I he après tant del que és bo com del que és dolent.
I s’aprèn més d’allò que no ens ha estat ensenyat amb intenció, que d’allò que sorgeix de la lliçó directa del progenitor o del professor.
Quan posem uns mitjons als peus del nostre fill mentre és al llit intentant adormir-se, perquè fa fred, ho fem perquè no tingui fred, no pas per ensenyar-li res; però alhora aquest gest es convertirà en l’aprenentatge més profund i arrelat; ho recordarà quan ja no hi siguem i, amb tota seguretat, ho reproduirà amb els seus fills. El mateix passa amb cadascun dels nostres gestos. També amb els dolents.
Hi ha molts gestos, paraules, accions, omissions dels meus pares que m’han ensenyat a ser millor pare; però, encara que els estimo i els he estimat molt, hi ha altres accions que mai no imitaré, i que he canviat i transformat completament.
Hi ha qui, davant d’aquestes paraules, s’escandalitza, ja que afirmen que l’acció dels seus pares, amb ells, va donar molt bon fruit, i que, en conseqüència, en el moment d’educar fan exactament el mateix que van fer els seus pares. Molts, però, han de rectificar pel consell del psicòleg dels seus fills; els temps han canviat, i no hem d’oblidar que els nostres fills no només reben inputs dels seus pares, sinó de tot un entramat de relacions que són molt diferents de com eren fa 50 anys; per tant, allò que transmetem els pares d’ara no pot ser, ni en el contingut ni en la forma, exactament igual al que nosaltres vam rebre quan vam ser fills.
Com a professor, moltes vegades, només he de recordar el millor professor que he tingut mai per fer les coses molt bé; i funcionen; i dono gràcies a aquell bon home sigui on sigui. Gràcies a ell vaig conèixer Fra Lluís de Lleó i Sant Joan de la Creu fins al punt que encara avui segueixen presents a la meva vida; però el més important no va ser el que em va ensenyar, sinó com ho va fer.
També he de recordar els qui ho van fer molt malament, per fer-ho diferent, molt diferent; i l’estratègia també em funciona.
Sempre tinc el moment “Juana”. El moment “Juana” és el moment en què comença a ploure, de vegades fins i tot trona; aleshores deixo que els meus alumnes s’acostin a les finestres i gaudeixin contemplant la pluja; els ho permeto fins i tot als qui ho fan sense permís. L’origen d’aquest ritual es remunta a un dia en què la meva professora “Juana”, quan jo tenia onze anys, em va castigar a copiar 20 pàgines d’un llibre per no haver estat capaç de reprimir els meus desitjos d’aixecar-me de la cadira i acostar-me a la finestra en el moment que esclatava una tempesta preciosa amb les seves gotes grosses, la seva frescor, els llamps que encenien la penombra de la tarda tardorenca.
La contemplació de la natura és la lectura del més savi i el més bell dels llibres; ser capaços de “contemplar”, sense que aparentment serveixi per a res, és un dels aprenentatges més profunds sobre el que és l’essència de la vida. La Juana ara és "bona", i somriu des de l’altre món, convençuda que, malgrat haver-se equivocat, va deixar alguna cosa bona que perdura.
No comments:
Post a Comment