Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, December 21, 2010

Viatge al pessebre (III). Tres dies abans de Nadal.

Les cames li tremolen. La panxa l'abalança cap endavant i sua. Els ronyons li punxen com agulles. Se sent vella i pesada bo i tenir dotze anys. Té els peus plens de llagues i l'ànima trista. Potser sí que ha fet sort, i la vida és un privilegi, però a cops li sembla que hi ha d'haver alguna cosa més, que necessita alguna cosa més.
L'home gran camina al seu costat amb la inquietud quallada al rostre. Té pocs diners, i una força escadussera cas que els lladres els assaltin, i una noia prenyada al seu càrrec que es podria convertir en la joguina dels “sense escrúpols”, no seria el primer cas i no vol ni pensar-ho. Aquest incordi de cens; l'opressió de Roma; el risc de la detenció si no obeeix; l'embaràs inoportú de la nena, la seva esposa; els dubtes sobre l'embaràs; la incertesa roent de les misterioses causes de la fecundació. Ell és estèril, sempre ho ha estat; estèril amb les tres dones que ha tingut i que se li han mort; maledicció de Yaveh, càstig pels seus pecats, vergonya que ha d'arrossegar tota la vida amb la mirada compassiva dels rabins, dels amics, de la gent del poble. Estèril i la dona prenyada. Els somnis místics li han tranquil·litzat la consciència. La gent diu, de vegades amb ironia, que potser s'ha curat; però ell sap que no, que el problema és un altre, que el rosec ve per un altre costat, i que li fa vergonya dir-ho. La noia calla; és el que en aquest món que viuen fan totes les noies. L'home la mira: petita, menuda bruna, la cara bruta, els ulls joves i vius de color de castanya, el somriure fàcil, defensiu, tímid. Es diu Míriam i el pobre ruc no pot amb ella amb aquesta panxa enorme que la fa encara més bella.
Arriben a l'adreça que els han dit; una casa amb estable que de nit acull viatgers sense sostre. S'atansen a la porta principal, enllà de les quadres i piquen la fusta amb timidesa. Ningú no els respon; la porta resta closa.
-No us obrirà -diu algú des de terra -. Quan ja és de nit, no escolta els trucs. Espera el mesies.
-El mesies? -l'home gran fa una cara estranya, com de sorpresa.
-Sí. Es veu que estudia el dia i l'hora que ha de venir, no fos cas que se li plantés al davant i no se n'adonés! -exclama, amb to burla, trencant a riure.
L'home gran mira la Míriam, descansa la mirada sobre el volum de la seva panxa, alça els ulls al cel i es pregunta què pot fer. El part és imminent. Les quadres són massa brutes. Fems arreu. Manca d'intimitat. Personatges estranys; alguns beguts.
-Anem-nos-en -diu a la noia Bruna. I fan cap vers els turons de Betlem, algun racó trobaran; qualsevol lloc serà millor que aquesta quadra.

No gaire lluny el viatger i Marcus xerren dels costums romans i de les rareses de la gent d'aquesta època. A Marcus, el viatger li sembla un personatge culte, i força estrany; un savi de tot, misteriós, diferent; un apasionat de la vida; i per molt que li ha preguntat no ha aconseguit esbrinar d'on ve, ni com és que domina tantes llengües. Mentre xerren, no els passa desapercebut el fet que l'estrella que pendola creix per moments; i arriba un punt que la seva claror és tan intensa que el romà cau de genolls convençut que Jupiter ha decidit baixar del cel i endur-se'l cap als astres. El viatger, però, percep amb claredat la natura de l'objecte lluminós i va fent que no amb el cap com si sabés què està passant i no ho aprovés de cap manera.
-Marcus, aixeca't, no tinguis por, que no és Jupiter!
-Agenolla't, ingenu, que no ho veus que això no és d'aquest món?
-És d'aquest món, marcus, creu-me. És d'aquest món.
-Per què ho afirmes amb tanta seguretat?
-Perquè em temo que són els meus, Marcus. No hi ha manera que em deixin sol.
El romà i el viatger caminen vers el punt on la nau lluminosa ha aterrat. El romà, aterrit. El viatger, força inquiet i sorprès.

Monday, December 20, 2010

Viatge al Pessebre (II). Quatre dies abans de Nadal.

Marcus, el seu amic romà, li pregunta que d'on ve, i el viatger li diu que de molt lluny, d'un país que gairebé ningú d'aquestes terres coneix; una terra un xic menys esquerpa que aquesta, si bé no gaire menys. I el romà es lamenta de la mala baba dels jueus i la seva dèria de rebutjar Roma i la civilització. El viatger calla i es mira el romà amb expressió de no saber per on començar a explicar-li que de civilitzacions n'hi ha moltes i de moltes menes, i que la de Roma potser no és la millor, sinó tan sols la més poderosa. Però ¿com dialogar amb algú tan llunyà i tan diferent?

