Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges iniciàtics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris viatges iniciàtics. Mostrar tots els missatges

dissabte, 7 de novembre del 2026

Marroc (XXX). L'ascensió a la duna i la tempesta de sorra.



XXX


Aviat arriben el Marc i la Martina del seu passeig en quad per les dunes; els acompanya una parella de portuguesos que tenen si fa no fa la seva edat: la Rita i el Tomàs. Tan bon punt baixen del vehicle, caminem tots sis fins a on són els camells, acompanyats del nostre guia, i assaborim l’arriscada experiència d’asseure’ns damunt l’animal, i d’agafar-nos fort a la sella mentre s’alça majestuós. Al moment de pujar, cal aixecar molt la cama per asseure’s a la sella de muntar. A la sella, també hi enganxem la motxilla. Un cop el genet s’ha assegut a la sella, l’animal s’aixeca, i al llarg d’uns instants el genet es veu inclinat cap endavant, i tot seguit cap enrere. De la sella, surt una barra metàl·lica per agafar-se. En el meu cas, haig de viure l’experiència de pujar al camell sense agafar-me enlloc, perquè duc la càmera a les mans. Tan aviat com els camells s’han aixecat, la caravana avança pel mar de dunes ataronjades.

A les baixades de les dunes, el camell s’accelera massa, fins al punt que gairebé sobrepassa el camell del davant. Instintivament li crido “So! So!” i es frena una mica.

Els camells estan agafats un rere l’altre, excessivament submisos. De les dents d’un surt una corda que l’uneix al camell del davant.

El guia camina per les dunes guiant el primer dels camells, i els sis genets formem una petita línia enmig del desert, pujant i baixant per les muntanyes de sorra, i endinsant-nos cap a un punt indeterminat on ens espera un campament de tendes per passar-hi la nit.

Quaranta minuts després d’iniciar la travessia, el guia ens diu que ens aturem; som a sota d’una duna. El motiu de la parada és la possibilitat de jugar amb una taula de snow board. Ens proposa de caminar fins al capdamunt de la duna i deixar-nos anar cap avall com si fóssim a la neu. La idea no em resulta gens atractiva, a banda d’augmentar el meu sentiment de culpabilitat pel fet de fer treballar els camells d’aquesta manera per una causa tan banal com relliscar per una duna. Baixar del camell i assaborir la bellesa del desert, però, sí que em ve de gust.

El nostre guia se’n va amb els camells, però abans ens assenyala a uns 200 metres el blanc de les tendes d’un campament enfonsat entre les dunes, i ens diu que quan ens cansem de jugar hem de caminar-hi, perquè allà serà on dormirem, i ens adverteix que no triguem gaire, perquè s’acosta una tempesta de vent i sorra.

Deixem les motxilles a la sorra, i iniciem l’ascensió de la muntanya de sorra. Abans, però, m’estic una estona demanant-li disculpes al meu camell pel meu pes, i li faig saber que no sabia que tenia una corda lligada a les dents quan em vaig apuntar a l’excursió.

Els joves sí que es llancen per la duna; el que potser no han previst és que un cop a baix han de tornar a pujar-hi a peu, aquí no hi ha telecadires.

Caminar cap al cim de la duna on som és una experiència que aporta molta calma; la sorra és verge, i té traçat el dibuix del vent fent ones. Un cop a dalt gaudim de la visió d’un desert que sembla no tenir límits; respirem, contemplem, no pensem, fem fotografies, fem vídeos…

I l’advertència del guia s’acompleix vint-i-cinc minuts després d’arribar al cim de la duna. La tempesta arriba i bufa com una bèstia enfadada. La claror minva. No podem obrir els ulls. Mengem sorra. Els peus se’ns enfonsen. El meu primer pensament és per la càmera; l’embolico amb un mocador de colors bigarrats d’imitació de seda, com aquells que venien al mercat de Marràqueix. No sé ben bé com, però arribem fins a on havíem deixat les motxilles; les carreguem i, contra el vent i la sorra, caminem cap al campament, que és a dos-cents metres.

El campament està envoltat per una tanca de fusta. Hi ha una tenda principal, de dimensions força grans, a on es troba el menjador; dues tendes força grosses, que tenen WC i dutxes, una per les dones i una altra per als homes; i una bonior de tendes més petites, que formen un parell de carrers, amb dos llits dins de cadascuna. A banda de les tendes, també hi veiem una esplanada a on després farem balls i gresca.

Ens assignen una tenda a cada dues persones, i ens anem a dutxar. El vent udola fora de la tela de les tendes, i hi ha una llum estranya, com de capvespre prematur. Plou sorra. A poc a poc, al campament, va arribant la gent en millors o pitjors condicions psicològiques. Nosaltres érem sis; la resta del nostre grup no era amb no
saltres i arriben ara bastant malmesos per la tempesta. Un d’ells ens explica que se li ha rebel·lat el camell i que ha començat a perdre el control de la situació.

















 




diumenge, 25 d’octubre del 2026

Marroc (XXIX). Arribada al desert.



El guia explosiu i extravertit d’avui, en una simplificació generalista, ens explica que Agadir, Gades i Essaouira es dediquen al comerç; Casablanca a la indústria; Marràqueix, al turisme, i Rabat, a la política i l’administració.

Una guia que trobem a la ciutat ens fa saber també que en aquesta època, a Tinghir, hi ha molta gent, perquè és una època de casaments; venen de tot arreu a comprar-se roba per a la festa. Algú li pregunta si a l’estiu, amb tanta roba, i tan tapades, fins i tot el cap, no tenen calor. Ella respon que ja hi estan acostumades. Algunes persones li han continuat insistint amb les preguntes, i al final la noia, amb cara de pena, ha respost que no els queda cap més opció que anar així de tapades.

Continuem el viatge, i, una hora més tard, ens aturem a dinar en una casa de menjars d’un llogarret no gaire gran, que ni tan sols surt a google maps, ben bé al costat de la carretera. No és ben bé un restaurant, sinó un establiment que ha pactat amb les empreses d’excursions de fer el dinar per als turistes. Ens van portant els plats sense preguntar-nos què volem; un menjar natural, sa i casolà. De primeres, com una mena de barreja de verdures, tomàquet, ceba; de segon, broqueta de carn; de tercer, tagine de vedella; i de postres, fruita. Ens han posat aigua per veure, i tot plegat ens ha costat dotze euros.

Després de dinar, la calor és tan intensa, que pateixo un moment de desorientació. La Merche, davant mateix del restaurant, troba una petita botiga a on li fan un tatuatge de Henna. Jo busco la Martina per avisar-la i no la trobo. Fins i tot em perdo; tot i que el lloc és prou petit perquè sigui impossible perdre’s, però jo em perdo. Dono voltes al voltant del restaurant, protegit del Sol despietat sota del meu barret salvador, mentre intento no desintegrar-me. Entro al restaurant del costat, i ben bé no sé per què hi entro. Torno cap allà a on és la Merche fent-se la henna, i li explico que no trobo a ningú, i em suggereix de tornar al lloc on hem dinat; deducció absolutament lògica, que la calor no m’ha permès concloure a temps. I allà veig a la Martina, al Marc, i a tothom. Amb tantes anades i vingudes, ha passat massa temps perquè ella es pugui fer també un tatuatge de henna, perquè el viatge ha de continuar i em sento esgotat físicament i mental.

