser client d'un restaurant d'èxit?

Que no, que no necessito res; som diferents. 

Anhelo, sí, una platja verge, sense passeigs marítims, ni edificis,

ni carreteres que m'hi acostin, ni para-sols, ni banyadors,

ni refrescs industrials, ni lligams socials, ni grups, ni associacions, ni compromisos, ni horaris... Necessito que aquesta estranya societat d'Homo sapiens esclaus de les seves pròpies tradicions

em deixin en pau.

Els ritus dels mamífers són cadenes que no estic disposat a arrossegar.

Ritus de mamífers encorbatats, fidels a religions inventades i retalladores de llibertats.

Sóc fidel al Sol guspirejant damunt del mar,

i a un temps que no està engarjolat ni limitat per planificacions castradores.

Sóc fidel a la llibertat a la qual mai no renunciaré,

i a la vida, que valoro més que la supervivència.

Soc fidel a les melodies de Cole Porter,

i a les agulles dels pins,

i al roig de les roques de la Mediterrània,

a la poesia que no és un producte comercial ni un instrument de l'ego,

i a la fugacitat dels instants,

potser a la idea de desaparèixer, si toca,

després d'haver viscut de debò,

en comptes de no viure 

a causa de la por a desaparèixer.

No m'enredes ni m'enredaràs amb els teus mirallets i la teva bijuteria.

Les meves joies són de debò i estan vives,

per elles ho puc deixar tot.

No m'atrapa l'opinió aliena;

opinió de la massa de mamífers

subjugats pels teus enganys de banc amic,

de prestigi, de fama, de qualitat de marbre i gràfiques.

Mamífer esclau dels trets identitaris de la teva camada,

inconscient de la seva animalitat,

portaré flors als cabells i una guitarra i 

renunciaré a posseir res més a banda de la llibertat

que com a ésser humà posseeixo.

I moriré sabent que he viscut, i amb això em bastarà.

No us puc dir si plorava...

 

Què passa quan neva que tot és pur i de debò?

Te'n recordes quan miràvem els mateixos flocs des de diferents llocs i ens vam sentir tan a prop que ens vam haver de trucar?

O el dia en què estàvem tristos i va començar a nevar,

i a la tele, de cop i volta, van fer «Forrest Gump»,

i la vam mirar i comentar amb el meu fill de deu anys;

i ens vam sentir tan bé.

Després, ja gairebé de nit, vam anar a tocar la neu a Sant Llorenç,
prop de la Torre de l'Àngel

i vam estar contents de cop i per sempre.

Potser perquè, sense mots, vam entendre que tot val la pena.

Què passa quan neva, que tot és tan viu i tan clar?

La pena que em fan els culpables.

Sovint començo a escriure un entrada al blog i no sé per a on aniran els trets. Després miro el que tinc a dins, hi faig una ullada, i valoro quin missatge em volen transmetre els sentiments. De vegades sóc capaç de convertir aquest missatge en paraules; en altres ocasions sento que expressar-lo es despullar-se excessivament i malgrat que el blog es digui nuesa literària, no sóc capaç de començar a escriure; alguna vegada també passa que no hi ha res.

Si fa no fa, tinc a dins el mateix que té tothom. Escriure és una manera d'ordenar el que sento i de desxifrar el seu significat. Escric per entendre-ho. Quan començo a escriure-ho, encara no ho entenc del tot.

Diuen que el més sincer de tot el que tenim són els sentiments; i per això quasi sempre començo per aquí. Una obsessió que em persegueix quan escric és la sinceritat. Em puc equivocar, però el que escric ho escric perquè crec que és cert, i ho és absolutament quan em refereixo al que sento, al que penso, al que visc. I ho escric amb la secreta esperança que ningú del meu temps ho llegeixi. Agraeixo, com no, les lectures; però escriuria igual si ningú no em llegís. De fet, durant un temps, al principi de tot, el meu blog va ser privat, i només el llegia jo. Va arribar un dia, ja fa més de vuit anys, en què vaig pensar que fóra bo permetre que qui volgués el pogués llegir, i agraeixo amb una certa vergonya les lectures, intentant no ferir els qui no pensen com jo. 

Ara mateix, mentre escric això, veig un cel preciós, unes boires negres com la gola d'un llop que amenacen una tempesta descomunal, i tot plegat em sembla bellíssim. Potser a Barcelona ja plou. 

També penso, ara mateix, en tota la gent que hi ha sota d'aquest cel; milions de persones. Cadascuna amb una vida única; cada vida amb esperances, pors, il·lusions, mitologies, creences, dubtes, amors, egoismes, enveges, lluita sorda contra la mort, afany per sobreviure. 

