“Maria esperava un fill.
Mentre eren allà (a Betlem), se li van acomplir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.”
Rellegeix Lluc, capítol 2, versets 5 i 6. En grec. En llatí. Tant de bo tingués l'hebreu o l'arameu. Calcula xifres. Cada lletra una xifra. Estudia la seqüència de les xifres. Mira el cel de la nit al ras. És abril de l'any quatre abans de Crist. Ironies de la història: Crist va néixer l'any quatre abans de Crist. Però a Betlem i a les seves rodalies ningú no coneix cap Yeshua recent nascut; ni cap Miriam, ni cap Josep. De res no li ha servit interrogar cada rodamon, cada viatger, cada família que als seus ulls li semblava sagrada. Potser no va ser a l'any quatre. Potser s'ha equivocat d'any i li tocarà esperar i per tant buscar-se la vida en aquest món estrany i brutal que ha descobert. Pudors. Silenci. Foscor intensa a les nits. Sembla mentida el que fan els enllumenats elèctrics, el brum de les màquines, l'esperit asèptic del món absurd d'on ve. Però també ha vist esclaus, i molts pobres, morts, misèria, monstres que fuetegen presoners, nens plens de puces, xinxes i insectes fastigosos que ni sabia que existien. Potser el que més li ha impactat són les dents de la gent; les dents corcades i esgrogueïdes; les genives buides dels adults madurs. Els somriures amb forats dels pobres. Arreu hi ha pobres. Gairebé tothom és pobre. Es respira una estranya alegria, una mica falsa perquè hi ha molta por. Por als romans. Por als sacerdots. Por als lladres. Por a les malalties que signifiquen una mort probable. L'alegria és una mena d'antídot contra la por que tot ho emplena. Llavors arriba la nit i torna el silenci i la negritud d'un món salvatge i immensament natural.
Camina com un somnàmbul pel perímetre de Betlem. Un romà l'atura i se li dirigeix en un llatí estrany, fluid, popular.
-Qui ets i on vas?
-Sóc foraster. I estic aquí per negocis. -li dic. I les cames li tremolen perquè el paio aquest aixeca la llança i el mira amb els ulls buits. -. Conec el Cesar -li diu. Mentint com un imbècil, però no vol morir.
-Si és mentida et forado.
-És veritat. August i jo som amics. Tinc una imatge d'ell que em va pintar un artista amic. -Li diu sentint-se com Colom amb els mirallets que regalava als indígenes. I treu la fotografia d'una estàtua antiga d'August. I el romà fa uns ulls com plats i em mira com si veiés un déu.
-Qui diantres ets? -demana esverat.
-Sóc amic de Roma -menteix de nou -. I si vols, també puc ser amic teu. Podem ser amics.
Caminen fins a l'alba, el romà i ell; i xerren de l'Imperi, del Cesar i dels seus enemics. De les glòries d'August i de Juli. Li pregunta, al romà, si sap alguna cosa d'un cens i li diu que sí, que està venint gent d'arreu a registrar-se a Jerusalem. El viatger li confessa que busca uns amic que sap que vindran. El romà l'abraça i li diu que està molt content d'haver conegut un savi com ell. S'allunya perquè ha de tornar amb els seus superiors, però queden per demà a la nit, que tornarà a patrullar.
El sol despunta. No fa fred. Imagina que és un pastor i que vigila les seves ovelles sota els últims estels. No li cal protegir-se del fred. No hi ha neu, ni àngels, ni filadores, ni caganers... Al cel, però, hi ha un astre desconegut; sembla un planeta, però no ho és; és massa brillant i es mou com un pèndol. I no hi ha cap planeta a qui toqui estar al punt del cel on guspira aquest objecte. Per fi un senyal; potser ha vingut a l'any correcte. Però aquí ningú canta nadales i se sent plorar molta gent.
.
No comments:
Post a Comment