Una estona llarga després, no sabria dir com de llarga, parem a comprar aigua gelada a Arfoud per un euro. És l’últim lloc on ens la vendran a un preu no excessivament alt abans d’arribar al desert. En realitat és una botiga de souvenirs i de mil coses més enmig de la planúria seca; al lluny comencen a albirar-se les primeres dunes ataronjades del desert de l’Erg Chebbi. Aquí al costat hi ha un munt de jaciments de fòssils. La botiga, com era d’esperar, té uns lavabos, i a la porta dels lavabos, com si fos un guardià, hi ha un nen d’uns onze anys que cobra dos euros a qui sigui que vulgui fer les seves necessitats aquí. A l’era de les targetes de crèdit, hi ha qui se li acosta amb un euro i mig, i el nen, amb expressió ferma, fa que no amb el cap. Hi ha qui li ofereix un bitllet, i el nen diu que no té canvi, tot i que sí que en té. Tothom és prou civilitzat per a no fer-li cap juguesca i intentar colar-se. El nen s’ho pren molt seriosament; i jo, seriosament, decideixo no anar al lavabo. Tan gran com és la planúria que ens envolta, i no ens cobra res per deixar-li una mica d’aigua amb sals. Per damunt de tot, s’ha d’entendre que el nen intenta sobreviure.

Continuem el viatge, i les primeres dunes ataronjades es fan més abundants: piles de sorra molt fina d’un color canyella pujat ran de carretera. En un moment donat, la via per on circulem ens mostra a un costat la planúria seca, i a l’altre, els primers contraforts del desert de l’Erg Chebbi.

Arribem a l’edifici del campament, fet tot d’adob. Descarreguem del microbús només una motxilla per persona amb tot l’essencial. Els nostres fills ens abandonen una estona perquè se’n van a fer una volta en quad pel desert; nosaltres els esperem al campament, fent-nos les primeres fotos amb aquesta sorra infinita i màgica, que pel seu color sembla encesa, i amb els camells, que reposen entre les dunes amb una placidesa que s’encomana; tot és tranquil i silenciós.






dilluns, 12 d’octubre del 2026

Marroc (XXVIII). Les Gorges del Todra, teixidores i casaments,



A les 10:15, arribem a les Gorges de Todra; un canyó de roca rosada amb parets de quatre-cents metres, i un riu d’aigua cristal·lina i fresca que baixa pel mig. No és gaire profund; si ens hi fiquéssim, ens arribaria pels turmells; però durant la temporada de pluges, s’hi pot formar un torrent d’aigua molt fort. Aquest canyó està format de roca calcària i està situat a la part oriental de les muntanyes de l’Atles. L’esvoranc ha estat excavat al llarg de mil·lennis pel riu Todra (o Toghda) i s’estén al llarg de vint-i-quatre quilòmetres. Ens trobem a mil cinc-cents metres sobre el nivell del mar.

A la primera part de la nostra caminada, avancem entre hortes naturals, palmeres, figues, dàtils… És una zona on la gent local s’instal·la a diferents raconets ombrívols, ajaguts damunt de catifes i pareos. Aviat arribem més plenament al canyó, i ens sentim petits dessota les immenses parets roges. El riu baixa amb força, però deixa abundoses illetes entremig, i en aquest període de l’any no és gens profund. Grups petits de dones amb nens aprofiten aquestes illetes ombrívoles per asseure’s enmig del corrent d’aigua. Els més menuts juguen amb el corrent, les herbes i les pedres, alguns es fiquen dins l’aigua i fins i tot s’hi banyen del tot. La seva indumentària acolorida que els cobreix tot el cos menys el rostre es converteix en part d’un paisatge insòlit. Enmig del riu, apareix un ramat de cabres. La pastora, que és una adolescent, deixa que qui vulgui agafi un cabrit a braços per fer-se fotografies amb ell; no demana diners, però els espera. El sol brillar damunt l’aigua a la petita escletxa que deixa l’obertura entre els espadats del canyó. Aquest és un moment de granellons de sol, turistes, guies que es coneixen i se saluden els uns als altres, i un cert brogit humà que fa que l’entorn no tingui ni un bri de solitud; però és bonic igualment.

Tornem al microbús i continuem el nostre viatge. Ens fan aturar a Tinghir, i ens porten a visitar un taller de catifes teixides amb llana de dromedari, d’ovella o de fil de cactus. Ens conviden a entrar en una sala folrada en totes les seves parets i en el sostre amb tapissos fabricats suposadament al mateix taller. Ens asseiem en un banc que recorre tot el perímetre de les parets. En un extrem de la sala, una noieta que aparenta uns setze anys i que sembla sortida d’un conte de les mil i una nits va teixint asseguda a terra, i un senyor madur amb torban ens comença a explicar les vicissituds del negoci que regenta. Ens conviden a un te marroquí, que és realment deliciós. Li preguntem qui fa les catifes, i ens respon que les noies. Elles les fan, i ells les venen. La noieta continua teixint sense mirar-nos i no diu res. La major part de les catifes tenen dues cares. Ens parla dels preus i tot i que als meus companys de viatge els semblen desmesurats jo els trobo excessivament baixos si realment s’ha de pagar el temps que implica el fet de fabricar-los a mà, com ens diuen que es fabriquen. Tres-cents, cinc-cents, sis-cents euros… no són gaires diners si estem davant de peces de materials bons i artesanes. L’home ens explica que es necessiten uns tres mesos per fabricar una peça de tres per quatre metres. En el torn de preguntes la meva dona torna a demanar-los qui fa realment les catifes, l’home repeteix que les dones, i la Merche continua dient: “Ah… elles les fan i vosaltres només les ensenyeu i les veneu, oi?” No obté resposta. Jo els pregunto on són les màquines i els tallers de les noies. Em convida a sortir a fora a una mena de pati, i m’ensenya més catifes i tapissos, però no acabem de veure ni màquines ni tallers. Entre els tapissos penjats de tant en tant veig noietes que entren i surten sense dir res.

Sortim al carrer i ens condueixen a una antiga casa jueva, a on ara venen peces de metall de tota mena: ganivets, polseres, monedes, anells, bijuteria… Ens ofereixen els productes per si els volem comprar, però el nostre grup no és gaire de comprar i en aquest sentit no els sortim a compte.

De nou, som al carrer, i avancem per un camí de terra vorejat per parets d’adob. Arreu, descobrim gossos lliures sense collar, ni corretja, ni cap amo aparent… i a diferència de Catalunya, no trobem enlloc excrements de gos, ni pudor d’excrements de gos com succeeix en alguns parcs de l’àrea metropolitana de Barcelona. Podríem dir que de gossos, n’hi ha, tot i que molt menys que a Catalunya, però no com a mascotes; enlloc no es veuen gossos “mascota”, ni a ningú tibant un gos amb una corretja.