Passegen pels afores de Betlem mentre el cel es va tenyint de color de rosa. El viatger li diu a Marcus que s'ha passat el dia buscant un hostal, una pensió o alguna mena de negoci que se li assembli... El romà se li posa a riure i li diu que no sap en quina terra està; que la gent de les rodalies només saben acollir les bèsties de bast, i que Betlem, que són quatre barraques i para de comptar, no té ni fonda, ni termes, ni una casa que valgui més que els sextercis que hi caben dins d'un puny. El viatger insisteix que hi ha d'haver un hostal, que ho sap del cert; en Marcus fa una expressió d'incredulitat que frega el mensypreu.

L'astre misteriós torna a aparèixer, i de tant en tant repeteix la seva oscilació inexplicable.
-Què és? -li demana el viatger, a en Marcus, assenyalant el llum rutil·lant.
-Vés a saber! Apolo que ha passat per Cal Baco i va de tort -i trenca a riure.

Entren dins del llogarret, i una de les construccions, que de dia semblava solitària, mostra, per les escletxes de les finestres, una claror tremolosa. L'estable de l'exterior apareix atapeït de gent; una bonior de cossos jauen damunt la palla. El viatger s'hi acosta.
-Què hi feu aquí? -els pregunta xapurrejant un arameu après a la Plaça Universitat de Barcelona. Un dels caps ajaguts s'alça i escup a terra amb la mirada buida.
-Dormir... ves... quin cony de pregunta!
-És vostra la casa?
-Ves a passeig! -crida un altre dels que semblava que dormien.
Li estranya que s'estirin quan la claror del sol encara despunta.
-És l'hostal que busques. Segur. -li diu Marcus -. Veus... ja l'has trobat. De dia el deuen tenir clos. L'hostaler el deu obrir només pels pastors i pels peregrins que van a Jerusalem. Vénen a dormir a l'hora de les gallines perquè es lleven de matinada. Se les saben totes aquests jueus; treuen sextercis de sota les pedres!
El viatger es dirigeix a la porta principal de la casa, al fons de l'estable, i comença a picar contra la fusta. Ningú no li respon. Continua picant. Se senten unes passes i uns renecs. La porta s'obre amb un grinyol i apareix un vell, que sembla un rabí, amb unes barbes que li arriben a mitja panxa. Alça un pergamí enrotllat com aquell qui amenaça amb un barrot i mastega uns mots amb una veu enrogallada.
-Que no ho saps que després de la posta no responc, tros d'ase!
-Ho sento... jo només volia...
-Res. Res de res! -crida amb els ulls fora de les conques -. Ho veus, això? -alça el pergamí -. Estic estudiant el dia i l'hora en què arribarà el mesies. I tu em véns a destorbar! Fuig!
I tanca la porta amb una estridència que fa rondinar tots els qui intenten d'adormir-se.

-Si més no, ja he trobat l'hostal.
-Per què t'interessa tant aquesta merda d'hostal? -li demana en Marcus.
-Perquè qui busco passarà per aquí un dia d'aquests.
-I qui busques, si es pot saber?
El viatger fa silenci al llarg d'uns segons i estrafà una expressió com de desesper.
-Exactament, no ho sé; potser Apolo.

Al cel, la llum que oscil·la apareix cada vegada més grossa i més baixa. Els dos amics caminen entre les farigoles i els romanís dels turons ran de Betlem. La celístia estén la immensitat dels astres, que el viatger assaboreix com mai fins avui. La infinita foscor de les nits les fa intensament lluminoses. Els grills canten a poc a poc. Un botorn calent udola. L'infinit silenci de les nits, les torna infinitament melodioses.
.

Sunday, December 19, 2010

Viatge al Pessebre. (I) Cinc dies abans de Nadal.

“Maria esperava un fill.
Mentre eren allà (a Betlem), se li van acomplir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.”

Rellegeix Lluc, capítol 2, versets 5 i 6. En grec. En llatí. Tant de bo tingués l'hebreu o l'arameu. Calcula xifres. Cada lletra una xifra. Estudia la seqüència de les xifres. Mira el cel de la nit al ras. És abril de l'any quatre abans de Crist. Ironies de la història: Crist va néixer l'any quatre abans de Crist. Però a Betlem i a les seves rodalies ningú no coneix cap Yeshua recent nascut; ni cap Miriam, ni cap Josep. De res no li ha servit interrogar cada rodamon, cada viatger, cada família que als seus ulls li semblava sagrada. Potser no va ser a l'any quatre. Potser s'ha equivocat d'any i li tocarà esperar i per tant buscar-se la vida en aquest món estrany i brutal que ha descobert. Pudors. Silenci. Foscor intensa a les nits. Sembla mentida el que fan els enllumenats elèctrics, el brum de les màquines, l'esperit asèptic del món absurd d'on ve. Però també ha vist esclaus, i molts pobres, morts, misèria, monstres que fuetegen presoners, nens plens de puces, xinxes i insectes fastigosos que ni sabia que existien. Potser el que més li ha impactat són les dents de la gent; les dents corcades i esgrogueïdes; les genives buides dels adults madurs. Els somriures amb forats dels pobres. Arreu hi ha pobres. Gairebé tothom és pobre. Es respira una estranya alegria, una mica falsa perquè hi ha molta por. Por als romans. Por als sacerdots. Por als lladres. Por a les malalties que signifiquen una mort probable. L'alegria és una mena d'antídot contra la por que tot ho emplena. Llavors arriba la nit i torna el silenci i la negritud d'un món salvatge i immensament natural.
Camina com un somnàmbul pel perímetre de Betlem. Un romà l'atura i se li dirigeix en un llatí estrany, fluid, popular.
-Qui ets i on vas?
-Sóc foraster. I estic aquí per negocis. -li dic. I les cames li tremolen perquè el paio aquest aixeca la llança i el mira amb els ulls buits. -. Conec el Cesar -li diu. Mentint com un imbècil, però no vol morir.
-Si és mentida et forado.
-És veritat. August i jo som amics. Tinc una imatge d'ell que em va pintar un artista amic. -Li diu sentint-se com Colom amb els mirallets que regalava als indígenes. I treu la fotografia d'una estàtua antiga d'August. I el romà fa uns ulls com plats i em mira com si veiés un déu.
-Qui diantres ets? -demana esverat.
-Sóc amic de Roma -menteix de nou -. I si vols, també puc ser amic teu. Podem ser amics.

