O res de tot el que he dit i milers d'altres coses...

Tot és privilegi, gaudi, sorpresa, incertesa, bellesa... sempre... en tot moment... Però sempre hi ha algú que sembla tenir la missió de demostrar el contrari, trobant pegues pertot, i proclamant que la vida ha de ser una constant recriminació per qualsevol motiu, fins que no s'assoleixi la perfecció o el que és pitjor la valoració i exaltació del propi ego de forma conscient o inconscient.

Hi ha qui descobreix a cada instant una força creadora i creativa amb la qual la vida ja té un sentit i per la qual només resta deixar-se sorprendre i explorar. Hi ha qui, en canvi, té com a principi vital amargar-se, amargar-se i amargar-se... Indignar-se, indignar-se i indignar-se... Avorrir-se, avorrir-se i avorrir-se... Comprar per a mitigar la buidor... Emprovar-se teles que no poden millorar el que som... i continuar-se queixant per qualsevol equivocació de qualsevol persona, sense atendre la impressionant tonalitat de les fulles dels arbres, els colors de la posta, el somriure de qualsevol infant ni que no sigui el nostre, el gust de la cervesa, tot l'invisible que hi pot haver i que ens mira, el misteri que sempre ens acompanya, els versos d'en Martí i Pol o d'en Papasseit, les melodies d'en Cole Porter, el "Boig per tu", la Pedrera, Montjuïc al crepuscle, l'olor de castanyes, el color de la pell cubana, les corbes d'un cos jove, els plàtans de la rambla, l'olor de gofre, la viquipèdia, les llibretes, els llapis, la Plaça Vella, la fusta de la Plaça Vella, l'olor de clor de la piscina, el Torna torna Serrallonga, els blogs, les fotografies, la guitarra, les abraçades, el temps, els records, les salutacions dels qui estimem...

Oh com estimo el caos! La bellesa del desordre natural, el temps alliberat de la presó dels horaris, les línies arbitràries dels mars de fulles, la roba arrugada, les galtes sense afaitar, els ratolins que lluiten per la supervivència dels seus, com les aranyes o els rats penats, malgrat el fàstic d'alguns adoradors de gossos i gats. El risc, l'absència de càlculs, l'anonimat, l'absència d'aduladors, el silenci, el so de la pluja, els bassals, el fang, el sòl del bosc que embruta la roba, la indiferència pel judici aliè, la lentitud, la independència, la llibertat, la indiferència vers les imperfeccions relatives, la petitesa, la humilitat, l'afecte, l'amor, les sorpreses, l'inesperat, el gust agre de la mostassa, els "durum", la barreja de colors, l'absència de normes urbanístiques, els pobles, el gust de treballar bé perquè sí i prou, la sortosa bona voluntat de tots els infants que van naixent fins que les pulsions i els adults no els espatllem, o res de tot el que he dit i milers d'altres coses... És essencial passar de les mancances i no amargar-se..

Vèncer els conflictes

Els conflictes afebleixen la força de seu verí quan les parts s'adonen que comparteixen objectius, que a l'últim allò que volen els uns i els altres és el mateix; això, però, cal confirmar-ho: determinar els objectius últims, no gaires, un o dos, i comprovar que coincideixen; si no coincideixen, cal parlar-ne i posar-se d'acord, perquè al capdavall, els grans projectes de servei de la humanitat tenen objectius molt importants, però essencials i escadussers.

També cal una bona dosi de generositat per admetre errors; i no per part d'una de les parts sinó per totes dues. Hi ha errors que passen desapercebuts per totes dues parts, i errors que potser són difícils d'evitar del tot a causa de la seva feixuguesa i de les limitacions del temps i dels recursos. Les errades, i la dificultat de no cometre-les, passen sovint desapercebudes a causa de la llunyania professional; el qui sempre fa la seva feina i mai no fa la de l'altre pot caure en el parany de pensar-se que allò que fa l'altre és ple d'errors, i potser no és així, o potser són errors difícils d'evitar del tot a les circumstàncies actuals; o pot caure en l'error de creure que aquella tasca que du a terme l'altre és senzilla, quan potser és feixuga i necessita una preparació racional.

 Admetre errors no és perdre autoritat sinó guanyar-la; admetre errors no és perdre força reivindicativa o revolucionària sinó manifestar la voluntat de canviar les coses, però de manera civilitzada i respectuosa. I això val per totes dues parts.

És necessària molta generositat per no aprofitar els privilegis injustos que de manera legal ofereix el sistema als qui han arribat abans o han tingut més sort, o als qui per circumstàncies de la vida estan “més amunt”. A totes dues parts, als de “dalt” i als de “baix”, hi ha algú que es repenja, que no comparteix del tot el pes del dia a dia. Aquests, que segurament en el seu jo íntim són conscients que viuen més relaxats, haurien de ser generosos i no conformar-se amb fer el que els toca, sinó que haurien de fer allò que cal perquè els companys no hagin de carregar una creu que, si no carreguen, els objectius del primer punt no s'acompliran.

Cal transparència a les intencions, esvair qualsevol animadversió prèvia, ni que aquesta animadversió hom cregui que està fonamentada; deixar de ser fustigadors constants de les mateixes persones, les quals són preses com a enemics, amb banyes i cua, i apel·lar a un valor que tenim tots ni que no ho sembli, la capacitat de progressar, de rectificar i de millorar; a través del diàleg i de la transparència. Els advocats i els fiscals segurament són personatges necessaris en aquest món violent que vivim, però jo sóc dels que pensen que són manifestament superables. Ningú no és tan innocent com afirmen obsessivament els advocats; ningú no és tan culpable ni tan malèfic ni tan responsable com criden erradament els fiscals.

Cal vèncer l'instint ancestral de la jerarquia del grup. El de sota instintivament sent animadversió pel de dalt. El de dalt instintivament sent desconfiança pel de sota. El de sota ataca de vegades amb un acarnissament exagerat al de dalt; el de dalt per por o per un sentit excessivament impulsiu de l'operativitat, no és prou transparent o generós amb el de baix. Caldria oblidar-se que un és de dalt o un és de baix, caldria que de debò no hi hagués ningú a dalt i ningú a baix; tenir clar, sí, qui decideix en última instància les tasques que s'han de fer, sobretot les més operatives; però fóra bo tenir el coratge d'eliminar qualsevol detall que sigui o sembli un privilegi per part dels de dalt; i per part dels de baix caldria deixar de ser fiscals i confiar, entenen que, si encara queda algun privilegi, de segur que és perquè als de dalt se'ls ha passat i no pas perquè el vulguin mantenir. Cal confiar els uns en els altres; i la confiança naixerà rere els gestos i les accions que amb sinceritat busquin eliminar distàncies i il·luminar foscors.
De vegades el problema no està en el Cap o en el Líder, sinó en algun o alguns dels qui l'envolten. A les altes instàncies, i entre els de dalt mateixos, de vegades no s'acompleix el principi d'igualtat d'esforços; en aquests casos el líder ha de intervenir amb determinació i generositat.

