Alex Pretti. Morir protegint persones dels executors de Trump.

Potser la manera més noble de morir per un infermer és protegint vides, protegint persones de la violència de les bèsties humanes.

Potser el món se salvarà gràcies a tots aquells que consideren el problemes dels altres com els seus propis problemes. 

Potser l'amor per la llibertat, la democràcia i els drets humans, de tantes persones dels Estats Units, que aquestes últimes setmanes viuen exiliats dels ideals amb els que han crescut, esdevindran la llavor d'un demà lluminós, que farà que en mirar enrere, en mirar el present on som ara, s'avergonyeixin generacions senceres. 

Alex Pretti, un infermer de 37 anys, va perdre la vida a mans dels agents de l'ICE mentre intentava defensar dues dones durant una manifestació. Els fets, capturats en diversos vídeos, mostren com Pretti, desarmat i amb un telèfon a la mà per documentar l'acció policial, va ser sotmès i tirotejat en qüestió de segons.

Les imatges analitzades, i difoses públicament, mostren com un agent va empènyer una dona al carrer, enmig dels crits i dels sorolls de la multitud. Pretti, que es trobava a prop gravant l'escena, va intervenir posant el seu braç al voltant d'ella per protegir-la. Moments després, un segon agent va empènyer una altra dona, i Pretti es va interposar entre ella i l'oficial. En resposta, l'agent li va ruixar una substància irritant directament als ulls. Pretti va girar el rostre i va alçar una mà oberta, mentre sostenia el dispositiu mòbil amb l'altra. En cap moment no es percep cap objecte amenaçador a les seves mans.

Les gravacions des de diferents perspectives revelen com l'agent va agafar Pretti pel braç, i com ràpidament s’hi van unir més oficials. L'home va ser llançat a terra, amb almenys mitja dotzena d'agents a sobre. En una de les seqüències, es veu un oficial colpejant-lo al cap. Gairebé immediatament, un company seu va obrir foc. Es van escoltar fins a deu trets en cinc segons. Els agents es van retirar mentre l'home jeia immòbil.

Pretti, originari d'Illinois i criat a Green Bay, Wisconsin, era conegut per la seva dedicació als altres. Durant els seus anys d’institut, va destacar en esports com el futbol americà, el beisbol i l'atletisme al Preble High School, i va participar en activitats com els Boy Scouts i un cor local. Després de graduar-se en biologia, societat i medi ambient a la Universitat de Minnesota el 2011, va treballar inicialment com a investigador científic abans de formar-se com a infermer.

En el moment de la seva mort, exercia a l'hospital de veterans de Minneapolis, on els companys el recorden com algú amb un humor contagiós i una passió inquebrantable per la cura dels pacients, especialment dels exmilitars.
Vivia sol en un petit complex residencial a poc més de tres quilòmetres del lloc dels fets, on els veïns el descriuen com un home pacífic i sempre disposat a ajudar. En el seu temps lliure, gaudia de la natura i del ciclisme, equilibrant les llargues jornades laborals amb moments de relaxació a l'aire lliure.

La implicació de Pretti en les protestes va sorgir de la seva profunda indignació davant les operacions de l'ICE i de les polítiques del govern de Trump, especialment després de la mort de Renée Good, que va desfermar manifestacions arreu del país. Alex Pretti se sentia destroçat per les injustícies creixents, com les detencions arbitràries i la separació de famílies; en un clima que cada vegada s’assembla més al del Berlin dels anys trenta a l’Alemanya nazi, amb la caça de persones i la violència que se salta tots els paràmetres de la democràcia nordamericana. Setmanes abans, la família li havia advertit sobre els perills de les marxes, aconsellant-li que es mantingués prudent.

L'alcalde de Minneapolis, Jacob Frey, va condemnar durament l'acció en una conferència de premsa, acusant l'administració federal de sembrar el terror a la ciutat. "Quant de temps més haurem d'esperar perquè aquesta bogeria s'aturi? Quantes vides més s'hauran de perdre?", va qüestionar, exigint el final immediat de les operacions.

Aquest succés ha generat un clam per la justícia i ha posat en relleu les tensions entre les forces federals i les comunitats locals, en un context de protestes creixents contra les pràctiques migratòries.

