El vestidisme; una neurosi col·lectiva i invisible.

                                                                                                                                            IA image

Anem enrere en molts aspectes. L'americanització de l'estètica i de la moral s'obre pas lentament; tan sigil·losament que els bens no se n'adonen. A poc a poc ens comencem a esgarrifar de realitats naturals i humanes que la voràgine de la manera com vivim dogmatitza com a vulgars.

L'altre dia una ianqui protrump, obsessionada contra el comunisme, demonitzadora de la immigració, adoradora de les nòmines elevades i ridiculitzadora de les vides que decideixen seguir el seu cor, em discutia el nudisme tot intentant convèncer-me que els nens no ha de veure genitals, ni els seus genitals han de ser vistos. No em va entendre la resposta quan vaig intentar fer-li veure que és precisament la nuesa en entorns naturals i quotidians la que fa que els genitals no es vegin. 

Si hi ha nuesa integral habitual, els genitals adquireixen el mateix valor que el nas o que les orelles, i no es veuen com a genitals; és a dir, no es veuen amb la potència morbosa i eròtica amb què els veuen i assenyalen aquelles persones que els tapen sempre i obsessivament. 

No em va entendre. 

La nuesa habitual desfà la nuesa. 

L'ocultació obsessiva constant, fins en els moments de banyar-se i prendre el sol, produeix que l'inconscient situï els genitals en un pla més enllà del natural, i que les persones vestidistes els vegin com a "genitals", amb tota la força que la tradició "vestidista" de les societats els han atorgat.

És per això que aquesta ocultació en el període de creixement de la persona és una forma de perversió educativa que contribueix a construir les societats tal com són avui, amb totes les neurosis invisibles que campen pel món. 

Una neurosi, quan és compartida, no és vista com a neurosi sinó com a costum de les bones persones. I a una part del cos tan natural com qualsevol altre l'anomenen "vergonyes", "Tapa't les vergonyes!". La neurosi entra dins les formes de la societat i passa fins i tot a formar part de la moral, robant-nos el plaer i la felicitat del sol a la pell; i el que és més greu, desfigurant-nos la capacitat d'assaborir la bellesa del disseny que la natura ha establert per als nostres cossos. Només tenim la capacitat de veure correctament un cos si no patim la neurosi provocada per l'ocultació; una neurosi col·lectiva i invisible.

 

Acceptar que som diferents

                                                                                                                                     IA image

Acceptar que els altres no veuen ni entenen les coses com tu les veus, i que no senten, davant dels mateixos estímuls, allò que tu sents.

Acceptar que hi ha maneres de sentir que no entens, i que no has d'entendre necessàriament, i que habitualment això no et fa ni millor ni pitjor, ni superior ni inferior.

Dubtar, relativitzar, prescindir, viure independent de la normalitat establerta, seguint el teu criteri i evitant servilismes.

Acceptar que els altres són diferents; per ells mateixos i pels inputs rebuts, i evitar, per tant, fer valoracions segons els teus paràmetres, sempre ignorants de la seva realitat.
Acceptar el molt que no saps, el molt que no entens, el molt que no pots, i agrair el molt que has rebut.

Només se senten les cadenes de qui es mou.

                                                                                                                                            IA image

No tot és fruit de l'esforç, primer hi ha la mirada i l'entusiasme. I hi ha moltes maneres de ser; no som iguals. No tothom és com nosaltres.

Les nostres opinions sobre els altres sovint tenen més a veure amb com som nosaltres que no pas amb com són els altres; i sobretot amb si ens pensem o no que els demés són com nosaltres.

Les normes i les lleis gairebé sempre es fabriquen amb un objectiu; aquest objectiu no sempre és encertat.

Hi ha maneres de ser que el sistema no té capacitat d’ajudar; no es pot introduir una mà de vuit dits en un guant que en té sis. En aquests casos és preferible que la mà no es posi el guant si realment no fa fred, encara que estigui mal vist; o bé és preferible demanar que es fabriquin guants de vuit dits. I si no fa fred, potser acabem descobrint que no calen guants ni de sis dits ni de vuit dits.

