Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director.

Viatjar com un turista és una de les maneres menys adequades de conèixer altres terres i altres pobles. El turista va a parar a uns escenaris prefabricats, a uns aparadors perpetrats pels dissenyadors de les estratègies comercials, que no tenen cap escrúpol a l’hora de falsejar la realitat.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director que construeixen no pas ponts cap a la realitat sinó passarel·les cap a la fantasia imaginada per l’inconscient del viatger fabulador.

El turisme no només enganya el turista, també malmet la vida real. Deforma els costums locals, ven a la gent de la terra mirallets de vidre que fa passar per tresors, els compra la identitat, uniformitza el planeta, embruta la natura, destrueix la diversitat, falseja la cultura.

Quina és la manera correcta de viatjar, doncs? Com ho hauríem de fer si el que realment volem és conèixer la realitat humana i natural dels llocs?

De primeres, cal evitar els indrets visitats pels turistes. Són espais que ja s’han mort. Si el que volem és satisfer la panxa, l’ego, el cos, la superficialitat, la fantasia..., llavors és una bona idea visitar i lliurar-se als llocs visitats majoritàriament pels turistes. Però si el que volem és conèixer una comarca autèntica, la manera autèntica com viu la seva gent, la seva autèntica natura, l’autèntic tast del seu paisatge, llavors el que cal fer és buscar una destinació que ningú no busqui, tant se val quina.

Podeu agafar, per exemple, un mapa de França, marcar les ciutats més visitades i cercar els punts geogràfics més allunyats d’aquestes ciutats, apuntar-vos el nom del poble, buscar una casa rural, un bed and breakfast, una pensió per fer-hi estada. Si és possible, heu de buscar les dates en què la gent viatgi menys, i els dies d’entre setmana; evitar els dissabtes i els diumenges, contemplar els carrers i el seu moviment en els moments en què la gent va a treballar o quan porta els nens a l’escola; anar als mercats quan la gent del poble compra, entrar a les tavernes i parlar amb la persona que us servirà un vi senzill de la terra. A estones, allunyeu-vos del poble, busqueu un espai rural o natural, trobeu un riu o una bassa, jaieu a l’herba mentre us mengeu un formatge de bola, escolteu cançons típiques de la comarca, visiteu esglésies tancades d’aquelles la clau de les quals cal demanar-la a un veí, llegiu algun poema que algú del poble hagi escrit, mireu el cel sense fer res, perdeu el temps, no entreu a cap museu; el mateix poble, els carrers i les rodalies ja són un museu.

Quan us canseu, marxeu i no expliqueu a ningú on heu estat; com més us hagi agradat el lloc, menys heu d’explicar on és. Si voleu «fardar», expliqueu les meravelles que heu viscut, però no digueu el nom de la comarca ni per on s’hi va. Aquesta és l’única manera de protegir la identitat de les terres. Després, busqueu un altre indret i feu el mateix. I aquesta serà l’única manera de viatjar coneixent la vida real dels pobles reals.

Baixar de les alçades per descobrir persones

Des de molt amunt, les persones es veuen com a punts. I de vegades, ni tan sols com a punts; es perceben com a grups. Però allò que existeix de veritat no són punts, ni grups; l'únic que hi ha amb entitat pròpia són persones. Per veure-les com a persones cal baixar de dalt; trepitjar la terra. 

Hi ha qui va baixar del lloc més alt perquè els éssers humans deixéssim de ser punts i comencéssim a ser persones; però també hi ha els qui mai baixen. Per obediència? Dues guerres mundials han demostrat que l'obediència pot conduir al genocidi i alguns encara no se n'han assabentat. 

La primera obediència és a la pròpia consciència encara que fossin milions els que t'exigissin quelcom contrari al que discerneixes que has de fer. 

Hi ha qui va baixar de dalt per no tenir ja mai més un cor de pedra, sinó de carn. Una persona em va dir en aquells temps dels “consells” que hi havia massa gent amb cors de plàstic, i jo li vaig respondre, que de plàstic no, però que de pedra tampoc; que probablement eren de carn; ens havien fet de carn; i qui ens va fer segur que no es va equivocar tant. 

Un cop vaig escriure un llibre d'un aviador que bombardejava ciutats a la guerra civil; se sentia molt orgullós. Des del cel, destruïa punts negres que com a formigues intentaven amagar-se, i destruïa també els edificis on s'amagaven aquests punts negres. Un dia, l'artilleria defensiva de la ciutat va impactar en el seu avió, i, ferit, va haver d'aterrar d'emergència. Un cop a terra, es va canviar de roba i va aconseguir que el confonguessin amb un ciutadà més. El van cuidar i el van curar aquells que abans ell veia com a punts negres, i als quals havia estat destruint. Va haver de baixar del cel per adonar-se dels sentits i del cor que tenien els punts negres que ell assassinava, per descobrir que eren persones, que tenien sentiments, i que estimaven i eren estimats.