En aquesta comarca, les dones porten una mena de tul força gros enganxat a la part del davant del vestit. Ens expliquen que si el tul és blanc, la dona està per casar; n’hem vist d’altres colors, com el rosa; cada color té un significat diferent. Aquesta roba no la duen només en dies de festa a manera de vestit folklòric, sinó que és la seva indumentària habitual.

Ens explica el guia que quan es concerta un matrimoni, el xicot sempre parla amb la mare de la noia; amb el pare, no; per timidesa. Un cop ja han parlat, queden el pare, la mare i la filla amb el noi per a prendre el te a casa de la noia. Si el te té sucre, vol dir que el xicot és acceptat com a gendre; si no té sucre, això significa que la seva proposta ha estat rebutjada. El que no ens queda clar després de la seva explicació és de qui és la iniciativa de demanar la noia en matrimoni, si del noi, o del noi i la noia, o dels pares del noi...








dijous, 1 d’octubre del 2026

Marroc (XXVII) La conca del Dadès, palmeres i guies bojos.



Ens despertem a les 6:30. Ens dutxem i deixem les maletes preparades, de manera que quan sigui l’hora de pujar al microbús, només les hàgim d’agafar. Tenir-ho tot a punt, també vol dir organitzar una motxilla per persona, que serà la que durem al desert; i decidir tot allò que no és adequat per portar a les dunes de sorra, i introduir-ho en dues maletes, que seran les que es quedaran al microbús. Òbviament, el microbús no s’endinsarà al desert; al desert hi entrarem damunt d’uns camells.
A les 7:00, anem cap al menjador per a esmorzar. Ens trobem un sistema self-service, i prenem si fa no fa el mateix de tots aquests dies amb alguna petita variació: un ou dur, pa, baghrir, msemen, formatge , una magdalena, olives negres, olives verdes i cafè.
Pugem al microbús amb tot l’equipatge, i dues de les nenes del poble ens venen a dir adeu. Com sempre, van vestides amb el que semblen unes camises de dormir, i cadascuna du un mòbil a la mà, el qual miren sovint.
Ens acomiadem de Talate, i el microbús ens porta fins a Keelat, el poble proper més gran; després continuem en direcció a les Gorges del Toudgha.
Avancem un bon tros pel pulmó verd que creix generós al voltant del riu Dadès. En un indret tan sec com el que estem, sorprèn trobar un riu que du un cabal considerable d’aigua. Veig un trencall que anuncia “The valley of the birds” mentre estem travessant una planúria immensa entre dues serralades. Amb aquest sobrenom, “La vall dels ocells” es coneix la zona que envolta la localitat de Boumalme Dadès, per la qual passem. Som a la conca del riu Dadès, i aquesta vall és un refugi natural per a l’ornitologia, una illa verda i fresca enmig d’un entorn sec i parcialment muntanyós, tot i que té amples planúries. L’aigua del riu serveix de punt d’atracció, nidificació i descans, per a una gran diversitat d’ocells, tant de la zona com migratoris. És un indret que atrau molts viatgers, que fan rutes guiades de senderisme pels penya-segats i pels oasis per observar la fauna local.

A les 9:04, ens atura un control policial dels molts que hi ha; l’abundor de policies i la seva mala fama és el factor que ens ha fet desistir de llogar un cotxe i viatjar per lliure. Corrupció, xantatges, acceptació de suborns… són alguns dels rumors que corren sobre els cossos de seguretat. No sé si és una exageració o un fet comprovat. El que sí que és cert és la impunitat amb què la policia fa i desfà sense gaire opció a protestar per part del ciutadà.
El microbús s’atura a posar benzina a la Commune Rurale Ouaklim, i aprofitem per estirar les cames. Al costat de la gasolinera, s’hi estén una àmplia planúria força seca, amb pocs matolls. Descobreixo un pastor amb les seves cabres. Els faig fotos, descobrint els tres colors principals: el blau del cel, el roig de la terra, i el verd dels petits matolls.
Travessem Tinghir, i veig que hi estan construint molt. Es barregen els pisos més antics amb els acabats d’aixecar. De nou veig com els blocs de pisos només tenen finestres en una de les quatre cares del prisma, concretament a la façana principal on hi ha la porta; la resta de cares són parets sòlides.
A les 9:30, parem a fer fotos al palmeral de Tinghir; una taca de verdor, formada de palmeres i enganxada en un extrem de la ciutat, vora la terra i les roques roges que avancen cap als gorgs del Todra. En aquest moment, s’uneix a nosaltres el guia de les gorges del Todra, un personatge esbojarrat i extravertit, amb vocació de showman, que ens fa riure força. Corre amunt i avall amb el seu torban voleiant al vent mentre ens va fent fotos amb els nostres mòbils perquè en tinguem un record; en fa una de grup, i un vídeo mentre s’amaga darrere la furgoneta i surt sorprenentment per enregistrar la nostra expressió d’ensurt.

.

dissabte, 26 de setembre del 2026

Marroc (XXVI). La trobada de dos mons.



Sens dubte, als infants que ens hem trobat al poble els deu haver sobtat la nostra indumentària; no és pas que vestíssim de manera incorrecta, però la nostra manera de vestir és força diferent.

A banda de la seva curiositat, ens continua arribant al cor el record de les mirades d’il·lusió que ens han regalat; l’alegria quan s’han apropat a nosaltres, i, quan han vist, que nosaltres, tan diferents, i fills d’un món tan diferent, ens hem sentit atrets i interessats pel seu poble i pels seus carrers. Aquest món tan diferent, del qual venim, ells el descobreixen a través de les pantalles del mòbil; se’n fan una imatge idealitzada i anhelen apropar-s’hi. Però ni que se’n facin una imatge idealitzada, saben, sabem, que a Europa tindrien més oportunitats de desenvolupar una vida més lliure. Després de veure aquest terreny tan sec, aquesta policia tan autoritària, la divinització del rei, la falta de feina, la marginació social de les dones, la persecució de les opcions sexuals no tradicionals… és innegable que tenen motius per somniar en un futur diferent; tenen dret a fer-ho. I si fos la nostra mare, la nostra filla o la nostra germana, la qui tingués a l’abast a Europa la possibilitat de curar-se d’una malaltia greu gràcies a la sanitat pública, no mouríem cel i terra per dur-la a Europa i salvar-li la vida? Aleshores per què hi ha qui s’enfada amb qui ho intenta, amb qui busca sortides per als seus? La gent del Marroc són el que seríem nosaltres si ens hagués tocat la loteria de néixer al Marroc; però aquesta evidència hi ha qui no l’entén, i, el que és pitjor, hi ha qui no l’accepta. Des d'un punt de vista objectiu, no hi ha falsedat ni parcialitat a enumerar les oportunitats que aquestes persones tindrien a Europa; en altres capítols d’aquest llibre he lloat elements del Marroc que ens retornen la puresa del caos, de la natura, de la senzillesa, de l’espiritualitat, de l’escassedat de delinqüència... és a dir, una descripció del que hi ha de bo al Marroc i que s'ha perdut a Europa. Per tant, no hi ha contradicció ni idealització. L'enumeració de les llibertats que a Marroc no hi ha és real i indiscutible. La loteria del naixement és la que decideix les condicions en què viurà una persona. Però això és incòmode per als algorismes del capitalisme del nord, i ho combatran a mort amb tota la potència que tenen a l’hora de construir els relats.