Caminen fins a l'alba, el romà i ell; i xerren de l'Imperi, del Cesar i dels seus enemics. De les glòries d'August i de Juli. Li pregunta, al romà, si sap alguna cosa d'un cens i li diu que sí, que està venint gent d'arreu a registrar-se a Jerusalem. El viatger li confessa que busca uns amic que sap que vindran. El romà l'abraça i li diu que està molt content d'haver conegut un savi com ell. S'allunya perquè ha de tornar amb els seus superiors, però queden per demà a la nit, que tornarà a patrullar.
El sol despunta. No fa fred. Imagina que és un pastor i que vigila les seves ovelles sota els últims estels. No li cal protegir-se del fred. No hi ha neu, ni àngels, ni filadores, ni caganers... Al cel, però, hi ha un astre desconegut; sembla un planeta, però no ho és; és massa brillant i es mou com un pèndol. I no hi ha cap planeta a qui toqui estar al punt del cel on guspira aquest objecte. Per fi un senyal; potser ha vingut a l'any correcte. Però aquí ningú canta nadales i se sent plorar molta gent.
. 

Thursday, December 16, 2010

Solucions al fracàs escolar (IV) Primer error: prioritzar els resultats per damunt de l'aprenentatge.


Als temps que corren, i des de fa pocs anys, s'ha deslligat, amb tanta força com bona intencionalitat, l'obsessiva preocupació pels resultats acadèmics escolars. I aquesta preocupació no ha estat la dèria personal de la directiva de cap centre escolar en concret, sinó del mateix Departament d'Educació, que contempla l'anàlisi dels resultats acadèmics dels alumnes del centre com a element fonamental per a l'avaluació de la seva junta directiva. Penso, amb tot el respecte i consideració que em mereixen les persones que dediquen la seva vida a la gestió de l'educació a Catalunya des del Departament d'Educació, que aquesta estratègia amaga un risc terrible: el perill que els centres educatius, potser sense adonar-se'n, treballin pels resultats en perjudici de l'aprenentatge.

Aquest és el dilema: “resultats o aprenentatge”; i és clar que la solució és “resultats i aprenentatge”, però prioritzant l'aprenentatge, protegint l'aprenentatge, garantint l'aprenentatge.

La pressió exercida damunt dels docents per tal d'aconseguir “bons resultats” (és a dir, per assolir un percentatge molt alt d'aprovats), sumada a les dificultats habituals de la tasca docent, podria produir que els professors tendissin a buscar resultats sacrificant l'aprenentatge; això passa quan el professor posa excessivament fàcil a l'alumne la tasca d'aprovar; tan fàcil que a l'alumne gairebé ja no li cal ni estudiar; i si ha d'estudiar, ho té tot tan mastegat que no arriba a adquirir la capacitat de deduir què li pot preguntar el professor; tan fàcil, que potser l'alumne ja no se sent esperonat a procurar una adequada presentació dels exercicis, dels treballs, dels dossiers... perquè sap que el professor l'aprovarà igualment gràcies al seu intent, a la seva actitud, a la seva bona disposició, perquè el professor necessita aprovar els alumnes a causa de la pressió exercida pel sistema, que avalua els docents pels resultats dels seus alumnes i no per l'aprenentatge real dels seus alumnes; l'alumne cada vegada ho té més fàcil per aprovar i més difícil per aprendre.

L'alumne necessita aprendre a sobreviure acadèmicament. Necessita haver de preparar-se amb duresa un examen per tal d'arribar a ser competent en tots el reptes educatius que en el futur se li proposaran. Necessita saber que pot suspendre; i que de fet si no s'esforça, suspendrà; i necessita saber això per tal d'assumir que la capacitat d'esforçar-se és una eina que ha d'adquirir tant sí com no si vol triomfar a la vida. Necessita haver d'aixecar els ulls per a poder veure el llistó que se li demana que salti, i descobrir que malgrat que al primer intent no pugui, al segon, corregint els errors, ho podrà fer. Si el llistó és excessivament baix, sens dubte, el professor podrà aprovar un percentatge superior d'alumnes, les seves gràfiques de resultats sortiran de color verd, les estadístiques deixaran Catalunya ben situada en el context dels països europeus, però els nostres alumnes estaran esmonyonats, menysvalorats, desaprofitats, atrofiats...