El coratge de fer coses diferents a les que fa el ramat

No et preguntis mai si pots fer una cosa d'una manera diferent a la manera com tothom la fa arrossegats per la tradició o el costum, i acabaràs formant part del ramat; el costum se't convertirà en una obligació, i et perdràs també una manera diferent i potser meravellosa de comprendre el món i l'existència. A l'últim, amb el temps, acabaràs menyspreant els qui fan aquesta cosa d'una manera diferent a com tothom la fa.

Necessito un crit incívic des d'una finestra

I ara a Roma diuen que volen prohibir menjar i beure pel carrer. No m'imagino havent de renunciar a aquells gelats tan bons dels voltants de Piazza Navona, ni als hot dogs, ni a les racions de pizza mentre observo els carrers de Trastevere. Maleïda excel·lència que ho torna tot asèptic; tot igual a tot arreu, sense olors ni batecs d'humanitat imperfecte, sense matisos de poble ni identitat de carrer i de sang. Els primmirats gestors de l'excel·lència somnien en uniformes, en marbres, en formes i formes copiades d'algú que les ha copiat d'un altre que era poderós, i que com que era poderós, tot allò que feia esdevenia elegància.

Necessito un crit incívic des d'una finestra cridant “Àngela” “Àngela” mentre una nena amb la cara bruta i la roba estripada salta dins d'un bassal i s'enxopa les sabates, i mira amunt, cap a la finestra, i respon a la seva mare, també cridant, que ja puja, que fa molt bon dia, i que vol aprofitar l'aigua de la pluja que ahir va caure. Necessito cadires velles, taules velles amb gravats de lustres de classes i amors entre parets gastades. Necessito que quedi clar que el valor de les infraestructures són les persones que les habiten, les seves ganyotes, les asimetries naturals dels seus rostres gastats per l'alegria. Lluny l'excel·lència que quan parla excessivament d'ella mateixa és perquè és només imatge i perquè el que de debò li importa és la imatge i només la imatge. L'excel·lència de debò mai no pronuncia la paraula excel·lència; pronuncia la paraula amic, amor, germà, infant, servei, passió... L'excel·lència de debò té potser una llauna de coca cola damunt del pupitre; però a dins del cap i del cor, l'anhel apassionat d'aprendre, de crear, de triomfar, d'avançar... sense uniformes, ni escuts, ni prestigis balmats, fets de fum de vanitat i lluor fàtua. Que torni, si us plau, a les ciutats la llibertat, el dret a ser imperfectes i a conservar la identitat; no hi ha res com el dolç regust de la llibertat, de menjar, de vestir, de saltar, de cridar, de ser... Per què fa tanta por la llibertat?  

La mirada distorsionada dels dominadors o el menyspreu a les cultures i els pobles diferents al propi.

Els dominadors, normalment,  veuen egoisme a on només hi ha anhel de llibertat; veuen irresponsabilitat a on només hi ha l'exercici de la responsabilitat històrica d'alliberar-se, i sobretot d'alliberar el futur dels fills i protegir la seva identitat, tantes vegades negada, ridiculitzada i menyspreada. 

Com va dir Thoma Jefferson: “Defenem aquesta veritat, evident per si mateixa, que tots els éssers humans han estat creats iguals, que han estat dotats pel creador de certs drets inalienables, entre ells, la vida, la llibertat, i la recerca de la felicitat.” El mateix passa amb els pobles i amb les cultures, la natura estableix per a cada poble el desig profund d'alliberament, la voluntat de supervivència de la seva identitat cultural i política, l'aplicació dels recursos que sua i que treballa, primer per a les necessitats bàsiques del seu poble, i després, i per voluntat dels ciutadans, si cal, per ajudar d'altres pobles.

Els dominadors no comprenen la necessitat de decidir dels pobles, i si cal els neguen com a pobles per a no haver de reconèixer la seva llibertat.

L'Aznar, el senyor de les xapes, ja va mostrar un tic suportat en arrels potser inconscients quan va esborrar, de les matrícules dels cotxes, la lletra de la província; fou, potser, un petit indici de la fúria uniformadora dels xovinistes culturals, dels ignorants voluntaris, dels sords emocionals, que no accepten el triomf de cap riquesa cultural que no sigui la de la Castilla eterna dels tirans.

Els dominadors anomenen mare a la tirania. I les seves urpes, amb guants blancs de senyor noucentista, subjecten fort el poble que vol marxar, mentre li diuen, amb veu falsament digna: constitució, constitució, constitució...

Els tocats i posats de les etiquetes, només accepten les que els van ensenyar els seus pares monolingües, monoculturals, monovisionaris. I veuen, pertot, etiquetes d'antigues glòries, de falses i exagerades pàtries, amb urpes afuades dins guants de senyor noucentista. I confonen l'etiqueta amb la realitat, i tot el que no du etiqueta, la seva etiqueta, mereix una riallada sarcàstica i la repressió. El que no du la seva etiqueta no és nació, no és pàtria, no és ni tan sols llengua... és ben bé allò que deia el gran Antonio Machado:

(...)Castilla miserable, ayer dominadora,

envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora.

¿Espera, duerme o sueña? ¿La sangre derramada

recuerda, cuando tuvo la fiebre de la espada?

Todo se mueve, fluye, discurre, corre o gira;

cambian la mar y el monte y el ojo que los mira.

¿Pasó? Sobre sus campos aún el fantasma yerra

de un pueblo que ponía a Dios sobre la guerra (...)

Desprecia cuanto ignora; i el que és pitjor, ignora perquè vol, ignora perquè nega l'existència i el valor de res que no sigui Castilla; ha enganyat el món dient que Espanya només es Castilla, i ara haurà d'assumir que serà així, que ben aviat Espanya serà Castilla i poc més.

