Arriba un moment a la vida en què reps una resposta. Potser el
prefaci del llibre d’instruccions que ningú et va posar sota el
braç en néixer. Potser la primera veu del Gran Germà que fins ara
t’ha contemplat sense dir res. Potser el primer avís d’un viatge
segur i no gaire llunyà.
La resposta arriba
en forma d’evidència, no deixa espai pels dubtes. És miraculosa.
Respectuosa amb les lleis de la natura, però sovint es fa present
desafiant les lleis de la probabilitat. És miraculosa pel que fa a
l’eficiència del seu poder; assoleix allò que amb les forces
purament humanes és inassolible. Deixa el seu missatge com un regal
i comences a escoltar les paraules que d’alguna manera sempre has
intuït que són certes, i que ara veus com una evidència. Recuperes
la primera fe, la de quan eres una criatura petita i encara no
t’havien produït confusió, adoctrinant-te amb la fe oficial.
Tornes a la primera fe, la que portaves en néixer, la dels temps en
què veies els morts i copçaves la presència d’un més enllà en
tot allò d’aquí que vivies. Els primers Nadals. El carrer
Arquímedes. El bosc d’aquell temps. Aquella pau al profund de
l’estómac. La tia Estrella caminant i parlant-te al menjador de
casa. Els somnis d’allò tan meravellós que un cop despert
oblidaves, recordant només que era meravellós i que ho feia tot bo.
Els somnis terribles que t’assenyalaven la presència del mal també
aprop, i que t’ajudaven a posicionar-te. Les primeres cançons en
un “single” de vinil que emplenaven el menjador nadalenc. L’olor
dels canalons. La ràbia que et feia quan algú molt gran que
estimaves tractava malament la seva germana també molt gran, i la
teva revolta guerrillera en la seva defensa; i la llum als ulls de la
maltractada en adonar-se que algú que acabava d’arribar denunciava
una injustícia.
Però ara som aquí,
amb la resposta d’ara, convertida en fets incontestables que
proclamen la vida com una realitat maquíssima que val la pena i que
hem d’agrair en tota circumstància.
Sóc molt semblant a
la majoria dels alumnes que tinc ara. Estic al palmell de la mà de
déu. M’estima per ser ell com és, no per ser jo com sóc. No he
merescut res d’allò que ara em permet ser. Ho fa perquè vol.
Estima a tots igual. Cadascú té el seu moment. Potser la única
condició és que s’ha de voler. Ho mereix ell per nosaltres. No
estem mai sols. No necessitem res del que tenim, per això podem
gaudir del present sense por a perdre’l. Cada pèrdua obre la porta
d’un guany. No haig d’intentar millorar els altres, a excepció
de la meva tasca com a educador; aquí sí que tinc una missió. Em
moriré. La vida és maquíssima. La por que en algun moment sento i
sentiré em fa entendre la por que de vegades tenen a la seva vida
aquells que tinc al meu càrrec, i m'ajuda a comprendre’ls millor. Ningú no
es perdrà; l’eternitat és prou llarga per assegurar que això no
passi. Cap religió sap de què parla; pateix d’un excés d’orgull
i de confusió intel·lectual. La naturalesa del temps només
l’estudia seriosament la ciència. Déu és assegut al cotxe, al
costat teu, i al banc de la plaça. De vegades truca. O escriu un
missatge. O regala un somriure. O canta. Apareix quan vol i ho
il·lumina tot. Hi ha qui confon la llibertat que un necessita per a
entomar la seva vida, amb la traïció o la rebequeria; algun dia
també rebrà la seva resposta i tot li anirà bé.
“El que fem avui
afecta el nostre passat i canvia el nostre futur. Podem deixar el món
una mica millor amb només un gest, ni que sigui petit, o una
actitud.” C.G.
No comments:
Post a Comment