Tots som, si fa no fa, iguals; ens diferenciem pel cos que ens ha tocat, per l'educació i les experiències que hem rebut, per l'epigenètica; ens diferenciem també, encara que molt poc, per la genètica. Però  banda dels factors incontrolables que ens situen en vides tan diferents els uns dels altres, som, cadascú, una consciència que lluita per a ser feliç, per a existir i per a fer existir els seus, potser algú per a assolir una eternitat que sap que és una mena de quimera, o en tot cas un misteri. De fet, tot el que tenim és vida, quan no la tinguem, no experimentarem el no tenir-la, perquè serem morts. Per tant, en aquest sentit, segur que el que hi ha i hi haurà en nosaltres sempre, serà vida en tot moment; si algun dia aquesta vida no hi fos, probablement nosaltres ja no seríem, i per tant no existirà en nosaltres això que temem i que s'anomena mort.

I vers aquests milions de persones que hi ha sota aquest cel a punt d'espetegar, només sóc capaç de sentir amor. No ho confongueu amb desig, parlo d'amor; és quelcom molt més individual i asserenant. Asserenant, perquè l'amor no mena a la necessitat de proximitat ni de possessió. L'amor no em fa necessitar estar a prop de qui estimo, en tinc prou amb saber que qui estimo està bé; la qual cosa, parlant de milions de persones, sóc conscient que no és certa. Hi ha qui no està bé. Hi ha qui no se sent bé. El dolor persegueix tota mena de persones i agafa milions de formes diferents. El dolor físic ens fereix, però no ens erosiona. El dolor moral no ens deixa viure. El dolor psicològic ens anul·la. El dolor culpable, el dolor del qual en som responsables, ens derrota; i ens abandonen les forces. No he experimentat mai un dolor culpable gaire gran; en part gràcies a l'atzar, i en part perquè per a fer grans maleses cal tenir unes capacitats especials que potser no tinc. Però l'empatia és una qualitat sovint no merescuda que ens fa sentir el dolor dels altres; per a ser més exactes, un bri del dolor dels altres. Però aquest bri de vegades és massa gros. Als qui tenim l'afició d'escriure, l'empatia ens ajuda a poder explicar històries que no hem viscut, però que hem sentit, des de dins dels altres. Hi ha gent que no m'entén quan els dic que ho passo malament pel sofriment que deu estar passant la Cristina de Borbon, i sobretot la seva família; però cada vegada que la veig per la tele, sento dolor. I també em passa, i encara amb més força, amb els qui perden el pis per causa dels bancs i de les mentides. Si un corrupte és la causa directe de milions de sofriments, sento dolor no només pel sofriment dels milions de persones que passen necessitat, sinó pel sofriment del corrupte condemnat i de la seva família. Sóc idiota? Sí. Ho reconec. Però ja he dit que en aquest blog només puc escriure el que amb sinceritat sento; sigui una idiotesa o no. En el fons, sé que no és una idiotesa, perquè qui fa mal, es fa més mal a si mateix que a les persones que pateixen el mal que fa. En conseqüència, considero justificat sentir dolor pel mal que es fa a si mateix el qui fa mal. La única manera de vèncer el mal és declarant-li la guerra d'una manera absoluta; això és... no alegrant-se de cap mal, ni tan sols del que pateixen els qui fan mal a causa de fer-lo. No estic pas demanant la supressió del sistema judicial; no sabríem com viure sense ell, no som capaços de construir societats sense normes i càstigs. El que reivindico és el dret a exercir, i si escau a sentir amor, pels qui fan el mal; i parlo d'amor, que no de desig. La derrota del mal és desterrar-lo del tot del nostre desig, i acceptar, amb l'aversió que provoca el que és dolent, el sofriment que pateixen els culpables a causa del seu propi sofriment. El mal és l'antítesi de qualsevol ésser humà; fins i tot el mal que és l'instrument d'un càstig. La justícia humana és un instrument i prou, no equilibra el mal; l'incrementa amb la sanció, perquè no sap com arreglar la societat sense fer-ho així. La justícia humana no és una mena d'esperit invisible que purifica els crims i els criminals; és un mètode fred i asèptic, un engranatge, una màquina, les urpes d'un lleó que es defensa, la mossegada d'un tigre que protegeix el seu grup i el seu territori. 

Les societats necessiten les lleis, però si només tenen lleis són màquines de ferro i prou. L'enriquiment humà dels pobles no se suporta damunt de les lleis, malgrat que hi hagin de ser, sinó damunt de la cultura, de l'art, de la llibertat, de la fraternitat entre els éssers humans. Una de les principals causes del mal, del crim, és la manca de fraternitat entre les persones. Molta gent viu assedegada de tendresa, d'acceptació, de relació humana constructiva, a causa del lloc on viu, de la família que li ha tocat o que no li ha tocat, del crim dels altres, de la por, de la pobresa, de la violència... i aquesta set es transforma en mal. Les societats que tenen por de la llibertat, acaben per renunciar a la llibertat, substituint-la per normes que l'ofeguen, i que retallen el blat i les males herbes sense distincions a causa de la por. La por fossilitza el creixement dels pobles i acaba sent la causa de violències reincidents, que engendren més normes, i que frenen els pobles. La repressió, de manera general i acceptant honroses excepcions, engendra persones que anhelen tan obsessivament la llibertat, que l'acaben exercint en el mal en comptes de viure-la en el respecte a les vides i als sentiments dels altres. La por a la llibertat deslliga la repressió de les societats i acaba multiplicant el mal que pretenia combatre. 