Els dominadors, en sentir llengües, per a ells, estranyes... i sobretot en sentir-les sortir del cor dels fills nascuts als seus dominis, se senten humiliats perquè s'adonen que res no és uniforme, i que les etiquetes que els van ensenyar els seus pares són falses i sempre ho han estat.

Avui acabo i us poso la declaració de la independència de Thomas Jefferson:

Quan durant el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'han connectat amb altres, i assumir, entre els poders de la Terra, l'estat particular i igual, al qual les lleis de la naturalesa i de Déu li donen dret... el respecte a les opinions del gènere humà reclama que es declarin les causes que els empenyen a la separació.
Defensem aquestes veritats, evidents per si mateixes: que tots els homes han estat creats iguals, i que han estan dotats per part del Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat. Que, per assegurar aquests drets, els governs s'han establert entre els homes, i que els seus justos poders es deriven del consentiment dels governats. I que cada vegada que una determinada forma de govern es torni destructiva i ataqui aquestes veritats, és privilegi dels pobles canviar o abolir-la, i instituir així un nou govern que s'assenti en aquests principis i que organitzi els seus poders per assolir-los. La prudència, en efecte, ha de dictar que els governs sòlidament establerts no han de ser canviats per causes fútils o passatgeres. I, encara que és cert que l'experiència ha demostrat que el gènere humà està més disposat a patir mals, mentre siguin suportables, que no pas recobrar l'equilibri abolint les formes a les quals està acostumat, és encara més cert que un gran cúmul d'abusos i usurpacions persegueixen de manera invariable un mateix objectiu, i revelen el designi de reduir-lo sota el despotisme més absolut. És, per tant, el seu dret i el seu deure derrocar aquest govern i proveir nous guardians per a la seva seguretat futura. Tal ha estat el sofriment pacient d'aquestes colònies, i tal és ara la necessitat que ens constreny d'alterar l'anterior sistema de govern. La història de l'actual rei de la Gran Bretanya és una història de repetides injúries i usurpacions, tenint totes, com a objectiu directe, l'establiment de la tirania absoluta sobre aquestes terres. 

.

.

L'Olvido i l'edat mitjana a Los Yébenes. Reflexions sobre una palla i el cataclisme que va provocar.

Torbes esvalotades atien la foguera per una dona que fa allò que fa tothom, però que ningú explica. Cafres de moral enterca, fonamentada en les aparences i el “què diran”, apunten amb el dit una dona de la qual han fet públic allò que tothom ha fet, fa, o farà. Analfabets emocionals dels que van als toros i es vesteixen de negre quan esdevenen vídues o vidus, insulten amb delir la que es passejava amunt i avall, exhibint la seva bellesa. Ves si no, per què es passejava...?, diuen; és bella, i quan anava al futbol, a les mitges parts dels partits, vinga amunt i avall, vinga amunt i avall, exhibint modelets i bon tipus... Era una puta, diuen...

Si visquéssim a l'època de Carafa, durien torxes i amuntegarien branques per a la foguera. L'escàndol pel sexe se suporta inconscientment en l'enveja que sent l'esclau de la moral vers el que n'és lliure. El cos és un regal de la natura que ens premia cada vegada que vivim una mica més en harmonia amb ella. A poc a poc, però, i sense badar, hem de canviar l'antiga submissió a normes sense sentit, que es van imposar quan la ignorància dels fenòmens convertia aquests fenòmens en dimonis o en déus. Cal assumir com a única norma el respecte als sentiments i al benestar de les persones que ens trobem, i de les persones que potser mai no ens trobarem, però que existeixen; sense sotmetre'ns, no obstant això, ni a elles, ni a les seves opinions, ni a les seves tradicions. No hi ha res més bell que la llibertat; res millor que la bellesa que la natura ens permet; res més senzill, res més assequible que viure en pau els uns amb els altres sense imposar-nos ni prohibir-nos morals i creences. Cal, per a ser lliures, renunciar a l'esclavatge del prestigi, les possessions i els prejudicis. La llibertat és suficient, i és en ella mateixa el seu propi premi. Fenòmens com el de la condemna a la Olvido evidencien la manca de cultura i la submissió a la imatge i a la hipocresia de milions i milions de persones d'aquesta societat, filla del franquisme, en la qual les ments més llibertàries del segle XX van ser passades per les armes i no van deixar fills ni massa successors. La societat espanyola és descendent de la que va sobreviure a la guerra civil i a la postguerra; una societat esporgada, ajusticiada, acovardida, uniformada, manipulada... que va educar els fills dins d'aquests paràmetres. I la foscor sobreviu adormida, ben amagada al fons de la ment; de vegades surt, i agredeix, i insulta; prepara fogueres per bruixes i llibertàries que viuen sense por, que són diferents. Al capdavall, som micos i ens costa alliberar-nos de les pulsions que ens mouen a imposar els senyals de la gran tribu. Costarà arriba a ser humans. 

456 anys de l'ebullició de l'estudiant Pomponio Algerio a mans de l'inhumà i miserable Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa)

Avui fa 456 anys que Pomponio Algerio va ser bullit viu en una plaça italiana per ordre del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa), antic frare teatí. La causa de la seva condemnació fou que el xicot, estudiant ell, tenia unes idees diferents a les de l'església, i la inquisició romana se'n va assabentar. Abans de morir se li va oferir la possibilitat de penedir-se, explicant-li que si se'n penedia l'estrangularien abans de bullir-lo (tot un detall). Aquest fou només un dels nombrosos crims del papa Pau IV al qui alguns encara avui dia anomenen venerable i il·lustre. I el Papa Pau IV fou només un dels molts jerarques religiosos que van fer servir la tortura i l'assassinat per a imposar les idees de la religió. 

La creença en l'existència de l'infern, condemna eterna amb foc i odi sens fi, portava als inquisidors a posar tots els mitjans, fins i tot la condemna a mort amb foc i la tortura, per a desdir els ciutadans de qualsevol idea que ells creien que els condemnava. Aquest és un exemple de com les creences doctrinals dogmàtiques violentes que confonen justícia amb monstruositat (com es la creença en l'existència de l'infern) engendren un integrisme que en determinats contextos deslliga una violència física contundent i macabra. La violència en la doctrina produeix violència física i intolerància en la vida. L'execució de Pomponio, igual com totes les execucions de l'església, demostren que és mentida que un papa no es pugui equivocar en temes de fe, de moral o de costums. Pomponio va morir per ordre del Papa i per una qüestió de fe (de detalls doctrinals dins la fe, sobre temes incomprensibles pels humans i absolutament secundaris).