Per tot això, crec que cal corregir el camí. Cal defugir l'obsessió per la façana, per l'aparença, per les estadístiques, per la imatge... i caminar vers l'aprenentatge real, que de vegades necessita escriure un insuficient en un butlletí per a transmetre un missatge. Hem de garantir els aprenentatges, i no pas els resultats. El que caldria seria obtenir uns resultats que sortissin d'avaluacions externes independents dels centres educatius, que posessin el llistó allà on ha d'estar. El professor, per bones intencions que tingui, està molt pressionat pel sistema actual de recerca de resultats, i, ni que es proposi no fer-ho acabarà baixant el llistó. Caldria que hi haguessin avaluacions externes cada curs acadèmic, i que fossin presentats, als centres educatius, els objectius que se'ls exigirà en aquestes avaluacions externes als alumnes de cada curs des de primària fins a l'ESO; i que aquests objectius i aquestes avaluacions no es limitessin només a qüestions conceptuals, sinó que abastessin proves de procediments i d'actituds. La pressió i l'esforç del docent es desviaria de l'obsessió pels resultats estampats al butlletí cap a l'assoliment real dels objectius exigits; i això no hauria d'implicar cap estrès afegit si al mateix temps s'aconseguissin grups de 10 alumnes per professor, i si alhora es tinguessin en compte les dificultats socials i el context de cada grup d'alumnes a l'hora valorar el grau de dificultat d'aprenentatge de cada grup.
.
.

Wednesday, December 15, 2010

T'estimo, però no et necessito. T'estimo perquè no et necessito.

Si necessités els altres per ser feliç, i els busqués i els tractés a causa d'aquesta necessitat, els convertiria en instruments, i en conseqüència els estaria utilitzant. El fet de no necessitar els altres, i d'assumir que no els necessito per a ser feliç, em permet estimar-los; perquè l'amor només ho és si continua sent quan no rep res.

Òbviament, com a éssers socials, ens necessitem mútuament, però no pas com a condició per a ser feliços sinó per raons d'intendència, de funcionament mental, d'educació, de supervivència... La satisfacció d'una persona, encara que no ho sembli, sempre depèn només d'aquesta mateixa persona; per això la nostra relació amb els altres ha de buscar només els altres, i no pas allò que dels altres volem aconseguir. Només podem estimar bé si tenim clar que, des del punt de vista de la satisfacció existencial, no necessitem a qui estimem. Potser aquest missatge que exposo sembla dur, esquerp o individualista, però em temo que és cert. Si no trobem la felicitat en nosaltres mateixos, no la trobarem enlloc. I res extern a nosaltres mateixos ens proporcionarà una felicitat que només depèn de la nostra capacitat de “veure” i de la nostra actitud front aquesta visió.

Tot això no impedeix que poguem ser feliços amb els altres, i que poguem intentar ajudar-los en el seu camí existencial; però seran ells els qui trobaran o no la seva felicitat, no pas nosaltres els qui els l'ensenyem o els la proporcionem. Les persones només som capaces d'aprendre, l'exercici d'ensenyar és una tasca utòpica que ha de limitar-se a disposar qui aprèn davant les condicions més adequades per l'aprenentatge. Només s'aprèn. Gairebé mai o quasi mai s'aconsegueix ensenyar. El mestre ha d'ajudar l'alumne a aprendre; però és l'alumne qui ha d'aprendre.

Una mica, tot això, em porta a pensar en els rànkings, els premis, els seguidors, els fans... Quan ens alliberem de tot allò que ens jutja, ni que sigui positivament, la nostra tasca esdevé gloriosa, perquè té un valor per ella mateixa i no pel que els altres ens regalin a causa de la nostra activitat. Només ens necessitem a nosaltres. Els altres, els hem d'acollir i de buscar no pas perquè ens donin alguna cosa, sinó per ells mateixos; tot i que, si ho pensem bé, ens adonarem que el goig de buscar-los i de servir-los per ells mateixos ens dóna molt i molt.
.
.

Tuesday, December 14, 2010

El vent del bosc


Relat guanyador al
IV Premi de Sant Joan Despí.
Abril del 2009.


