Marcus, el seu amic romà, li pregunta que d'on ve, i el viatger li diu que de molt lluny, d'un país que gairebé ningú d'aquestes terres coneix; una terra un xic menys esquerpa que aquesta, si bé no gaire menys. I el romà es lamenta de la mala baba dels jueus i la seva dèria de rebutjar Roma i la civilització. El viatger calla i es mira el romà amb expressió de no saber per on començar a explicar-li que de civilitzacions n'hi ha moltes i de moltes menes, i que la de Roma potser no és la millor, sinó tan sols la més poderosa. Però ¿com dialogar amb algú tan llunyà i tan diferent?
Passegen pels afores de Betlem mentre el cel es va tenyint de color de rosa. El viatger li diu a Marcus que s'ha passat el dia buscant un hostal, una pensió o alguna mena de negoci que se li assembli... El romà se li posa a riure i li diu que no sap en quina terra està; que la gent de les rodalies només saben acollir les bèsties de bast, i que Betlem, que són quatre barraques i para de comptar, no té ni fonda, ni termes, ni una casa que valgui més que els sextercis que hi caben dins d'un puny. El viatger insisteix que hi ha d'haver un hostal, que ho sap del cert; en Marcus fa una expressió d'incredulitat que frega el mensypreu.
L'astre misteriós torna a aparèixer, i de tant en tant repeteix la seva oscilació inexplicable.
-Què és? -li demana el viatger, a en Marcus, assenyalant el llum rutil·lant.
-Vés a saber! Apolo que ha passat per Cal Baco i va de tort -i trenca a riure.
Entren dins del llogarret, i una de les construccions, que de dia semblava solitària, mostra, per les escletxes de les finestres, una claror tremolosa. L'estable de l'exterior apareix atapeït de gent; una bonior de cossos jauen damunt la palla. El viatger s'hi acosta.
-Què hi feu aquí? -els pregunta xapurrejant un arameu après a la Plaça Universitat de Barcelona. Un dels caps ajaguts s'alça i escup a terra amb la mirada buida.
-Dormir... ves... quin cony de pregunta!
-És vostra la casa?
-Ves a passeig! -crida un altre dels que semblava que dormien.
Li estranya que s'estirin quan la claror del sol encara despunta.
-És l'hostal que busques. Segur. -li diu Marcus -. Veus... ja l'has trobat. De dia el deuen tenir clos. L'hostaler el deu obrir només pels pastors i pels peregrins que van a Jerusalem. Vénen a dormir a l'hora de les gallines perquè es lleven de matinada. Se les saben totes aquests jueus; treuen sextercis de sota les pedres!
El viatger es dirigeix a la porta principal de la casa, al fons de l'estable, i comença a picar contra la fusta. Ningú no li respon. Continua picant. Se senten unes passes i uns renecs. La porta s'obre amb un grinyol i apareix un vell, que sembla un rabí, amb unes barbes que li arriben a mitja panxa. Alça un pergamí enrotllat com aquell qui amenaça amb un barrot i mastega uns mots amb una veu enrogallada.
-Que no ho saps que després de la posta no responc, tros d'ase!
-Ho sento... jo només volia...
-Res. Res de res! -crida amb els ulls fora de les conques -. Ho veus, això? -alça el pergamí -. Estic estudiant el dia i l'hora en què arribarà el mesies. I tu em véns a destorbar! Fuig!
I tanca la porta amb una estridència que fa rondinar tots els qui intenten d'adormir-se.
-Si més no, ja he trobat l'hostal.
-Per què t'interessa tant aquesta merda d'hostal? -li demana en Marcus.
-Perquè qui busco passarà per aquí un dia d'aquests.
-I qui busques, si es pot saber?
El viatger fa silenci al llarg d'uns segons i estrafà una expressió com de desesper.
-Exactament, no ho sé; potser Apolo.
Al cel, la llum que oscil·la apareix cada vegada més grossa i més baixa. Els dos amics caminen entre les farigoles i els romanís dels turons ran de Betlem. La celístia estén la immensitat dels astres, que el viatger assaboreix com mai fins avui. La infinita foscor de les nits les fa intensament lluminoses. Els grills canten a poc a poc. Un botorn calent udola. L'infinit silenci de les nits, les torna infinitament melodioses.
.
No comments:
Post a Comment