Les cames li tremolen. La panxa l'abalança cap endavant i sua. Els ronyons li punxen com agulles. Se sent vella i pesada bo i tenir dotze anys. Té els peus plens de llagues i l'ànima trista. Potser sí que ha fet sort, i la vida és un privilegi, però a cops li sembla que hi ha d'haver alguna cosa més, que necessita alguna cosa més.
L'home gran camina al seu costat amb la inquietud quallada al rostre. Té pocs diners, i una força escadussera cas que els lladres els assaltin, i una noia prenyada al seu càrrec que es podria convertir en la joguina dels “sense escrúpols”, no seria el primer cas i no vol ni pensar-ho. Aquest incordi de cens; l'opressió de Roma; el risc de la detenció si no obeeix; l'embaràs inoportú de la nena, la seva esposa; els dubtes sobre l'embaràs; la incertesa roent de les misterioses causes de la fecundació. Ell és estèril, sempre ho ha estat; estèril amb les tres dones que ha tingut i que se li han mort; maledicció de Yaveh, càstig pels seus pecats, vergonya que ha d'arrossegar tota la vida amb la mirada compassiva dels rabins, dels amics, de la gent del poble. Estèril i la dona prenyada. Els somnis místics li han tranquil·litzat la consciència. La gent diu, de vegades amb ironia, que potser s'ha curat; però ell sap que no, que el problema és un altre, que el rosec ve per un altre costat, i que li fa vergonya dir-ho. La noia calla; és el que en aquest món que viuen fan totes les noies. L'home la mira: petita, menuda bruna, la cara bruta, els ulls joves i vius de color de castanya, el somriure fàcil, defensiu, tímid. Es diu Míriam i el pobre ruc no pot amb ella amb aquesta panxa enorme que la fa encara més bella.
Arriben a l'adreça que els han dit; una casa amb estable que de nit acull viatgers sense sostre. S'atansen a la porta principal, enllà de les quadres i piquen la fusta amb timidesa. Ningú no els respon; la porta resta closa.
-No us obrirà -diu algú des de terra -. Quan ja és de nit, no escolta els trucs. Espera el mesies.
-El mesies? -l'home gran fa una cara estranya, com de sorpresa.
-Sí. Es veu que estudia el dia i l'hora que ha de venir, no fos cas que se li plantés al davant i no se n'adonés! -exclama, amb to burla, trencant a riure.
L'home gran mira la Míriam, descansa la mirada sobre el volum de la seva panxa, alça els ulls al cel i es pregunta què pot fer. El part és imminent. Les quadres són massa brutes. Fems arreu. Manca d'intimitat. Personatges estranys; alguns beguts.
-Anem-nos-en -diu a la noia Bruna. I fan cap vers els turons de Betlem, algun racó trobaran; qualsevol lloc serà millor que aquesta quadra.
No gaire lluny el viatger i Marcus xerren dels costums romans i de les rareses de la gent d'aquesta època. A Marcus, el viatger li sembla un personatge culte, i força estrany; un savi de tot, misteriós, diferent; un apasionat de la vida; i per molt que li ha preguntat no ha aconseguit esbrinar d'on ve, ni com és que domina tantes llengües. Mentre xerren, no els passa desapercebut el fet que l'estrella que pendola creix per moments; i arriba un punt que la seva claror és tan intensa que el romà cau de genolls convençut que Jupiter ha decidit baixar del cel i endur-se'l cap als astres. El viatger, però, percep amb claredat la natura de l'objecte lluminós i va fent que no amb el cap com si sabés què està passant i no ho aprovés de cap manera.
-Marcus, aixeca't, no tinguis por, que no és Jupiter!
-Agenolla't, ingenu, que no ho veus que això no és d'aquest món?
-És d'aquest món, marcus, creu-me. És d'aquest món.
-Per què ho afirmes amb tanta seguretat?
-Perquè em temo que són els meus, Marcus. No hi ha manera que em deixin sol.
El romà i el viatger caminen vers el punt on la nau lluminosa ha aterrat. El romà, aterrit. El viatger, força inquiet i sorprès.
No comments:
Post a Comment