I




M'agrada travessar el bosc en solitari; i no em refereixo pas a l'exercici d'avançar pels camins assenyalats, sinó a endinsar-me sense una direcció determinada sota els caps dels arbres, a sentir la flonjor de les fulles sota dels meus peus, a patir els pendents que s'alcen fins a cimeres ventoses, a penetrar la foscor de les obagues més ombrívoles, i a arribar a racons on aconsegueixo la falsa i indòmita sensació de trobar-me en un lloc que tal vegada cap ésser humà no hagi trepitjat. És per això que avui, vint-i-tres de desembre de dos mil set, primer dia de les vacances de Nadal, decideixo de pujar al turó tirant pel dret. I un cop allà, al cim, continuo encara fins a més al nord, i m'atanso a la Vall Fosca, al paratge feréstec on gairebé mai ningú no gosa arribar.
De tant en tant, m'aturo, i escolto tots els sons: el crit d'algun au que no sóc capaç d'identificar, l'udol del vent, el bruit dels brancatges agitant-se.
S'atura la ventada. Comença a nevar. Em meravella la neu, que com totes les coses grans cau en silenci. M'enfilo a una clariana que queda un xic per damunt del nivell del bosc, i m'assec a la soca d'un roure a contemplar com el paisatge es guarneix de blanc. És en aquest moment que em sembla sentir un somic. M'aixeco, aguanto la respiració, i identifico amb tota seguretat, i no gaire lluny, un plor estrany, com un ronc.
-Que hi ha algú?
Les branques s'agiten. El plor persisteix i es transforma en mots.
-Pep... Ramon -pronuncia qui sigui que està plorant.
M'acosto als arbusts d'on procedeix la veu i hi descobreixo un vell amb la roba esparracada. Els flocs de neu se li enganxen fins per les pestanyes.
-Què li passa, bon home?
Em mira i torna a plorar.
-El puc ajudar?
Fa que no amb el cap.
-És molt trist passar el Nadal sol... -acaba dient. Després m'explica que té dos fills que estan barallats, que no es tracten des de fa anys i que això li produeix un sofriment insuportable. El veig tan afligit que sento la seva pena talment com si fos meva. Intento d'animar-lo, però l'home es capfica en l'odi dels seus fills; un odi que, segons ell, s'ha convertit en indiferència. I és clar, si mana la indiferència, com s'ho faran per arribar a la reconciliació? Repeteix aquesta pregunta obsessivament i amb la veu trencada, i afegeix que el temps passa de pressa, que no ens n'adonem i se'ns consumeix la vida.
-I què és una vida sense amor, eh? ¿Digui, jove, quina mena de vida és aquella en què les persones que més ens hauríem d'estimar restem lluny les unes de les altres?
Vessa una mena de llàgrimes estranyes que se li subjecten a les comissures dels ulls, petites i rodones com perles; i fa tant de fred, que les perles de seguida se li glacen. El borrissol de neu que li cobreix el cap es va gelant a poc a poc
M'ofereixo a ajudar-lo. Li dic que, si vol, pot venir a sopar amb mi la nit de Nadal, que estic passant uns dies a casa d'uns parents, i que hi té un lloc a taula. Em mira amb agraïment, però fa que no amb el cap. Insisteix que l'únic que el pot tranquil·litzar, l'únic que de debò desitja en aquest moment, és que els seus fills s'estimin. Assegura que si s'arriben a reconciliar, ell anirà de gust a sopar amb ells la nit de Nadal i totes les nits que calguin.
Li pregunto si viu al poble; em respon que no, que la seva llar és el bosc. Repeteix que no sortirà del bosc fins que els seus fills es tornin a estimar. Li pregunto que com pot ser això, que quina mena de fills poden deixar el seu pare al bosc, tot sol, dia i nit. M'explica que, a ell, el bosc no li desagrada, que al bosc té tot el que li cal, que ja fa molts anys que el bosc ho és tot per a ell. I sense preguntar-li-ho, afegeix que es diu Jan Farré i que l'anomenen "El Raret", i que els seus fills es diuen Pep i Ramon, i que fa tant de temps que no els veu, que no sap ni si encara viuen al poble.
El deixo allà, sol, palplantat enmig de la boscúria. El contemplo, compungit, fent-me adéu amb la mà mentre la neu el va cobrint de blanc.

II


Cau la nit, i per molt que m'hi esforço no em trec del cap el vell del bosc. Dedueixo que deu viure en alguna de les antigues cabanes dels carboners, d'aquelles que encara resten dempeus i que de tant en tant em trobo mig enrunades quan faig sortides llargues per la natura. Entro al bar del poble, demano un cafè, i observo tres homes que discuteixen de futbol. Se'm passa per la imaginació de preguntar-los pels fills del vell. No sé si realment tinc intenció de fer de mediador, o si només em dirigeixo a ells per pura curiositat, però sigui com sigui, els plantejo la qüestió.
-Pep i Ramon? Germans? D'aquí? Del poble? -van dient amb cara d'estranyesa, i m'expliquen que són de Maçanet de tota la vida i que mai no han sentit a parlar de cap Pep ni de cap Ramon que fossin germans. Els explico que són fills d'en Jan Farré, "el Raret", i tornen a fer que no amb el cap. La neu continua caient i penso en el pobre vell glaçant-se a les muntanyes; m'imagino el seu cor, esquinçat per una gelor més freda que la de l'hivern. El cambrer engega el molinet del cafè. Els tres homes aixequen núvols de de fum pels espais del bar. Tenen els ulls enrogits per l'anís i el tabac. Em pregunten si sóc de Barcelona. Els responc que sí, i, decidit a esbrinar el misteri, els continuo interrogant.
-No sabran pas qui em podria informar del Pep i del Ramon?
Em miren amb un punt de desconfiança. Un d'ells m'agafa pel bracet i m'acompanya fins al carrer. M'assenyala un portal a la vorera de l'altra banda.
-Allà hi viu l'home més vell del poble; si ell no els coneix, és que no existeixen.