És injust que les mans de vuit dits puguin ser felices sense guants quan de fet les mans de cinc dits han hagut de posar-se un guant de cinc dits per ser felices? Potser a les mans de cinc dits no els calien realment els guants.

La mediocritat del sistema està sostinguda per la mandra i la indiferència d’aquells que no canvien el sistema perquè a ells aquesta mediocritat no els perjudica. Per això el sistema és ideal per a aquells que no necessiten combatre’l. Només se senten les cadenes de qui es mou. Anar contra el sistema, algunes vegades, és una virtut i un deure. No es pot ser bona persona si no se sap desobeir, quan cal, la llei. L’ésser humà, amb cinc o vuit dits, és més important i té més dignitat que el conjunt de les lleis.

De vegades, cal aprendre a creuar alguns semàfors en vermell, perquè, si alguna vegada se’ns fa necessari fer-ho, sapiguem fer-ho amb seguretat. Aprendre a creuar alguns semàfors en vermell és important per no convertir-nos ni en genocides ni en còmplices d’un genocidi a causa de l’obediència a unes lleis injustes. 

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director.

Viatjar com un turista és una de les maneres menys adequades de conèixer altres terres i altres pobles. El turista va a parar a uns escenaris prefabricats, a uns aparadors perpetrats pels dissenyadors de les estratègies comercials, que no tenen cap escrúpol a l’hora de falsejar la realitat.

El turista no palpa la realitat; viu un miratge; és l’espectador d’un show que té un guionista i un director que construeixen no pas ponts cap a la realitat sinó passarel·les cap a la fantasia imaginada per l’inconscient del viatger fabulador.

El turisme no només enganya el turista, també malmet la vida real. Deforma els costums locals, ven a la gent de la terra mirallets de vidre que fa passar per tresors, els compra la identitat, uniformitza el planeta, embruta la natura, destrueix la diversitat, falseja la cultura.

Quina és la manera correcta de viatjar, doncs? Com ho hauríem de fer si el que realment volem és conèixer la realitat humana i natural dels llocs?

De primeres, cal evitar els indrets visitats pels turistes. Són espais que ja s’han mort. Si el que volem és satisfer la panxa, l’ego, el cos, la superficialitat, la fantasia..., llavors és una bona idea visitar i lliurar-se als llocs visitats majoritàriament pels turistes. Però si el que volem és conèixer una comarca autèntica, la manera autèntica com viu la seva gent, la seva autèntica natura, l’autèntic tast del seu paisatge, llavors el que cal fer és buscar una destinació que ningú no busqui, tant se val quina.

Podeu agafar, per exemple, un mapa de França, marcar les ciutats més visitades i cercar els punts geogràfics més allunyats d’aquestes ciutats, apuntar-vos el nom del poble, buscar una casa rural, un bed and breakfast, una pensió per fer-hi estada. Si és possible, heu de buscar les dates en què la gent viatgi menys, i els dies d’entre setmana; evitar els dissabtes i els diumenges, contemplar els carrers i el seu moviment en els moments en què la gent va a treballar o quan porta els nens a l’escola; anar als mercats quan la gent del poble compra, entrar a les tavernes i parlar amb la persona que us servirà un vi senzill de la terra. A estones, allunyeu-vos del poble, busqueu un espai rural o natural, trobeu un riu o una bassa, jaieu a l’herba mentre us mengeu un formatge de bola, escolteu cançons típiques de la comarca, visiteu esglésies tancades d’aquelles la clau de les quals cal demanar-la a un veí, llegiu algun poema que algú del poble hagi escrit, mireu el cel sense fer res, perdeu el temps, no entreu a cap museu; el mateix poble, els carrers i les rodalies ja són un museu.

Quan us canseu, marxeu i no expliqueu a ningú on heu estat; com més us hagi agradat el lloc, menys heu d’explicar on és. Si voleu «fardar», expliqueu les meravelles que heu viscut, però no digueu el nom de la comarca ni per on s’hi va. Aquesta és l’única manera de protegir la identitat de les terres. Després, busqueu un altre indret i feu el mateix. I aquesta serà l’única manera de viatjar coneixent la vida real dels pobles reals.