Si Jesús va ordenar guardar l'espasa a un dels seus apòstols quan aquest la va treure per evitar que el detinguessin els qui volien matar-lo, i va afegir que els qui fan servir l'espasa acaben morin per ella... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van fer servir l'espasa, i la foguera i l'olla... per a torturar i executar els qui no pensaven com pensava l'església?

Si Jesús va dir que els seus apòstols no duguessin res al sarró, més que l'essencial per a passar el dia... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus, i han acabat fundant bancs, invertint en fons d'inversió lliures i blanquejant els diners de la màfia?

Si Jesús va dir que el qui volgués ser el més gran fos el servidor de tots, que rentés els peus de tothom i que es convertís en un nen... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van acabar autoproclamant-se Prínceps de l'Església, i Monsenyors, i Eminències... i es van vestir com els reis, enjoiats i guarnits en pompa?

Si Jesús va dir que a ningú anomenéssim guia, ni pare... perquè un de sol és el nostre guia i un de sol és el nostre pare, referint-se a Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus... i van ordenar tothom que sotmetés la seva consciència al dictat de la normativa enquistada i mecànica dels que s'autoproclamen guies, pares i senyors?

Si Jesús va replicar una dona quan aquesta el va anomenar “mestre bo”, i li va fer veure que no havia de dir això, perquè bo només ho era Déu... ¿quina és la credibilitat dels que després es van proclamar successors seus i van proclamar que Jesús era Déu, i van considerar que havien de ser apartats de l'església els qui tenien una opinió diferent, als quals de vegades fins i tot van torturar i executar?

La credibilitat, la tenen, els qui treballen dia i nit per les persones als barris marginals de totes les grans ciutats del món. Els qui fan arribar l'aliment a qui té gana. Els qui donen aigua a qui té set. Els qui fan companyia els qui estan sols. Els qui cuiden els malalts sense cap interès. Els qui continuen oferint la seva amistat als empresonats o als condemnats. Els qui es juguen la vida sense cercar cap glòria ni humana ni divina, perquè el que pretenen és aconseguir la dignitat de totes les persones. 

Avui la credibilitat la sostenen personatges com Jon Sobrino, Carlos Múgica, Oscar Romero, Pere Casaldàliga, Ignacio Ellacuría, i tants anònims que no es preocupen del que pensa la gent, sinó de la seva dignitat i de la seva necessitat de viure en pau. El missatge de Jesús no va ser un missatge doctrinal sinó de tracte humà, de relació humana, d'alliberament vital. Els qui l'han convertit en la imposició d'unes opinions doctrinals, morals o cosmològiques, han pervertit l'objectiu de Jesús, que era l'objectiu d'un fill d'home; el fill de l'home era fill de déu perquè tots som fills de déu.

No importa de quina església siguin els qui avui tenen credibilitat, ni tan sols no importa si tenen o no tenen fe, ni com és aquesta fe; importa el grau del seu amor a l'hora de viure pels altres. La fe és lliure i no es pot imposar ni prohibir. Els qui prohibeixen o imposen la fe són uns miserables.

Podeu trobar informació a:

Giuseppe De Blasiis, Processo e supplizio di Pomponio de Algerio Nolano in «Archivio storico per le province napoletane», XIII, 1888

Mario Rosa, Algerio (de), Pomponio, in «Dizionario biografico degli italiani», II, Roma, Istituto dell'Enciclopedia italiana 1960

Carlo De Frede, Pomponio Algieri nella riforma religiosa del Cinquecento, Napoli, Fausto Fiorentino editore 1972

També us recomano la èrie documental "Secret files of inquisition" de Lauren Drewery (2006)

La por que fan de vegades els micos humans

De vegades, els micos humans, em fan por.

Em fa por la intolerància que pot enviar a la presó unes adolescents només per cantar en una església una cançó de protesta contra el poder. Puc arribar a entendre que algú ho consideri de mal gust, però trobo monstruós tancar dos anys en un penal unes noies per aquesta raó.

Em fa por la fúria amb què els micos sapiens defensen o ataquen algú quan se senten nombrosos i formen una massa exaltada. Les manifestacions d'un cantó i d'un altre de vegades condueixen a la violència irreflexiva.

Em fa encara més por la violència reflexiva; per exemple, la violència del Papa Pau IV (Juan Pedro Carafa) que a Roma es va dedicar a perseguir les persones que no acceptaven la totalitat de la doctrinacatòlica (dimecres us en parlaré); les empresonava, les torturava i a l'últim les executava de forma monstruosa, bullint-les en una olla enmig d'una plaça, cremant-les, o enfonsant-les als canals de Venècia lligats a una pedra. Ho feia perquè considerava que així les podria salvar del foc etern, a elles i a tots els que s'acollonien veient les seves execucions. Heus aquí una prova de com les creences integristes i absolutistes engendren violència; els fruits que produeixen aquestes creences haurien de ser suficients per a provar el seu error doctrinal, en tot cas, l'error de certs aspectes violents de la doctrina.

Em fa por la necessitat de venjança que tenim els micos sapiens. Imagino que en algun moment he pensat que una persona com el segrestador d'Ortega Lara, que no va tenir pietat a l'hora de tenir el funcionari de presons reclòs en un forat, mal alimentat i pertorbat mentalment, no podria patir millor càstig que acabar els seus dies en una presó; però aquest pensament és de mico sapiens, no pas d'humà superior. La manera com són o com actuen els altres no hauria de determinar com som o com actuem nosaltres. La fredor aliena no ens ha de refredar. La pietat vers els culpables no ens afebleix a nosaltres sinó als que s'entesten a continuar sent culpables. Només els valors democràtics construiran la democràcia, no pas la venjança o la violència oficial.

Em fan por els micos sapiens que vans dins dels seus cotxes i que no toleren cap error dels altres conductors; els insulten, els menyspreen davant dels seus propis fills, convençuts que no són micos perquè tenen màsters i duen corbata.

Em fan por els micos sapiens que odien els estrangers (són molts micos sapiens els qui odien els estrangers de manera instintiva).

Em fan por els micos sapiens que insulten o ridiculitzen les opcions sexuals minoritàries.

Em fan por els micos sapiens que diuen que estimen les persones que viuen opcions sexuals minoritàries, però que tot i dir això es dediquen a arraconar-les, a apartar-les, a marginar-les i a proclamar la seva condemnació eterna.