III




-Pep i Ramon? Sí... i tant... és una història trista. -diu el vell, abaixant la mirada.
-Una història trista?
-Sí, noi. D'aquelles històries que un no voldria recordar mai; coses de la guerra.
-I sap on els podria trobar?
-En Pep té una casa aquí, al poble; la dels seus pares; però no sé on viu de continu. I si t'haig de ser franc, fa molt de temps que no el veig, no ve gaire. En Ramon viu a Darnius. Quan es van barallar, li vaig perdre el rastre.
-Per què es van barallar?
-La guerra, fill.
-La guerra? Què va passar?
-En Pep va lluitar amb Franco; en Ramon era milicià. Oi que m'entens?
-Que trist! Llavors, ja deuen ser grans.
-Sí. Si són els mateixos que jo conec, són força grans... rondaran els noranta.
-Però no pot ser... si jo vaig veure el seu pare ahir mateix; i per l'aspecte, en deuria tenir setanta o vuitanta.
-Que vas veure el seu pare?
-Sí
-A on? Al cementiri, potser? -pregunta amb ironia i trenca a riure.
-No. El vaig veure al bosc.
-Al bosc?
-Sí, al bosc.
-Bestieses!
-Bestieses? Per què? Què vol dir?
-Fill, el seu pare va morir a la guerra; el van venir a buscar una nit, se'l van endur al bosc i el van afusellar. Ni tan sols no van trobar el cos.
-I qui el va matar? Els milicians? Els feixistes?
-Doncs fixa't que ningú no ho sap! La seva dona va quedar tan esglaiada quan va veure que se l'enduien, que no va saber dir qui havia estat... perquè el fet és que a aquell pobre home el perseguien tant els de dretes com els d'esquerres. Uns el volien matar per catòlic, els altres per comunista.
-Era catòlic i comunista?
-Exactament, fill meu... catòlic i comunista. Però saps una cosa? Tant se val que fos catòlic o comunista; era un bon home; no he vist mai ningú tan generós, tan desprès. Maleïdes guerres!
-Escolti, em podria dir on viu en Ramon?



IV




Truco i no rebo cap resposta, però sé que hi és perquè sento que camina i que obre i tanca portes. Torno a trucar i escolto un "ja vaig" un xic amargat. Quan obre, força la vista i fa una expressió com de dubte; suposo que tractant de recordar qui sóc. Li explico que no ens coneixem, que vinc de Maçanet i que estic fent una investigació periodística sobre la guerra civil. Li demano, si us plau, si em podria respondre unes preguntes. Fa que sí amb el cap i em convida a passar. L'habitatge fa una olor estranya, barreja de brutor humana i de menjar acabat de cuinar. Es deslliga a parlar de la guerra, de la seva col·laboració amb la república, de les desgràcies que va arribar a veure i de les injustícies del feixisme a la postguerra. Li pregunto si coneix algun cas d'aquells en què dins d'una mateixa família a diferents membres els toqués de defensar causes enfrontades. La mirada se li entenebreix i sembla a punt de desmaiar-se. Em diu que sí, que és clar que coneix algun d'aquests casos, que la seva família n'és un. Faig veure que m'interesso molt per la qüestió, li dic que precisament és el tema central del meu reportatge, i que espero que em pugui ajudar a comprendre aquest drama. I m'ho explica. Em parla del seu germà, que des de gener del trenta-sis militava a Falange Espanyola. Em diu que d'ençà d'aquell moment, en Pep el va considerar enemic d'Espanya i de tots els valors que pagava la pena de defendre. I ell, d'altra banda, militava al Frente Popular, i considerava el seu germà poc més que una bèstia implacable, un reaccionari defensor de les injustícies de sempre, un pistoler sanguinari al servei d'un dictador potencial. S'atura, panteixa, mira a terra. Li pregunto si aquesta situació neguitejava la família, i agita el cap amunt i avall fent que sí; jo diria que fins i tot amb llàgrimes als ulls.
-El meu pare... -diu esgotat -. El meu pare va morir rabiant!
I m'explica que el seu pare sempre havia estat comunista, però que alhora era profundament creient, barrejava una bonior d'idees per a molts contradictòries, però que dins del seu cap lligaven harmònicament i dibuixaven una societat ideal, un món on les persones s'estimaven i es respectaven fos quina fos la seva manera de pensar. El seu pare era un home que creia en l'ésser humà per damunt de les idees, de la nacionalitat o de les creences; fins i tot per damunt de les seves accions.
-El pare sempre ens deia que un home era un home, que una dona era una dona... i que no importava com pensessin, que per dam
unt de tot eren persones.
-Llavors, sospito que l'odi entre tots dos germans li devia fer molt de mal -li dic.
I torna a fer que sí. I se'm posa a plorar com una criatura. Transcorreguts uns segons, es recompon i continua xerrant.
-La nostra mare es va morir de pena. De petits, sempre ens despertava cantant; i tots tres corríem a despertar el pare. El tibàvem fins a la cuina on esmorzàvem plegats. El meu germà i jo, quan érem nens, somniàvem que algun dia ens convertiríem en salvatges i que habitaríem boscos verges vivint només amb l'essencial. Ens vàrem prometre que ens casaríem amb dues noies precioses a les quals els agradaria l'aventura. Els nadals eren genials, perquè tots quatre, després de sopar, prop de la llar de foc, cantàvem nadales i contemplàvem els estels a través de la finestra. El pare ens deia que algun dia es descobriria que enllà dels astres hi havia altres mons, habitats per persones com nosaltres; o potser diferents que nosaltres, però que al capdavall serien persones capaces d'estimar i de ser estimades. I la nit de reis ens adormíem amb el neguit de saber que quan ens despertéssim trobaríem els regals. Mai no eren regals sofisticats, però sempre ens semblaven increïbles. Al pare li agradava molt il·lusionar-nos amb la història d'aquells mags que cada anys ens portaven regals malgrat que no haguéssim estat prou bons.
-Malgrat que no haguéssiu estat bons?
-Exacte. Aquesta era una de les diferències entre el nostre pare i la resta de famílies. Ell deia que els reis ens estimaven a nosaltres, independentment dels nostres actes. I que ens estimarien igual, féssim el que féssim; i que per tant ens deixaria els mateixos regals tant si érem bons com si no.
-I no us portaveu malament, sabent això?
-No, al contrari. Precisament perquè sabíem que ens estimava tant, ens horroritzava defraudar-los, i encara ens portàvem millor. D'aquesta manera el pare ens va ensenyar que l'amor no es lliura a canvi d'alguna cosa, que si és amor de debò, és incondicional, i que l'amor incondicional engendra amor allà on no n'hi ha.
-I com vau poder arribar fins on vau arribar, amb un pare així?
-La política. Ens vam enganxar tant als nostres ideals, que els vam arribar a posar per damunt de tot. Ja no ens veiem com a germans, sinó com a contrincants; i més tard, com a enemics. En aquella època, el país bullia de violència, i jo no puc evitar de recordar el meu germà com un feixista que va executar un munt d'ex-combatents republicans, un col·laboracionista que em va arribar a delatar a mi mateix.
-I on és ara, el seu germà? Viu encara?
-Em penso que sí. Però no tenim relació.
-I no ha pensat d'apropar-se a ell.
-És un malparit. I per més oprobi, va heretar la casa del pare, la de Maçanet.
-Potser el seu pare estaria content si es reconciliessin.
-El meu pare? Al meu pare tant li és, perquè és mort. El van matar a la guerra.

