Solucions al fracàs escolar (IV) Primer error: prioritzar els resultats per damunt de l'aprenentatge.

Als temps que corren, i des de fa pocs anys, s'ha deslligat, amb tanta força com bona intencionalitat, l'obsessiva preocupació pels resultats acadèmics escolars. I aquesta preocupació no ha estat la dèria personal de la directiva de cap centre escolar en concret, sinó del mateix Departament d'Educació, que contempla l'anàlisi dels resultats acadèmics dels alumnes del centre com a element fonamental per a l'avaluació de la seva junta directiva. Penso, amb tot el respecte i consideració que em mereixen les persones que dediquen la seva vida a la gestió de l'educació a Catalunya des del Departament d'Educació, que aquesta estratègia amaga un risc terrible: el perill que els centres educatius, potser sense adonar-se'n, treballin pels resultats en perjudici de l'aprenentatge.

Aquest és el dilema: “resultats o aprenentatge”; i és clar que la solució és “resultats i aprenentatge”, però prioritzant l'aprenentatge, protegint l'aprenentatge, garantint l'aprenentatge.

La pressió exercida damunt dels docents per tal d'aconseguir “bons resultats” (és a dir, per assolir un percentatge molt alt d'aprovats), sumada a les dificultats habituals de la tasca docent, podria produir que els professors tendissin a buscar resultats sacrificant l'aprenentatge; això passa quan el professor posa excessivament fàcil a l'alumne la tasca d'aprovar; tan fàcil que a l'alumne gairebé ja no li cal ni estudiar; i si ha d'estudiar, ho té tot tan mastegat que no arriba a adquirir la capacitat de deduir què li pot preguntar el professor; tan fàcil, que potser l'alumne ja no se sent esperonat a procurar una adequada presentació dels exercicis, dels treballs, dels dossiers... perquè sap que el professor l'aprovarà igualment gràcies al seu intent, a la seva actitud, a la seva bona disposició, perquè el professor necessita aprovar els alumnes a causa de la pressió exercida pel sistema, que avalua els docents pels resultats dels seus alumnes i no per l'aprenentatge real dels seus alumnes; l'alumne cada vegada ho té més fàcil per aprovar i més difícil per aprendre.

L'alumne necessita aprendre a sobreviure acadèmicament. Necessita haver de preparar-se amb duresa un examen per tal d'arribar a ser competent en tots el reptes educatius que en el futur se li proposaran. Necessita saber que pot suspendre; i que de fet si no s'esforça, suspendrà; i necessita saber això per tal d'assumir que la capacitat d'esforçar-se és una eina que ha d'adquirir tant sí com no si vol triomfar a la vida. Necessita haver d'aixecar els ulls per a poder veure el llistó que se li demana que salti, i descobrir que malgrat que al primer intent no pugui, al segon, corregint els errors, ho podrà fer. Si el llistó és excessivament baix, sens dubte, el professor podrà aprovar un percentatge superior d'alumnes, les seves gràfiques de resultats sortiran de color verd, les estadístiques deixaran Catalunya ben situada en el context dels països europeus, però els nostres alumnes estaran esmonyonats, menysvalorats, desaprofitats, atrofiats...

Per tot això, crec que cal corregir el camí. Cal defugir l'obsessió per la façana, per l'aparença, per les estadístiques, per la imatge... i caminar vers l'aprenentatge real, que de vegades necessita escriure un insuficient en un butlletí per a transmetre un missatge. Hem de garantir els aprenentatges, i no pas els resultats. El que caldria seria obtenir uns resultats que sortissin d'avaluacions externes independents dels centres educatius, que posessin el llistó allà on ha d'estar. El professor, per bones intencions que tingui, està molt pressionat pel sistema actual de recerca de resultats, i, ni que es proposi no fer-ho acabarà baixant el llistó. Caldria que hi haguessin avaluacions externes cada curs acadèmic, i que fossin presentats, als centres educatius, els objectius que se'ls exigirà en aquestes avaluacions externes als alumnes de cada curs des de primària fins a l'ESO; i que aquests objectius i aquestes avaluacions no es limitessin només a qüestions conceptuals, sinó que abastessin proves de procediments i d'actituds. La pressió i l'esforç del docent es desviaria de l'obsessió pels resultats estampats al butlletí cap a l'assoliment real dels objectius exigits; i això no hauria d'implicar cap estrès afegit si al mateix temps s'aconseguissin grups de 10 alumnes per professor, i si alhora es tinguessin en compte les dificultats socials i el context de cada grup d'alumnes a l'hora valorar el grau de dificultat d'aprenentatge de cada grup.
.
.