Necessitem estimar-nos.

On és l'amor? 
Dins o enmig d'aquesta manera de fer dels humans, em pregunto on és l'amor. 
En aquest engranatge que s'autoanomena sistema, com si aquesta paraula li atorgués immunitat davant les inquietants ombres que planen damunt dels drets dels individus... em pregunto on és l'amor. 
¿On és l'amor a l'estratègia conductista, tan absolutament acceptada per aquests estranys micos sense gaire pèl que es tapen el cos amb fibres manufacturades i que escriuen llibres sobre l'amor? 
¿On és l'amor quan funcionen com insectes, quan situen, al capdamunt de les prioritats, l'utilitat, el negoci, el funcionament eficaç, eficient, rendible...? 
On és l'amor quan pretenen canviar actituds amb càstigs, i idees amb por, i accions amb dolor? 
Qui s'ha convençut alguna vegada d'alguna veritat gràcies a un menyspreu sofert, o a una sanció, o a algun sofriment imposat? 
On és l'amor a l'estratègia violenta legal de l'educador o del governant o del pare o de l'humà sapiens que actua convençut que espantant, amenaçant, molestant, pressionant, manipulant, ferint, torturant... podrà canviar idees, actituds, omisions, vides, esperances...?

El fracàs de la repressió quan pretén transformar consciències és tan estrepitós que ella mateixa esdevé causa de futures, terribles i insospitades violències. 

Sense l'amor no es pot educar, ni convèncer, ni progressar, ni viure.

Però... com podrà actuar l'amor damunt les persones si les persones creixen amb els sentiments lligats i amagats per vergonya, per por o per un abús esfereïdor dels pitjors productes de consum que existeixen?
Si només l'amor pot educar, com ho farà en un camp sembrat d'odi i mancances?
Com actuarà l'amor si qui l'ha de rebre té malalta o atrofiada la capacitat de percebre'l?
La primera educació de l'infant ha de ser la de sentir i exercir amor vers les persones, començant per les que té més a prop; l'educació prioritària ha de ser la de la capacitat de dibuixar de la manera més adequada el sentiment profund i humà dins del cor i l'expressió, per tal que aquest sentiment no quedi lligat i empresonat per sempre a la masmorra dels tresors perduts per la pressió del grup i per la rauxa de la societat.
Necessitem estimar-nos.
.
.
.