Torno a mirar el cel, i veig que al final no ha plogut. S'ha fet de nit, i com és habitual, he acabat escrivint idees que no havia planificat. Hi ha dies que estic més trist, passa de vegades. Però arriba la primavera, i el sol, damunt del mar, és una píndola més eficaç que qualsevol medicament. La pau és allò que tenim a dins quan som conscients que sabem cap a on volem anar, i quan volem anar-hi. L'existència val la pena. Agraeixo l'existència. Agraeixo les persones. Agraeixo la vida.  

Creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos.

Sovint la gent des de fora actuen com si tot hagués de girar al voltant d'ells, i no s'adonen que cadascú és una vida diferent, i que de vegades aquesta vida és absorbent, trepidant, exigent, desafiant... Molts vivim conscients que vivim per uns altres, pels fills, pel seu futur, que es construeix al present. Per a construir un futur per als nostres fills, necessitem convertir el present en una finalitat en si mateix, i donar-los, a cada instant, el millor. I el millor a cops és vinagre i a cops mel. I la vida se'ns omple de responsabilitats, d'horaris comprimits, de viatges amunt i avall, i tot ho fem de gust; res de tot això no és una creu, tot és un plaer, tot és emocionant; però ens demana temps, ens obliga a dir que no a moltes altres coses, sovint ens obliga a triar a qui hem de decebre, a qui hem de dir que no, que no podem, que hem de marxar, que vivim pels fills, que per ells hem d'estar bé, i que per ells hem d'estar contents; i no només fer-ho veure, sinó estar contents de debò. No ens podem permetre el luxe de queixar-nos, de fer llàstima, de buscar ser el centre d'atenció de les seves preocupacions; els nostres fills no han de tenir preocupacions, i menys les nostres. Els nostres fills han de tenir ocupacions. Han d'abraçar la responsabilitat de les seves accions no pas com un pes, ni com una creu, ni com un repte que els espanta, sinó més aviat com una proposta que els il·lusiona, que els demana molt esforç, però que els il·lusiona i que ells trien amb llibertat.

I dic tot això, perquè la gent que viu fora de les nostres vides sovint no entenen la voràgine, la trepidació, la rapidesa, o la lentitud que necessitem i que en conseqüència ens mou a dir no a moltes coses, perquè la nostra vida és nostra, i la donem a qui creiem que hem de donar-la, i ho hem de fer amb optimisme i contents, perquè sinó la nostra donació seria un gest d'egoisme esfereïdor.

Res val més que els fills. Ni les ambicions professionals. Ni les obsessions personals. Ni els hobbies. Ni les missions salvífiques. Ni l'activisme del tipus que sigui. La donació pels fills gairebé sempre és discreta, no ens aplaudeixen per realitzar-la, i no ens ho agraeix ni ens ho agrairà mai ningú; ni tan sols els fills. No ho fem perquè ens ho agraeixin, ho fem perquè és el nostre deure. Els hem fet venir nosaltres, no van escollir venir ells; nosaltres els hem fet aparèixer en un món que des que neixen intenta posseir-los i ofegar la seva llibertat i la seva creativitat. Nosaltres hem volgut que existissin en un món que funciona sovint amb la llei del més fort, o del més ric, o del més poderós; i ho hem fet perquè hem cregut que ells, en aquest món, podran ser feliços; però els hem d'ajudar per tal que per si mateixos trobin el camí de les seves existències. Som responsables de la seva educació, de la seva supervivència física i psíquica. Som responsables d'intentar ajudar-los perquè un dia puguin marxar i volar sols. Els eduquem perquè marxin, perquè s'allunyin de nosaltres, perquè construeixin les seves vides, que són seves i no nostres. Perquè treballin les seves opinions, madurin els seus valors i siguin persones humanes empàtiques i honestes. I el millor que els podem donar, més que paraules, més que diners, més fins i tot que estudis, roba, medalles i prestigi... el millor que els podem donar és seguretat, seguretat a les nostres mirades de pares i mares, seguretat en la bondat de l'existència, seguretat en el futur, seguretat en la felicitat que és possible i que nosaltres, enmig de totes les tempestes que intenten contradir-nos i enfonsar-nos, vivim intensament. El més gran que podem regalar als nostres fills és la realitat d'uns pares feliços, optimistes, segurs, respectuosos de la seva llibertat, tolerants amb els errors que ells han de cometre per a poder aprendre, i satisfets no pas del que seran els nostres fills un dia sinó del que ja són; ells ja són algú; ells són una realitat gran, enorme, immensa, infinita... no necessiten ser res més. El que aconsegueixin els facilitarà i enriquirà la vida, però ells ja són immensos ara, i els ho hem de dir, perquè necessiten saber-ho en un món que els intentarà esclafar per a poder treure'n una utilitat pragmàtica. 