Quan sóc a punt de marxar, m'ensenya una fotografia del seu pare, i ho veig clar. És l'home del bosc; sens dubte és ell. Se'm posa la pell de gallina i li ho explico tot. Li detallo, fil per randa, el que em va passar ahir mateix a la Vall Fosca. Davant la meva sorpresa, el Ramon em fa fora de casa. Comença a insultar-me i a dir-me que tot és un truc del feixista del seu germà per a morir-se amb la consciència tranquil·la, però que no li sortirà bé. Em llança objectes pel cap, i m'escridassa com un energumen.



V




Avui és Reis, i em trobo dessota la porta una carta escrita a mà. És del Ramon.
"Després de fer-te fora a tu, fill meu, em vaig sentir petit com una formiga. M'imaginava el meu pare capficat, passant fred en algun racó de bosc, trist a causa de la meva llunyania vers el meu germà; però al mateix temps, la història que em vas explicar em semblava una broma de mal gust. El cas és que jo sabia que el meu pare estava enterrat en aquell bosc, i això no era cap mentida. La tristesa es va apoderar del meu cor, el va abraçar amb les seves mans llefiscoses i fredes, i vaig haver de seure a la butaca de davant de l'estufa. Per un moment, em pensava que em moria; i em vaig veure pobre, però no pas de diners, sinó de vida, de companyia, d'arrels, d'escalfor. Aquella mateixa tarda del vint-i-quatre, vaig apropar-me a Maçanet amb l'única intenció de retrobar-me amb el paisatge de la meva infantesa, i amb la idea de demanar perdó a la mare, al pare, a les parets del poble, al cel encapotat de l'hivern, als camps, als racons on havia jugat de petit, a les promeses que vaig fer-me a mi mateix quan era adolescent; promeses traïdes pel meu orgull i la meva ambició; innocències esbotzades per la violència d'uns ideals que semblaven eterns i que en realitat només eren mots dibuixats a la sorra d'una platja; mots fàcilment esborrats pel vent, per les onades, pel temps que passa amb un ritme ineluctable.
Quan es va fer de nit, em vaig plantar a la plaça del poble, davant de la façana de la casa dels meus pares; la llar on el meu germà i jo havíem nascut. Era closa, fosca, silenciosa. La neu queia amb rauxa i m'anava tapant els peus i emblanquint la roba. La llum ataronjada del fanal feia pampallugues amb els flocs silenciosos que queien i engruixien la catifa blanca. Llavors, vaig sentir el motor d'un cotxe que s'acostava, i em vaig amagar en un portal. Era el meu germà, amb la seva filla, el seu gendre i els seus néts, que arribaven a la casa de Maçanet a celebrar el sopar de Nadal. Baixaren tots del cotxe. Els infants cantaven, corrien, es llançaven boles de neu. La Rosana, la meva neboda, anava repetint que estava molt contenta de passar el Nadal a casa dels seus avis. En Pep estossegava, i aquella tos em va recordar la meva tos, la tos de tantes tardes de diumenge en què m'he sentit sol fins a morir-me de llàstima; la tos del pare quan jo era petit i m'estava dins del llit intentant d'adormir-me mentre sentia la veu de la mare parlant de les vaques, del blat, del temps... I el pare estossegava i la mare li deia que s'havia de cuidar, que tenien dues criatures i que volia tenir-lo al costat molts anys. La tos d'en Pep era la tos de la meva família. La família segada per la guerra i per l'estupidesa humana. I en aquell moment, no vaig poder més i vaig sortir del meu amagatall. Vaig cridar el seu nom, fort, com un babau, com un pàmfil. "Pep" vaig dir, "Perdona'm! Germà! Perdona'm!" Ell es va quedar esglaiat. Va fer silenci al llarg d'uns segons que em van semblar eterns. Se'm va acostar i em va abraçar amb una força descomunal. "Perdona'm tu a mi", va dir. "Ets tu qui m'ha de