Agrair tantes tornades

No perdre la perspectiva. No deixar de percebre l'invisible. Descobrir-lo en el verd encès sota la pluja fina dels prats d'Irlanda vora l'Atlàntic, o als primers contraforts de Sant Llorenç del Munt. No viure per les petites llaminadures dels nervis del cos sinó per la majestuosa profunditat d'aquella pau que deixa l'invisible quan pensem en les persones que estimem i en el do de les seves vides i de la nostra família.

No deixar de veure aquesta llum invisible que ens il·lumina, que ens guia en moments de profunda foscor, que ens allibera dels embarbussaments que nosaltres solets ens trenem. Ens salva sense merèixer-ho. Ens fa creure que tot és possible i tot està per fer. Ens ensenya a distingir la llaminadura agredolça del somni viu i verd d'una natura esclatant.

Esperar quan tot sembla indicar que no cal fer-ho; adherir-nos al bé quan sembla que no en som dignes; escollir el que creiem millor, encara que els dubtes ens abasseguin i les veus fosques de baix intentin robar-nos l'esperança. Mirar a la muntanya, a la nostra muntanya; i agrair tantes tornades, tanta llum que ens ha permès rectificar, redreçar camins, evitar caigudes estrepitoses, i esperar sempre en allò o aquell o aquella que no ens abandona mai.

 

Espectacle natural

Espectacle natural a Sitges el dissabte 25 de gener de 2025. La bellesa la tenim ben a prop, i asseure's a contemplar-la no costa diners.

 

La platja de Vilanova a l'hivern

Fins en allò més petit hi ha tota la majestuositat de la bellesa natural!

 

La Maternitat d'Elna al Teatre Eòlia

Impactant representació d’uns fets que tenen molt a veure amb la nostra història, narrats al llibre del mateix nom d’Assumpta Montellà: “La maternitat d’Elna”.

Interpretació poderosa de Rosa Galindo, tant pel que fa a la vida del text com a les cançons, tan ben escollides i tan netes, amb la música penetrant del piano de Franco Piccino, sense cap més enfarfec, que sobraria.
Una escenografia sòbria, essencial. I la il·luminació que se t’endú de seguida a l’estat anímic que necessites per sentir millor la vida del que es narra.
Al llarg de vuitanta minuts, te’n vas de Barcelona, t’allunyes del 2025, i raus al 1939 i als anys següents. Veus l’edifici de la maternitat i el context que l’envolta sense necessitat de posar-te ulleres virtuals; i fins sents l’olor de brou de l’edifici a les hores dels àpats i la ràbia de la mort de tants; tan injusta.

El teatre Eolia és una sala de proximitat; i una sala de proximitat és una sala amb menys de dos-cents espectadors.

A les sales d’aquesta mena, si més no a mi em passa, et sents dins de l’obra; no ets només un visitant o un espectador, ets un element que forma part de l’escena. Ni que sigui només amb el sentiment, hi ha una interacció amb els actors; la mirada de l’actor busca i troba la mirada de l’espectador, i es produeix una comunió que fa que l’obra no sigui un producte de consum sinó un poema viu que es construeix com a creació única en cada representació.

Les sales de proximitat signifiquen una realitat molt més intensa, molt més gran, molt més real, que les grans produccions que mouen més diners, més gent, que són més publicitades, però que no arriben a la mateixa profunditat dins l’espectador; a mi, no m’arriben igual. Els grans teatres, els multitudinaris, em fan sentir com que estic mirant la tele, i no aconsegueixo la complicitat de les sales de proximitat.

També hi pesa molt l’olor. Els teatres de proximitat fan olor de teatre, de fusta vella, de cortinatge antic, de sala rònega. Moltes vegades no hi ha micròfons, només la veu nua, tal com és. Només brilla la interpretació de l’actor. I la unió amb aquesta interpretació no sé com explicar-la amb mots.

Comença l'any

Comença l'any. He anat al quinto. I a la piscina. He dormit molt. He escrit la primera obra de teatre del 2025. He treballat una mica. M'he pesat i he començat a posar fil a l'agulla en propòsits de salut. He passat fred. He escoltat "The dying rebel" i "The fields of Athenry". He tornat al blog i mantinc aquest nou any una proporció del 50% dels dies amb una entrada. He jugat una partida d'escacs amb un que en sabia molt i l'he guanyat. 

Demà aniré al teatre Eolia a veure "La Maternitat d'Elna". Després soparem pel gòtic. 

Dijous que ve, en aquesta hora, ja haurem fet la primera sessió de cinema del 2025.

Fa un fred que Déu n'hi do!

He actualitzat la llista de tasques i n'he realitzat dues.

El dia és gèlid. 

Sento xiulets a les orelles, si fa no fa com em passa des del 5 de juliol de 2021; potser una mica més forts aquests dies. 

Ja som al 2025, que és el mateix que 45x45.

25 és un número bonic; és el dia de Nadal, és una edat de la vida força radiant. És un quart de segle. 

La lluna comença a créixer i sembla una ungla.

Bona nit.

Quan ja no em quedi llum

 Al setembre del 2021, vaig escriure aquest poema.

I aquest any que s'acaba, poc abans de Nadal, la intel·ligència artificial suno, m'hi va posar la música i la va interpretar. De vegades no m'agrada com ho fa, però en aquesta ocasió sí; d'aquí a poc, me l'aprendre jo i la cantaré jo. I sí, és cert, m'agrada més fer la música jo sol, però de tant en tant, una col·laboració amb un robot és acceptable.

Amor i desig

 

Trobar algú que et desitgi no costa gaire. El que és més difícil, gairebé un privilegi, és trobar algú que t'estimi. L'amor sempre et donarà més que el desig. El desig s'afebleix; l'amor creix. El desig, un dia, s'apagarà; l'amor no deixarà de créixer. El desig és un esclat fugaç, sovint a ple dia; quan arriba la nit queda la llum de l'amor. L'amor és un arbre que cap huracà no tomba; el desig no té arrels.