El pragmatisme, l'utilitarisme del món tal com és, treballa en contra de la idea que els nostres fills ja són immensos. La societat, la selecció natural, la fúria de la matèria, els vol, ens vol a tots, insatisfets i descontents per tal  que conquerim nous territoris cercant una felicitat que ens fan creure que no tenim i perquè esdevinguem peons de la seva fam de riqueses materials. Però nosaltres som més que la brutalitat natural, som la finalitat de l'univers; qualsevol consciència que aparegui a l'univers, no només els humans, som la finalitat de tot, no pas graons, ni instruments, i creixem de debò quan ens ensenyen que som immensos, que tenim una dignitat il·limitada, i que som lliures per a viure la nostra vida com desitgem.      

.

.

.

.

.

.

Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les

Homo imaginatiu. Homo creatiu. Espècie que construeix el seu univers i que majoritàriament el pren com a real. Espècie, els individus de la qual necessiten crear, i que quan no ho fan, col·lapsen. La creativitat d'una manera o d'un altra ha de sortir, i si no ho fa per les vies del desenvolupament artístic, esportiu, professional... ho farà mitjançant comportaments marginals, a cops associals o autodestructius. L'estimulació de les capacitats artístiques a les primeres etapes de la vida, no pas com activitats competitives sinó creatives, és essencial per a la salut mental i actitudinal de l'individu. Formar, estimular, polir, educar, potenciar... les capacitats artístiques, o si més no creatives, significa regalar als nens i nenes eines per a ser feliços, eines per alliberar en un futur en què seran adults, la necessitat de creació que tots els individus de l'espècie portem als gens; si no creem construint, crearem destruint; sinó creem, ens destruïm.

Ben mirat, el gruix de la població té les capacitats creatives atrofiades. La raó de la disminució, o de la incapacitat creativa induïda, rau en part a l'utilitarisme habitual dins l'educació, tant a l'escola com a casa. Ens ensenyen des de petits, de vegades més amb el que no es diu que amb el que es diu, que hem d'anar per feina, que hem de ser pràctics, que allò que no serveix per a trobar feina no serveix per a res, que crear és una pèrdua de temps, una carrincloneria dels Hippies passats de moda. Els sàpiens funcionen per modes, per etiquetes. El que tothom fa, és el que toca de fer, diuen (o ensenyen sense dir); i es posen corbata quan creuen que toca, i es posen i es treuen la gorra quan creuen que toca. La gorra és una de les obsessions més recurrents dins dels àmbits educatius. Aconseguir que els adolescents es treguin la gorra a classe ha esdevingut una fita educativa de primera magnitud que agombola en la seva essència totes les virtuts del procés d'aprenentatge. Fer-los treure la gorra és com quan un exèrcit aconsegueix plantar la bandera de la seva adorada pàtria en una illa conquerida a l'enemic. I diuen que ha de ser així perquè toca; i toca perquè a tot arreu tothom ho fa; i aquí s'ha acabat el bròquil; no els demanis més explicacions perquè es posaran nerviosos i començaran a anomenar-te hippy i antiquat, perquè els individus sàpiens funcionen amb etiquetes, i si els les desmuntes, els confons i els alteres; una mica com quan un goril·la es copeja el pit davant d'un altre goril·la, que l'altera i el fa cridar. I és que només fa uns deu milions d'anys que la nostra línia evolutiva es va separar de la dels goril·les. Per a comprendre moltes de les reaccions de les persones cal estudiar en profunditat els goril·les, i no ho dic pas com una ironia, crec que és necessari estudiar els goril·les i els ximpanzés per a entendre'ns. Les relacions de poder entre els sàpiens, l'obsessió per les formes, el gregarisme, les monarquies... estan profundament amarades als comportaments socials dels goril·les, i estudiant les tendències socials i psíquiques dels goril·les en llibertat comprenem molt millor perquè actuem com actuem i perquè pensem com pensem.

Analitzem, per exemple, dos fets idèntics, genèrics, no vull dir que ficticis, sinó més aviat recurrents a molts llocs del món: un adolescent amb un complex profund d'inferioritat camina per un carrer, i veu un altre alumne més jove, i sense més raó, el copeja per darrere. I ara el segon fet: un adult professional, amb un profund sentiment de ràbia no confessada perquè un altre adult més jove ocupa un càrrec de responsabilitat, que al seu parer mereixia més ell, un bon dia, sense més ni més, ataca verbalment amb ironia i sàtira el company jove, magnificant-li un defecte menor, amb la intenció d'enfonsar la seva autoestima. I a l'endemà hi torna. I potser l'endemà també. El company veterà mai no sabrà que ha actuat esperonat per un complex d'inferioritat més o menys inconscient, igual com l'alumne ha fet al copejar el seu company més jove. Tots dos fets, ficticis, són el mateix fet, i responen a la mateixa causa. A les poblacions de goril·les, aquesta manera d'actuar és freqüent; i a banda d'aquest paral·lelisme, en podríem trobar molts d'altres.  


