Estimem la bellesa d'estimar.

Existeix, en tothom, un anhel entossudit de tendresa, d'afecte, d'amor... la necessitat de situar l'absolut en aquells valors que a la primera infantesa vam considerar, gairebé instintivament, sagrats. Aquest anhel pot ser conscient, i tot és més clar... o pot ser inconscient, i tot és més fosc. Però en tothom, fins en el més destruït, hi ha el desig ontològic d'emplenar-se d'una humanitat que somniem i que viu tan camuflada entre els mamífers. Tothom té un racó rere un cercle de pedres en una platja ventosa i solitària, amb un sol abrusador i un mar que brama. Tothom té, en aquell interior que no es mostra, un pou d'aigua de vidre que sacia totes les sets i que reflecteix allò que mirem amb el millor de nosaltres mateixos. A tothom, aquest oceà i aquesta estrella que ho anima tot, li revela el misteri de l'existència. Al capdavall, quan ens pregunten per què la bondat, per què el bé, arriba un punt en el qual només podem respondre parlant de bellesa; escollim l'amor perquè la seva bellesa és la més gran de totes i ens atrau sense que de cap manera no puguem defugir-la. Estimem la bellesa d'aconseguir que siguin estimats per nosaltres aquells que estimem.