Avui hem viscut la trobada de dos mons, i quan dos mons tan diferents surten a trobar-se, es produeix de vegades un miracle estrany que és difícil de descriure amb mots. Potser perquè es fa evident que tot i que els mons puguin ser diversos, hi ha una realitat que és idèntica en tots ells; l’essència humana, independent de tot el que ens envolta, i arrelada a allò que som de debò. El que es troben no són mons, són, per damunt de tot, persones.

Ja és l’hora de sopar, i tot el grup del microbús compartim taula. Com que estem asseguts a prop de la Mariam, hem xerrat amb ella. La Mariam, la nostra guia, té vint-i-cinc anys. És una noia marroquina, molt madura i agradable, que du sempre mocador al cap, tot i que la seva indumentària general és força moderna. Ens explica que ha estudiat dret, i que fa dos mesos que treballa de guia turística; encara no pot exercir d’advocada perquè ha de fer un màster. Li agradaria fer el màster a Espanya, però de moment no li és possible per qüestions legals.

Ens explica que al Marroc no cal pagar per fer estudis universitaris. L’accés als estudis de grau estàndard (en règim de jornada completa) per als ciutadans marroquins és subvencionat per l’Estat. Els estudiants només abonen una petita taxa d’inscripció anual que oscil·la entre els 1.000 i 5.000 dírhams marroquins (MAD) (aproximadament entre 90 i 460 euros). El panorama ha canviat de cara al curs 2026/2027 per a qui estudia a temps parcial o amb horaris flexibles (com els treballadors).

Faig recerca i descobreixo que les institucions públiques apliquen ara un sistema de tarifes unificat per a aquests programes específics: Llicenciatura, 5.000 MAD a l’any. Grau o Batxiller, 18.000 MAD a l’any. Màster, 15.000 MAD a l’any. Doctorats, fins a 20.000 MAD a l’any. Tot i que la matrícula pública convencional no tingui cost, les famílies han d’assumir despeses obligatòries de manutenció, transport, materials i allotjament (residències universitàries). Per als estudiants de baixos recursos, hi ha certs programes d’exempcions i beques, tot i que la seva cobertura legal obligatòria continua sota debat al país.



dijous, 17 de setembre del 2026

Marroc (XXV). Moments de connexió.



De camí a Ouarzazate, veiem el recinte immens dels estudis de cinema Atles. El nostre viatge no té previst aturar-s’hi; és una llàstima, perquè tothom que els ha visitat n’ha sortit molt content.

Una hora després del dinar, el microbús passa per Idelsane.

Després ve Oued El Hajaj, i plou amb força. Algunes cases semblen castells de sorra dels que es fan a la platja.

A Skoura hi descobreixo un bosc de palmeres, i, a dalt d’un turó, hi ha unes paraules gegantines en lletres àrabs, que imagino que deuen representar el nom del poble. Les cases són d’una alçada de fins a tres pisos. Veig gent asseguda als porxos de forma d’arc de les cases, protegint-se de la pluja. M’adono que hi ha molts tallers de cotxes, molt desordenats, i molt plens d’andròmines. Skoura no sembla gaire gran, intueixo que deu tenir uns tres mil habitants.

Quan deixem el poble enrere, trobem uns treballadors a la carretera; un d’ells està agenollat a terra, fent la seva pregària. A banda i banda, el terreny és molt pla, i al lluny es veuen les muntanyes. Ara mateix, al costat de la carretera, hi veig un cotxe aturat, i quatre senyors, ja grans, vestits amb camises blanques i pantalons grisos, canvien la roda d’un cotxe. La imatge és força surrealista perquè els senyors van molt ben vestits, són molt grans, i tots quatre alhora van canviant la roda del cotxe, al costat d’una carretera solitària, i enmig d’una esplanada ampla i groguenca mentre cau un plugim suau.

A les 18:30 arribem al que sembla la fi del món, i aquí rau el seu encant. Hi arribem per la N10 després d’avançar uns cinc quilòmetres, desviar-nos, tornar-nos a desviar, perdre de vista qualsevol senyal de modernitat, i arribar a un indret pur, gairebé en l’estat en què es trobaria qualsevol poble del Marroc que no hagués patit la influència del món exterior (fins a on es pot a l’any 2026, perquè fins i tot aquí hi ha mòbils).

El llogarret es diu “Talate”, i té totes les cases d’adob; la major part, d’una sola planta. La indumentària de la gent és de les més tradicionals que hem vist fins ara. Quan el microbús hi arriba, unes nenes, que sembla que portin una camisa de dormir, ens saluden des del carrer i somriuen.

La mena d’hotel on ens duen (molt petitó) és l’únic edifici “modern” del lloc; i es veu força nou; no crec que tingui més de dos o tres anys. Les protestes d’alguns companys de viatge, que tenen la sensació d’haver arribat al no-res, em confirmen que soc al lloc que hauria triat de visitar si només depengués de mi; i, dins meu, se m’endú el desig de caminar lluny de l’hotel i veure com viu la gent, com parlen, com miren, què fan…

Al voltant de les cases terroses, de color granat marronós, i que semblen a mig fer, s’obre una extensió seca, lluny de cap ciutat moderna. 

Kelaat M’Gouna, que està a cinc quilòmetres, i que és un poble no gaire gran, és el nucli urbà més pròxim a Talate. A Keelat M’Gouna hi ha l’empresa ARA ROSE, que és una cooperativa agrícola especialitzada en la producció i processament dels productes de les roses. El poble té parcs, bancs, i comerços relativament moderns. És una taca d’una certa verdor enmig d’una extensió mig desèrtica.

Talate, en canvi, és molt precari i molt sec. Els habitacles són cúbics. Té una escola, decorada amb dibuixos infantils que representen elements naturals i lletres àrabs, i una mesquita. També veig un rètol que anuncia l’activitat d’una associació per al desenvolupament que actua en aquesta zona.

L’hotel on ens deixen és als afores del llogarret, allà on comença el camp, i té una piscina amb l’aigua gens transparent. Just en el moment d’arribar, ens ofereixen un te al menjador, i tot seguit ens reparteixen les habitacions. Els tripulants del microbús, en la seva totalitat, decideixen quedar-se a l’hotel a descansar i a remullar-se a la piscina. De fet, el cel és de tempesta, i hi ha llampecs. La Merche i jo anhelem sortir a caminar pel poble. Tot és tan diferent! Aquesta oportunitat la tindrem molt poques vegades a la vida. De fet, cada oportunitat de la vida és única; si en ve una altra, segur que serà diferent, perquè el lloc serà diferent, i sobretot perquè nosaltres serem diferents. Les oportunitats són sempre úniques.