Tal com deia Bertol Brecht, hi ha moltes maneres de matar una persona, i l'estat polític només en penalitza alguna. Els sàpiens adults ignorem la causa de la majoria de les nostres maneres d'actuar; som titelles inconscients del fet de ser titelles; i amb orgull gregari ens creiem lliures i absolutament independents; legitimats per a jutjar tothom. Però som bèsties, animals amb instints, amb pulsions, amb coordinacions hereditàries, amb un poder invisible amagat dins del nostre cap, que decideix què hem de pensar, què hem de fer, què hem d'opinar... Saber tot això, ens fa més lliures, perquè ens posa en guàrdia i permet que revisem les nostres decisions més cridaneres. Tot i així, mourem sovint sense saber-ho les cames quan l'inconscient tibi la corda que les lliga. Som una espècie més, amb les seves peculiaritats tecnològiques, intel·lectuals, artístiques... però cada espècie té les seves peculiaritats, i cada espècie creu que les seves peculiaritats són les més grans, les que diferencien les persones dels animals.

Bé... jo només volia parlar de la creativitat i he acabat parlant de com som els sàpiens.
.
.

Sobre alguns aspectes de l'educació. L'amor que no és un vestit de l'orgull és enemic de la compassió o de la caritat manifestes

Tanta preocupació pel sistema... I la persona? 

Tanta pressa a produir, aquest any més que el passat. Per què? 

Tants minuts perduts, i hores, i dies... sense asseure'ns amb els nostres a no fer res, res més que ser-hi, xerrar, veure una pel·lícula, parlar, cantar, dormir, córrer... 

El temps que dediquem a produir per a enriquir el feix de corporacions que dominen el món és un temps perdut de la nostra vida, un temps en el qual ens han convençut que som un instrument, un mitjà, un graó... i no som res d'això. 

Som una finalitat, som la raó de ser de l'univers. Cada persona és la raó de ser de l'univers. I si això que acabo d'escriure no fos objectivament cert, sí que hauria de ser objectivament pres com a cert per un Homo sapiens, per una persona. És lícit i necessari que per a qualsevol persona sigui lícit i convenient i obligatori considerar qualsevol altra persona com una finalitat, com una realitat digna de ser estimada, respectada, valorada. 

No hi ha superiors ni inferiors. No hi ha ningú que de manera natural estigui predestinat a manar. No hi ha ningú que tingui dret a parlar en un to que faci suposar que és superior, que mana, o que només ell o ella pot ensenyar alguna cosa als altres i no a l'inrevés. Només pot ser un bon mestre aquell que es dirigeix als seus alumnes sense un to paternalista; cal evitar els gests inconscients i subtils de convicció de superioritat no confessada, però exhibida amb els silencis, les mirades, el que es diu i el que no es diu, i sobretot el "com" es diu. Tan negatiu és l'autoritarisme com el maternalisme o el paternalisme que amaguen la convicció per part del mestre del fet que en sap més i que pot més. 

Paradoxalment, és fals que els mestres, de manera general, en sàpiguen més. En saben més, en alguns aspectes del coneixement; però en saben menys que l'alumne en molts d'altres, i d'això el mestre n'ha de ser conscient, perquè li pot servir per a no considerar-se superior, ni com a persona, ni pel que sap, ni per la posició, ni per a res. La manera de dirigir-se a l'alumne ha de ser horitzontal; ni des de dalt, ni des de baix. L'exercici concret de l'autoritat mitjançant l'enuig, el crit, el reny, el càstig... és un fracàs, i ha de ser excepcional. Les estratègies han d'orientar-se vers l'art de convertir allò que podria ser insuls en màgic, allò que podria ser avorrit, en apassionant, allò que podria ser teòric i utòpic, en experimental i real. Que és difícil? Ningú no ha dit que no ho sigui. Però quan existeix la intenció per part del mestre de convertir en or tot allò que toca, amb el temps, la tasca no és mai difícil, mes aviat és fàcil i espontània, o bé impossible si existeix algun impediment insalvable, que de vegades hi són.

