No puc deixar de quedar-me estupefacte quan vaig a veure
un partit de futbol base (és a dir un partit de futbol jugat per
menors d'edat) i contemplo l'enuig verbalitzat en bronques i falta de respecte d'alguns pares damunt dels seus fills
perquè segons ells aquests no ho fan prou bé, no corren prou, no
tenen actitud... De vegades, en aquestes situacions, miro el cel, que
gairebé sempre és un cel d'un color blau intens, típic de diumenge al matí o de dissabte al
matí, i veient-lo tan blau i tan net, i sentint el vent picar contra el
meu rostre, i gaudint amb el Sol que m'escalfa amb tendresa la cara... no
m'explico com poden cridar enfadats alguns pares en un dia així. Si els seus fills no ho
fan més bé, què passa? S'ensorra el món? Tenen menys valor? Està
justificada la ràbia, el crit i l'enuig amb què s'hi adrecen?
Tindran solucionada la vida, els seus fills, si fan un gol en un partit de
segona, o de primera, o de la categoria que sigui... en una activitat que
hauria de servir només per a gaudir? He arribat a veure pares amargats,
literalment amargats, frustrats, molt enfadats... i tot això en dies
radiants... dies que conviden a fer, després del partit, una costellada, o una paella,
i riure, i gaudir del dia de festa. No ho entenc.
La situació
encara empitjora quan aquests mateixos pares insulten l'àrbitre, o el
seu propi entrenador, que també passa sovint. I arriba a
ser dramàtic quan algun d'aquests pares esbronca un fill que no és el seu, i
el pare del fill esbroncat s'hi torna verbalment, i acaben tots dos
pares barallant-se, de vegades físicament. I tot això davant de
vint-i-dos menors d'edat que se suposa que van a fer esport.
Molts crítics fan servir les misèries que he explicat al paràgraf anterior
per atacar l'esport competitiu; també s'equivoquen. El problema no
és l'esport competitiu; la tragèdia rau en la imbecilitat d'alguns
pares quan esbronquen i insulten. I podria dir més coses. No fan servir la intel·ligència.
Substitueixen la raó i el seny pel crit i l'exabrupte més animal.
Fan el ridícul. Fan mal els seus fills. Fan mal l'esport. "Des-eduquen". Embruten el que és un art i que és el futbol.
Escupen damunt del que sempre hauria de ser una gesta, es guanyi o
es perdi, surti bé o surti malament. Un partit de futbol sempre
hauria de ser una raó per a felicitar els qui han jugat; hagin
perdut o hagin guanyat; perquè al capdavall, són ells els qui
corren camp amunt i camp avall mentre els energumens que criden i es barallen estan assegudets a les grades amb una cervesa a l'estómac i la panxa
ben grossa. Els hauria de fer vergonya creure's amb el dret d'esbroncar els seus propis fills, els quals estan suant i
corrent al camp, mentre ells juguen a inflar-se l'ego, i practiquen
l'esport ridícul de la idiotesa, en el qual són autèntics experts, sobretot quan insulten i embruten els sons del camp.
El nen, al camp, ha de sortir a gaudir, a gaudir sense matisos. Si
gaudeix, potser podrà guanyar o potser no. Però l'experiència
haurà estat victoriosa. Porto vuit anys gaudint amb els partits de
futbol del meu fill. Després de cada partit, sempre l'he felicitat,
sempre li he dit que ho ha fet bé, que ha corregut, que ha lluitat.
Li he dit fins i tot quan interiorment potser tenia tota una sèrie
de crítiques i correccions a fer-li; però me les he guardades, i li
he regalat la meva admiració i la meva felicitat pel fet de veure'l jugar
rere cadascun dels partits que ha jugat. I les possibles correccions
les he deixat per a molts dies després, i les he convertides en
possibilitats de millorar encara més allò que ja fa bé, i no pas
com a critiques en sí. Estic molt content de com li han anat i de com li
van les coses; però he estat igual de content la temporada que li ha
tocat anar a equips més humils; igual de satisfet, igual de feliç;
i he intentat que s'adonés que em sentia feliç pel fet de veure'l gaudir,
independentment del resultat que obtingués. Aquest mètode,
incrementa l'autoestima del nen, la fe en les seves pròpies possibilitats,
destensa, obre horitzons, permet somniar i relativitzar alhora,
perquè al capdavall, encara que perdi, ens queda el diumenge
asolellat, la companyia amb la família, el vent, el cel, la
costellada i la paella; la resta segurament són punyetes.
.
.
.
No comments:
Post a Comment