Sortim de l’hotel i caminem pels carrers de terra polsosa del poble; no ens atrevim a endinsar-nos al cor del llogarret, perquè els carrers que hi duen són molt estrets, i hi ha gent amb una indumentària que li indica, al nostre subconscient, que estem trepitjant un món que no ens pertany. Sentim un pudor estrany, un desig de no envair, tot i que el cor ens empeny a arribar fins al final.

Arribem pel camí de terra fins a la carretera que ens ha dut fins aquí, que és l’única via asfaltada, i resseguim les façanes del poble, avançant per la vorera. 

Ens creuem algunes persones del llogarret, i ens miren com si fóssim d’un altre planeta. Hi ha molt pocs habitants, perquè és un poble petit. Les nenes porten xador, i els braços, el coll, i les cames cobertes. Els habitants, en general, es veuen molt humils; fa l’efecte que no tenen res, a excepció del mòbil. Tots els adolescents, per tradicionals que semblin, porten el mòbil a la mà.

Ens trobem amb dos homes molt bruns, que ens observen fixament. Duen una gorra marroquina cadascun. Els saludem en francès, i ens responen: “Salam Aleikum”. 

Després, trobem dues adolescents de qui només veiem el rostre, i que ens somriuen molt. “Hello!”, responen en anglès a la nostra salutació, que ara sí que era “Salam Aleikum”. Veiem una dona amb una criatura petita, que quan ens veu sembla alegrar-se’n molt, i que du el xador de color blau cel; també ens saluda.

Continuem sense atrevir-nos a entrar als carrerons interiors. Hi ha gent que ens mira amb estranyesa. Passem pel costat de l’escola i de la mesquita. Aquí és on veiem el rètol de l’associació pel desenvolupament: “Association Talat pour developpement et solidarite” diu la traducció en anglès que hi ha al costat de les grafies àrabs. El cartell està penjat damunt d’una paret de color marró granat, ben bé a sobre d’una porta de color verd intens. Decidim de tornar a l’hotel a veure què fan els nostres fills.

La meva dona se’n va a la dutxa. Jo m’he quedat amb l’anhel d'endinsar-me en el poble, i aconsegueixo convèncer la meva filla perquè m’acompanyi a fer un altre passeig abans no es faci fosc.

Ens atrevim a caminar per un dels carrers que duen al centre del llogarret. Més que carrer, és un viarany sense asfaltar, limitat entre dues parets d’adob; tan estret que estirant els braços toquem amb les mans les dues façanes.

Al final del carrer, distingim unes figures humanes, vestides amb colors cridaners, que semblen mirar-nos. Són cinc nenes d’entre vuit i onze anys que ens claven la mirada amb l’alegria quallada al rostre. S’acosten gairebé corrents, i, abans que no puguem reaccionar, ens donen la mà amb efusió sense deixar de somriure, i ens saluden en anglès: “Hello!” “Hi!”.

Després de saludar-nos i donar-nos la mà, esclaten a riure.

Al punt on són les nenes, i des del corraló, hi neix un altre carreró travesser, a on veiem un habitatge del mateix color fangós que tenen tots els edificis, i, asseguda a terra a la porta de l’habitatge, hi ha una dona que intuïm que és la mare de les nenes, o si més no, d’alguna d'elles. La dona, des d’una certa distància, també ens saluda amb un somriure.

Continuem caminant, i a la següent cantonada ens trobem amb un grup de nenes més grans; potser de tretze o catorze anys, i l’escena es repeteix: salutacions en anglès, somriures, la sensació que els fa molt felices que ens interessem pel seu poble. Em pregunto on deuen ser els nens.

El poble no té cap carrer asfaltat a banda de la carretera que hi arriba, i el sòl dels carrerons està força desfet. A més, a causa de l’estretor, no hi caben els vehicles. Als murs, es distingeix la palla de l’adob. L’adob és un material que necessita molt de manteniment; quan plou, es desgasta. De fet, aquí no plou gaire; avui, una mica.

Les parets de les cases no tenen gairebé finestres, i, les que hi ha, són molt petites. Ens trobem amb dues senyores molt grans amb el rostre extremadament arrugat.

A la part més elevada del poble, trobem els nois. Setze nens juguen a futbol en un solar terrós; amb dues porteries fetes amb barrots de metall. Ens acostem, i no ens fan cas. Els observo, i reconec que juguen força bé.

Continuem caminant, i ens sentim una mica incòmodes, perquè se’ns fa difícil identificar on acaba el terreny de cada casa i on comença el carrer; no volem entrar dins la propietat de ningú.

Em pregunto com deu ser la vida per la gent d’aquí; com deu ser una jornada en un paisatge gairebé desèrtic, i a on els únics arbres que hi ha són algunes oliveres.

Al poble, només hi veiem un comerç, que sembla que és una botiga a on es ven una mica de tot, i que no té cap rètol ni cap nom.

Suposo, que en aquest poble, els nens i les nenes per distreure’s han de fer servir la imaginació: els camins de terra, els amics, els camps, la paraula, i… el mòbil! D’això, sí que en tenen. I, a través del mòbil, el món sencer.

Ens topem amb la carretera principal, i tornem a l’hotel caminant per la vorera per on havia passejat amb la Merche fa uns minuts, i ens trobem la mateixa gent que m'havia trobat amb ella.

A l’altra banda de la carretera, dues nenes i una senyora gran, amb una maleta enorme, sembla que esperen algun autobús. Comentem, amb la meva filla, que seria genial parlar la seva llengua, i poder fer un reportatge preguntant-los com és la seva vida, què fan, què pensen, què desitgen, quins somnis tenen…

Ens adonem que ja són les 20:40 i fem via per arribar a l’hotel.  

























dimarts, 15 de setembre del 2026

Marroc (XXIV). Ait Ben Haddou.



El nucli antic d’Ait Ben Haddou s’alça com un poble fet de cases de terra cap al damunt d’un turó sec i argilós, a l’altra banda d’un riu d’aigua vinosa, amb un cabal petit, però prou important com per mullar-te els camals dels pantalons, i força ample. La població actualment no viu a l’antic nucli, sinó a la riba del riu per on passa la carretera i que té els edificis més nous.

Avui, dels cinquanta o seixanta habitatges que té el poble vell, només un està habitat. La resta es conserven com a peces de museu que ens recorden un passat no gaire llunyà on la gent feia tota la seva vida. El guia que ens explica aquesta història va ser un nen que va arribar a anar a escola a l’antic Ait Ben Haddou, i que recorda el dia de la construcció del pont. Als mesos de la pluja, el cabal del riu augmentava fins a una alçada de tres metres, i el pont els permetia tornar a casa després de les classes.

Travessem el riu vigilant on posem els peus, i ens acostem a aquesta mena de pesebre gegantí on totes les parets són fetes d’adob, i que s’enfila fins al capdamunt d’un turó erm. Entrem en un taller de pintura tradicional, on un artista ens explica les seves tècniques. Dibuixa amb tres colors. Per aconseguir el blau, fa servir indi; pel groc, safrà; per l’ocre, te. D’entrada, quan pinta amb el te, no es veu res, com si fos tinta invisible. Però llavors acosta la làmina al foc i apareix la forma dels turons secs, pintats d’ocre; el te es manifesta. Em recorda al suc de llimona de quan era petit: escrivíem lletres invisibles, que acabaven apareixent quan s’apropaven a la flama.