És absurd començar una classe si no hi ha silenci, un silenci actiu, hipnòtic, escènic i expectant. És absurd continuar-la si no hi ha silenci. És absurd cridar si algun mestre ha comès l'error de començar la classe sense silenci, i d'allargar l'esperpent de la dispersió durant més de deu  o vint minuts. És difícil que hi hagi silenci si el mestre desperta animadversió. És impossible que no la desperti si no estima els alumnes. És difícil que no la desperti si confon estimar els alumnes amb ser carrincló, sensibler o formalista. L'amor que no és una disfressa de l'egoisme és invisible a curta distància, auster, i immaterial. L'amor que no és un vestit de l'orgull és enemic de la compassió o de la caritat manifestes, les quals trencarien el pla d'igualtat que cal i el respecte manifest a la dignitat de l'alumne que també cal en tot moment. La llàstima és enemiga de l'amor que no vulgui ser una disfressa de la recerca inconscient d'un mateix. Només quan l'amor adquireix aquesta profunditat es pot aconseguir trencar la hipotètica animadversió que qualsevol persona instintivament tendeix a sentir vers aquell o aquella que el sistema situa pel damunt. Per aconseguir el silenci expectant cal trencar abans l'animadversió instintiva; i aquest trencament és espontani quan l'amor invisible a curta distància hi és prèviament. 

Cada mestre ha de pensar la manera com aquest amor invisible i ocult, secret i immaterial, ha de néixer; però l'amor és un misteri que no controlem del tot. Neix de les profunditats de la ment, conseqüència d'una informació genètica que ha revolucionat la història de la vida. La capacitat de sentir el mateix que sent qui tenim al davant, i sobretot de valorar-ho com si fos nostre, és un fenotip que ha permès l'existència de les persones; és una qualitat de la ment que no sabem del tot si tornaria a brollar cas que alguna altra ment en el univers evolucioni als nivells amb què ha evolucionat en el gènere Homo. Aquest fenotip ens permet evidenciar allò que anomenem maldat i que existeix només perquè existeix aquest fenotip dins nostre. Si no hi hagués humans, cap violència, de cap bèstia damunt de cap altra bèstia no es podria anomenar maldat. La humanitat, amb la seva capacitat de valorar com si fos propi el que l'altre sent, és la que obre les portes a l'autocrítica de la naturalesa vers ella mateixa, quan evidencia les injustícies amb les quals la pròpia naturalesa maleeix els qui neixen en unes condicions doloroses, feixugues, inferiors. L'amor, que existeix gràcies a una informació genètica, no eixiria si no es retroalimentés amb l'educació, la qual compleix el paper de transmetre els valors i els aprenentatges que el mateix amor atorga.

Com escrivia més amunt, cal que els mestres trobem aquest amor dins les profunditats de la ment; en aquestes profunditats hi habita l'univers sencer, la percepció de vulnerabilitat que tots tenim en arribar. No hem escollit existir, no hem demanat néixer, en conseqüència és d'arrel injusta néixer vulnerables i mancats de tot i que algú ens esclafi amb una autoritat que s'enutja perquè no fem millor les coses; no les fem millor perquè en el moment en què les fem tot confabula perquè no les fem millor. Si no nasquéssim febles, ignorants, mancats del mínim, no caldrien els mestres, ni les escoles, ni els metges, i potser no hagués ni tan sols aparegut el fenotip de l'empatia, perquè no hauria estat un avantatge evolutiu. Tots som iguals, per això són tan inadequades i negatives la llàstima, la compassió manifesta, l'autoritarisme, la convicció de superioritat del tipus que sigui, la imposició, els privilegis estipulats per drets i lleis heretades que no es discuteixen, la propietat privada sense limitacions, l'obligació de retornar els deutes per damunt del dret a una vida digna, els crits, els insults, les generalitzacions, els prejudicis, els preconceptes, les ridiculitzacions, la indiferència sense limitacions...

Existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l

Trobaràs, fill meu, persones, que et jutjaran per com et vesteixes, i es pensaran que tenen raó; no t'enfadis amb elles, pateixen una disminució intel·lectual conseqüència d'una mala educació; tampoc no els ho diguis, perquè elles no s'adonen del seu problema, i no ho acceptarien; se sentirien ofeses i es revoltarien contra tu. Són persones orgulloses, algunes amb títols universitaris, i al seu inconscient, al de cadascuna d'elles, li dol qualsevol evidència de la seva disminució. El seu conscient, el de cadascuna d'elles, ho resol fent cas a les pulsions que els menen al menyspreu vers els qui amb l'opinió, o amb l'exemple, fan evident la seva tara. Respecta-les i estima-les com a éssers humans que són, mereixedors de tot l'afecte que la seva dignitat implica, i no t'esforcis gaire a convèncer-los; si més no, amb la paraula, perquè l'orgull no els permet entendre res.