La família de l’Alex Pretti ha emès un comunicat que ha donat la volta al món:

Comunicat de la Família

Estem desconsolats, però també molt enfadats.
L’Alex era una persona de bon cor que estimava molt la seva família i els seus amics, i també els veterans estatunidencs als quals cuidava com a infermer d’UCI a l’hospital de veterans de Minneapolis. L’Alex volia marcar la diferència en aquest món. Malauradament, no estarà amb nosaltres per veure l’impacte que va tenir. No faig servir la paraula «heroi» a la lleugera. Tot i això, el seu darrer pensament i acte va ser protegir una dona.
Les mentides repugnants que l’administració ha dit sobre el nostre fill són reprovables i fastigoses. L’Alex clarament no tenia cap arma quan va ser atacat pels matons covards i assassins de l’ICE de Trump. Tenia el telèfon a la mà dreta i la mà esquerra buida aixecada per sobre del cap, intentant protegir la dona que l’ICE acabava d’empènyer a terra, mentre li ruixaven gas pebre.

Els monstres no existeixen

Agafo el camí de les boscúries del nord, cap a les muntanyes fosques, per on sé que ell passarà. Magnífic i superb, com si res, ha tornat al poble després de tants anys, exhibint el trofeu d’una vida pletòrica. La gent l’ha acollit, oblidant el meu pobre germà, a qui el cabró va empènyer dins del pou per gelosia. Pel que fa a mi, no ho deixaré córrer; he estat massa anys rumiant maneres de fer justícia.

Deixo el camí i avanço enmig dels matolls cap al vedat de caça. Els esbarzers m’esquincen la camisa, i un parrac de tela queda enganxat a les punxes. L’agafo amb cura, ningú no m’enxamparà.

Per llevant, l’alba desplega un ventall de claror tènue, amb la lluna que minva com una ungla lluminosa, i el brillant diminut de Mercuri. Recordo el temps en què m’extasiava contemplant la terra. Fa molts anys que, per a mi, només existeix un foc ardorós, que necessita alliberar-se i destruir el monstre que em va ensulsiar la infantesa.

L’estic veient, s’apropa.

Apostat dalt de la penya, abraono l’escopeta, agafo aire, apunto i disparo. M’arriba un udol llòbrec i llunyà, i la remor d’una ventada gèlida que branda el sostre del bosc. Es desploma com un ninot de drap a qui les bruixes deixen d’encantar.

M’hi atanso i li descobreixo les parpelles mig closes, com de nen que dorm. No pateix, i jo continuo amb la ràbia a dins. Llavors li veig, a l’escletxa de la mirada, els mateixos ulls vidriosos del meu germà quan el llevaren del pou. Caic de genolls i m’adono que sóc de la mateixa casta que l’ésser a qui he odiat tota la vida i que mai no ha existit; no el sé veure en aquest cos que jeu.

D’aquí a poc, una mare tornarà a plorar.

I jo, enfonsat, comprenc que no hi ha enemics, que no existeixen els monstres, només els nens que dormen.

Més enllà de l’absurd no hi ha un buit

No reproduiré aquí les atrocitats que els presoners palestins alliberats recentment han viscut a les presons d'Israel, alguns durant dècades; són fets que, només de pensar-los, mouen a la violència. No vull explicar-los ni descriure'ls. Ja tenim les hemeroteques. Estem parlant de l'essència del mal encarnada en persones que, per fidelitat a una feina, per obediència a un cap, per crueltat gratuïta o per servilisme a un estat o a un país, han deixat de ser persones i s'han convertit en l'engendre del mal.

Encara que sembli un error, sento com a més perjudicades les persones que han fet això que no pas les que ho han patit, perquè convertir-se en la encarnació de la maldat és esdevenir la perversió del millor; i la perversió del millor és el pitjor.

M’omplo de tristesa en pensar en les mares i els pares que han portat al món les persones que han fet això. Quin dolor, haver engendrat éssers així! Com se’n sortiran? Com podran refer-se del que han fet, el dia que s’adonin del que han fet? Perquè un dia se n’adonaran. Arribarà un dia en què veuran —veurem—, en la seva autèntica dimensió, la magnitud de cadascun dels nostres actes. I llavors, com ho suportaran? Seran capaços de perdonar-se?