Mentre ens explica tot això, la calor puja als seus límits superiors; atordeix. I a l’últim ja no t’interessa ni el te, ni el safrà, ni tan sols la pintura. Només penses a trobar una ombra i no perdre el barret, el mocador, o el que sigui que portis al cap. Hi ha qui fa un glop d’aigua freda, que pel contrast amb la calor, i amb el que hagi pogut menjar, li produeix una reacció intestinal devastadora. Cal buscar amb urgència un WC en aquest decorat ardent i secallós; i el trobem, però és una tassa sense cadena, i un senyor amb el cap embolicat en un torban, i una túnica que el protegeix del sol, ens ven per l’equivalent a dos euros un cubell d’aigua ple fins a dalt que cal abocar amb força dins del WC perquè la brutícia desaparegui no se sap ben bé cap a on; segurament cap a una cisterna subterrània.

El nom de Ait ben Haddou, literalment significa: “la tribu dels fills de Haddou”, en amazic. El noi que ens fa de guia ens explica que al Marroc, gairebé la totalitat de la població parlen amazic, no pas àrab. Molta gent li diu idioma “berber” en comptes d’amazic; però ells prefereixen “amazic”, perquè “amazic” ve de “lliure” en la seva significació, mentre que “berber” ve de barbar, que vol dir estranger.

El guia ens parla de la ruta de la sal. Ait Ben Haddou va ser un punt de parada clau a la històrica ruta de la sal per a les caravanes comercials que unien l’Àfrica subsahariana amb Marràqueix. En aquest punt de descans, s’intercanviaven mercaderies amb sal. Les mercaderies acostumaven a ser or, marfil, argent, i, en el pitjor dels casos, esclaus… que s’intercanviaven per sal i per altres productes locals. A les èpoques en què els frigorífics no s’havien inventat, la sal representava la tecnologia punta per conservar l’aliment en un estat que permetés el seu consum, per aquest motiu, era tan fonamental, que va adquirir el caràcter de moneda de canvi. El mot “salari” ve de la paraula “sal”, perquè en algun moment als treballadors se’ls va pagar amb sal.

Ait Ben Haddou ha estat declarat patrimoni mundial per la UNESCO des de 1987, i ha servit de localització per a moltes pel·lícules, entre les quals destaquen: “Sodoma i Gomorra”, “Gladiator”, “Indiana Jones i la III croada”, “Lawrence d’Aràbia”, “La joia del Nil”, “La mòmia”, “L’última temptació de Crist”, “Jesús de Nazareth”, algunes de James Bond. En total, més de cinquanta pel·lícules. El nostre guia ens confessa amb satisfacció que ell mateix va fer de figurant a moltes d’aquestes pel·lícules. Ens concreta que surt al capítol deu de la temporada tres de “Joc de Trons”.

Tornem a la part més moderna d’Ait Ben Haddou, i entrem en un restaurant a dinar. Escollim un menú de catorze euros, i amb l’increment pel servei, ens acaba costant seixanta-tres euros (tots quatre). Donem dos euros de propina. El menjar és bo i abundós: tagine de pollastre i una amanida.

Coincidim, a la taula, amb alguns dels nostres companys de viatge: una parella de Portugal, una altra de València; són tots molt joves, si fa no fa, de l’edat dels nostres fills, amb la qual cosa la Merche i jo semblem els pares d’una família nombrosa.








divendres, 11 de setembre del 2026

Marroc (XXIII) Travessant l'Atlas



Escolto els comentaris d’algú de l’autobús mentre parla per telèfon amb la seva mare, que està a Espanya: “Saps l’únic que he menjat jo aquí, oi? Pizza! Només he menjat pizza!”. 

Entenc el seu neguit. Algú que no suporti les espècies, la manipulació gens higiènica dels aliments crus o cuinats, la gastronomia intensa, diferent… ho pot arribar a passar molt malament; no s’ha de jutjar, perquè cadascú és com és, i no sempre es pot evitar. Però és indubtable que la capacitat d’immergir-te allà on vas és un privilegi. Menjar, roba, costums, rituals… Si podem anar més enllà dels nostres límits i provar maneres diferents de viure, de sentir, de relacionar-nos… Sortir de la zona de comoditat; provar el que no diríem mai que provaríem, sempre que no faci mal a ningú ni a nosaltres mateixos, significa fondre’ns amb la intensitat de la vida; estem canviant el rol de visitants pel d’habitants.

Pensant en tota aquesta gent que aquí al Marroc es passa la vida intentant vendre el que sigui a tots els racons possibles, fins i tot enmig del no-res, lluny de qualsevol nucli urbà, m’adono de l’instint de negoci que trobem arreu aquí al Marroc, i per necessitat, perquè no en queda una altra. És un negoci ínfim, pobre, esforçat, patidor… que amb insistència arreplega pocs diners, i que busca purament la supervivència. 

En tota relació professional marroquina, i d’una manera gens dissimulada, els diners són el més desitjat i el que sembla que costa més d’aconseguir. L’ànima de les relacions interpersonals amb desconeguts al Marroc, especialment amb els turistes, és l’intercanvi d’un servei o d’un producte a canvi de diners. 

A Europa, fem el mateix, busquem el negoci, i fem veure, d’una manera més sofisticada i distant, que el que ens mou és el sentit de la nostra feina, el servei que ofereix a la societat, el prestigi que atorga; la lliguem a la perfecció, al luxe, a l’exigència, a la qualitat… El que es mostra per captivar és la feina, encara que, d’una manera aparentment elegant, cerquem àvidament el capital sense cap mena d’escrúpol.

Arreu, els humans som tots iguals, amb diferents estils. El que és cert, però, és que uns passen més gana que altres; i que uns reben molt poc a canvi de molta suor; i d’altres, molt més a canvi d’una tasca menys sacrificada.

Això que passa al Marroc amb les vendes és un indicador de la necessitat que hi ha. Quanta gana cal passar per caminar fins a una corba de la carretera N9, i oferir als turistes, només amb el cos i una bossa penjada a l'esquena (no pas en una parada muntada) un mineral de colors, o un entrepà, per l’equivalent a un euro i mig? Quants entrepans necessita vendre el comerciant per sobreviure? Si valen un euro i mig cadascun, n’ha d’elaborar i vendre’n deu per obtenir quinze euros; i d’aquests quinze euros cal descomptar el cost dels productes.

Al Marroc hi ha moltes abelles. He après a estimar les abelles i ja no em fan por. Pel tros de carretera on passem ara, ben a prop de la cuneta, hi ha moltes caixes cúbiques de colors clars que contenen bresques d’abelles. 

Em fixo en un rètol que indica l’altitud sobre el nivell del mar: 2260 metres.

Travessem Aguelmouss, que té les cases del tot cúbiques, amb sostres plans. Les façanes són del color granat fosc, com la terra i la pedra de la muntanya. La mesquita del poble és d’un blanc esgrogueït, en altres pobles les mesquites són més ataronjades.

A Ighrem N’ougdal, ens trobem un dels molts controls policials que hi ha per les carreteres del Marroc.