Em fan por els micos sapiens que no saben que son micos i que es pensen que allò que creuen és absolut i que en conseqüència tenen l'obligació d'imposar-ho als altres pel seu propi bé i fent servir qualsevol mitjà. L'antropocentrisme que ens cega sobre la visió de nosaltres mateixos, com a micos que som, ens enquista en aquelles pulsions que es disfressen de civilitat, però que són coordinacions hereditàries de primats, de micos que compartim moltes tendències amb els altres micos, els que no han arribat a desenvolupar cap tecnologia.

Raresa... Civilització... Banys de fang a una costa verge.

Valorava aquests dies els conceptes de “raresa” i de “civilització”. I ve al cas pensar en un petit racó d'una costa perduda i salvatge el nom de la qual em reservo pels amics i pels que tenen el C.I.N.M.O (Certificat d'Idoneïtat Natural i Obertura de ment) que expedeix una subsecció de l'equip d'aquest blog.

Deia que els que viuen dins la rajola dels costums apresos i de les tradicions immutables se senten envoltats d'una proporció superior de “raresa”. El que és rar, per ells, és d'entrada negatiu i perillós; potser com a conseqüència d'aquell instint animal del qual ens parla Konrad Lorenz i que ens mou a enganxar-nos al segur i conegut. Però la “raresa” en realitat pot ser una porta a nous descobriments. Apropar-nos i experimentar en allò que d'entrada trobem rar representa un estímul per a la creativitat i el fascinant viatge vers una bellesa que és multiforme i que ens restaria desconeguda. Aprendre a conèixer, a respectar i a estimar el que és rar, és aprendre a conèixer, a respectar i a estimar, altres civilitzacions; perquè és cert que som civilitzats, però de civilitzacions n'hi ha moltes. 
I dins de la nostra civilització, hi ha una bonior de matisos que reflecteixen la profunda diversitat humana. Els humans, bo i ser tan i tan semblants, tenim visions diferents de la vida, valors comuns i valors específics de cada individu, de cada família, de cada filosofia. L'absolut no són les normes d'una civilització concreta sinó el respecte a tots aquests matisos que han de ser lliures perquè cadascun de nosaltres sigui lliure.

La civilització no és una cursa vers l'obtenció d'un “corsé” cada vegada més premut, cada vegada menys ergonòmic. La civilització no és l'amuntegament progressiu de productes materials que ens atrofien les capacitats i la imaginació. La civilització no és la transformació pedant i destructiva del paisatge que amb fúria sembla que pretengui esborrar qualsevol rastre identitari del que va ser la mare Terra un dia, el planeta on ens vam fer i que té tant a veure amb nosaltres. La civilització és la millora de la vida de les persones, no en el sentit d'un increment de la comoditat com a prioritat, sinó amb l'objectiu d'assolir que cada ésser humà arribi a la plenitud vital, a la unió amb la natura i l'existència.

L'altre dia vaig parlar amb un lleó del zoològic, un lleó que ha nascut en captivitat, i li vag explicar que la vida en llibertat a la sabana l'ajudaria a arribar a la plenitud, perquè el seu ésser s'havia fet a la sabana; la sabana i ell tenien un nexe que deslligava tot un ventall de forces naturals que l'empentarien vers la seva identitat i vers la millora dels seus problemes espirituals. Em va dir que ell no tenia consciència de tenir cap problema, que al zoològic hi estava força bé. Li vaig respondre que si algun dia aconseguia trepitjar la sabana, i passar-hi unes hores, quan tornés al zoològic tindria un problema de debò, perquè seria més conscient del que s'ha perdut, del que li han negat.

Aprofitant tot això us presento, tal com us deia, el petit i llarg espai de costa verge que ens regala el fang de les pedres, la nuesa del paisatge físic i humà, i la bellesa natural d'una raresa que ens desperta ancestrals memòries genètiques

El camí parteix arran de casa, amb la marea baixa, a una hora en què molta gent "normal", en un dia de festa, encara dormen.

I passa per espais d'infinita bellesa en els quals la nuesa senzilla i immillorable del paisatge es barreja amb la nuesa de la gent que enmig de la solitud cerquen una raresa que molts temen o rebutgen. 

Després de tres o quatre quilòmetres, arribem al petit espai natural on un emperador romà s'hi banyava cada dia. La costa forma unes piscines de roca, que amb la marea alta s'emplenen d'aigua de vidre.

  És aquí on un senyor molt amable ens assenyala les roques de dos-cents anys d'antiguitat que ens permetran macerar i conformar el fang que cobrirà el nostre cos. Els Homo sapiens necessitem ritus, signes, viatges que no sempre són físics, llibertat, bellesa.

  En aquest racó hi trobem gent, famílies, amics, que cerquen l'objectiu de gaudir de la Terra; alguns en nuesa, d'altres amb el banyador posat, en perfecta harmonia, respectant el que fan uns i altres, al capdavall tot és natural i tot és humà.

 Els resultats són espectaculars i sembla que beneficiosos per la pell.

De tornada a casa, tres quilòmetres enllà, contemplo la platja turística i massificada que unes hores abans era buida; i em pregunto com és possible que tanta gent es quedi aquí, enmig de la multitud, i es perdi una bellesa que tenen tan a l'abast. 

Bo i tot, en bona part d'aquesta multitud, hi conviuen en pau totes les opcions de la platja, inclosa la nuesa. La convivència és necessària i possible. La uniformitat mai no és natural ni espontània, és sempre conseqüència d'una imposició (escrita o no escrita). El natural és la diversitat. Allà on hi ha diversitat hi ha llibertat. Allà on hi ha llibertat les persones viuen en pau.

Un dret que és de tothom.

Aquests dies, m'estic centrant en l'elaboració d'un material professional pel curs que ve. És per això que de moment no tinc gaire temps per escriure, i molt poca connexió a internet. Però no vull faltar a la cita que tinc els dijous, i em decideixo, així, a penjar un article sobre la nuesa a la natura.

