L'art és el combustible de l'esperança

És important cantar sense competir, tocar sense competir, dibuixar sense competir... Competir és un verb animal que ve de la lluita per l'aliment, per les femelles, per la reproducció, per sobreviure. L'art és una exaltació de la vida; té a veure amb la vida, i no tant amb la supervivència física. L'art és un llenguatge, una forma de comunió amb l'existència i amb tot allò que dins l'existència és significatiu per nosaltres. 

Avui vivim un temps de comparacions; sembla que si no pots comparar, si no et pots comparar, no tens valor. Es valora allò que fem en termes animals, de competició i de comparació. I allò que fem, en canvi, hauria de ser d'exaltació, proclamació, festa...

Hi ha qui mai no comença a crear perquè està tan immergit en la competició i en la comparació que prefereix retirar-se. Hi ha molta gent que no estan, que no estem, en sintonia amb la manera de fer d'aquesta tropa d'humans competidors, comparadors, mercantilitzadors, mesuradors d'hores, negociadors de deures i d'havers. 

He conegut gent jove que ha llençat la tovallola i s'ha quedat a casa perquè el món competitiu i selvàtic dels sàpiens civilitzats no és el seu món. El que no sap aquesta gent jove és que l'autèntic món dels sàpiens és el seu, és el meu, és el de fer les coses perquè volem fer-les, i no perquè ens donen alguna altra realitat a canvi. 

I no ens entendran. És allò que escrivia ahir: hi ha conceptes tan assumits, tan universals, tan indiscutibles... que posar-los en qüestió genera rebuig, burla, i a cops violència.

La vida no serveix per a res, per això és tan important. Som el punt final. Som el port d'arribada. I tot serveix per a la vida, per a la vida humana. 

És una afirmació antropocèntrica? Sí. Però és la nostra. Un llangardaix serà raonable quan expressi: tot serveix per la vida, per la vida "llangardaixa".

La vida no serveix per res, i tot serveix per la vida.

Al final, cada consciència que apareix ha de resoldre que la vida no serveix per res, que tot ha de servir per la vida; per la vida de tots, una mica pel tema de la comunió. Si no estem en comunió amb tots els éssers que "senten", no som autènticament humans; potser, com diu l'Eudald Carbonell, encara no som humans.

L'art, en qualsevol de les seves formes, és comunicació humana; com ho és l'amor, la tendresa, l'acollida, el perdó, la tolerància...

L'art, en qualsevol de les seves formes, i en tots els seus resultats, és el combustible de l'esperança.

La por com a motor de creences

Als 14 anys em van definir Déu com aquell que premia els bons i castiga els dolents. 

Gràcies a Déu, em va arribar aquest input als 14 anys i no als 4. 

Als 4 o 5, i de veu de la meva àvia, em van parlar de Déu com de l’ésser que més m’estimava; m’estimava tant i tan bé, que m’estimava més i millor que jo a mi mateix. 

Però la definició suposadament teològica i fonamentada dels apòstols que als 14 anys van identificar la seva essència com la de premiador i castigador va fer els seus estralls. Vaig sortir d’aquests molt ben parat gràcies a Déu; altres no van tenir tanta sort. 

He conegut persones els dubtes de les quals sobre si alguna cosa absolutament anodina era pecat eren tan grans, que no podien ni caminar sense preguntar-se si el següent pas que farien era pecat o no; i si no se’l preguntaven se sentien culpables (no és una metàfora, van haver de medicar-se). Gent que es va impressionar tant per les lúgubres i terrorífiques meditacions sobre l’infern, que han vist la seva vida futura condicionada per la por. Em recorden a aquelles pobres noies segrestades a Àfrica i portades a Espanya per a ser explotades; l’agulla amb què coartaven la seva llibertat era la seva fe en el vudú; creien tan fermament en la capacitat d’exercir el vudú per part de les persones que les tenien segrestades, que no necessitaven cadenes per no sortir de l’apartament on estaven recloses. 

Com a éssers humans hauríem d’aspirar a que la nostra fe no fos la que se sosté pel terror. Els escrúpols de les persones que jo vaig conèixer naixien del terror a Déu i de la seva suposada obsessió per la perfecció de les seves criatures, o per l’anhel de complir unes expectatives per a les quals el mateix Déu no ens havia pensat; un Déu l'univers del qual conté errors que provoquen intensos patiments als éssers vius que els pateixen. Déu no va obrar amb perfecció, ell sabrà per què; ens ha d'imposar la perfecció com a exigència a nosaltres? 

Algunes vegades, pintem els sostres de les catedrals amb una perfecció carregada i obsessiva; però Déu simplement dissenya la simplicitat i la bellesa del cel nocturn estrellat, que ens assenyala camins cap a l’infinit i ens porta ecos de consciències possibles i llunyanes. Nosaltres construïm rellotges per atrapar el temps; i Déu ens regala el temps perquè siguem lliures. 

Paraula d’heretge, el veritable Déu no té inferns, ni tortures, ni dimonis mossegant els cossos dolorits dels pecadors, ni inquisicions, ni drets canònics, ni llargs tractats de litúrgia i protocol, ni prínceps, ni reis, ni corones, ni vestits amb encaixos d’or, ni sants de guix adornats amb joies, ni ciris suplicant anhels de vida i salut, ni anul·lacions matrimonials, ni recompte de crims i immoralitats, ni censures, ni censuradors, ni por, ni terror, ni fils de letanies angoixants, ni cerimònies avorrides de guerrers saciats de triomfs i venjances, ni catedrals, ni palaus, ni roba, ni diners, ni imperis, ni governants, ni fama, ni espectacles de poder i fanfarroneria, ni llista d’imperfeccions, ni banderes de victòria, ni estendards, ni cabres guerrilleres, ni exèrcits, ni pobles escollits, ni fills torturats i sacrificats per redimir res, ni guerres santes, ni sotanes, ni hàbits, ni dejunis, ni càstigs corporals, ni penediments, ni sang, ni violència, ni odi... 

Però compte; no sóc cristià; el que dic no va a missa. Agafeu de la meva olla només el que no ofengui la vostra fe, o reinterpreteu-ho al vostre criteri; al cap i a la fi, tot el que està escrit a l’arena de la riba del mar és efímer.