Passem un llogarret que es diu Imskerne i la carretera comença a seguir la llera d’un riuet que té l’aigua d’un color argilós, intens, molt viu.

Ben aviat passem per Amerzgane, a on tot té color d’argila; veiem unes roques roges que han rodat des del cim dels turons. Als jardins d’algunes cases, s’hi veuen petites agrupacions d’oliveres al costat d’algunes palmeres i xiprers; roig de la terra, i glauc de les fulles. Els habitatges no tenen alçada i semblen afaiçonats a mà; del mateix fang. Probablement són d’adob.

A Tadoudla, s’hi veuen algunes cases ruïnoses, i a dalt d’un turó, el nom gegantí del poble talment com a Hollywood.

A Timedline, veig alguna casa que en el seu jardí hi té plantats productes agrícoles; també blat de moro.

Finalment arriben a Ait Ben Haddou







dimecres, 9 de setembre del 2026

Marroc (XXII). Els efectes de la calor a la meva ment, i la carretera que s'enfila cap a l'Atlas.






Poc abans del sopar que he descrit al capítol anterior, l’estat de la meva ment no era l'habitual; la calor m’ha descontrolat, i m’he sentit atacat per una mena de febre en què percebia perills a tots els racons; podria definir-lo com un TOC, un pensament intrusiu. Ara, vist amb fredor, m’adono de l’absurd de les idees que em venien al cap, i que en el moment en què se’m presentaven semblaven del tot lògiques. Val a dir que, des que fa cinc anys vaig patir l’ictus, el mateix fenomen m’ha succeït diverses vegades; la calor i l’esgotament l’incrementen. 

Salvant les distàncies, no deixa de ser una alteració transitòria mental, i crec que no ha de ser estigmatitzador reconèixer-ho. De trastorns mentals, n’hi ha molts i de moltes menes, petits i grossos, i qui més qui menys a la vida, sense saber-ho, en algun moment en pateix algun. El meu estat alterat és lleu, sobretot perquè me n’adono. 

Si soc capaç de ser conscient que no tot el que m’espanta té una base objectiva, puc rebutjar els meus propis pensaments intrusius, i convertir-me en un agosarat que no es creu la manipulació del seu propi cervell, i que li planta cara. 

Fins ara, aquesta estratègia m’ha funcionat. Em dic: “D’això no en faig cas, que és el meu cap, el TOC, o com se’n vulgui dir…”, i deixo de preocupar-me sense poder evitar una certa sensació d’irresponsabilitat; però és l’única manera en què aquest problema es pot frenar.

I potser perquè em trobava en aquest estat, m’he oblidat d’escriure que abans del sopar a la plaça Djena el Fna, hem estat en un rooftop molt interessant, a no gaire distància del que vam visitar l’altre dia; de fet, des del rooftop d’avui, veiem el terrat on vam estar l’altre dia. Ha estat en aquest rooftop que la calor ha atacat la meva ment i on he estat una mica més silenciós del normal per no incomodar la meva família. Em ve al cap ara mateix algun capellà de la meva adolescència que en aquestes situacions em diria que els pensaments que em superen són influències diabòliques per robar-me la pau. Podria ser una altra manera d’explicar-ho, però jo m’inclino més per la calor i els efectes secundaris de l’ictus, que de sort, són ben pocs i estan controlats.

I ara, quan escric això, som ja al matí, i deixem el Riad Lakhdar, per pujar en un microbús que ens du a fer una excursió de tres dies per l’interior del Marroc i pel desert. Estem travessant Marràqueix per a recollir en diferents riads la resta de passatgers que ens acompanyaran. I en aquest tour per la ciutat, observem les diferències entre els barris.

La recollida, la fem força de pressa, i acabem sent disset persones dins del vehicle. Ara mateix, ja ens estem allunyant de la ciutat. En aquest viatge al desert, ens fan de guies dues persones: una noia de vint-i-cinc anys, que es diu Mariam i que porta un hijab; ella serà qui ens parlarà en espanyol; i el conductor, que es diu Raheb, i que traduirà a l’anglès tot el que la Mariam ens expliqui, especialment per aquells passatgers que no entenen l’espanyol.

La carretera comença a enfilar-se per uns turons força secs. Alguns arbres escadussers apareixen per aquí i per allà: oliveres, eucaliptus… De vegades formen petits bosquets molt poc densos. Travessem pobles amb cases de forma cúbica, d’una planta o dues; algunes semblen a mig fer. El color del terreny és d’un groc saur, a voltes roig. La carretera continua ascendint; són els primers contraforts de l’Atlas. Això ho estic escrivint ara mateix mentre passo per Douar Egmire.

Fem cinc quilòmetres més i parem al Bar Complexe Mandar, que té una terrassa exterior molt bonica, amb vistes de 360° sobre la Vall d’Aït Barka. Ens hi estem uns trenta minuts i continuem el trajecte. El color de la terra es va enfosquint, ara té un to grana marronós. Entrem en una zona de coníferes de bosc més espès, amb el tronc més vertical. També hi ha algun bosquet d’alzines, que s’alternen amb xiprers o pins.

Dotze quilòmetres enllà del bar, i en una corba de la carretera que sembla un port de muntanya, ens desviem per un trencall, i parem a fer fotografies. Els vorals són prou amples per permetre a diversos venedors de records d’oferir els seus productes: fòssils (alguns de trilobits), figuretes, aliments de tota mena… Els comerciants ens criden perquè ens decidim. La gent es fa fotos amb el paisatge de l’Atlas de fons; alguns pics s’acosten als quatre mil metres, i la carretera supera els dos mil. De sota el precipici que penja de la corba de la carretera, veiem el riu Oued Tichka serpentejant entre el paisatge sec.

Tornem a pujar al microbús i continuem el trajecte.

dimarts, 8 de setembre del 2026

Marroc (XXI). Sopar i comunió.



Després de l'aventura al barri jueu, anem a sopar a la plaça Djena el Fna; ens fonem amb la bullícia, ens deixem seduir pels qui intenten que ens asseguem a la seva guingueta, gaudim del caos, ens rendim a la bogeria humana.

Acabem asseguts en una taula al bell mig de la plaça; és allargada i compartim espai amb una família marroquina molt i molt tradicional; ho deduïm per la indumentària de tots ells i elles, el maquillatge de la cara, els colors ataronjats, rosats, blau cel de la roba, dels mocadors. Escollim els plats que més ens entren pels ulls mentre escoltem una barreja de sons única: les pregàries sonant pels altaveus, una barreja de melodies tradicionals de la bonior de músics que toquen en diferents racons, ritmes, crits, rialles, llengües indesxifrables, crides als vianants perquè comprin, "La Lluna la pruna", rialles... 

