Taigüey Caribe !

Vam perdre, potser, massa,

quan van arribar amb les espases

d'empunyadura de creu,

les caravel·les amb polls, el vi ranci,

la rància mentalitat

de la Isabel i el Papa.

Taigüey, Caribe,

posta Carabassa;

espills de verd gemat; lluor de brases,

sota les ones calmes que agito amb el peu;

llàgrimes d'un temps de llum,

quan la meva llengua morta

era una cançó amb ritme de pinya

i melodia de sorra blanca.

Taigüey, Guaitiao,

amics que sempre fóreu

reflex del sol al bell ventall

de colors bigarrats,

on l'aram de la pell era l'esperit

d'un somriure estès per la verdura

de la selva estimada; a on Atabey

protegia els seus fills, dels ulls de cendra.

I la cendra va arribar del fred del nord,

amb cors balmats, assedegats de vida,

egos malalts de cops i de mentides,

de déus torturadors i torturats,

penjats en creus,

esclaus cuiners d'olles bullint,

cremant els qui pensaven sense jous

i somniaven illes mar enllà,

amb glaucs i nus i postes sense por.

La cendra afaiçonada amb el terror

del monstre dibuixat per la maldat

disfressada d'encens i eternitat;

aquell dia vam perdre de debò

el rostre més preciós de la bondat.

Taigüei! i amunt, que un dia tornarà

aquell aroma salabrós de l'oceà,

ben lluny dels búnquers dels diners, i el dur

càlcul de valors i vanitats.

Torneu-me el meu país, la meva gent,

la meva llengua, la meva cançó,

el nu reflex dels meus petits al mar,

la maragda de la riba i el somrís,

la pau, i el silenci del matí,

el cuyo del bacaju,

i el repic

del timbal a l'hora del dinar,

la xardor del sol,

i el crit enterc

del poble que reclama identitat.

Taigüey Caribe! Guaitiao!