Temps de calma en aquest blog, en altres temps freqüentat i comentat. Fet i fet, temps de calma en un internet cada vegada menys personal i més robotitzat. La IA pren els llocs de control. La publicitat mentidera i dissimulada pretén ocupar l'espai que no fa pas gaire habitaven les persones. Però continuarem, persistirem, lluitarem a les platges, lluitarem als turons, lluitarem als carrers i a les ciutats, i mai no ens rendirem.
L'invisible m'ha acompanyat tota la vida; sovint penso que és la força que em mou a l'esperança. L'invisible és allò que et passa pel cor i per la ment quan veus una fotografia; és allò invisible que els qui miren la fotografia no veuen en tu, però que existeix i és més real que la fotografia. L'invisible és allò que envolta l'ordre i el ser de les coses; allò que fa que algú sigui puntual quan no li obliguen a ser-ho. És aquella realitat que mou a recollir un plàstic de terra quan saps que ningú et veu fer-ho, però ho fas perquè l'invisible et convenç de fer-ho. L'invisible és el misteri que fa que no t'avorreixis quan estàs sol, que de fet no estiguis sol quan estàs sol. L'invisible et sosté quan t'enfonses i quan potser desitjaries desaparèixer. L'invisible fa que algunes ciutats siguin per a tu santuaris quan per molts altres es presenten insulses i aspres. L'invisible encén la llum fascinant dels dies de pluja quan sembla que tot canta i entens perquè val la pena ésser viu. L'invisible és aquella realitat que fa que tot allò que veus tingui sentit, que sigui bell, que valgui la pena, que ho puguis estimar, i que tot plegat t'encengui l'esperança. L'invisible et fa mirar la mort i no veure-hi un punt i final sinó un motiu per l'alegria. Si tot desaparegués, saps que romandria l'invisible, més enllà del no res, més fort que la por, més real que la mateixa justícia, més poderós que qualsevol cosa que et pugui espantar... Saps, que al final de tot, quan no hi hagi res més, hi serà l'invisible que et regala la vida, que et sosté, que t'estima.
De 'invisible, no en pots dir gairebé res, perquè no el veus ni en saps res; només el perceps, només el sents, més real que tu mateix. Intentar descriure'l o explicar-lo seria una falta d'humilitat i de sinceritat; no en sabem res, només que hi és.
Voldria ser capaç d'aconseguir que tothom percebés l'invisible tothora.
A l'estiu, perquè l'estació és propícia, m'agrada sempre escriure sobre la nuesa. Gairebé sempre escric el mateix de diferent manera; l'evidència que la tensió sexual no s'incrementa amb l'absència de roba, sinó precisament en el seu contrari: l'ocultació obligada i perpètua.
És un concepte simple que vaig descobrir fa anys.
A la meva adolescència, i per influència de la meva educació judeo-cristiana, estava convençut que la força, l'agulló, la febre, la rauxa de l'atracció sexual, s'encenía amb la nuesa, i que l'ocultació del cos protegia la ment de la força insuperable de la pulsió. Quaranta anys després, tinc evidència del contrari; no és una opinió, és una evidència, un fet contrastat, un descobriment progressiu. La convivència en nuditat absoluta amb grups humans diversos de totes les edats, sexes, gèneres, formes, cultures, estils... produeix, en molt poc temps, l'absoluta assumpció de la totalitat del cos com una realitat natural neutre, que no té una relació directa i irrefrenable amb l'estimulació sexual, o que en tot cas la té en la mateixa mesura com la té el cos vestit. Aquest breu temps d'adaptació dependrà de la decisió de l'usuari, de la seva educació, del grau de repressió a la qual hagi estat sotmès... però en tot cas, és un temps concret després del qual aquella morbositat que anys d'ocultació social han anat amuntegant als racons conscients i inconscients de la ment humana s'esvaeix com la boira baixa en un dia calurós d'estiu quan el Sol es fa senyor d'una volta del cel immaculadament blava,.