Trobaràs persones que et jutjaran pel cognom, per la nacionalitat, per la raça, per la família a la qual pertanys o a la qual no pertanys. Són individus enduts per l'instint animal tribal, fidels a una natura injusta en molts aspectes, que en fa néixer uns amb paràlisi cerebral, d'altres cecs, la majoria sans, alguns amb la ment alentida o adormida, uns molt febles, d'altres molt forts, uns en un entorn ric i acollidor, i d'altres al ventre d'una heroïnòmana que viu en un barri marginal i que no té feina ni ningú que l'estimi de debò. Algunes d'aquestes persones que accepten com a lògic aquest gest de la natura de fer-nos a uns afortunats i a d'altres desgraciats, arribaran a dir bestieses, sorgides de les cavil·lacions onanistes espirituoses de la majoria de religions i de les seves teologies inventades i ficcionades per ments profundament mal educades, i diran que els fills que neixen malament són el càstig de déu als seus pares pecadors, o una benedicció de déu per a poder carregar una creu, o que els qui neixen reis ho són per voluntat de déu, o que els qui són descendents d'un nazi és lògic que siguin menyspreats pel seu cognom, o que determinades races són més lletges que d'altres, o menys capaces, o qualsevol bestiesa que dogmatitzi sobre la ineluctable influència del fet de com i on naixem damunt dels nostres drets. No han pensat que també és natural el nostre crit interior de rebel·lió que ens mou a lluitar per una organització social justa a on totes les persones tinguin les mateixes oportunitats i els mateixos drets. Aquesta ràbia, aquesta lluita, és també fruit d'aquesta natura de la qual en Lluís Llach, molt encertadament, va dir no fa pas gaire, que només acabats de néixer ja hauríem de dur als tribunals.

Trobaràs persones que consideraran lògic obligar-te a estudiar llengües mortes i que alhora estan disposades a permetre't sortir del teu període educatiu sense haver sentit a parlar de Carl Sagan, o que consideren  com a cultura irrenunciable allò que ningú ja no parla i que en canvi menyspreen, o fins i tot ridiculitzen, les actituds davant del procés d'aprenentatge de la natura d'éssers humans com Carl Sagan, Scrhödinger, Stephen Hawking, Planck, Konrad Lorentz, Darwin, Tesla, i tants d'altres. Alguns diuen que això passa perquè la política la dirigeixen no pas els més savis, sinó els que tenen els colzes més endurits, els d'ego més pujat, que majoritàriament han sorgit d'aquesta educació caníbal; caníbal en el sentit que s'alimenta no pas de la realitat, sinó de la interpretació i sovint de la ficció sobre la realitat que els egòlatres dominadors del món del coneixement han elaborat com a material educatiu a totes les èpoques. Sovint l'educació no aprèn el funcionament de la realitat sinó la deformitat narrada i dogmatitzada pels qui tradicionalment i al llarg dels segles han vist la ciència com un enemic de tot el que és humà. Els educadors caníbals han confós humanisme amb antropocentrisme i amb antropomorfisme; i els humans no som el centre de la realitat, existim als suburbis de l'univers i correm el risc de no veure'l, d'estudiar un miratge, si ens dediquem a enamorar-nos de les formes que confonem amb el tot i que entronitzem, i acabem ignorant el contingut de la realitat.

Ves una nit al bosc, mira amunt, respira l'aire de la muntanya, i contempla els estels enmig del buit. Som com la brillantor d'un bri d'escuma a la cresta d'una onada. El bri se sosté un instant que per a nosaltres dura una vida. Allò que som és aquest univers estelat, la nostra ment que el comprèn, i la cançó que entonem mentre ens acceptem com som, i mentre acceptem els altres com són i com desitgen ser.   

.

.

.

.

Paradoxes

By Kmarinas86 - http://en.wikipedia.org/wiki/Image:Olber%27s_Paradox_-_All_Points.gif, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2949765