perdonar a mi!" I vam plorar tots dos com si tinguéssim vuit anys. I em vaig oblidar del meu comunisme, i ell no va dir res de les seves idees reaccionàries. No vaig ni pensar en els seus crims; era només un vell, i jo un altre vell. Ell tampoc no em va retreure les esglésies que jo havia cremat, ni els terratinents que vaig anar a buscar. La seva família es va acostar a mi i em van abraçar. Tant sí com no, em van fer quedar a sopar. La llar de foc crepitava. Rere el vidres guspirejaven les volves blanques caient del cel. Els petits corrien per la casa. El meu germà em mirava i somreia. Havent sopat, vam cantar nadales a prop del foc. Tot d'un plegat, van picar a la porta amb força. Tots ens vam estranyar que a mitja nit vingués algú a casa; al poble, gairebé ja no ens coneix ningú. En Pep s'aixecà i anà cap a la porta. El vaig seguir. Qui fos que trucava continuava picant amb ganes. "Ja va! Ja va!" cridava el Pep. Quan va obrir, però, no hi havia ningú. Vam sortir un metre enllà del portal, i res. Va bufar una ventada i va escampar flocs de neu pel passadís i per la sala on s'estaven els fills i els néts d'en Pep. I darrere els flocs de neu, van ploure fulles d'alzina i brots de farigola i de romaní. Les criatures van fer un "oh" d'admiració i van començar a llançar-se pel damunt la neu i les fulles. Els grans els començaren a fer pessigolles. En Pep em mirà, em posà la mà al muscle i em digué que no em podia ni imaginar com se sentia de feliç de retrobar-me. Vam tancar la porta del carrer, i encara que ni ell ni jo no ho vàrem dir, vam pensar en la mare i en el pare, i en tantes coses bones viscudes que no podríem oblidar mai. Després tornàrem a la xemeneia, davant de la llar de foc, i vàrem continuar cantant."

Monday, December 13, 2010

Solucions al fracàs escolar (III). Tercer objectiu i primer mètode. Treballar un trimestre de l'ESO en una empresa en condicions d'igualtat.

Ajudar els alumnes a prendre consciència que viure és feixuc, que els privilegis valen diners, i que els diners exigeixen un esforç.
Ajudar els fills a prendre consciència que allò que potser els sembla que són drets potser són privilegis. Els objectes que es poseeixen: televisió, ordinador, jocs, joguines, roba, objectes preuats, plaers, oci, extraescolars... són realitats que exigeixen el peatge d'un cost econòmic que els pares suen, si poden, i que molts no poden aconseguir.
Aconseguir que els nens prenguin consciència d'això no és gens fàcil. No n'hi ha prou amb explicar-ho. La convicció que la vida és coll amunt, que la vida és mílicia, que la vida és un vol de nit, que la vida és un combat (contra un mateix i contra l'entorn)... s'adquireix sovint amb molt de sofriment i amb unes quantes derrotes.
Potser caldria (i heus aquí la meva proposta pol·lèmica, transgressora, antiga... alguns l'anomenarien inhumana i antipedagògica) que un dels trimestres de l'ESO fos (obligatòriament per a tots els alumnes) una estada en solitari (i treballant) en una empresa (amb totes les garanties de seguretat física i psicològica) per tal que experimentessin des de dins la vida d'un treballador. Que cobressin només si fan la feina que els toca. Que complissin un horari amb la mateixa exigència que un professional. Que se'ls exigís la feina ben feta, com a qualsevol professional. Que un tutor, al finalitzar la jornada, els ajudés a reflexionar sobre les dificultats trobades i sobre el fet que per a moltes persones aquesta experiència no dura un trimestre sinó tota la vida.

Potser el contacte directe amb la duresa del dia a dia els ajudaria a valorar millor el valor dels estudis un cop tornessin a l'institut.
.
.