És per això que la por que determinats grups religiosos conservadors li tenen, al cos nu i a la seva visió, no té sentit. El que han de fer, si volen que el cos humà no sigui per a ells un fetitxe, és incorporar-lo al conjunt de visions nobles de la vida, recuperar per a la vida asserenada del dia a dia el cos humà nu, aconseguint que la part material de l'essència humana no esdevingui una maledicció ni un enemic, i que l'educació dels infants no estigui esmonyonada ni condicionada per l'ocultació i per la por. Res humà natural és motiu de vergonya. L'abandonament de l'ús del vestit de bany a les platges i piscines seria el triomf de la recuperació de la innocència, malmesa per l'ocultació, pel desconeixement del cos, per la por, per la morbositat... Tot plegat, llenya per a la tensió sexual incontrolada, i causa d'immaduresa i neurosi.
I on quedaria llavors l'atracció sexual? Ens convertiríem en asexuals? De cap manera. L'atracció sexual és un tresor; no és pas un fenòmen a combatre. Però la línia fronterera de l'atracció sexual serà allà on decidim que sigui, no pas a on decideixi el nostre inconscient reprimit; i convé, per a ser més lliures i per a viure més feliços, per a respectar-nos més els uns als altres, per a no deixar de veure persones allà a on hi ha éssers humans nus, que la guspira de l'atracció sexual no neixi impulsivament de la simple visió del cos, sinó que se sotmeti als trets i a les expressions més humanes de les persones, en relacions lliures i decidides pel cor i per la ment.
La nuesa no és un escàndol ni una provocació. La nuesa no és sexe. La nuesa és part de l'essència humana. La nuesa és precisament l'antídot contra la sexualització i la cosificació del cos.
Se’n va el temps que ha estat viscut,
però el seu valor és tan gran com el misteri que l’ha fet possible.
Allò que ha estat, havia de ser; i ha estat bell, immensament bell;
que hagi passat no li pren ni un bri del seu valor;
ans al contrari, ens fa més conscients de la seva singularitat.
I els qui hem viscut aquest temps no ens deixarem mai d’estimar.
Si el temps que se n’ha anat tornés, no seria el mateix temps;
cada temps és nou i acabat de néixer com un infant;
cada pom d’instants que floreix configura els seus propis tresors,
i només qui dissenya els misteris i trena els fils vermells de la vida
sap cap on es mou el temps per a cadascú de nosaltres.
Vivim com si ho poguéssim decidir tot,
i de fet, ho decidim tot; però enllà del nostre jo, que fa i desfà,
hi ha algú més gran que qualsevol de nosaltres,
que estima com estima una mare
el nadó que li ha sortit de les entranyes.
Se’n va el temps i sembla que tot s’atura;
fins la rima del poema se’ns panseix i el cor ens tremola.
L’impacte de cada decisió ens produeix vertigen,
i voldríem cridar que mai deixarem d’estimar-nos;
cridar-ho a un món que sempre barreja la pobra idea de possessió
amb la infinita grandesa de l’amor.
Qui s’ha estimat, passi el que passi,
no es pot deixar d’estimar mai.
L'esforç no és el tot; primer hi ha la mirada i l'entusiasme.
Hi ha moltes maneres de ser, no som iguals; no tothom és com cadascun de nosaltres.
Les nostres opinions sobre la gent sovint tenen a veure en com som; i sobretot en si ens pensem o no que els altres són com nosaltres.
Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d'ajudar. No es pot posar una mà de cinc dits en un guant que en té vuit; en aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant encara que estigui mal vist. Hem de condemnar a la marginació les mans de vuit dits?
Ens podem trobar gent que digui que és injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense haver-se de posar el guant quan de fet tenim mans de cinc dits que han hagut de posar-se el guant per ser felices.
La mediocritat del sistema és sostinguda per la mandra i la indiferència d'aquells que no fan res per canviar el sistema perquè a ells, en aquest moment, la manera com és el sistema no els perjudica gaire. Per això el sistema és ideal per als qui no necessiten canviar-lo. Anar contra el sistema algunes vegades és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir la llei quan cal. L'ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important que els guants, i més important que les lleis que obliguen a portar guants.
Ensenyeu als vostres fills a creuar el semàfor en vermell amb seguretat, perquè quan ho hagin de fer sols, ho sàpiguen fer sense perill. Ensenyeu-los a creuar alguns semàfors en vermell perquè no es converteixin ni en genocides ni en sostenidors passius i indiferents d'una societat mediocre que rebutja les mans de vuit dits.
