Els prejudicis i la condemna a l'infern dels homosexuals per part del Bisbe d'Alcala de Henares.

Quan hom té un fill, se l'estima tant, que aquest amor, més que un estat excepcional d'obnubilació mental afavorit per la selecció natural, ve a ser una situació de privilegi en la qual per un breu interval de temps som conscients de la infinita dignitat de tota criatura amb consciència. Aquesta consciència és la que li va faltar l'altre dia al senyor Juan Antonio Reig Pla, bisbe d'Alcala de Henares, que va celebrar els oficis de divendres sant, retransmesos per “la 2” en directe, el dia 6 d'abril de 2012.

“Piensan ya desde niños que tienen atracción hacia las parejas del mismo sexo. Y a veces para comprobarlo se corrompen y se prostituyen. O van a clubes de hombres. Os aseguro que se encuentran en el infierno.” Va dir en Reig Pla, associant, amb demagògia, homosexualitat amb promiscuïtat, i fins i tot amb la prostitució.

Pel que llegim, aquest senyor va assegurar que els homosexuals que viuen la seva sexualitat com a tals i es moren se'n van a l'infern; una afirmació que el mateix magisteri de l'església reconeix que no es pot pronunciar mai. Segons l'església, mai no es pot dir de ningú que s'hagi condemnat a l'infern; aquest senyor no només ho diu sinó que ho assegura. Tot això a banda del fet que la condemna de l'homosexualitat per part de la Bíblia hauria d'enclavar-se dins del context d'ignorància científica de l'època. De la mateixa manera com la glorificació religiosa que fa la Bíblia de la guerra contra els Filisteus es pot comprendre pel context històric i cultural, potser també caldria relativitzar la condemna bíblica a l'homosexualitat a causa del mateix context. Però no volia, en aquest escrit, parlar de l'absurd de considerar pecat l'homosexualitat sinó del verí dels mots d'aquest bisbe al referir-se a l'infern.

Qualsevol persona que hagi estimat un fill, amb plena consciència del que significa estimar un fill, sap que l'infern és una de les pitjors fantasies de la humanitat, un reflex morbós de les seves pors més profundes, utilitzat sovint per a conduir la massa vers un comportament que el poder religiós considera correcte o convenient. Els falta tenir un fill, a molts bisbes, mossens i papes, que es consideren mestres sobre la família, i que no entenen què vol dir tenir un fill; no saben de què parlen i alliçonen. Els manca un dels rostres fonamentals de l'amor; un aprenentatge intransferible, incomunicable, inexplicable, que només comprèn de ple qui té un fill; i de vegades, ni així. Només qui té un fill (no qui el fa sinó qui el té) pot rebre a canvi el beuratge revelador d'un dels rostres fonamentals de l'amor veritable.

També és cert que hi ha qui, bo i tenir un fill, s'endinsa en elucubracions estranyes, dins de sectes pseudoreligioses, que proclamen inferns descrits a llibres anomenats sagrats; són els mateixos que a voltes deixen de parlar amb algun fill, o amb alguna filla, quan a ulls d'ells comet algun pecat imperdonable; o quan un fill o una filla viuen en una situació que suposadament ofèn la moral de la divinitat. No és per tant suficient el fet de tenir un fill per a comprendre el significat de l'amor i el misteri de la infinita dignitat de tota consciència; cal encara més, cal una fe absoluta en la bondat de l'existència, una fe rotunda en la convicció que existir és bo i que l'única veritat absoluta és la que afirma que ens hem d'estimar els uns als altres, ni que de vegades ens vegem obligats a fer servir lleis sancionadores que ens protegeixin de la nostra pròpia capacitat de fer el mal.