Dins del món naturista o nudista, sovint se sent l'expressió “tèxtil”, “tèxtils”, “els tèxtils”, “les tèxtils”... per referir-se a les persones que de normal duen banyador. Al meu parer, és una expressió incorrecte i imprecisa, que ha sorgit més com una reacció al mot “nudista” o “naturista” que com a conseqüència d'un procés racional o d'una necessitat del lèxic. Els tèxtils no existeixen; no n'hi ha. No hi ha associacions de tèxtils. No hi ha ningú que pugui afirmar amb contundència que en cap moment de la seva vida no podrà sentir el desig o fins i tot la necessitat de despullar-se del tot i llançar-se al mar en algun indret i en alguna circumstància. Les persones que habitualment no es treuen el banyador, se'l poden treure en qualsevol moment si els ve de gust, si l'entorn les mou a fer-ho. Les persones que no es treuen el banyador, normalment, no militen en el banyadorisme, no són anti-res, la majoria d'elles fins i tot no es molesten davant la visió d'un cos nu. D'altra banda, la major part de les persones que s'estan nues en una platja nudista, no es consideren nudistes ni naturistes, no militen tampoc en res, no estan associades, i no són conscients de pertànyer a cap grup, ni minoritari ni majoritari. Aquest gruix de persones no militants, ni associades, ni ideòlogues, és majoritari, i, pel seu volum, és el que mou a les administracions a respectar i defensar el dret a la nuesa en algun o en tots els espais de la seva població (depenent de l'ajuntament del qual estiguem parlant). Per tant, totes les estratègies que persegueixin la defensa del dret a apropar-nos nus a la platja haurien de passar per la defensa d'un dret que mereixen totes les persones de la societat, sense que necessàriament aquestes persones hagin de pertànyer a cap associació nudista o naturista, i ni tan sols simpatitzar amb els seus objectius. El dret a la nuesa és un dret de tota la societat (no pas una obligació sinó un dret); i cal defensar-lo com un dret que ha de tenir qualsevol individu que respecti les llibertats alienes; és a dir que sigui honest i ciutadà. Tothom té dret a que no proscriguin la seva nuesa, sigui esporàdica o habitual. Tota persona humana té dret a créixer i educar-se sense que li amaguin l'autèntica imatge natural del cos dels individus de la seva espècie, sense que li falsegin la realitat natural humana, sense que l'allunyin d'una bellesa que forma part de la seva pròpia essència i que és patrimoni de tota persona de la humanitat. La nuesa lliure i compartida és un valor famíliar no sexual que descarrega de fetitxismes el cos i que contribueix a l'assoliment d'una maduresa humana superior; maduresa social, de relació, de respecte entre les persones, i d'acceptació dels valors de la natura i de la seva estètica ancestral. La nuesa lliure i compartida contribueix a la lluita contra el consumisme i contra la imposició industrial de cànons de bellesa irreals i malaltissos.

En la mesura en què s'avanci en el dret a la nuesa per a tots els ciutadans; i en la mesura en què la massa de la població perdi la por a la seva pròpia imatge, aquests avenços socials eixiran i la humanitat serà una mica més lliure.

Tots som potencialment individus nus, i tots tenim a dins el receptor al qual la natura pot enviar sobtadament la seva crida misteriosa.

L'adéu és, de vegades, el preu de la llibertat i de la identitat.

Hem hagut de dir adéu als esclaus de les idees d'altres per alliberar-nos d'aquestes idees sense fonament, i encadenants, que aquests esclaus freturaven imposar-nos sense opció ni a matisos ni a llibertats.

Fóra bo un món on tothom pogués fer i pensar en llibertat sense que això impliqués ni llunyanies ni trencaments.

Fóra bo tenir la humilitat suficient com per a no considerar proscrits els qui amb el seu comportament o amb la seva llibertat qüestionen els posicionaments propis.

Canviant de tema, sorpèn la maldat d'alguns estats que s'entesten a mantenir o esperonar guerres en les quals són torturats i assassinats milers d'innocents. Fóra millor asseure'ns tots plegats i cantar junts, coure algunes sardines i fer un bon àpat. Les millors realitats de la vida són simples; el mal és complex i difícil. Per què el mal doncs?

Per què la imposició de la moral o de la religió? ¿Per què les dones condemnades per adulteri? ¿Per què els denunciats per la indumentària o per la nuesa? ¿Per què els homosexuals executats o estigmatitzats i apartats en tantes comunitats? ¿Per què no deixem que tothom faci el que vulgui amb la seva vida?

La manera com actuen els altres és la més probable.

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat el valor que fins aquest moment hàgim pogut donar a l'habit de jutjar, de fer de jutges, de proclamar sentències. No som dins dels altres. No som els altres. Si fóssim els altres actuaríem, molt probablement, com els altres, perquè si no, no seríem els altres, seríem nosaltres; ¿o és que us penseu que els altres actuen d'una manera poc probable? La manera com actuen els altres és la més probable de totes les maneres com poden actuar, perquè si no, acabarien actuant d'una altra manera.

Quan aquest sol declina, els pensaments s'agenollen davant la contemplació del crepuscle; el mateix crepuscle que veuen pels forats d'una cel·la els interns de la Model o de Can Brians, l'inquil·lí de la Zarzuela, o la noia que viu en un pis de cinquanta metres quadrats del barri d'Usera de Madrid amb el seu nadó, i que és a l'atur, ella i el seu marit, i que té por, i que es pensava que allò que li van dir els bancs quan li van proposar de fer el que feia tothom era tota la veritat.

Quan aquest sol declina, un beneeix l'existència, la natura, la bellesa de tot, i es pregunta per què hi ha qui desitja alguna cosa més que aquest sol que declina, aquest romaní il·luminat, la vermellor de la posta al rostre dels éssers estimats, la flaire de la farigola, l'udol del vent... per què més? No cal més. No convé més. Tan sols el poc que ens cal per viure amb salut i amb bona companyia, sense pressa, sense por...

Quan aquest sol declina, declina amb brusquedat la por; la por que engega tots els odis i totes les violències, que allunya les persones, que forja cadenes, que amaga la bellesa de la humanitat, que ensulseix la vida i la converteix en una presó pitjor que allò que es tem.

Deixem de ser jutges, limitem-nos a estimar i a acceptar que no sabem gairebé res d'allò que els altres tenen a dins.

"Gairebé no coneixem, ni coneixerem mai, la humanitat" o "El privilegi de topar-me amb tu; sí, amb tu"

Si durant una jornada sencera de deu hores, dediquéssim cada minut del dia a xerrar amb una persona diferent, al llarg de la jornada hauríem tractat 600 persones; en una setmana de cinc dies, 3000 persones; i en un any de 52 setmanes, hauríem vist 156000 persones, que no arriben ni a la totalitat de la ciutat de Terrassa; en vuitanta anys (tota una vida) hauríem parlat amb poc més de dotze milions de persones durant poc més de dotze milions de minuts; el doble de la població de Catalunya. Hem de reconèixer, però, que un minut és un temps molt breu per a conèixer una persona.

