De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.
No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.
No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.
No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.
Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.
No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.
Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.
Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.
La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.
(8-11-2014)