En un món enfonsat en l’escepticisme i el nihilisme, el que acabo d’escriure produeix somriures d’indulgència paternalista. Però jo no soc nihilista. Més enllà de l’absurd no hi ha un buit; no hi tenim el no-res. L’absurd que proclamà Camus, i que suggerí vèncer amb l’acceptació, és destruït per l’art i per l’amor, que són les dues cares d’una mateixa realitat. Ni Yin, ni Yang, ni òsties. Hi ha no-res i amor; no-res i ésser. El mal és absència d’ésser. El mal és banalitat, buit, inhumanitat, manca de bé. El nihilisme és la conseqüència de no comprendre la realitat tal com és, perquè, de fet, no la veiem directament: només veiem sensacions visuals. I hi ha una essència que, quan la copses, no pots deixar d’evidenciar la buidor del nihilisme, la falsedat de l’escepticisme i l’absoluta realitat del sentit. Tot té sentit.

"El qui la fa la paga! No haver començat!"

"El qui la fa, la paga! No haver començat!"

La gent que mor a Palestina no ha començat res. És gent i prou, que ha nascut a on l i ha tocat néixer. No han de pagar a ningú amb les seves vides. No té sentit cap mort. No és justificable cap agressió. No és un tema de pagar o cobrar; és un tema de no destruir persones.

Imagineu que arriba algú i us venta un clatellot. Després us mira als ulls i us diu: 

"El qui la fa la paga! Els de Terrassa vau obrir el cap del meu avi d'un cop de Roc en una batalla campal que van fer a la Riera de les arenes fa noranta anys! Au! Ja he fet justícia!"

Aquesta és la lògica de molts!

Informe sobre els de Pintalàndia. (El respecte en comptes de l'impuls; la paraula en comptes de la intolerància)

Image from wikipedia

Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.

Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple. 

"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!" 

Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?

"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" 
Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!  

"Hem guanyat l'eurocopa!"

Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!

El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat. 

I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.

.

.

.

  

La vida és la feina de ser humans en pràctiques; som becaris de la professió d'humans.

Cap violència. Ni la venjança disfressada de justícia. Ni la justícia disfressada de bonesa. Ni la guerra amb tota la seva misèria. Ni el menyspreu com a braç executor de la mal anomenada justícia. Ni l'orgull del mascle que infla el pit i se sent orgullós d'una ficció patètica. Ni la del que viu satisfet d'una feina que només li agrada pel sou i que busca enriquir un capital que sempre guanya. 

Cap violència. Ni la del iaio que es transforma dins d'un cotxe i escup contra la noia que l'ha fet frenar de cop; un dia, la seva néta, serà una noia com aquesta, i farà frenar un iaio, que es tornarà bèstia i que insultarà la seva néta des de dins del cotxe mentre se li escapa un pet.

Cap violència. Ni la del que engrapa, en silenci i d'amagat, milions d'euros, provocant llistes d'espera, morts per lentitud de la sanitat, morts per suïcidi a causa de la crisi que el que engrapa empeny. 

Cap violència. Ni la que neix de fer petons als diners i al poder, que són el mateix, i que buiden la vida del que només té diners i poder. 

Cap violència. Ni la del que creu correcte mal parlar d'altres; odiar, avorrir, ignorar, témer, desconfiar, oblidar, esborrar, menystenir... alguna persona.

Cap violència. Ni que la violència sigui exercida per animalets humans que no saben que son animalets i que es vesteixen amb terns elegants, corbates... i que exhibeixen formes refinades... i que es desfan amb els llinatges i els honors dels animalets humans que obeeixen instints de tribu; instints de poderosos que s'arrapen i defensen els privilegis com els gossos que excreten als límits del que consideren el seu territori. Qualsevol desigualtat en drets, en deures, en privilegis... és violència atroç i ceguesa vergonyosa.

Cap violència. Ni la violència del silenci davant dels morts que fugen de la guerra. El silenci i la indiferència vers les consciències que es contemplen massa brutes, massa ploroses, massa miserables, massa desafortunades per a ser reals... I es consideren, irreflexivament, com el guio d'una història fictícia i en la qual ningú no se sent obligat a ajudar. La violència del mastegament del xiclet i la mirada perduda vers els neons dels centres comercials, i l'angunia pel dilluns que s'acosta i l'escola o la feina que ens espera. 

Cap violència. La vida és la feina de ser humans en pràctiques. Som becaris de la professió d'humans, i ni fem bé la feina, ni ens paguen prou, ni ens adonem de la importància d'aprendre a fer-la. Humans aficionats que es creuen mestres i no han superat el MIR, i estan plens d'assignatures pendents; han patit mals mestres que els han ensenyat a fer servir la violència com a eina per educar, per a convèncer, per a ensinistrar, per a manipular. Ja és hora que s'acabi el contracte en pràctiques, i que comenci la feina de debò i la professionalitat de debò. Tan sols així s'acabarà la violència.