Si en comptes d'un minut dediquéssim un dia sencer a estar amb una persona, i a l'endemà un altre dia sencer amb una persona diferent... i així cada dia... en un any hauríem tractat 365 persones, i en vuitanta anys, 29200 persones, aproximadament una setena part de la població de Terrassa; ens caldrien divuit milions d'anys per a poder dedicar un dia a cadascuna de les persones de la humanitat actual; i cal dir que un dia sencer tractant amb una persona és molt poc temps per a conèixer-la.

Com a conclusió, podríem dir que al llarg de la vida només som capaços de conèixer una ínfima part de la humanitat, un tastet, un bri dels humans... 
Aquesta petita part d'humans ens serveix per a fer-nos una imatge, o un model, de la totalitat de la humanitat. 
No costa gaire veure el fet que aquesta imatge serà molt poc real i gens representativa de la totalitat dels éssers humans; la imatge conscient, i sobretot inconscient, que tenim de la humanitat, depèn de la sort que hàgim tingut pel que fa a les persones, a les poques persones, que hem tractat al llarg de la nostra vida. ¿Havíeu pensat en això alguna vegada?

També m'agradaria afegir que el fet que la fracció de persones que tractem al llarg de la nostra vida sigui tan i tan petita, si la comparem al conjunt d'humans que existeixen, fa que les persones que ens envolten esdevinguin una casualitat meravellosa. Trobar-nos a prop de les identitats que tractem cada dia, poder-hi parlar, poder-les escoltar, poder-les contemplar, representa un privilegi del qual no som prou conscients, perquè només són una infinitèssima part de tota la humanitat, i coincidir amb elles és una casualitat fascinant, ben bé com una loteria.

Benvinguts a la "monarquía fundamentalista de España". (Volia parlar de nou de Sant Llorenç, però l'actualitat mana)

Aquestes pedres, de colors vius, van veure desfilar carruatges foscos, conduïts per Homo sapiens vestits amb hàbits, aixecant creus negrenques, i cridant als quatre vents que tot aquell que s'apartés de la moral cristiana seria cremat. 

Aquest mateix verd que extasia, aquest mateix cel que tant ens diu de la bellesa de tot, va veure cremar bruixes i heretges, va contemplar guerres on es tallaven braços, cames, genitals, ulls i caps... per les disputes d'un pam o més de territori, o per obligar els enemics a creure en una o altra fe. 

Aquest vent que flaira a romanís i a farigoles, no fa gaire i per culpa de micos com nosaltres que es pensaven els escollits de Déu o els defensors de la moral correcta, feia pudor de carn humana rostida, d'excrements de por, de suor d'angoixa, per la merda de pulsió ancestral que ens mou a destruir els diferents, a amagar i demonitzar la natura, a estossinar els que s'enamoren dels qui la moral diu que no s'han d'enamorar. 

I aquest mico miserable que no sap ni accepta que és un mico, continua fent de les seves, ignorant tanta bellesa, posant preu als colors del paisatge, i atrofiant-se els ulls; no fos cas que veiés bell tot allò que neix de la terra i que és il·luminat pel sol. I això passa als països amb dictadures manifestes i als països fonamentalistes cristians amb fonamentalismes ocults disfressats d'una laïcitat esnob de cartró pedra (dictadures amagades). 

Som a la “Monarquia fundamentalista de España” per moltes raons:

Avui, no pas als anys cinquanta, jutgen el cantautor Javier Krahe per un video sobre Jesucrist on suposadament s'ofèn el sentiment religiós d'algú.

Ahir, no pas als anys cinquanta, un xicot que prenia el sol nu en un racó de platja sembla que va rebre cops i ferides per part de la policia nacional.

Els temps no canvien; els micos evolucionem biològicament de manera excessivament lenta; la cultura s'ha d'aprendre de nou cada vegada que neix un nou Homo sapiens; per això és tan important l'educació en valors i en llibertat, sabent el que som i el risc que correm si ens creiem déus i ens enganyem a nosaltres mateixos dient-nos que no som animals i que tot el que pensem és sempre racional.

Els prejudicis i la condemna a l'infern dels homosexuals per part del Bisbe d'Alcala de Henares.

Quan hom té un fill, se l'estima tant, que aquest amor, més que un estat excepcional d'obnubilació mental afavorit per la selecció natural, ve a ser una situació de privilegi en la qual per un breu interval de temps som conscients de la infinita dignitat de tota criatura amb consciència. Aquesta consciència és la que li va faltar l'altre dia al senyor Juan Antonio Reig Pla, bisbe d'Alcala de Henares, que va celebrar els oficis de divendres sant, retransmesos per “la 2” en directe, el dia 6 d'abril de 2012.

“Piensan ya desde niños que tienen atracción hacia las parejas del mismo sexo. Y a veces para comprobarlo se corrompen y se prostituyen. O van a clubes de hombres. Os aseguro que se encuentran en el infierno.” Va dir en Reig Pla, associant, amb demagògia, homosexualitat amb promiscuïtat, i fins i tot amb la prostitució.

Pel que llegim, aquest senyor va assegurar que els homosexuals que viuen la seva sexualitat com a tals i es moren se'n van a l'infern; una afirmació que el mateix magisteri de l'església reconeix que no es pot pronunciar mai. Segons l'església, mai no es pot dir de ningú que s'hagi condemnat a l'infern; aquest senyor no només ho diu sinó que ho assegura. Tot això a banda del fet que la condemna de l'homosexualitat per part de la Bíblia hauria d'enclavar-se dins del context d'ignorància científica de l'època. De la mateixa manera com la glorificació religiosa que fa la Bíblia de la guerra contra els Filisteus es pot comprendre pel context històric i cultural, potser també caldria relativitzar la condemna bíblica a l'homosexualitat a causa del mateix context. Però no volia, en aquest escrit, parlar de l'absurd de considerar pecat l'homosexualitat sinó del verí dels mots d'aquest bisbe al referir-se a l'infern.