El subtil imperialisme ideològic i moral de la IA

La IA està en mans d’uns pocs multimilionaris que es reparteixen el món: els de ChatGPT, els de Grok, els de Gemini... i alguns més. No són gaires. Però la majoria són dels Estats Units. I als Estats Units tenen una determinada manera de veure el món; el miren a través de l’escletxa que deixa la seva moral hipòcrita i esbiaixada. Allò que per ells és normal ho consideren absolut. Allò que per ells és inadequat, s’ho prenen com ontològicament equivocat. I això, molt dissimuladament, amb molta discreció, i gairebé sense fer soroll, ho imposen a través de la seva IA a la totalitat del món.

Poso un exemple molt concret. Li demano a ChatGPT que em valori literàriament un relat, que m’hi busqui punts febles, que em proposi millores... És un relat que narra un sopar; un sopar entre una noia i la seva tia. La tia de la noia és una persona extremadament liberal, obsessivament liberal, gairebé malaltíssimament liberal. La noia és una noia corrent de divuit anys immersa a la societat moderna d’avui dia, però de costums conservadors. La tia intenta explicar, de manera emfàtica, la seva visió del món a la seva neboda; vol que traspassi límits, que surti amb nois, que provi amb noies, que fumi marihuana, que faci trios, que experimenti diferents tècniques sexuals... La noia li respon que no, que ella és més aviat tradicional, que està disposada a experimentar amb certes situacions que l’empenyin a moure’s més enllà de la seva zona de comfort, però que no traspassarà certs límits, perquè creu en un model de família tradicional i en una certa austeritat humana; no vol ser promíscua. Les dues dones entaulen un debat interessant en el qual cadascuna insisteix en el model que cadascuna d'elles ha escollit. Doncs bé, el ChatGPT, en comptes de centrar-se en la qualitat literària, en las millores estilístiques, s’escandalitza del fet que el relat narra l’agressió psicològica de la tia de la noia la qual no respecta els seus límits i la coacciona cap a comportaments degradants, i això, segons chatgpt, pot ferir la sensibilitat dels lectors potencials. Quan li responc que no veig les coses igual, que senzillament s'estan debatint dos models diferents de comportament, dues visions vitals, i que cadascuna exposa la seva amb passió, immediatament activa l’algoritme: “fes la pilota a l’usuari” i em dóna la raó; però d’entrada, ja imposava la seva visió del món fonamentada en la moral dels moviments integristes evangèlics dels Estats Units.

Fent el mateix experiment amb Grok, els resultats són diferents. Grok no valora moralment, o doctrinalment, el contingut del capítol, i es limita a parlar del que li demano, que són els punts febles literaris. Grok, tot i ser dels Estats Units, pertany a Elon Musk que practica una moral molt més flexible pel que fa a la sexualitat i el cos. La qual cosa no vol dir que Musk tingui raó; segurament en molts aspectes d’aquesta moral, tot i que en certa manera sigui més oberta, li descobriríem profundes mancances humanes relacionades amb el control i privacitat de les imatges personals, o una buidor pel que fa als sentiments i a la dignitat; també una certa hipocresia o doble moral en determinats temes que hi estan relacionats.

El que vull dir amb tot això és que la IA contribueix a l’amotllament de les opinions del món sobre tots els temes, i que aquest amotllament es fa seguint els criteris particulars dels seus propietaris, els quals pertanyen a unes cultures que no són les nostres. El tractament de la nuesa no és l’europeu, no és l’alemany, ni el neerlandès, ni el francès, ni el català. L’obertura de ment i el respecte als drets de gènere, no són els europeus; tenen matisos perillosos, influïts per una manera de viure la religió força integrista, que si bé no es manifesta directament, sí que indirectament influeix en la valoració de les diferents situacions vitals, conduint-les amb subtilesa cap als seus postulats, sempre en nom de la societat, i amagant el seu rerefons religiós integrista. Subtilment imposa en la manera de respondre i d’opinar uns dogmes socials que no són els genuïns de les diferents cultures del món.

Llavors, que cadascú en tregui les conclusions que consideri i que defensi allò en el que creu.