El Déu veritable, si existeix, és infinitament superior al déu predicat per l'església o per qualsevol altra religió, perquè l'amor que ofereix el déu veritable és incondicional, no depèn dels actes de ningú. No envia l'infern els homosexuals, no condemna els qui per naturalesa senten una atracció diferent a la majoritària o els qui tenen o viuen alguna diferència sigui del tipus que sigui. La seva tasca d'atracció i transformació és progressiva i ningú no és considerat palla i llençat al foc; totes les persones són infinitament dignes i estimades. El Déu veritable no té inferns, ni tan sols pels culpables. El Déu veritable no té sexe; no és només pare ni només mare. El Déu veritable no parla cap llengua per damunt de cap d'altre; no és defensor de cap cultura per damunt de cap d'altre; no imposa més moral que el respecte i l'amor. El Déu veritable no és només el déu dels Homo sapiens, sinó de tots els éssers vivents de l'univers. El Déu veritable no dóna per perduda cap consciència a causa de cap culpa. El Déu veritable, només pel fet d'existir, esvaeix el mal, que té una existència tan efímera com la manca de comprensió. El Déu veritable no podria ser feliç si hi hagués una sola consciència a l'infern; perquè el déu veritable és empatia absoluta, i el mal que pateix algú diferent a ell és també un mal que pateix ell; l'existència de l'infern seria en ell una angoixa constant, una contradicció i un fracàs; significaria la victòria del mal. Si l'infern existís, déu i el cel serien impossibles, perquè l'amor i l'empatia els produiria, a déu i als habitants del cel, un intens sofriment etern. Si Déu i l'infern existissin, o déu no tindria empatia, o l'infern seria agradable.

Però és que l'infern predicat per l'església i descrit als catecismes, i ensenyat durant segles als infants, és un lloc a on les persones que hi són no se'ls permet estimar; viuen, segons els teòlegs que s'ho han inventat, en un estat d'odi constant, d'odi vers ells mateixos i d'odi vers tot; a banda de les tortures físiques que els fereixen de manera inimaginable tothora. Aquesta descripció representa una realitat bastant més indigna que qualsevol pecat que pugui merèixer-la. Heus aquí una altra contradicció: ¿com pot ser el càstig superior en horror al pecat? Si l'odi exercit pels pecadors, ofèn déu, ¿en quin grau no hauria d'ofendre déu l'odi dels hipotètics condemnats a l'infern, un odi imposat com a càstig? Resulta que els metges humans es desviuen per a salvar les vides humanes dels bons i dels dolents per amor a la humanitat, i, segons els teòlegs que defensen l'existència de l'infern, es veu que si a algun metge se li mor algú, a aquest mort l'espera un jutge que si li troba alguna dissidència l'enviarà a un lloc on es tornarà encara més dolent del que ja és en el moment de morir, perquè se l'impedirà estimar. Recordo un capellà que acostumava a explicar que els nens no batejats eren com animalets, que per a déu no valien res, i que si es morien, mai no veurien déu... Això que era tan evident a l'època en què m'ho van explicar, ara resulta que la mateixa església ho ha desestimat; segurament, amb la idea de l'infern passarà el mateix, perquè insinuar que déu pugui permetre que algú hi vagi a espetegar, a banda de ser un absurd, és un insult a déu.

A més de la barrabassada inhumana del concepte d'infern predicat durant segles, el fet que un bisbe per televisió hi enviï els homosexuals és podria considerar un gest d'incitació al prejudici; una llavor perillosa i injusta; llenya seca per als violents. Mario Vargas Llosa, en un magnífic article a El País, el diumenge 8 d'abril, ens recordava el crim del passat 3 de març a Santiago de Xile, en el qual quatre neonazis xilens van apallissar un jove activista gai. Mentre l'insultaven i el copejaven, li varen marcar l'esvàstica nazi al pit amb una ampolla trencada. El jove va estar vint-i-cinc dies agonitzant en un hospital abans de morir-se. Seria interessant preguntar-li al bisbe Reig Pla si la seva condemna infernal també s'ha d'aplicar a aquest xicot torturat o si per contra convé ser prudents i limitar les condemnes als gais als quals no se'ls veu la cara, ni la sang, ni les llàgrimes, ni el nom, ni la identitat; fet i fet, l'infern que ha proclamat l'església durant segles és encara pitjor que la tortura i la mort que ha patit aquest xicot gai.

Em ve al cap en aquest moment el suïcidi d'un homosexual jove, enamorat de l'església, i profundament torturat per la culpabilitat; una víctima silenciosa (com moltes n'hi ha hagut) de la violència intel·lectual dels teòlegs inventors d'una moral suposadament divina, que en realitat es fonamenta en els mots que algú de fa quasi dos mil anys va escriure, reflectint la ignorància, la misogínia, el masclisme i la incultura científica pròpies de l'època. Segons el senyor Reig Pla, ens hem de sotmetre cegament a aquests mots.

.

.