El menjar és exquisit i no ens costa gaire. La senyora que ens acompanya a la taula sorprenentment acosta el seu vas a la meva dona, que estava aixecant en aquell moment l'ampolla d'aigua freda. La meva dona també se sorprèn, però li emplena el vas. Són els matisos meravellosos de les diferències culturals. Nosaltres, occidentals, inconscients de venir d'una peixera individualista i apressada, on tothom va a la seva i no mira gaire als costats, interpretem que a la taula hi ha dues famílies, dues economies, dues propietats. Inconscientment, assenyalem el que és nostre i que és d'ells; no els demanem el d'ells, i ens sorprèn que ens demanin el que sentim nostre. La família que ens acompanya només veu una taula, i gent al voltant d'un menjar, i mirant l'aigua freda, veuen l'aigua de la taula, i consideren natural demanar-te aigua, com considerarien natural que nosaltres els demanéssim a ells aigua si ho haguéssim fet. Acompanya la petició amb un somriure, i la Merche li ofereix l'aigua amb un altre somriure. Són aquests moments els que més valoro d'aquest viatge; els punts de connexió, la trobada entre mons diferents, cada un sense pensar-hi gaire sent el seu món com el normal, la peixera correcta; però ens trobem i descobrim tots els matisos espontanis de les diferències; i en les diferències ens enriquim, aprenem, obrim la ment, entenem que el nostre món no és el món estàndard, que hi ha molts mons, i que tots són normals dins la seva peixera; i si en algun moment els compartim, ens fem intensament més rics. D'aquí a poc descriure un altre d'aquests punts de connexió; espero sortir-me'n.

dilluns, 7 de setembre del 2026

Marroc (XX). El noi eixerit del barri jueu!



Després de la migdiada fem cap al barri jueu. Ens plantem davant del Palau de la Bahia, al costat de la Mellah, l'antic barri jueu, que és on volem anar. 

I tot d'un plegat apareix. És jove i bru. Gesticula, ens afalaga, ens informa gentilment que el museu, avui, ja ha tancat, però que, demà mateix, ell ens esperarà allà per a portar-nos fins a la mateixa porta del museu. Entenem que s'ofereix com a guia a canvi de diners, i li diem que demà no hi serem, perquè marxarem de viatge cap al desert, però que quan tornem, d'aquí a tres dies, sens dubte vindrem a demanar-li els seus serveis. 

Caminem uns tres-cents metres en direcció a la Mellah, i quan estem a punt d'endinsar-nos en els seus carrers, torna a aparèixer; el mateix xicot. Ens assenyala una casa de colors clars i ens explica que viu allà. Li preguntem si aquí comença el barri jueu i fa que sí. I s'ofereix per ensenyar-nos-lo. Ens diu que és el seu barri, i sembla molt content d'obrir-nos les portes del seu món. Li preguntem tímidament quan ens costarà que ens l'ensenyi i fa una expressió com d'ofès. Diu que no vol res, que ens el mostra perquè ell viu allà. Camina tan àgil que costa seguir-lo, i ens va assenyalant edificis i carrers. Parla un anglès fluid. 

Li preguntem si el barri és segur, perquè ens han dit que potser és un dels racons de Marràqueix on cal anar amb compte. Ens diu que si anem amb ell, no ens passarà res, perquè ell coneix tothom. I, de fet, va saludant la gent, i la gent el coneix. De vegades els carrers es fan estrets i foscos, i un no pot evitar pensar si realment ens podem refiar d'un noi que acabem de conèixer i que ens tracta com si fóssim els seus amics. En aquest moment, ens diu que, en aquest barri, hi viuen en pau, jueus, cristians i musulmans, i que és un barri tranquil; intento escriure tot això mentre caminem. Ara ens assenyala tres cases derruïdes pel terratrèmol de fa tres anys; realment, gairebé no en queda res. 

Arribem a la casa de l'antic rabí, i ens explica que ja no hi queden jueus, que fa uns anys van tenir problemes amb els musulmans i que van marxar tots. Aleshores penso en el que ens ha dit fa uns minuts sobre la pau entre jueus, musulmans i cristians, i no ho acabo d'entendre.

Després de donar-nos un munt d'explicacions mentre va saludant gent coneguda, s'acomiada, i, com si no tingués importància i ho recordés en aquell mateix moment, ens diu: "Ah! Una última cosa... De segur que no sabeu què és això!" i apunta amb el dit una mena de pilota d'aspecte semblant al suro, de la grandària d'un puny, coberta d'uns pics, com grans. La bola és en un sac, a la parada d'un herbolari, que té moltes herbes i espècies al carrer i una botiga interior amb aparadors de fusta i vidre, força clàssica. El disseny em recorda al de les antigues farmàcies jueves.  Ens explica que la bola granulada és lavanda i que serveix per espantar els mosquits. N'agafa un amb la mà, ens l'ofereix per olorar; després es fa com l'afectat, ja que s'adona que està tocant el gènere d'un venedor sense haver-li demanat permís. Fa gestos exagerats, emfatitza unes disculpes, i pregunta al venedor si ens pot ensenyar les diferents herbes. El venedor fa que sí, amb expressió de seguretat, i el nostre noi continua la seva arenga sobre herbes, espècies, i productes diversos: te brut, que proporciona molts beneficis, com per exemple facilitar la digestió, la relaxació, la depuració o els refredats; el gessamí, que es fa servir per les seves propietats calmants, antiespasmòdiques, analgèsiques, antiinflamatòries, astringents i aromàtiques, i del qual s'aprofiten sobretot les flors (en infusió, te o oli); el mesc, que és un estimulant potent i tònic, i que es fa servir en casos de pèrdua de coneixement, coma, accident cerebrovascular o estats d'estupor; a més, promou la circulació sanguínia, alleuja dolors aguts i inflamacions, i que també és un revitalitzant sexual i general; l'argila blanca, per la cara; l'aigua de roses per a la cura de la pell i com a preparació aromàtica.

En aquest punt, el venedor de la botiga li agafa el relleu, i el noi se'ns acomiada. Ens sentim cofois de tota aquesta demostració altruista de saviesa natural. El venedor, amb barba i vestit a la manera tradicional, ens fa entrar a la botiga i ens parla del Ras el Hanout, les famoses trenta-cinc espècies barrejades, i ens adverteix que mai no en trobarem dues d'iguals, que cada família prepara el seu Ras el Hanout particular. La major part de les vegades, el Ras el Hanout es fa servir per condimentar carns, tagins i fins i tot el cous-cous. Ens ensenya també el comí, que pot servir per cuinar o per combatre els gasos o les digestions pesades, i els cristalls d'eucaliptus per esnifar, que ja havíem conegut a Essaouira. 

Després de totes les explicacions, ens sentim tan bé, que comencem a demanar-li de comprar diferents espècies, i ell ens posa en diferents bosses de plàstics quantitats excessives de cadascuna. Mentre ens omple les bosses, entra dins la botiga un noi jove amb una tassa de te per cadascú. Ens sentim tractats com prínceps. D'on ha sortit aquest noi? Qui li ha dit que ens oferís te?

L'eufòria s'acaba quan ens informa del que li devem per les espècies: cinc-cents vuitanta dírhams; és a dir, l'equivalent a cinquanta-vuit euros. Ens quedem muts, i acceptem la situació amb cara de pòquer. Tanta amabilitat i tanta coincidència tenien un petit truc. Tenim espècies per mesos! Sempre que ens ho deixin passar per la frontera!