El mar no és blau

Els nens desfilen per la platja. Els primers subjecten el baiard, amb el professor al damunt. Si més no… això veu en Vicenç, que va l’últim.

L’home, des d’allà dalt, comença el monòleg; els alumnes escolten.

—Als nens els agraden les nenes. Les dones són sensibles i febles. Els passeigs marítims són bonics. Els bons són al carrer; els dolents, a la presó. Els salvatges van despullats; la gent de seny es vesteix. Els drogoaddictes fumen porros. Els immigrants ens prenen la feina. El meu cotxe és el més net del món. El mar és blau.

Si més no… això li escolta en Vicenç.

El professor els permet de banyar-se, advertint-los del perill de les meduses.

Després, l’home descobreix en Vicenç assegut en un racó amb el bolígraf a les mans. D’una revolada li agafa la llibreta i li llegeix l’escrit:

«Hi ha nens a qui agraden els nens, i nenes a qui agraden les nenes; i homes que ploren quan descobreixen els ulls d’un infant, i dones que treballen les vint-i-quatre hores sota el sol, i passeigs marítims que maten les platges, i dolents que tenen prou diners per no anar a la presó; i bons que es fan dolents per fam; i ben vestits que destrueixen la selva; i pobles nus que respecten el bosc; i professors que fumen, i que quan beuen massa vi llencen la brutícia del cotxe al carrer; i estats que van espoliar, no fa pas gaire, les terres de la gent que avui fuig de la misèria. I el mar no és blau, és bigarrat… de molts colors: turquesa a prop de les roques; atzurat quan el fons és clar; i… ben endins… allà on els antics deien que no tenia fons… esdevé lívid, moradenc, del color del lapislàtzuli; de vegades és gris quan el cel s’encapota; o es vesteix de crespons blancs quan bufa el vent; i de nit, sens dubte, el mar és negre; i tots aquests colors titil·len, no són quiets…»

El professor s’enfada molt i molt! —Qui em manaria d’acceptar un autista…! —exclama despectivament, i comencen a sortir-li flames del cap. Si més no, això observa en Vicenç.

Res no és uniforme

L'ésser humà s'esforça a imposar la uniformitat, cadascun segons la seva cultura, o fins i tot segons la seva contracultura; l'Homo sapiens sempre imposant, sempre salvant; atrapat a les formes, als dissenys. Però imposar una forma és com dibuixar amb el dit formes a la sorra, on les onades ho esborren tot. Proveu d'escriure a la riba i compteu els segons que aguanta l'escrit. Entreu dins del mar i noteu sota les vostres soles el dibuix de l'onatge a la sorra submergida del fons; mai no és igual. Aquí, línies estretes i rectes, més enllà són sinuoses i se separen entre si. A la natura, res no és uniforme. Ni tan sols Jesús va escriure res; els evangelis parlen que dibuixava a la terra mentre li van portar una dona adúltera per lapidar-la. Dibuixava a la terra a on la pluja i el vent ho esborren tot. Estic avui, i ara mentre escric això, immers en un món al revés ple d'escenes curioses que traspuen civisme i subversió, tot alhora. Es respira silenci. La llum ho omple tot. Però fins i tot això podria imposar una uniformitat antinatural si no estem atents. La natura ens regala la tendència imparable a allò diferent, que permet l'evolució i obre al futur totes les possibilitats. Hi ha qui contra això que escric ataca el paper de la subjectivitat, afirmant que el camí de la perfecció és un camí recte, que segueix valors exactes i no subjectius; però el menyspreu a la subjectivitat moltes vegades amaga un menyspreu vers allò que no ens és propi. Allò aliè és considerat equivocat perquè és té fe cega en allò que és propi. Però allò que ens és propi, igual com allò que ens és aliè, ha d'estar sempre obert a l'aprenentatge. No hi ha res escrit en pedra que no necessiti aprendre i millorar; la fossilització de doctrines, en un món canviant, condueix a la intolerància i a la supèrbia. Només hi ha una veritat, però hem d'aprendre cada dia a acostar-nos-hi més i més; i a acostar-nos més i més a les seves infinites platges i cales amagades.