dissabte, 2 febrer de 2013

Som oques que estirem el coll per menjar.



Els éssers humans i els temps conserven, ni que sigui amb verdet i rovell, les estructures escantellades d'antigues tiranies o esclavatges. Sempre surt algú que diu que, quan aquests esclavatges foren, la mentalitat de l'ésser humà els feia harmònics amb l'època. I aquest algú, amb la boca plena d'academicisme, sembla justificar contra corrent els dictadors ancestrals, les brutalitats, les injustícies, la crueltat... Però el cert és que fins i tot a l'època romana hi havia qui cridava en contra de l'esclavitud, qui protestava quan els pares venien els fills com a esclaus o quan els mataven (era legal); en aquesta època de mentalitat animal, hi havia també qui protestava contra les lluites de gladiadors, i fins i tot, estranys personatges que parlaven de l'amor entre els éssers humans, i que gosaven creure que els déus romans eren només pedres. Els historiadors que assuaugen els crims de la història pequen de servilisme a teories que, per interessos que ara no venen al cas, necessiten disculpar Roma, els imperis, les monarquies, les tradicions, les religions... les columnes heretades on se suporta bona part de la civilitat actual i que en realitat és, en un 90%,  fum i vanitat; i en un altre 10%, cadenes invisibles.

Explicava un gran sacerdot, un xic heterodox no fa pas gaires dècades, que una vegada hi havia una oca que va passar la vida lligada a una cadena. L'oca havia d'estirar el coll fins a més no poder dia rere dia per arribar al menjar que li posaven en un plat. La cadena no li permetia acostar-se a l'aliment, i per això havia d'estirar el coll. Un dia la van deslligar. Però quan va arribar l'hora de menjar, l'oca, tot i que ja no estava lligada, continuava estirant el coll per acostar-se al plat de pinso; després de tants anys, no ho sabia fer d'una altra manera.
Nosaltres, malgrat que no tenim unes cadenes excessivament materials, estirem sovint el coll a causa de l'educació, de les tradicions, dels tabús, de les pors, de l'educació transversal de tota la societat sencera al llarg de la nostra vida des que vam néixer. Estirem el coll perquè hem vist els nostres avantpassats estirar-lo, i vivim, sovint, i sense saber-ho, com si estiguéssim lligats a una cadena. Quan ens adonem d'això, comencem a corregir postures i a obrir mentalitats. Descobrir cadenes invisibles i tics d'esclau esdevé la primera etapa del camí vers la llibertat i la creativitat.

M. J. Larra acostumava a dir que el poble no serà veritablement lliure fins que la llibertat no estigui arrelada als seus costums, i fins que no s'identifiqui amb aquests costums. Els monos sapiens som animals de costums; tendim a ser esclaus dels costums, als quals obeïm sense pensar gaire per què. Existeix una certa reticència (barreja de mandra i por) a canviar de cop allò que sempre hem fet, i continuem estirant el cap per a menjar o beure, igual com fèiem quan estàvem lligats; o encara pitjor, igual com feien els nostres avantpassats llunyans, els pares dels costums, quan estaven lligats.
ranktrackr.net