Qualsevol persona que hagi estimat un fill, amb plena consciència del que significa estimar un fill, sap que l'infern és una de les pitjors fantasies de la humanitat, un reflex morbós de les seves pors més profundes, utilitzat sovint per a conduir la massa vers un comportament que el poder religiós considera correcte o convenient. Els falta tenir un fill, a molts bisbes, mossens i papes, que es consideren mestres sobre la família, i que no entenen què vol dir tenir un fill; no saben de què parlen i alliçonen. Els manca un dels rostres fonamentals de l'amor; un aprenentatge intransferible, incomunicable, inexplicable, que només comprèn de ple qui té un fill; i de vegades, ni així. Només qui té un fill (no qui el fa sinó qui el té) pot rebre a canvi el beuratge revelador d'un dels rostres fonamentals de l'amor veritable.

També és cert que hi ha qui, bo i tenir un fill, s'endinsa en elucubracions estranyes, dins de sectes pseudoreligioses, que proclamen inferns descrits a llibres anomenats sagrats; són els mateixos que a voltes deixen de parlar amb algun fill, o amb alguna filla, quan a ulls d'ells comet algun pecat imperdonable; o quan un fill o una filla viuen en una situació que suposadament ofèn la moral de la divinitat. No és per tant suficient el fet de tenir un fill per a comprendre el significat de l'amor i el misteri de la infinita dignitat de tota consciència; cal encara més, cal una fe absoluta en la bondat de l'existència, una fe rotunda en la convicció que existir és bo i que l'única veritat absoluta és la que afirma que ens hem d'estimar els uns als altres, ni que de vegades ens vegem obligats a fer servir lleis sancionadores que ens protegeixin de la nostra pròpia capacitat de fer el mal.

El Déu veritable, si existeix, és infinitament superior al déu predicat per l'església o per qualsevol altra religió, perquè l'amor que ofereix el déu veritable és incondicional, no depèn dels actes de ningú. No envia l'infern els homosexuals, no condemna els qui per naturalesa senten una atracció diferent a la majoritària o els qui tenen o viuen alguna diferència sigui del tipus que sigui. La seva tasca d'atracció i transformació és progressiva i ningú no és considerat palla i llençat al foc; totes les persones són infinitament dignes i estimades. El Déu veritable no té inferns, ni tan sols pels culpables. El Déu veritable no té sexe; no és només pare ni només mare. El Déu veritable no parla cap llengua per damunt de cap d'altre; no és defensor de cap cultura per damunt de cap d'altre; no imposa més moral que el respecte i l'amor. El Déu veritable no és només el déu dels Homo sapiens, sinó de tots els éssers vivents de l'univers. El Déu veritable no dóna per perduda cap consciència a causa de cap culpa. El Déu veritable, només pel fet d'existir, esvaeix el mal, que té una existència tan efímera com la manca de comprensió. El Déu veritable no podria ser feliç si hi hagués una sola consciència a l'infern; perquè el déu veritable és empatia absoluta, i el mal que pateix algú diferent a ell és també un mal que pateix ell; l'existència de l'infern seria en ell una angoixa constant, una contradicció i un fracàs; significaria la victòria del mal. Si l'infern existís, déu i el cel serien impossibles, perquè l'amor i l'empatia els produiria, a déu i als habitants del cel, un intens sofriment etern. Si Déu i l'infern existissin, o déu no tindria empatia, o l'infern seria agradable.

Però és que l'infern predicat per l'església i descrit als catecismes, i ensenyat durant segles als infants, és un lloc a on les persones que hi són no se'ls permet estimar; viuen, segons els teòlegs que s'ho han inventat, en un estat d'odi constant, d'odi vers ells mateixos i d'odi vers tot; a banda de les tortures físiques que els fereixen de manera inimaginable tothora. Aquesta descripció representa una realitat bastant més indigna que qualsevol pecat que pugui merèixer-la. Heus aquí una altra contradicció: ¿com pot ser el càstig superior en horror al pecat? Si l'odi exercit pels pecadors, ofèn déu, ¿en quin grau no hauria d'ofendre déu l'odi dels hipotètics condemnats a l'infern, un odi imposat com a càstig? Resulta que els metges humans es desviuen per a salvar les vides humanes dels bons i dels dolents per amor a la humanitat, i, segons els teòlegs que defensen l'existència de l'infern, es veu que si a algun metge se li mor algú, a aquest mort l'espera un jutge que si li troba alguna dissidència l'enviarà a un lloc on es tornarà encara més dolent del que ja és en el moment de morir, perquè se l'impedirà estimar. Recordo un capellà que acostumava a explicar que els nens no batejats eren com animalets, que per a déu no valien res, i que si es morien, mai no veurien déu... Això que era tan evident a l'època en què m'ho van explicar, ara resulta que la mateixa església ho ha desestimat; segurament, amb la idea de l'infern passarà el mateix, perquè insinuar que déu pugui permetre que algú hi vagi a espetegar, a banda de ser un absurd, és un insult a déu.

A més de la barrabassada inhumana del concepte d'infern predicat durant segles, el fet que un bisbe per televisió hi enviï els homosexuals és podria considerar un gest d'incitació al prejudici; una llavor perillosa i injusta; llenya seca per als violents. Mario Vargas Llosa, en un magnífic article a El País, el diumenge 8 d'abril, ens recordava el crim del passat 3 de març a Santiago de Xile, en el qual quatre neonazis xilens van apallissar un jove activista gai. Mentre l'insultaven i el copejaven, li varen marcar l'esvàstica nazi al pit amb una ampolla trencada. El jove va estar vint-i-cinc dies agonitzant en un hospital abans de morir-se. Seria interessant preguntar-li al bisbe Reig Pla si la seva condemna infernal també s'ha d'aplicar a aquest xicot torturat o si per contra convé ser prudents i limitar les condemnes als gais als quals no se'ls veu la cara, ni la sang, ni les llàgrimes, ni el nom, ni la identitat; fet i fet, l'infern que ha proclamat l'església durant segles és encara pitjor que la tortura i la mort que ha patit aquest xicot gai.

Em ve al cap en aquest moment el suïcidi d'un homosexual jove, enamorat de l'església, i profundament torturat per la culpabilitat; una víctima silenciosa (com moltes n'hi ha hagut) de la violència intel·lectual dels teòlegs inventors d'una moral suposadament divina, que en realitat es fonamenta en els mots que algú de fa quasi dos mil anys va escriure, reflectint la ignorància, la misogínia, el masclisme i la incultura científica pròpies de l'època. Segons el senyor Reig Pla, ens hem de sotmetre cegament a aquests mots.

.

.