He vist un lliberal executar un intolerant, i un intolerant respectar un bohemi. 
He vist un defensor dels drets dels treballadors del seu gremi esclafant aquells que el seu inconscient considera inferiors. 
He vist un que es proclama tothora defensor de la llibertat censurar algú perquè ha dit no sé què, o per què ha escrit no se "quantus", o per què s'ha oblidat de dir "companys i companyes" i ha dit només "companys", o perquè ha dit "caca" davant del seu fill. 
He vist una defensora dels drets de la dona, maltractar un home fins a fer-lo tornar boig, i he vist un defensor dels drets de les persones menysprear una dona pel fet de ser dona. 
He vist un pobre al qui algú li donava una moneda i no se la gastava en vi. 
He vist algú que s'ha fet ric de cop, i que no és un cregut, ni un pedant, i ni tan sols té molts fums. 
He vist un andalús gens exagerat i un català gens garrepa. 
He conegut un madrileny independentista català, i un català més espanyolista que Franco. 
He vist un "progre" enutjar-se amb els seus alumnes perquè són massa reivindicatius, i un "carca" escoltant Manu Chao. 
He vist un defensor dels animals maltractar una persona, i un activista dels drets humans donar una puntada de peu a un gos. 
He vist un infant més vell que jo, i un ancià més jove que jo. 
He vist algú  parlant amb sentiment dels morts de Gernika, i a aquesta mateix persona demanant que es tanquin les portes als qui venen refugiats de la guerra de Síria. 
He escoltat un comunista ateu parlar de les excel·lències humanes d'un capellà, i a aquest mateix capellà criticar i  malparlar del comunista només perquè era comunista i ateu. 
He vist un hippy copejar la seva dona perquè havia mirat un altre home, i un senyor de missa, tradicional i antiquat, abraçar la seva dona tot i saber que ella tenia un amant. 
He vist un creient tenir por de la mort, i un ateu rebent-la amb serenor. 
He conegut un ateu amb una profunda espiritualitat, i un creient molt superficial i cruel. He vist un pobre feliç, i un ric que de tanta amargor s'ha acabat suïcidant. 
He vist una guerra amb sis milions de morts, de la qual ningú no parla, i una discussió, sobre a on s'han d'asseure els polítics, en boca de tothom, en el mateix moment en què succeeix aquesta guerra. 
He vist milers de morts diàriament en atemptats terroristes a l'Àfrica, o a l'Àsia, dels quals cap diari no se'n feia gairebé ressò, i he vist aturar-se el món quan els morts eren dos o tres, si eren d'aquí. He escoltat anomenar "descobriment" a la conquesta i destrucció de milers de cultures, i he sentit anomenar "incultura" al fet de parlar i fer servir una llengua minoritària. 
He vist activistes contra la pena de mort matant els qui  no pensen com ells, i a defensors de la pena de mort incapaços de signar cap sentència. 
He vist antifeixistes imposant una idea per la força i amb violència, i premis Nobel de la pau ordenant l'execució d'una persona. 
He vist països defensors de la democràcia llançar bombes atòmiques damunt de poblacions, i he vist països negar l'entrada a refugiats que fugien d'una guerra en la qual s'utilitzaven les armes que aquests països fabricaven i venien. 
He vist una empresa fer negoci  amb un gas que matava milions de persones, i a aquesta mateixa empresa fer negoci amb un detergent que protegia dels graffiti els monuments alçats en memòria dels milions de persones assassinades. 

Per tot  això, només m'importa una cosa, respectar la gent pensin com pensin, i lluitar pels fets i no pels colors ni per les etiquetes. Respectar la gent, facin el que facin, mentre allò que facin no faci mal ningú. I descobrir que la majoria del que la gent fa amb llibertat, no fa mal ningú. Esborrar els prejudicis, els preconeixements, els preconceptes, les prevaloracions, i no empassar-me cap lògica que em donin ja pensada, ni cap fe que em regalin ja feta, ni cap opinió que em suposin indiscutible, ni menjar-me cap truita de patates mastegada.

M'atorgo el dret de canviar d'opinió quan em vingui de gust, i de no ser fidel a cap idea, sinó a l'actitud de canviar-les quan les descobreixo errades.

I a qui no li agradi, que s'hi posi fulles.

.

.

L'aigua transparent del llac del cor

No em faràs por, destí fatxenda, que vols ser més poderós que el meu alè i que el meu amor. La meva ment construirà l'esperança que afirmes que no tinc. Sóc de la llum damunt del mar i no em fa por la mort; temo més no poder viure com jo sóc, o no donar vida, o no assenyalar aquell blau tan intens de les cales, o no afirmar que aquell cos tan nu, i tan bru, és la màxima expressió de la bellesa, i que el pensament que el cos té a dins i que és tendresa i amor i consciència és encara infinitament més bell.

No em fas por, destí orgullós i cregut, que et penses més fort que jo; jo et construeixo i decideixo com ets; i si t'entestes a ser odiós, jo et faré bell; i si maldes per ser mesquí, jo et faré bo. Sóc jo qui mana, i qui faig i desfaig; per això no et tinc por, perquè tu seràs l'obra de la meva ment humana i lliure.

Mentre hi hagi Lluna, i minvi, i torni, i creixi, cap nit no serà eterna.

Mentre el vent de Sant Llorenç dugui flaires de romaní i de pins, tindré una llar i una pàtria.

Mentre pugui gargotejar mots com si en ells hi reposés la meva vida, sense cap més interès que convertir-los en l'aigua transparent  del llac del meu cor, seré lliure, i tindré forces per a dir-te que t'estimo, sense voler res de tu, sense necessitar res de tu.

Mentre sàpiga qui sóc, i ho vulgui ser, tant em farà allò que et pensis que sóc jo i allò que et creguis que jo vull ser.

Mentre hi hagi un sol damunt del mar, ni que jo no hi sigui, estaré viu; i algun bocí de mi serà escuma blanca, o sal, o sorra de color canyella, o pell bella d'algú, o nineta d'un ull, o somriure d'infant, o cançó, o vers, o amor.

Mentre sàpiga què vull, i ho vulgui, tant se val si ho tinc o no, perquè allò que tinc és allò que vull.